Aleix Cardona: ‘El procés ha ajudat a matar la idea de Països Catalans’

Aleix Cardona és activista i cofundador de l’única revista de divulgació per on han passat gairebé totes les veus de la cultura popular del país, la publicació semestral Caramella. VilaWeb ha parlat amb ell per demanar-li com pensa que la pandèmia de la covid-19 afectarà la cultura popular, entesa com un seguit de formes que pouen en la tradició, que van evolucionant amb el temps i que s’expressen en molts àmbits, des de la gastronomia i les festes al pensament polític i social. En acabant, tenim una conversa llarga en què reflexiona sobre el model cultural actual i posa sobre la taula idees que lliguen la pandèmia amb el capitalisme i la por, el procés i el país, i en què presenta la cultura popular com a antídot i poder alternatiu.

—Com afectarà la pandèmia del coronavirus la cultura popular arreu del país?
—Cal veure què passarà els mesos vinents en disposicions institucionals i oficials, informacions del sector científic i, per una altra banda, en la capacitat que tinguem, com a col·lectivitat, de posar-nos al centre i ser protagonistes del nostre dia a dia. Per tant, crec que tenim davant una incògnita però també un bagatge prou llarg i prou extens: no és tan lluny de la memòria la sortida d’un tràngol tan gran com va ser la dictadura franquista per a pensar que no tenim elements per a imaginar realitats noves que vagin en favor de la col·lectivitat.

—Amb la mort del dictador hi va haver la presa del carrer. Ara podria haver-hi un altre canvi gros i important?
—Hauríem de treballar per això. I hauríem de treure’ns del damunt la paraula ‘por’, que durant la dictadura i bona part de la transició també va tenir una gran importància. Els sectors que remenen el poder han trobat en la por una de les eines per a intentar de contenir aquesta situació. Hauríem de començar a desempallegar-nos-en, agafar les eines que tenim a l’àmbit social, col·lectiu i cultural i tornar a ocupar el carrer, i a expressar-nos en el llenguatge que la nostra societat és capaç de generar. Però, en tot cas, som en una fase en la qual cal que sapiguem de quina manera hem d’utilitzar les eines que hi ha i de quina manera hem de perdre aquesta por que, en aquests moments, tenalla moltes de les nostres accions i dels nostres comportaments.

—Aquest és el poder de la cultura popular?
—La cultura és, com diu Josep Vicent Frechina, una mena de poder alternatiu, en el sentit que no tot depèn de la institució, perquè la institució, en el fons, necessita molta pau al carrer perquè així pot organitzar, planificar, valorar amb qui treballa i amb qui no, i això cada vegada implica més un establishment cultural que, massa sovint, no dóna sortida a les expressions culturals més populars, més espontànies i que són les que han marcat i han caracteritzat la realitat cultural, jo diria, de tots els pobles mediterranis.

—El gestor cultural i activista Bienve Moya alertava que alguns municipis han suspès les activitats festives i culturals, desviant-ne els pressupostos sense tenir en compte els llocs de feina. La gent accepta que es perda la cultura en favor d’unes altres coses.
—Crec que aquesta manera perversa d’actuar de la institució, de desviar els diners en un moment determinat, pot ser una emergència i una necessitat. El problema és si això, com acostuma a passar, queda estabilitzat ja en una reducció de recursos cap a l’activitat cultural. Però crec que el fet important és que siguin les entitats, els col·lectius, les associacions, les colles de festa popular que comencin a pensar en la necessitat que no perdem allò que ens és propi, el carrer. L’espai públic és la garantia i la via perquè la societat es pugui manifestar, organitzar i tirar endavant.

—Doncs la normativa de la Generalitat per a les festes majors i festivals d’aquest estiu és dura. Té sentit fer festes amb restriccions, aleshores?
—Si aquest any hem de suspendre les festes o reduir-les per la situació de salut col·lectiva, crec que, en principi, no passa res. Però sí que hauríem d’evitar que aquesta mesura d’excepcionalitat i de prudència es converteixi en una pauta de funcionament que vagi bé als sectors més estabilitzats, i que vagi en detriment de la nostra capacitat creativa vital, organitzativa i d’assumir el protagonisme. Aquesta crisi ens mostra que si no assumim un canvi protagonitzat per la societat, és molt difícil que les coses puguin anar millor.

