Els aldarulls, la intoxicació i la vitalitat empresarial

Reconec que he esperat a dijous a escriure l’article perquè tot feia pensar que Alemanya entraria en recessió tècnica (dos trimestres consecutius en creixement negatiu). Ho havia apuntat el Bundesbank fa poques setmanes i els ‘instituts dels savis’ –amb una gran credibilitat– ho corroboraven més tard. Però vet aquí que dijous a les vuit del matí l’Oficina Federal d’Estatístiques (Destatis) anunciava de sorpresa que el creixement del tercer trimestre havia estat positiu, d’un +0,1%, mentre revisava la caiguda del segon trimestre del -0,1% al -0,2%. El creixement interanual arribava al +0,5%. La campana havia salvat l’economia alemanya de la recessió per segona vegada en poc temps. Això no vol dir que l’economia estigui bé. És evident que continua feble, però la dada positiva evita tota la faramalla mediàtica amplificadora que s’hauria muntat entorn de la notícia, amb el risc clar d’afeblir encara més els desigs d’invertir dels empresaris. 

Una vegada més, ‘el consum ha estat la principal font d’impuls positiu el tercer trimestre del 2019’, va dir la institució estatística en un comunicat. Efectivament, la despesa en consum domèstic va superar la del segon trimestre del 2019 i el govern també va augmentar la seva despesa. Destatis afegia que la recuperació de les exportacions, juntament amb unes importacions estables, i un nou repunt de la inversió en construcció també van contribuir a millorar l’entorn econòmic.

De fet, una dada publicada dimecres de la setmana passada ja va sorprendre, perquè era un petit símptoma de recuperació. Parlo de les noves comandes a les fàbriques, que van créixer d’un 1,3% al setembre. Aquesta xifra tombava els pronòstics dels analistes, que preveien un avanç de l’0,1%, tan sols. Segons Bloomberg, aquest canvi es deu en gran part a les noves comandes dins el país, que van pujar d’un 1,6%, i a les que procedeixen de fora de l’eurozona, amb una alça del 3% respecte del mes anterior. Sigui com sigui, ja hi va haver qui va dir que l’economia alemanya podia ser en el seu nadir i, d’ara endavant, prendre el camí de la recuperació. Això no és tan fàcil, però de moment talla de soca-rel els titulars negatius dels mitjans que podien enrarir encara més un entorn ja prou enrarit. Si finalment Trump abaixa el to de les amenaces a la Xina i als cotxes europeus i el Brexit és més ordenat, potser sí que han tocat el punt més baix…

La repercussió d’aquesta dada a Catalunya serà més psicològica que no real, perquè aquests últims anys ja marquen una tendència ben clara. Alemanya continua essent el nostre segon client en les exportacions (11% del total) i, de llarg, el primer proveïdor (18%). El sector dels cotxes, com ja hem explicat manta vegada, ha estat decisiu en la baixa de les exportacions d’aquests darrers anys cap a Alemanya, que ha estat d’un -3,1% el 2017, un -4,1% el 2018 i un -8,4% fins l’agost d’enguany. En canvi, les importacions van continuar pujant el 2017 (+4,6%) i el 2018 (+6,1%) i baixen d’un 1,6% fins l’agost del 2019. Això ha fet que el dèficit amb Alemanya tingués un pes molt important en el desequilibri de la nostra balança comercial del 2018 –una mica més de 19.000 milions d’euros–, perquè va atènyer un 43% del total. 

De totes maneres, el fet que no hagi entrat en recessió tècnica potser calmarà una mica els ànims dels industrials catalans que a l’enquesta de Clima industrial a Catalunya (Observatori del Treball i Model Productiu) referida a l’octubre i feta pública aquesta setmana mostren una caiguda de confiança de -8 punts. ‘Aquesta dada suposa un empitjorament de la confiança, tant respecte del mes de setembre (15,6 punts menys) com respecte de l’octubre de 2018 (8,3 punts menys)’, diu la publicació. Encara que no sigui un sentiment que ens afecti a nosaltres i prou, no deixa de preocupar. En realitat, tant les dades del conjunt de l’estat espanyol com les de la Unió Europea reflecteixen uns nivells de confiança similars, però encara una mica més negatius: l’indicador és de -8,9 punts a l’estat espanyol i de -10 punts a la Unió Europea.

