30.01.2025 - 21:40
L’escena sembla que és tal com l’expliquen els seus protagonistes. Un dia de tardor de l’any 2018, el xef Carles Abellan que passava amb moto pel carrer de Borrell cantonada amb la Gran Via va veure un cartell que anunciava el traspàs d’aquell bar de tota la vida al bell mig del xamfrà. Un bar que li era familiar, perquè havia viscut just al davant cap a l’any 1995, quan el negoci ja s’encaminava cap a la decadència, antic i descurat on feien un cafè ranci. Vint-i-tres anys després, el local era tancat. Va aturar la moto i, sense temps de rumiar-ho ni de penedir-se’n, va trucar al número que acompanyava l’anunci. A continuació, va trucar al seu fill Tomàs, que en aquella hora sortia de la dutxa, i el va convocar allà mateix. Quan el noi va arribar no s’ho podia creure. El seu pare havia emparaulat un local que, literalment, queia a trossos, amb un tendal estripat que deixava degotar la pluja i un interior que era una pura ruïna. Però aquella era l’oportunitat per a pare i fill, que ja treballaven junts, d’obrir un negoci de cap i de nou i, a més, en un establiment que podia dir amb veu alta que estava obert del 1899 ençà. Sí, el mateix any del club que porto al cor, blau-grana són els colors. Futbol Club Barcelona.
El renaixement de l’Alegria
Era aquell any quan l’empresari Josep Cortés va deixar la zona portuària del final de la Rambla, on tan sols arribaven els repatriats de la guerra de Cuba i encara no s’havia convertit en l’espai predilecte d’esbarjo de la burgesia delerosa d’experiències més salabroses i esqueixades que les habituals als seus avorrits salons encoixinats, per obrir un bar a la frontera entre el barri de Sant Antoni i l’Eixample. Com que en aquella època de depressió de la intel·lectualitat oficial –però de creixement ciutadà impulsat pel catalanisme i el modernisme– tocava ser optimista, al bar li va posar el nom d’Alegria. Que no n’hi falti. Sembla que l’establiment de la Rambla ja es deia “La Alegría de la Huerta” i era cosa d’escurçar-ne el nom i, alhora, de fer uns horaris no tan encarats als mariners i noctàmbuls i més adequats als treballadors i passavolants de la menestralia, als hostes de les cases de dispesa que va retratar Josep Pla a Coses vistes, el seu primer llibre. Quan el bar ja tenia trenta anys, un dels clients habituals era l’enginyer Carles Buïgas, a qui anava molt bé de dinar d’hora si anava a visitar les obres de les fonts màgiques i lluminoses de Montjuïc, ensenya de l’Exposició Universal de 1929.
Però a l’Alegria del vell Cortés aquell any de l’exposició també hi va haver motius per a la gatzara. A l’entresolat, llavors un habitatge on s’encofurnaven sis membres de la família, hi va néixer la seva néta, Maria Cortés Macià, la persona que va estar al capdavant del negoci fins als anys vuitanta, quan es va jubilar. Allà es va casar, allà van créixer els seus fills i allà va formar una clientela entre el veïnat que era pràcticament una continuació de la família. Tant de casa per a jugar a cartes o mirar plegats l’arribada de l’home a la Lluna, l’any 1969. Ella, malgrat haver deixat taulell i cuina, no se n’ha allunyat mai. De fet, hi viu a sobre i, a gairebé noranta-sis anys, encara avui esguarda satisfeta la realitat del restaurant dels seus avantpassats, on, tot i que no hi fan la sarsuela amb llagostins o òpera amb llagosta que feia la seva mare –amb un receptari prodigiós, però amb un marit mà foradada–, s’hi continua menjant tan bé com als seus anys jovenívols.

