‘Alceu-vos, xe!’ En record de Pep Laguarda

El juliol del 2004, ara fa catorze anys, de resultes de la reedició del mític Brossa d’ahir, de Pep Laguarda i el grup Tapineria, vaig escriure una petita crònica sobre el disc que ara, arran de la mort de Laguarda, crec que val la pena de recuperar a tall d’homenatge.

«Un dia de primavera de 1977 el músic i pintor valencià Pep Laguarda i el seu grup Tapineria (nom del carrer on vivia Laguarda) entraven al Banana Moon Observatory, l’estudi de gravació que Daevid Allen tenia a Deià (Mallorca), per gravar Brossa d’ahir, un dels discs més mítics i més creatius que s’han enregistrat mai als Països Catalans.

El disc va aparèixer amb una preciosa portada dibuixada a sis mans pel mateix Laguarda, Ximo Lara i Garri Campanillo. Una portada que, per cert, no fa gaire la revista Enderrock ha qualificat com una de les quinze millors de la història de la música popular en català (ves per on, alguna cosa havíem de perdre amb la irrupció dels compactes). L’edició va anar a càrrec d’Ocre, la companyia discogràfica de Jordi Vendrell, un home inoblidable del qual precisament aquests dies es compleixen tres anys del seu traspàs.

Amb la seva obstinada fe en la música de Laguarda, Jordi Vendrell va ser un dels homes clau del projecte Brossa d’ahir. Dissortadament, la comercialització no va estar a l’altura de l’entusiasme de tots els implicats i la distribució va ser molt deficient. Tant que em va ser impossible localitzar-lo en els meus llocs habituals. Els vint-i-set anys transcorreguts des d’aleshores m’han esborrat de la memòria els detalls concrets de la meva recerca però sí que recordo molt bé que va ser gràcies a JL, un amic d’Almassora (Castelló) que havia estat company meu de carrera, que vaig aconseguir finalment una còpia en casset.

Les sis cançons d’aquella cinta em varen fascinar tant com abans m’havien fascinat obres com Dioptria I i II; Miniatura; Música Dispersa; Orgia; Jo, la donya i el gripau; Qualsevol nit pot sortir el sol; Tot l’enyor de demà, o L’oucomballa. O el lisèrgic i estimulant Licors, disc enregistrat per Pau Riba en el mateix estudi de Deià un parell de mesos abans de la visita de Laguarda i la seva gent.

Una llista, prou que ho sé, incompleta però que configura el que considero els eixos bàsics de l’edat d’or de la denominada ‘música laietana’, un moviment ple de creativitat i bones energies que es va articular principalment al voltant de Zeleste (la sala i la companyia discogràfica) i els festivals de rock de Canet.

Aquesta edat daurada es va concentrar en el Principat però també hi varen haver reminiscències a les Illes amb Joana Lluna, de Joan Bibiloni (1982) i al País Valencià amb Pep Laguarda i uns anys després amb Juli Bustamante i Remigi Palmero.

Tornant a Brossa d’ahir, recordo que el casset me’l varen fer malbé per culpa d’un accident involuntari a principi dels vuitanta a Ràdio Obrera, l’emissora on durant tres anys vaig fer un programa nocturn setmanal que es deia ‘Els meus discos’ i que, com el seu nom indica, el confegia amb textos i músiques que portava de casa meva.

Recordo que vaig utilitzar diverses vegades els trenats de guitarra acústica de ‘Cims i abismes’ i les flautes de ‘Caseta del plater’ com a il·lustració sonora d’alguna de les històries que m’empescava durant aquells seixanta minuts màgics, a partir de les deu del vespre, en els quals em tancava a l’estudi amb el tècnic de so a l’altra banda del vidre com a única presència humana a la vista i la companyia virtual dels oients (pocs, no m’enganyo) que a aquelles hores renunciaven a la televisió per seguir les meves històries i escoltar les músiques que havia seleccionat.

