28.09.2020 - 21:50
[L’activista Tamara Carrasco va comparèixer ahir a judici, al jutjat penal 25 de Barcelona, després d’un periple de dos anys i cinc mesos d’ençà que fou detinguda per la Guàrdia Civil el matí del 10 d’abril de 2018 a Viladecans. VilaWeb us ofereix el seu al·legat final.]
Senyora jutgessa,
Els pot semblar estrany, però avui sóc feliç d’estar aquí asseguda. I no és perquè avui se’m jutgi –fa més de dos anys que em jutgen a tot arreu– sinó perquè avui tinc l’oportunitat de declarar davant d’una jutgessa i explicar la veritat.
Sóc aquí per denunciar que he patit una operació d’estat i que he estat utilitzada per buscar un relat sobre violència que no ha existit mai.
Al començament, vaig ser acusada de pertinença a banda terrorista, sedició i rebel·lió. Em van confinar al meu poble durant catorze mesos i havia de personar-se cada setmana al jutjat. Tota la meva vida es va fer pública i, en certa manera, es va promoure el meu linxament públic.
La premsa va arribar abans que la policia i es va muntar un relat d’explosius i plànols que no havia existit mai ni consta en cap expedient. Es va vulnerar el meu dret a l’honor, a la intimitat, a la protecció de les meves dades. Em van assetjar de totes les formes possibles, m’han amenaçat i he patit per la meva integritat física. Segurament, això que dic no té lloc aquí ni ara mateix i ho hauré de resoldre en un altre moment i en una altra instància. Però vull fer constar el meu patiment i el de la meva família per no res.
Avui sóc aquí asseguda davant vostre, i hem passat de terrorisme a imputada per incitació a desordres públics. En certa manera, des de fora es veia com un mal menor, es rebaixen els càrrecs i la petició de presó. Però és que no sóc aquí asseguda per les meves accions, sinó per qui sóc i per com penso.
Durant el judici hem pogut escoltar com no se’m jutja només a mi, sinó a terceres persones, a CDR Nacional, que no existeix com a entitat ni organització, són veïns que es manifesten legítimament. Jo avui he respost sobre les meves accions sense amagar-me i defensaré que qualsevol veí o ciutadà, sigui CDR, anarquista o antifeixista, pugui exercir els seus drets civils. Perquè els drets són, o haurien de ser, per a tothom, no en funció de la seva ideologia.
Avui aquí es jutja si el que vaig fer era legal o no. No sé si ho era, senyora jutgessa. Sí que sé que era legítim, i per tant, no me’n penedeixo.
Les lleis són normes de convivència, i quan aquestes lleis no funcionen, s’haurien de poder canviar. No tenim els mateixos problemes ara que fa trenta anys, ni la mateixa idiosincràsia. L’única manera que té el poble de reclamar que es canviïn aquestes lleis o obligar la classe política a parlar-ne és exercint els nostres drets civils.
Dret de ser dissident polític, de manifestar-nos, d’expressar-nos i de protestar.
Si aquests drets són recollits a la carta de drets humans i a la constitució mateixa, com pot ser il·legal? On és el límit?
Per què tinc un company exiliat a mil quilòmetres de distància per haver fet absolutament el mateix que qualsevol vaguista? Per ser català? Per ser independentista? Per ser antifeixista? Doncs jo sóc com ell, i per més vegades que sigui jutjada, no canviaré d’idees ni de principis. Sempre ens hem emparat en la lluita no violenta, en el pacifisme i a crear projectes des de l’amor i en positiu.
He pagat un preu personal altíssim perquè algú des d’un despatx va triar el meu nom entre un llistat de persones, i això no és justícia, és escarment.
Dit això, em declaro innocent dels càrrecs dels quals se m’acusa i demano la meva l’absolució.
