Arrossars plens de residus al nord de l’Albufera: què cal fer després de la gota freda?

Ens trobem al polígon de Massanassa (Horta Sud) amb Vicent i Francesc Moncholí, pare i fill, quarta i cinquena generacions d’arrossers de l’Albufera. Han perdut els cotxes pels aiguats i els recollim per a anar a veure com ha quedat un dels seus arrossars. A les naus, la maquinària treballa sense descans. Però als camps no hi ha sinó desolació. Allà on havia d’haver-hi una parcel·la inundada per l’aigua –típica imatge hivernal dels arrossars de l’Albufera–, ara hi ha tones d’escombraries. Som just a la riba del barranc de Torrent (o rambla del Poio), que a l’altura dels polígons ha arrossegat tota mena d’estris: ampolles de vidre, envasos de fàrmacs, dissolvents, boletes de polipropilè, decorats de Nadal, cadires, neveres… A més de canyes i més canyes.

“Aquests dies et vénen ganes de no continuar. O et vénen més ànims de continuar. No ho sé, perquè açò és un desastre, tant en l’àmbit econòmic com en l’àmbit ecològic”, comença Moncholí, el fill. Mentre parlem, un grup de gent es dedica a cercar productes aprofitables entre els residus, com ara cosmètics envasats. “És un abocador. És un abocador incontrolat que ha vingut a parar ací”, diu el pare. Han fet una convocatòria a gent sensibilitzada amb la natura i voluntaris ja hi han anat a classificar residus, però el que necessiten és maquinària especialitzada. “I si no ve maquinària pesant i s’afanyen a fer-ho, ací l’any que ve no podrem fer-hi arròs. És impossible fer arròs, no tenim temps. Veig molt difícil que el terme de Massanassa puga fer-ne. Açò és un treball ardu. Açò du molta faena, i molt de temps, i molts recursos, i molts diners”, diu Francesc Moncholí.

Una de les preocupacions que tenen és que tots aquests residus s’escampen pels camps de més avall quan torne l’aigua i acaben al llac de l’Albufera. “La femerada serà com una taca d’oli, i tindran el problema altres llauradors i el parc natural, perquè això anirà escampant la contaminació. Ni més ni menys”, adverteix el fill.

El problema també preocupa Eva Tudela, de la comissió de territori d’Acció Ecologista-Agró. “Ací a l’Albufera nord es concentra la major part dels residus i és on poden començar a aparèixer els problemes de contaminants. Ha arribat de tot des dels polígons industrials. Ha arrasat, fins i tot, un magatzem de medicaments, que han acabat a molts camps de Massanassa. Cap d’aquests residus hauria d’estar ací”, diu. Per això han impulsat un voluntariat de neteja a l’Albufera. Han començat pel port de Catarroja (Horta Sud), i ja han netejat alguns dels camps veïns. “El canvi és notable. Segurament ells hauran de retirar molt de fang, però ja no serà un fang mesclat amb plàstics”, diu.

Raül Cipriano té camps al terme de Catarroja. “Estan molt afectats. Ha entrat molta aigua i molta terra, i molta brutícia d’arbres, canyes, plàstics, de tot. Abans de tot això, hi haurà gent que encara estarà enterrada allí, contenidors, una cosa exagerada”, diu. Explica que a la zona afectada hi ha almenys un metre i mig de terra que s’hauria de retirar per a tornar el camp al nivell que li correspon. “Tota eixa terra s’ha de llevar, perquè l’aigua baixe d’un camp a un altre i no hi haja el problema que un camp tinga més terra, l’aigua no passe i l’arròs s’ofegue”, diu.

A més d’això, Cipriano assenyala que tots els motors i turbines per a moure l’aigua s’han fet malbé. “Si no ens donen alguna cosa a fons perdut –alguna cosa suficient–, parlarem de més d’un milió d’euros només en terres, de traure tot el fang. Calcule jo. Ací hi ha molt a llevar. He fet fotos dels meus camps per si ens donen alguna ajuda, perquè això és una barbaritat. Si no ens donen ajuda, serà inviable traure-ho. Està tot desfet”, diu.

