13.06.2021 - 21:50
La major part dels caps que van comandar guerres els segles XIX i XX eren grans fumadors i bevedors. A més, molts consumien drogues. Otto von Bismarck va afegir la morfina als seus hàbits de fumador i bevedor de conyac. Com Hermann Göring. Winston Churchill fumava cigars i ingeria grans quantitats d’alcohol. Anthony Eden va dirigir la guerra del Sinaí (1956-1957) a base d’amfetamines, com John F. Kennedy la crisi de Cuba. Adolf Hitler era contrari a l’alcohol, el tabac i les drogues, però es punxava una injecció diària d’un còctel explosiu d’opiacis, cocaïna i metamfetamines.
Si ells als seus despatxos anaven tot el dia col·locats, com no havien de fer-ho els soldats que es jugaven la vida diàriament al camp de batalla?
Gairebé totes les drogues i intoxicants han servit des de sempre per a transformar l’home en guerrer. Tots els exèrcits n’han fet ús, totes les guerres han provocat canvis importants en les addiccions, al front i a la rereguarda, marcant tendència en el futur. Amb el consegüent impacte en la salut física i psicològica de la població, en els hàbits culturals i mèdics, en la propaganda política i les lleis, i en conceptes culturals més abstractes, com ara la construcció de la identitat nacional, la masculinitat, la demonització de l’enemic i la moralitat en general.
Malgrat l’existència d’alguns treballs pioners d’estudiosos i metges, mai no s’havia investigat i analitzat a fons la guerra del 1936-1939 des de la perspectiva de l’alcohol i les drogues. És un tema crucial en aquella guerra i en totes, que mai no havia interessat gaire al món acadèmic fins avui. El professor d’història de la Universitat de Bath (Regne Unit) Jorge Marco, autor de nombrosos estudis sobre el conflicte, acaba de publicar l’interessant treball Paraísos en el infierno. Drogas y guerra civil española (Editorial Comares, Granada).
D’entrada, l’autor il·lustra el context històric internacional. La ginebra beguda en grans quantitats va ser decisiva, per exemple, a la victòria dels anglesos a la guerra dels trenta anys el segle XVII. Des de llavors, especialment el segle següent, l’alcohol s’ha considerat un element vital per al combat. Tots els exèrcits l’han repartit entre les tropes. Els anglesos es van passar de la ginebra al rom, els russos mai no han deixat el vodka, ni els alemanys la cervesa, ni els japonesos el sake, ni els francesos el brandi, fins que a la Primera Guerra Mundial el substituïren pel vi en benefici de l’important sector vinícola del país. Cada soldat en rebia entre mig litre i un litre diari.
Els russos creien que havien perdut la guerra contra el Japó (1904-1905) per culpa de l’embriaguesa dels seus soldats. Per això a la gran guerra els nord-americans i els russos van prohibir l’alcohol, però a la llarga les conseqüències de la llei seca van ser encara més perjudicials. Per això, a la Segona Guerra Mundial permeteren amb entusiasme que els combatents tornessin a beure. De fet, i no és un tòpic, en certs moments històrics, l’alcohol i el món castrense han estat sinònims.
Les guerres també van ser el principal factor de l’expansió del consum de tabac en forma de cigarretes ja elaborades que, a poc a poc, per ser més pràctiques, van anar substituint la pipa i els cigars. La morfina es va fer servir per primera vegada a la guerra de Crimea (1854-1856) i a la Primera Guerra Mundial va ser el medicament més habitual entre els exèrcits. Però generava addicció i era un problema de salut pública greu quan els soldats tornaven a la vida civil.
Aquest problema s’havia detectat a la guerra civil nord-americana, on centenars de milers de combatents van esdevenir addictes a l’opi i a la morfina. Després d’aquell conflicte uns quatre-cents mil soldats van tornar a casa addictes a la morfina. L’Alemanya nazi va prendre la iniciativa de subministrar metamfetamines als soldats, un costum que es va estendre per tots els exèrcits. El Pervitin, comercialitzat per una empresa farmacèutica alemanya, esdevingué la píndola del coratge. El consum d’amfetamines i metamfetamines va adquirir prestigi social i, de fet, fins els anys seixanta del segle passat, van ser la droga legal per excel·lència del món occidental.
Paradisos a l’infern de la guerra d’Espanya
El llibre de l’historiador Jorge Marco és l’estudi més complet sobre el paper de l’alcohol, el tabac, la cocaïna, la morfina, el cànnabis i les amfetamines en aquella guerra. L’alcohol i el tabac, els dos productes més consumits i, en menor mesura, la cocaïna i la morfina serviren per a combatre el cansament, la por, la tristesa, el dolor, l’avorriment i el fred. En aquells tres anys el consum augmentà considerablement al front i a la rereguarda, en combat i sota els bombardaments, perquè es tractava d’una guerra total, en què tota la població se’n veia afectada.