Si hi ha res clar és que els empresaris estan preocupats, com ho demostra l’índex de producció industrial (IPI) corregit d’efectes de calendari, que perd un 1,8% interanual a Catalunya el setembre del 2019. Van veure que les exportacions decreixien d’un 4,7% l’agost d’enguany i, sobretot, van observar com l’índex d’entrada de comandes a la indústria dels productes industrials, excloent-ne l’energia, disminuïa d’un 9,9% interanual també a l’agost. Sens dubte, això ha fet que les reaccions empresarials als aldarulls d’aquesta setmana, amb el tall d’autopistes i carreteres, hagin tingut la preocupació com a denominador comú, si bé mostrat amb graus diferents, segons les institucions. Des de cercar-ne una quantificació –molt difícil de fer– a Foment, a comparar les pèrdues dels talls a les que causa de manera invisible la manca d’infrastructures adequades a les necessitats de la xarxa empresarial catalana, que ha fet la Cambra de Comerç. Malgrat la preocupació mostrada per tots els estaments empresarials catalans, les declaracions han estat a anys llum –quant a duresa– de les que han fet algunes institucions de la capital espanyola. 

I aquí entrem en un capítol cabdal. La imatge que escampen pertot arreu els mitjans de difusió espanyols. He estat una setmana fora de Catalunya i m’he empassat noticiaris dels canals públics i privats de les Espanyes. Heu de pensar que la setmana de les eleccions els informatius obrien gairebé cada dia amb la que ens esperava als catalans el diumenge electoral, perquè els CDR preparaven accions amb l’objectiu que no pogués votar ningú; i que per això ens havien enviat policies i guàrdies civils: per protegir els votants catalans (quins dallonses que té la cosa). Tot això, amanit amb un rerefons d’imatges de fogueres als carrers de Barcelona i uns textos que feien pensar que era una ciutat sense llei. El mal que han fet Rivera i els seus atiant l’odi a Catalunya durant tant de temps ha estat molt gran. Però no han estat pas els únics. Seria bo que el president de Foment, una persona capacitada per a dialogar i generar consens, parlés seriosament amb els amos de Mediaset i Atresmedia i, si cal, amb la Conferència Episcopal perquè canviessin el to de tot allò que es diu a les seves cadenes de televisió sobre Catalunya. El mal que fan aquesta gent amb les mentides i la intoxicació que generen és enorme i això sí que ens fa perdre pistonada econòmica. Molts despatxos i empreses simplement tenen por de venir a Catalunya. D’això, se’n parla poc. I el fet més greu és que no tenen pas por pel que passa a Catalunya, si no per allò que diuen que hi passa, que és molt diferent. Malauradament, això no ho podem quantificar. 

Però la cosa més important és que, malgrat un entorn advers, no restem plegats de braços. Per això he deixat per al final una notícia que em sembla molt bona, que demostra la vitalitat del teixit empresarial català i que, probablement, passarà bastant desapercebuda als mitjans de comunicació. Dimecres passat l’empresa Informa D&B feia públiques les dades de creació d’empreses a l’estat espanyol. La notícia era que Catalunya ha encapçalat la inversió de capital fins a l’octubre en noves empreses i és l’única comunitat que supera els mil milions d’euros en el total d’aquests deu mesos. Quant al nombre de constitucions, és la segona comunitat després de Madrid, en aquest període. A això, cal que hi donem valor. En té molt. El fet que en uns temps complicats en el terreny econòmic i polític com els actuals, en què es diuen tantes bestieses, hi hagi gent disposada a assumir el risc que implica crear una nova empresa diu molt del tarannà de la nostra societat. Per aquesta via anem bé…