Com la Maria Cortés, en Tomàs Abellan Alonso de Medina, nascut el 1988, va créixer amb un progenitor inspirat als fogons. Fill del xef bullinià i creador d’un dels restaurants més enyorats de Barcelona –aquell Comerç 24 on alguns com el qui escriu vam aprendre a menjar–, la seva vocació inicial –i frustrada– va ser el cinema i la fotografia. D’aquella passió, que va abandonar almenys professionalment per treballar amb el seu pare als desapareguts La barra de Carles Abellan i Bravo, a l’hotel W, n’ha quedat el gust per a crear atmosferes i escenaris propis. Com explica assegut en una de les cadires de fusta de l’Alegria, davant una taula de marbre, tot està molt ben pensat: la il·luminació, la música, la carta… Tot esdevé una escenificació. Però tornem a aquell dia de tardor del 2018, en què en Tomàs pensa que el seu pare ha tingut una idea, si més no, arriscada. La proposta era associar-se tots dos per reobrir-lo i afegir al projecte Max Colombo, un dels dos bessons del Xemei, per desempatar i sumar coneixement i experiència. Aquest darrer havia de ser l’encarregat de conceptualitzar el projecte, Abellan pare s’encarregaria de tota la paperassa i en Tomàs hi posaria l’experiència a la sala i l’atenció al dia a dia. El gener del 2019 començaven les obres, que van coincidir amb les de “pacificació” del carrer del Comte Borrell.
Un tipus de bar en perill d’extinció
Quan hom entra a l’Alegria té la sensació que no ha canviat res. Però en Tomàs de seguida aclareix que és més aviat una il·lusió, la màgia de la reforma, a càrrec de Ramon de los Heros. Quan van entrar, el bar ja era a les acaballes i va caldre treballar-hi de valent. “Pràcticament, és tot nou –confessa el propietari–, però en manté l’essència.” Calia que no es notés que s’havia fet la cuina nova, que s’havia mogut el taulell o que s’havia remodelat l’escala, perquè no es volia perdre en cap moment l’esperit històric, que venia dels temps del senyor Cortés. Es podia treballar en la nova decoració, però no es volia perdre aquell intangible, fet de memòria i temps, que dèiem fa uns dies a propòsit del Bar Boia de Cadaqués en aquesta mateixa secció. “El Bar Alegria és un espai en perill d’extinció, una espècie amenaçada i a punt de desaparèixer dels nostres carrers, ja que s’han acabat els bars d’aquella època i han estat substituïts per bars moderns, per bars de ‘disseny’. Per això el treball, la reconstrucció, la nova vida, l’actualització de l’Alegria és i ha estat un treball de molt valor sentimental i responsabilitat intel·lectual”, diu Carles Abellan en un dels texts del llibre sobre el restaurant que han escrit a quatre mans el seu fill Tomàs i el periodista Toni García Ramón, per celebrar els cent vint-i-cinc anys del negoci, amb pròleg de Ferran Adrià i editat per Debate.

Finalment, el 2 de setembre de 2019 l’Alegria tornava a apujar la persiana. Però aquell dia en Tomàs també havia de descobrir que a partir de llavors ho faria tot sol. Tant el seu pare com Colombo es retiraven del negoci i li proposaven que es quedés amb la propietat única. Va demanar-los un dia per rumiar i, finalment, es va decidir. L’històric Alegria seria el seu primer negoci com a restaurador, que després ha continuat a Casa Luz, un balcó sobre la plaça de la Universitat, i Casa Linda, a l’interior de l’illa d’Eivissa. Perquè l’home que somniava de fer films mentre seguia el cursus honorum de la sala –ajudant de cambrer, cambrer, cap de sala…– i feia un màster de l’ofici al costat d’una personalitat com la del seu pare, tampoc no pot parar quiet. Tot i reivindicar l’ofici de restaurador, desdibuixada arran de l’emergència del xef estrella, explica que també li agrada intervenir en l’oferta gastronòmica del seu restaurant. Per exemple, tot i ser un bar de platets que s’inspira en el receptari tradicional, ha optat per deixar de banda els fregits i proposa plats amb una connexió directa i emocional amb la seva infantesa, com el biquini trufat, una de les propostes paternes que també es poden demanar al Bar 24, de l’avinguda Diagonal amb el carrer Tuset, assessorat per Carles Abellan. Producte de temporada, com les carxofes i els pèsols, complementen una carta que es pot acabar amb pa amb xocolata, oli i sal –també un record que trasllada a la infantesa de cadascú– o un pastís de formatge que es reconeix seguidor del de La Viña de Sant Sebastià, la recepta més plagiada de la rebosteria ibèrica. Per a beure, a més de canya ben tirada, una opció decidida pel vi natural. Aquest és el secret de l’Alegria, en minúscula i en majúscula: saber combinar la història centenària amb l’esperit jove.