—En aquests moments no pot ser de cap altra manera, no?
—Hi ha molta gent que no vol que la societat sigui protagonista, que vol que siguem obedients i estiguem a mercè dels interessos dominants. I, en aquest sentit, aquesta crisi demostra que vivim en un món profundament desequilibrat i malalt, i que una de les causes és haver-nos allunyat del nostre vincle amb l’entorn, amb la tradició de l’evolució de la nostra vida. I aquest distanciament ha fet que, en veient una situació com l’actual, ens hàgim quedat una mica desarmats i a les mans d’una realitat a la qual la cultura li importa bastant poc, i que ha començat a veure els seus límits. I com algú va dir: ‘El capitalisme, abans de morir, intentarà morir matant.’ I em fa l’efecte que, en el terreny de la cultura, ens podem trobar també amb aquesta idea que la cultura és un producte i que en podem prescindir perquè hi ha una situació més important.

—Aleshores, si el coronavirus fa que no ens puguem ajuntar ni expressar al carrer, quin sentit té fer les festes a internet?
—Fer la major part de les festes a internet no té gens de sentit perquè la gent ja és al carrer. I pretendre que la gent se’n vagi a veure-les a la pantalla, a l’hora que pot estar al bar parlant amb més gent, que és una manera molt saludable de socialitzar-se i viure, doncs és absurd. Una altra cosa és que puguem reduir-la amb formes parcials, remarcant que som en un període festiu i en una circumstància puntual. I qui no treballi en aquesta perspectiva no contribueix a reforçar la cultura i, sobretot, l’expressió popular, que és la clau de l’existència de la cultura.

—A la conferència inaugural del dia de l’Associacionisme Cultural, el folklorista Amadeu Carbó va dir: ‘Ens en sortirem però no tots.’ Només els més permeables als canvis. Què n’opineu?
—Jo crec que tot depèn de l’evolució del virus. En aquests moments hi ha prou dades i opinions fonamentades per a posar en quarantena, també, aquestes afirmacions. Per tant, és una cosa que haurem de veure i valorar perquè aquí hi ha un altre aspecte: no tot depèn de la part econòmica perquè allò que depèn només de la part econòmica, probablement, patirà molt. I quan algú depèn de subvencions i del turisme, fins i tot en el terreny cultural, pot tenir dificultats.

—Ell, de fet, va dir que era un bon moment per a repensar el model de subvencions.
—Amb això hi estic força d’acord. Hi ha tota una capacitat de creació, dinamització i actuació que depèn d’uns altres paràmetres que no són tan sols els de les subvencions, els del vincle amb el consum exacerbat, etc. Em ve de gust posar l’exemple de Caramella que, malgrat que rep petites ajudes, tira endavant buscant els recursos propis i l’autosuficiència. I crec que en la cultura popular hem de treballar en aquesta perspectiva prioritàriament, en un model de funcionament cooperatiu, que és allò que ens dóna sentit, a l’àmbit social. Al final, aquests projectes són els que, en moments difícils, tenen més probabilitats de tenir continuïtat.

—Ara que parleu de Caramella, la revista ha mostrat sempre la cultura popular de tot el país. I vós penseu que el procés afebleix el projecte de construcció nacional dels Països Catalans. Quin paper hi té la cultura popular, doncs, en tot això?
—Per a mi va absolutament lligat. La cultura popular és el nervi de qualsevol col·lectivitat, tant a l’àmbit local com nacional, és allò que crea comunitat, que ens dóna identitat, que ens vincula amb la nostra història, que ens manté la memòria i que ens permet de crear en el present per tirar endavant. Una altra cosa és que, per interessos o pel que sigui, la cultura popular s’ha reduït a una imatge folklòrica, en un sentit poc constructiu del terme, perquè això té una rendibilitat. Ho vam veure amb el franquisme i ho hem vist amb el pujolisme d’una manera molt clara, seguint la mateixa pauta de la Sección Femenina, i això ha creat una imatge, una idea de cultura.

