Albiol, ‘common people’

Baixant la via Laietana, dimecres 6 de desembre, dia de la constitució espanyola, poc abans de les 12 del migdia. Crits de ‘Votarem! votarem!’ i una petita pancarta en una cartolina blanca i en majúscules ‘Som gent normal’. Si no fos per les banderes, per ser data assenyalada per alguns, i si hi afegíssim un punt de caparra i una dosi d’ànsia per arribar a temps a treballar (perquè sí, tot i ser el dia de constitució, n’hi ha uns quants que treballem igual), tot plegat hauria pogut confondre’ns. Però no: era la manifestació unionista i constitucionalista anual, habitual en aquest pont. I les banderes, la immensa majoria, tenien dues barres roges i prou.

El manlleu, o robatori, o l’usufructe, o el que sigui que en diguem, dels lemes originals de l’independentisme, per part de l’unionisme, és perturbador. Moment per fer un avís: companys unionistes, aneu amb compte, perquè això de voler votar, de voler ser gent normal i de voler un país normal, nosaltres ja sabem com acaba: presidents d’entitats socials i consellers a la presó i una part del govern exiliat a Brussel·les. Compte, que provar de cantar com ho fan els altres no sempre acaba bé.

Moment ara, voluntari, per continuar llegint aquest article amb banda sonora de fons. Us proposo l’opció anglesa, l’original, aquí. O, per als que no hi estigueu tan avesats, també hi ha la versió catalana, més nostrada i mediterrània, dels Manel, aquí. Ho hem calculat de manera que hi hagi temps de sobres per llegir el text que resta mentre encara soni qualsevol de les dues cançons. Ara que ja les heu engegat, millor si les deixeu arrencar una estona, per gaudir-les. I amb una mica de sort i de conya fins i tot aconseguirem quadrar algun vers i acabar alhora.

El concepte de normalitat és, òbviament, líquid, i terriblement i afortunadament subjectiu. Però per fer-ho fàcil aquí aprofitarem la normalitat de la qual parlen, quan parlen de gent normal o de common people, els amics de Manel i de Pulp. Som-hi. Amic Albiol, a veure, quan dius que caldria acomiadar tothom de TV3 per posar-hi gent normal, a què et refereixes? Exactament qui és la gent normal per tu?

Fem la prova: ara fes veure que no tens ni un duro. Pam. I ara comparteix pis amb estranys. Patapam. I ara busca una feina normal. Ara esperem un parell de compassos per pensar, vinga. Què, com va? És divertit? Normal? Entesos. Interessant. Lògicament deus agafar el metro al matí. O el bus, o la bici. Deus anar al cinema alguna nit. Prova d’entrar en algun bar al vespre. Smoke some f(l)ags and play some pool. Què, encara ho trobes normal? Watching roaches climb the wall… Ja t’ho has pensat bé això de viure com viuen els altres? Una altra idea: prova de regalar mandarines als companys de feina per berenar; o ves a comprar cafès per emportar per a tots els companys, al bar del costat. Exacte. You want to live like common people. Sí, viure com viu la gent la normal. Fer les coses que fa la gent normal… Hum… But still you’ll never get it right, em temo.

I, així, anar passant els anys, esperant la solució. Prova de patir com pateix la gent normal, per exemple com la gent que és a la presó, o, si et sembla massa agosarat, prova de viure això de riure i beure i anar tirant. Because you think that poor is cool. Ah, ja t’entenc, en el fons del que es tracta és de viure com viu la gent normal com tu. Però ser normal com tu, als anormals, ens costa. Tant de bo algun dia ho entenguessis, seria bonic, de veritat. Però el més trist és que segurament mai no ho entendràs. És una pena, però mai no viuràs com viuen els altres i mai no entendràs el fracàs dels altres. Ni la victòria, ni la vida, ni la història, ni pràcticament res, dels altres. Purtroppo.

Sí, you are amazed that they exist, and they burn so bright, whilst you can only wonder why… You will never understand.