Dues fotografies diferents

Quan t’hi mous, la imatge que trobes al sud és diferent de la del nord. La devastació no ha colpejat els arrossars del sud amb la mateixa força, però s’han vist afectats d’una altra manera. Visitem el tancat del Rochet a Sollana (Ribera Baixa) acompanyats del seu propietari, José Castelló, que ens mostra l’estat en què ha quedat la mota que separa el camp del llac de l’Albufera. “L’Albufera agafà tant de nivell que està tot afectat. L’aigua anava per dalt de totes les motes. Aquesta és possible que siga de les més afectades que puga haver-hi”, diu. La mota sobre la qual caminem hauria de tenir uns tres metres d’amplada, i ara a penes en queda mig metre en alguns trams. Alguns residus dispersos demostren que allí també hi han arribat restes de la barrancada.

Ara el tancat és inundat, com pertoca per l’època de l’any, però tem que quan s’haja de traure l’aigua la mota s’esfondre i torne a entrar l’aigua de l’Albufera. D’una altra banda, tampoc sap fins a quin punt pot estar afectat l’arrossar fins que no es buide. “No sé què pot haver-hi ací dins. Pot haver-hi un cotxe, alguna nevera, alguna llavadora, i Déu vulga… que ens quedem ací, que no hi haja res més”, diu. Amb tot, s’ha quedat fora del paquet d’ajudes de la Conselleria d’Agricultura per als arrossars afectats, i li han dit que no és una qüestió prioritària.

“Ha fet molt de mal a les motes, açò val molts diners. Ací s’han de posar molts camions de terra i de pedra. L’administració, de moment, d’açò no se’n vol fer càrrec. Si jo trac l’aigua, rebentarà, i si no la trac, no es pot cultivar. Amb el perjuí econòmic que això té. Si no l’arreglen, jo no puc fer arròs. I si ho faig, serà amb el risc que la mota rebente, inunde el camp i perda tot el que hi haja ficat. Jo perd el meu mitjà de vida. L’arròs es fa una vegada l’any, i si no puc fer-lo això representa el 60% o el 70% dels meus ingressos. No és una quantitat menuda”, assenyala.

Castelló viu a Pinedo (València), i té una fruiteria a Sedaví (Horta Sud), arrasada pels aiguats. Tot i que l’arròs és el gruix de la seua economia, diu que és una qüestió més sentimental perquè ja no dóna prou diners per a l’esforç i el sacrifici que comporta. “Jo venia ací amb el meu avi, després venia amb mon pare, i ara jo. I espere que els meus fills em diguen que no”, diu.

Es podrà conrear arròs l’any que ve?

Aquests dies ha saltat l’alarma sobre l’arròs de l’Albufera i els llauradors volen ser prudents. Nando Durà, arrosser de Sueca (Ribera Baixa) i membre de l’executiva de la Unió Llauradora, ens rep en un dels seus camps de caquis. En perdrà la collita perquè els aiguats van deixar una capa grossa de fang i encara no s’hi pot entrar. En canvi, els arrossars, la major part de la seua explotació, no han tingut danys.

Explica que la prioritat és netejar els arrossars que hi ha entre Silla i Sedaví. “Es faran les anàlisis pertinents per veure si es pot cultivar o si hi ha contaminació o no, que jo crec que no n’hi haurà gens. Només hi ha prop d’una tercera part dels arrossars de l’Albufera que tenen problemes d’eixe tipus”, apunta. Al sud, diu, el principal problema és que s’han malmès totes les infrastructures hidràuliques, i que també caldrà arreglar-les. Durà defensa que els llauradors són els primers interessats a tenir cura de l’Albufera i recorda que l’arròs ja era segat i emmagatzemat –tot i que una part també ha estat perjudicat pels aiguats i no es podrà comercialitzar.

“Ha sigut un desastre ecològic, però farem les coses ben fetes. Retirarem residus i ho analitzarem, que per a això tenim un departament de sanitat vegetal en la conselleria, tenim la Politècnica i tenim la Universitat de València. Tenim tres organismes molt fiables que faran eixes anàlisis i ens diran què es pot fer i què no. Que s’ha de retirar terra? Agafarem tractors amb pales i començarem a retirar la terra igual que ho hem fet amb els residus urbans. I si pel que siga hem d’esperar un any, o dos, o el que siga, s’indemnitzarà aquesta gent, o no cultivaran en un any o dos, o es plantaran verdures per a netejar la terra, que això també es fa moltes voltes”, diu.