—Una idea de cultura popular.
—Una idea de cultura molt vinculada a un sentiment, a un patriotisme de baixa intensitat, molt emocional, de budells, de poca raó i de cor. Jo crec que el procés ha agafat aquest model de cultura per tal de configurar una identitat catalunyesa, allunyada del conjunt dels Països Catalans i, a més, de manera molt dràstica i molt intencionada perquè, en el fons, fa un mimetisme entre el territori sobre el qual vol construir no se sap ben bé què, suposadament un estat, i aquest territori que és una regió administrativa. I, és clar, els Països Catalans generen un conflicte davant d’això perquè hi ha una complexitat que tampoc no es vol assumir. Per tant, crec que el procés ha ajudat a matar la idea de Països Catalans.

—Però el país continua essent una realitat, igualment.
—És una realitat cultural que no ha tingut pràcticament cap problema per a superar límits administratius, ni batalles de llengües i banderes, sinó que ha estat bastant el motor que ha mantingut viva aquesta idea de comunitat, malgrat que no l’hagi estructurat o no l’hagi manifestat públicament. I és la cultura popular i la seva expressió més de carrer, de colles, de col·lectius i més, la que l’ha mantingut. I jo crec que seríem en un bon moment per a poder fer visible ja, d’una manera més clara, aquesta identitat compartida. Això, però, no interessa políticament, i el conflicte és aquí.

—Quant al model de cultura a què us heu referit, em pregunte quin paper hi tenen els nouvinguts. Sembla que en queden bastant fora.
—Sí. Això és conseqüència de la falta de poder polític, però també de projecte definit. Si alguna cosa hauríem de recuperar de l’esclat de cultura popular de la fi del franquisme és, precisament, que la identitat es formava, es forjava i manifestava a través, en bona part, de l’expressió d’aquesta ocupació de l’espai públic, d’un model de festa molt mediterrani que facilitava que tota la col·lectivitat en formés part. La societat és plena d’iniciatives en què participa moltíssima gent nouvinguda. Un dels problemes, com deia abans, és que tot l’espectre polític independentista ha assumit el model cultural del pujolisme, que fa que la cultura popular tingui més a veure amb una imatge folklòrica que amb un element de transgressió, d’apoderament social i d’interacció directa amb la institució, amb vista al model cultural que volem desenvolupar, i entenc per culturals tots els aspectes de la realitat, també la incorporació i la participació amb més identitats.

—…
—A la llengua es veu molt clarament, és un vehicle de participació i de cohesió. I crec que els problemes que tenim, quant a la perspectiva de futur, tenen a veure amb el fet que l’hem convertida bastant en una eina d’utilitat molt pràctica i amb funcions molt concretes. Aquí hi tenim un problema. L’àmbit de la cultura ha d’abordar la llengua i la participació de tots els sectors i col·lectius que vénen d’orígens diversos. Per incorporar-se a la realitat d’un país, aquest ha de tenir una dinàmica que expandeixi amb naturalitat i generositat la seva identitat cultural. Que obri les portes a aconseguir que  ningú no renunciï als seus orígens, que s’expressi amb la seva realitat cultural, com vulgui i on vulgui, però que tingui un espai d’acollida compartit.

—Alguna cosa més, per acabar?
—Havent passat aquest confinament a Ulldemolins, al Priorat, veig que tot es fa i es pensa per a les grans concentracions i que, després, busquem l’essència, la tradició i la memòria, en aquests pobles. Doncs aquí hi ha vida i el territori té un potencial i un coneixement que hauríem de començar a explotar, aquí hi ha moltes coses que tenim en comú i que hem d’estructurar. I això lliga clarament amb el fet d’estructurar una proposta de país. La cultura popular ha de ser la clau de construcció d’un país en equilibri, que ens eviti haver de reproduir situacions com les que vivim. Hauríem de recuperar els valors, la memòria popular i cultural, i que ens serveixin per a construir un futur amb perspectiva.