Basant-se en una investigació exhaustiva en hemeroteques, arxius militars i civils, llibres de memòries i testimonis personals, el professor Jorge Marco ens ofereix una imatge calidoscòpica de l’experiència de la guerra i com afectava la psicologia i la salut individual i col·lectiva, quines mesures reals, de prohibició, sanció, pedagogia i propaganda es prengueren en ambdós bàndols davant un fet indiscutible: l’augment del consum d’alcohol, tabac i drogues durant els tres anys de guerra a tot l’estat espanyol. I com l’abundància o la manca de substàncies psicoactives afectava els ànims al front i la rereguarda i els esforços militars d’aquells tres anys.
Per exemple, el llibre explica que al setge de l’Alcàsser de Toledo, episodi llegendari àmpliament mitificat pels franquistes, el problema més greu per als resistents fou l’escassetat de tabac, que van intentar solucionar fins al punt d’arriscar la vida. I com la manca de tabac en territori republicà va ser crucial per a provocar una profunda desmoralització a les seves files. Va ser una crisi moral entre combatents i civils que Marco qualifica de “dimensions extraordinàries”.
La demanda era tan important que va facilitar l’estraperlo i el mercat negre al front i la rereguarda i la proliferació de substàncies substitutives i adulterades. Tot plegat afectà l’estat d’ànim de soldats i civils i crisis sanitàries per malalties i intoxicacions degudes a les adulteracions salvatges que van inventar fabricants i camells sense escrúpols.
En l’ús i el consum, ambdós bàndols es van comportar de manera similar a grans trets, llevat dels anarquistes i, en menor mesura, dels comunistes, que combateren durament als seus discursos i a la propaganda l’ús i abús d’alcohol i drogues a la guerra i a la vida.
Diferents polítiques sanitàries
La política sanitària republicana i la franquista van ser molt divergents a la pràctica. La psiquiatria republicana reconegué l’augment de la “neurosi de guerra” i de l’alcoholisme i posà en marxa iniciatives de rehabilitació i ajuda psiquiàtrica. Aquests programes foren impulsats pel cap dels serveis psiquiàtrics republicans, el doctor Emili Mira, mestre del seu col·laborador al front Francesc Tosquelles, de qui parlàvem fa poc en aquesta secció.
Per contra, el bàndol franquista tendí a negar neurosis i drogoaddiccions a les seves files, perquè considerava que eren malalties pròpies de la degeneració moral dels roigs. I quan van actuar, seguint les instruccions del psiquiatre feixista Antonio Vallejo Nájera, ho feren, com era propi d’ells, de manera totalitària, aïllant els malalts, forçant-los a tractaments o al treball esclau.
Sobre les seqüeles del conflicte i dels abusos de substàncies psicoactives hi ha una dada prou significativa. En acabar la guerra, durant els anys quaranta, l’estat franquista esdevingué el major subministrador de morfina gratuïta per impedir que la crisi sanitària es convertís en una crisi social. Això explica també la doble moral del règim que, d’una banda, construïa un relat de puresa, ordre i disciplina i, d’una altra, permetia d’amagat tots els excessos. Tan sols hi havia un límit: la llei. Si es transgredia, s’aplicaven amb duresa la repressió, la segregació i el càstig.
Jorge Marco estudia també la construcció del relat de l’enemic que va fer cadascun dels bàndols basant-se en els atributs de cada droga. És a dir, la fabricació propagandística de “monstres degenerats” a les files enemigues fins al punt de naturalitzar-ne la mort com una cosa legítima, normal i, fins i tot, desitjable. L’autor recorre al concepte de “necropolítica”, elaborat pel filòsof camerunès Achille Mbembe. Escriu l’autor: “El llenguatge necropolític va establir a cada territori qui tenia dret a viure i qui no, i per fer-ho es va recórrer habitualment a les imatges més degenerades i decadents relacionades amb el consum d’alcohol, morfina i cocaïna.”
Bales i alcohol
La propaganda republicana va fer molta campanya contra els “paràsits borratxos” de la rereguarda. Els herois del bar que combatien al front de la barra es passejaven amb pistoles i no havien disparat ni un sol tret. Eren la degeneració capitalista, el contrari de “l’home nou” que ells esperaven crear. “L’alcoholisme és el millor aliat de la cinquena columna.” Els anarquistes van ser els més bel·ligerants, tot demanant en cartells el tancament de les tavernes al crit de “Fora el parasitisme!” I en alguns casos es van demanar treballs forçats per als borratxos i, fins i tot, que fossin eliminats. “Un borratxo és un gos rabiós, un paràsit, eliminem-lo.”
Els franquistes van adoptar una actitud paternalista, de doble moral, renyant en públic i permetent en privat. Van coincidir amb els republicans a criticar els bevedors de la rereguarda, però amb menor intensitat. L’alcohol ja formava part del prototipus del mascle hispànic, fatxenda i castís. A la Legió bevien sense fre. Curiosament, conscients del problema, Franco i Millán Astray van prohibir l’alcohol, però en poc temps van derogar la mesura perquè a la pràctica era pitjor. Bevien igual, però adulterat, i els baixava la moral. Llavors es va crear el model del bevedor que “aguantava com un home” per definir la virilitat del combatent.
