15.04.2020 - 21:50
|
Actualització: 16.04.2020 - 07:21
A l’editorial d’ahir vaig apuntar que, d’un punt de vista polític, em semblava poc sensata la polèmica per les 1.714.000 màscares. I que no em semblava creïble que ningú, enmig d’aquesta complexa situació que vivim, tingués l’humor de dedicar-se a fer quadrar les xifres per humiliar el Principat. Més tard, en els comentaris dels subscriptors, Oriol Roig ja aportava els càlculs necessaris per a comprovar que, efectivament, això de les 1.714.000 màscares no era cap provocació sinó pura coincidència.
La polèmica ens l’hauríem estalviada només aplicant una mica de prudència i sentit comú. A l’hora d’acceptar una hipòtesi, si hi ha dues respostes raonables és més sensat de decantar-se per la més senzilla, la famosa navalla d’Occam. El simple fet que les dades quadren no solament al Principat sinó a totes les autonomies deixa poc marge de discussió. Tornem a Occam: és més senzill de pensar en la coincidència del 1714 que no pas creure’s que algú, per manipular les dades del Principat, haja hagut de manipular també totes les dades de totes les autonomies amb la finalitat d’insultar d’una manera tan sibil·lina Catalunya, sense ni tenir la seguretat que, després de tanta feina, ens en donaríem per assabentats.
L’episodi, però, suscita la necessitat d’exigir més rigor a la classe política, catalana i independentista en aquest cas. Personalment, em crea molta inseguretat i gens de confiança que el conseller responsable de la policia reaccione d’una manera tan precipitada i no mostre la calma, la serenitat i l’autocontrol que requeriria una feina tan difícil com la que té. Ni la capacitat analítica. I em preocupa també de constatar que una part de l’electorat es crega un argument tan poc consistent i el defense a peu i a cavall.
A peu i a cavall fins i tot després de demostrar-se que hi ha una explicació plausible que defuig la humiliació intencionada. Ahir em vaig discutir amb unes quantes persones que insistien a dir que, encara que la xifra fos casual, al final d’alguna manera era el reflex d’una mentalitat perversa instal·lada a Madrid. Amb això feien gala d’un victimisme trist i entristidor que estic convençut que no ajuda gens el projecte ni la nació. Ni a ells mateixos, val a dir.
Quan l’altre dia jo reclamava la necessitat de ‘tornar urgentment a l’etapa més audaç, preparada, brillant i transgressora de l’independentisme’, implícitament em volia referir també a la necessitat de recuperar aquell rigor personal, aquella decisió, aquella força interior que l’octubre del 2017 va fer aparèixer l’independentisme davant la societat com un moviment victoriós, creïble i segur d’ell mateix.
Dissortadament ara, excepte en períodes concrets o en persones concretes, l’independentisme massa sovint sembla un moviment que ha perdut el control del calendari i només funciona reactivament, empobrit en l’anàlisi i molt coix en el debat. En compte de proposar, es limita a protestar amargament. En compte de fer, s’ofèn espectacularment. En compte de decidir, s’embolica en polèmiques. I això, paradoxalment, en el moment en què l’estat és més afeblit i, per tant, en el moment en què les condicions per a poder-lo trencar són més clares –i ho seran cada dia més.
En vista d’això, hi ha una decisió personal a prendre. I cadascú ha de triar entre restar atrapat en la queixa fàcil i la impotència o fer i empènyer, amb la confiança i el coratge personals, amb ganes de guanyar i decidit a fer-ho.
És cert que el problema principal, gairebé tot el problema ja, el tenim situat en les institucions –no hi ha cap símptoma que la força i la voluntat del carrer haja minvat i la poderosa reacció contra la sentència o l’acte de Perpinyà en són les darreres proves. Però cal recordar que sense ser forts i exigents un a un, i amb un mateix, en el dia a dia, difícilment podrem bastir un enfortiment col·lectiu suficient per a tornar-ho a fer. I aquesta vegada de manera definitiva.
Això és així, però la força que necessitem, i aquesta exigència, reclama també, tingueu-ho clar, no deixar-se entabanar personalment amb polèmiques de curtíssima volada i alçar, personalment, el nivell del debat i la discussió política, més amunt i més enllà d’on volen els aparells dels partits i part de la premsa que en depèn. Que és tant com dir fer a l’inrevés d’allò que alguns polítics i alguna premsa han fet amb la polèmica aquesta de les màscares.
PS1. Des d’avui Andorra és el primer territori del nostre país en autoritzar un cert, només un cert, retorn a la vida normal. La gent podrà eixir de casa en hores concretes, alternant els dies parells i senars segons la numeració de l’edifici, no més enllà de dos quilòmetres i portant la màscara.
Mentrestant a Catalunya ahir es va posar en marxa una nova metodologia de càlcul d’afectats i morts, que pot causar una certa sorpresa però que està ben explicada i és un pas endavant, molt positiu, en la direcció de superar la confusió que regnava fins ara i clarificar quins són els efectes reals de la pandèmia sobre la societat. Us expliquem aquest canvi en aquest article i us recordem que totes les novetats les podeu rebre cada nit a les deu al vostre correu amb el Report Diari sobre el Coronavirus –només cal demanar-ho ací.
PS2. Igual que vàrem fer la setmana passada, demà divendres a les sis de la vesprada emetrem en directe un debat dels subscriptors de VilaWeb amb l’economista i periodista Jordi Goula, per parlar dels efectes econòmics de la crisi. Goula ha estat fent cada dia una feina magnífica de dissecció d’aquests efectes, que podeu llegir en la secció ‘La píndola‘.
El debat el podreu seguir en vídeo en directe des de VilaWeb, Youtube o Facebook i després el podreu recuperar a la carta.