Amb tots aquests antecedents (he dit sovint que sóc un carrossa de ca l’ample) podeu imaginar-vos perfectament amb quina alegria vaig acollir fa uns mesos la notícia que DiscMedi anunciava la reedició dels discs Orgia i Nit de Sant Joan, de Sisa, l’impagable Música Dispersa i (oh, déus!!) i Brossa d’ahir de Pep Laguarda & Tapineria (bé, per ser exactes deien ‘Tapinera’, sense la ‘i’, i així surt a tots els anuncis).

Després d’unes quantes visites i trucades en pla taladro (sóc bon client però bastant insuportable, ho reconec) els amics de can Castelló em van dir que el Pep Laguarda s’endarreria perquè la discogràfica en preparava una edició de luxe amb dos compactes (el disc de sempre i un altre amb rareses) i dos llibrets d’acompanyament. Que la cosa era més complexa que havien previst inicialment i que no hi havia data prefixada d’aparició de tot el paquet.

Però tot arriba, i el diumenge 26 de juny el sempre imprescindible Desclot ens anunciava des de la seva columna a l’Avui la bona nova: Brossa d’ahir ja era al carrer a l’abast de tothom!

El primer que sentim en posar Brossa d’ahir són refilets d’ocells i uns arpegis de guitarra molt suaus. Un pròleg perfecte perquè resumeix amb precisió allò que ens espera durant els següents quaranta minuts: inspiració, naturalitat i senzillesa. I talent, és clar. Ja hem entrat, doncs, dins de ‘Alceu-vos, xe, que ja és de dia / Sent’ (7’56”), un tema en bona part instrumental amb una base rítmica de bateria i baix que saben retirar-se a temps per deixar pas als revolts de la flauta i al lirisme dels pernils. Un llaüt i unes guitarres que en algun moment arriben a sonar com buzukis.

‘Cims i abismes’ (5’15”) és l’apoteosi de les guitarres. L’harmònica i una percussió molt peculiar donen al tema un aire folk song molt característic. Les veus de Laguarda i del company que el dobla desgranen el tema de manera relaxada i el coixí de cordes acústiques funciona de meravella.

‘Caseta del plater’ (5’40”) va també de folk però amb aires molt més mediterranis. El pes de la melodia recau sobre dues flautes i una percussió de bongos marroquins i canyetes. Els cors són bàsics. A destacar el fragment ‘…no et volen aixina de lliure’. És el tema més líric de l’àlbum. I el més característic. Ja veureu com a la segona audició us atraparà i no us el podreu treure de sobre.

‘Una paüra’ (7’55”) és el tema d’estructura més complexa. Despista al començament per la seva parsimònia però de seguida creix incontenible amb un baix, una bateria i, sobretot, un violí (magne Xavier Riba) que acceleren la melodia fins a l’estrofa central (‘Endins, a prop del foc, l’alcohol us fa ballar fandangos…’), un dels moments més inspirats de l’àlbum.

‘Milanta anys-llum blues’ (2’44”) és el tema més curt. Ens el serveixen amb aplaudiments al començament i al final, com si fos enregistrat en directe (cosa incerta). El violí de Riba continua ple d’inspiració i, malgrat l’acompanyament de guitarres i percussió, s’emporta tots els mèrits d’aquest blues no pas de Nova Orleans sinó de la terreta dels Borja.

‘Balada de l’àngel bru’ (9’12”) és el joiell d’or que clou com correspon un àlbum irrepetible com aquest. És el tema més ‘cantat’ de tots. Vull dir amb més lletra per a explicar. Guitarra i canyetes porten el pes de la melodia. L’harmònica i la flauta donen color sempre que es necessita. La veu de Laguarda –sorprenent en una primera audició– ja se’ns ha posat a la butxaca des de fa estona. El disc, que començava convidant-nos a posar-nos dempeus perquè es feia de dia, es clou amb un altre crit: ‘A la muntanya!’ Ens n’hi anem. La música s’atura. La màgia s’ha acabat… fins la pròxima audició.»

[Text publicat al Bloc ‘Totxanes, totxos i maons‘ els dies 4, 6, 7, i 11 de juliol de 2004]