El biòleg Javi Jiménez Romo assenyala que en els camps més afectats del nord segurament caldrà descontaminar el sòl, i també tem que alguns residus perillosos s’hagen repartit de manera dispersa per la resta de zones. “Afortunadament, les grans extensions d’arrossars de la marjal sud de l’Albufera, on es produeix la major part de l’arròs al parc natural, no cal esperar que hagen estat afectades, estan lliures i jo crec que podran continuar produint sense dificultats. Però és molt diferent parlar de les que hi ha a la marjal nord, que han sofert molta concentració d’escombraries”, diu.

El biòleg demana coordinació a les administracions que gestionen el parc natural de l’Albufera perquè consulten als experts de quina manera cal netejar-lo. “És imprescindible no deixar sol l’agricultor, i cal estar molt atents, perquè l’administració pública tendirà a fer accions ràpides, de curt termini, i al final els néts dels arrossers del nord trepitjaran plàstics en aquests camps d’arròs. Això cal evitar. Hem de defensar els agricultors perquè els compensen cada quilo d’arròs que han perdut de la collita passada que tenien emmagatzemada i cada quilo d’arròs que puguen arribar a perdre fins que tinguen seguretat alimentària per a produir en aquests camps del nord. I cal arreglar les motes de tots els camps limítrofs de l’Albufera. Llavors hem de fiscalitzar l’acció de l’administració pública perquè es faça de veritat un pla a curt, mitjà i llarg termini que garantisca que res de tot això no repercutirà en l’economia de l’agricultor, que seria com dir que repercuteix en la qualitat ambiental de l’Albufera, perquè parlem del mateix”, conclou.

Que no s’obliden del camp

“Abandonament” és una paraula que se sent recurrentment aquestes setmanes als pobles afectats pels aiguats. Al camp, la situació no és diferent. “No tenim l’ajuda que es mereix València. Es porten mal amb València. No la gent, però les institucions ens han abandonat. Per què? No ho sé. Però la gent està desesperada, socarrada. No vull parlar més perquè m’entren ganes de plorar”, diu José Castelló.

Francesc Moncholí lamenta que encara no els haja trucat ningú per veure què necessiten, i que tampoc no arriben les subvencions i la maquinària. “Ens sentim totalment desemparats. Hi ha gent que viu d’açò. Nosaltres vivim de l’agricultura i hi ha famílies a Massanassa que viuen del cultiu d’hortalisses i de l’arròs, i això també s’ha de cuidar”, diu. A més, lamenta que si avui dia ja no hi ha relleu generacional al camp, després de tot això que ha passat, els joves no voldran ser llauradors.

“En un món tan globalitzat, si no cultivem arròs ací, el duen de Tailàndia o de Myanmar, com fan actualment. Ens entra arròs de tot arreu amb matèries actives totalment prohibides per a nosaltres. Ells les duen i ací no passa res. I qui se’l menja, o li ho amaguen, o el preu ho amaga tot, o tant li fa. Si no en tenim ací, vindrà de fora i ja està. Llavors tindrem cada vegada menys autonomia alimentària. I quan depenguem d’altres i s’acabe tota l’agricultura és quan vindran els plors”, adverteix.

El pare, Vicent Moncholí, conta que es va reunir amb el batlle de Massanassa. “Li vaig dir que, per descomptat, en aquest moment que tenim un caos, primer són les persones, després les cases, els habitacles, el polígon industrial, que és la riquesa del poble. Però que l’agricultura, els camps, i més aquí que estem en un parc natural, també. O açò ho oblidem?”

Amb tot, Nando Durà parla de la resiliència dels llauradors. Explica que la majoria de gent que es dedica al camp té les collites cobertes i l’assegurança ho cobrirà. El treball serà, sobretot, de traure fang dels terrenys i reparar les infrastructures. “El missatge que volem transmetre és que els llauradors es refaran, com ho fan sempre. Són molts diners, però ho arreglarem com podrem i continuarem endavant, no hi ha cap més eixida.”