‘Alcarràs’ o com sona una família

El so té una funció narrativa. I cada família sona d’una manera. Algunes parlen per torns, algunes altres tots alhora, les unes canten i les altres van plenes de silencis. Alcarràs és un exemple de com podem arribar a retratar realitats complexes amb elements sonors. I si les famílies són realitats complexes, el so que emeten també. En la pel·lícula de Carla Simón hi ha accions que passen simultàniament i les capes de realitat, com les de so, se sobreposen. En un mateix pla-seqüència, sentim el pare renegar per a si mateix mentre recull préssecs; al mateix temps, uns quants metres més enllà, la canalla corre i juga i es queixa a la mare; mentrestant, l’àvia explica velles històries del poble en una cambra i se sent el rebombori del pati perquè la finestra és oberta. En el so de Simón no hi ha protagonistes ni secundaris. Simón opta per aquella sonorització plena de matisos que ha marcat també el cinema d’autores com l’argentina Lucrecia Martel. Com diria Martel, l’aire és elàstic. I per això Alcarràs és capaç de transportar ones sonores que arriben nítides, difuses o, directament, caòtiques. Crear atmosferes amb el so, no ens enganyem, és un exercici de precisió. Simón presenta escenes amb diàlegs que, moltes vegades, no s’arriben a desxifrar amb exactitud, o bé per la rapidesa amb què s’emeten o bé pel volum, que es perd entre el rerefons del so domèstic. No és tan important què es diu com la remor de què es diu, el temps de paraula, els silencis, el garbuix d’ingerències. La Carla, i l’equip de so, suposem, han confiat que si els espectadors s’incomoden perquè no acaben d’entendre el contingut de les intervencions, hauran de suportar la frustració, com a la vida. I si les frases es repeteixen, i molt sovint són plenes de renecs i d’“hòsties putes”, i pujades i baixades d’intensitat, comprovarem que són les mateixes vacil·lacions que trobem en un dia corrent. Perquè no parlem igual quan estem eufòrics que quan estem apàtics. La veu es projecta de manera diferent i aporta una informació clara sobre l’estat d’ànim. De manera que en una cultura hipervisual, decantar-se per un so complex en una pel·lícula és donar l’oportunitat a un punt de vista alternatiu. Renunciar a les superfícies planes.

De fet, és a través del so com es dedueix el lligam que Carla Simón té amb el territori de què parla i la familiaritat amb què el representa. Primer per haver reflectit una parla pròpia de la zona de Ponent, amb un català occidental que se situa al mapa sense estridències ni estereotips afegits. Recordo que a La innocència de Lucía Alemany, ambientada a Traiguera, un poble de la comarca del Baix Maestrat, la parla local no va poder ser representada amb la naturalitat adequada. Els actors professionals protagonistes, amb tota la bona voluntat del món, sonaven artificials a les orelles locals i, potser per això mateix, a les forasteres. Simón presenta la parla de Ponent sense mostrar-la com a excepció i sense cap domesticació innecessària. No hi ha tics etnocèntrics ni moralismes que encerclin expressions o les subratllin, ni cap lo afegit a deshora com a cirereta del pastís.  La vida familiar és un retrat de sons coral, on tothom sona d’alguna manera. I no tan sols hi ha la paraula, sinó els sons rurals dels trons, de la pluja, dels trets dels qui cacen conills i de les cançons populars transmeses per via oral. De fet, l’aposta pel so se’ns queda gravada amb la “Cançó del pandero” que ja l’associem amb la pel·lícula. Aquesta veueta de nena que canta la cançó tradicional de Ponent a cappella, sense més artificis que una veu infantil tallant l’aire elàstic.

Martel deia que per fer cinema s’ha de recuperar una visió fresca, perquè si no s’explica allò de sempre. Alcarràs torna el respecte per l’entorn en gran manera gràcies a sentir-ne els sons originals. I amb això torna el respecte a moltes realitats infrarepresentades. Allò que passa desapercebut, el brogit de la naturalesa que no sempre és bucòlic, aquell català divers que molts, a voltes, volen estandarditzar. Alcarràs mostra un paisatge (sonor) de sempre com si fos nou i això és el que la fa única.