Tots dos bàndols van aprofitar l’alcohol i la borratxera per denigrar l’enemic. Els republicans van abundar en la “degeneració de l’enemic”, se’n fotien del general borratxo Queipo de Llano, per exemple. I el president Lluís Companys, quan es referí a les casernes dels rebels a Barcelona, digué que havien trobat “soldats que vomitaven vi, conyac i aiguardent que els havien donat els seus caps abans de llençar-los a la criminal aventura”.
Quan els italians van entrar a Màlaga no quedava ni una mísera ampolla. Queipo de Llano clamava a Ràdio Sevilla: “Els roigs han consumit vuitanta-quatre mil litres de conyac i han arruïnat els propietaris de les bodegues.” Els roigs eren uns malfactors borratxos i de mala vida. Mai abans no s’havia demonitzat tant “l’altre” públicament, els uns i els altres, constata Jorge Marco.
Tanmateix, tots van crear cantines al front i bars mòbils que van ser molt ben rebuts per les respectives tropes. Els marroquins tenien autoritzada la venda ambulant de productes de “primera necessitat” per tot el territori. També eren freqüents les trobades discretes entre feixistes i roigs al front per a compartir alcohol i tabac. I més d’un es va canviar de bàndol per poder beure i fumar.
La guerra és fum
El tabac era el vici per excel·lència. Republicans i franquistes van haver de fer esforços per subministrar tabac a uns exèrcits que majoritàriament eren integrats per addictes a la nicotina. El tabac va arribar a ser tan important com els aliments i l’aigua. Fumar era símbol de virilitat, valentia i fatxenderia. Tenir tabac i poder fumar aixecava la moral dels soldats que participaven en una guerra total. La manca de tabac era insuportable, gairebé com una tortura per als combatents, fet que va ser especialment greu a la zona republicana a partir del 1937 i, sobretot, el 1938.
Com en el cas de l’alcohol, amb el tabac es va haver de reorganitzar la indústria i les importacions per abastir els fronts. El saqueig d’estancs i magatzems era freqüent, com les adulteracions, el contraban i l’estraperlo. La gent se les va enginyar per fumar de tot: herbes, fulles seques, mitjons trinxats, pols de fusta, fulles d’anís, cacau. Al mateix temps fumar i beure van servir per a la fraternitat entre els combatents, i entre ells i la rereguarda, d’on rebien sovint paquets i campanyes de solidaritat en “espècies”.
L’impacte del tabac en la societat era tan gran que el ministre de propaganda nazi, Joseph Goebbels, inspirant-se en Hitler (que ni fumava ni bevia, però es punxava en privat), va fer una campanya sobre els dirigents del futur. Hitler, Franco i Mussolini eren els bons i no fumaven. Roosevelt, Churchill i Stalin eren dolents i decadents perquè fumaven. Fumar va esdevenir patriòtic. La bandera espanyola encara fins fa poc identificava els estancs de tot l’estat.
Morfina, cocaïna, kif, haixix, amfetamines
El consum de morfina era legal i estava estès entre les elits socials com a remei contra el dolor que, en poc temps, es convertí en una necessitat. Vegeu el cas de Santiago Rusiñol, per exemple. A més a més, des de la gran guerra, l’afluència, sobretot a Barcelona, d’europeus pacifistes, apàtrides, artistes i dissidents que fugien del conflicte va potenciar, entre moltes més coses, l’afecció per la morfina, la cocaïna i l’opi.
Aquestes substàncies formaven part del paisatge nocturn espanyol. I durant la guerra, sobretot la morfina, la popularitat de les drogues va créixer més enllà dels cercles elitistes de noctàmbuls, artistes i bohemis.
Públicament, tots els ciutadans, sense excepcions ideològiques, identificaven la morfina i la cocaïna amb el vici, la degeneració i la criminalitat. La propaganda de tots dos bàndols va ser implacable contra aquestes drogues per a demonitzar l’enemic. Tots dos coincidien a dir que l’altre s’havia de drogar per a recuperar el valor que li mancava.
Sense anar més lluny, el general Franco, que no tenia cap afecte pel seu rival José Antonio Primo de Rivera, comentà satisfet al seu cunyat Ramon Serrano Suñer que per a dur-lo al lloc de l’execució a José Antonio van haver de posar-li una injecció de morfina perquè no podia anar-hi tot sol. També és digne d’esment el testimoni d’un metge morfinòman, Juan Alonso, que anys més tard va escriure que amb la morfina “desitjava que arribés el combat, perquè estava convençut que encara no s’havia fabricat el projectil que el pogués matar”. El kif, o grifa, que fumaven marroquins i legionaris, i les amfetamines encara no eren prou instaurades a l’estat. El consum se’n dispararia anys a venir.
Amb aquest bagatge psicodèlic de tres anys de guerra, la dictadura dels quaranta anys de Franco se’n va veure afectada. Es caracteritzà per la tolerància al consum no mèdic de substàncies psicoactives més enllà del tabac i l’alcohol, fossin depressores, com la morfina i el cànnabis, fossin estimulants, com la cocaïna i les amfetamines.
