12.01.2019 - 10:07
|
Actualització: 12.01.2019 - 11:51
El coordinador federal d’Esquerra Unida, Alberto Garzón, ha denunciat en un fil de Twitter el clientelisme del sistema polític espanyol. Ha estat arran de les escoltes del comissari José Manuel Villarejo filtrades ahir i que revelen que la vice-presidenta del govern espanyol de José Luis Rodríguez Zapatero i ara presidenta del Consell d’Estat, María Teresa Fernández de la Vega, va citar un dirigent del Banc Santander perquè el president, Emilio Botín, estigués tranquil quant a un judici que tenia pendent.
‘El Banc Santander és una de les entitats que palesa més bé com funciona realment el sistema polític espanyol. Una mena de clientelisme en el qual participen jutges, polítics i empresaris’, comença Garzón. ‘Entre el 1987 i el 1991 el Banc Santander va comercialitzar uns productes financers –cessions de crèdit– per evitar el pagament de 2.600 milions d’euros en imposts. El Banc venia aquests productes als clients i movia el diner negre fent servir testaferros i més trampes’, continua. A més, explica que aquell mateix any, i després d’una querella de l’empresari José María Ruiz-Mateos, es va descobrir la trama de corrupció, en què hi havia implicats polítics del PP.
El jutge, Miguel Moreiras, va citar a declarar Emilio Botín per aquesta qüestió, però després va ser substituït per Teresa Palacios. ‘Tanmateix, aquell canvi no seria tan important com més endavant alguns d’altres…’, assenyala Garzón. La nova jutgessa va citar a declarar l’executiva sencera del Banc Santander. Hi havia Ana Patrícia Botín, filla de Botín i actual presidenta. ‘Per una circumstància “estranya”, el criteri de la fiscalia va ser modificat el 1998 a instàncies del ministeri d’Economia de Rodrigo Rato i es va passar a defensar el Santander. El fiscal Jesús Santos va ser substituït per Eduardo Fungariño, que va retirar l’acusació contra Botín. Perquè ens entenguem: la fiscalia –que ens representa a tots– deia que no l’importava que l’estat –que som tots– hagués perdut 2.600 milions d’euros… A més, l’advocacia de l’estat també va canviar el criteri i va demanar que no es fes el judici…’, denuncia Garzón.
El 2004 es va obrir el judici oral en el qual es jutjaria a Emilio Botín i alguns altres directius del Banc Santander. Tanmateix, El 2006 la sala penal de l’Audiència espanyola, dirigida pel jutge Gómez Bermúdez va declarar el sobreseïment del cas. ‘De manera que Emilio Botín estava salvat’, diu Garzón. ‘El Tribunal Suprem va confirmar la tesi del jutge Gómez Bermúdez, bo i acceptant l’anomenada “doctrina Botín”, que permetia els acusats de deslliurar-se del judici en cas que la fiscalia i l’advocacia de l’estat no acusessin… cosa que va establir que l’acusació popular no era suficient.’
Garzón es demana si hi ha motius per a pensar que el govern del PSOE hi va influir. Troba que ho confirma, d’una banda, la notícia sobre Fernández de la Vega i, de l’altra, la declaració de Rodrigo Rato mitjançant la qual es va defensar en el seu judici al·legant que l’abril del 1996 ella havia donat instruccions perquè l’advocacia de l’estat i la fiscalia retiressin les acusacions contra Botín.
El dirigent d’Esquerra Unida assenyala també el qui va ser directiu del Santander, Alfredo Sáenz. Després de la condemna, li van prohibir de continuar exercint de banquer. Però li van retirar la restricció gràcies a un indult del PSOE. ‘Un altre dels qui es va lliurar en el judici a Rato va ser Jaime Botín, germà del president del Santander’, continua Garzón. Té un judici pendent per l’intent de vendre il·legalment un Picasso, i segons que assenyala Garzón, el seu advocat és Gómez Bermúdez, el mateix jutge que va crear la ‘doctrina Botín’. ‘Però el Santander ha tingut força més processos judicials amb final feliç (per a la família Botín). Un dels més coneguts va ser la querella d’un accionista contra Emilio Botín, Jaime Botín, Alfredo Sáenz i Ana Patrícia Botín. Va ser arxivat per… Baltasar Garzón.’ En principi, com diu Garzón, no ha de semblar sospitós, però s’escau que el jutge, ara dirigent del partit polític Actua, va arxivar la causa quan va demanar a Emilio Botín que li financés uns cursos a Nova York. Va rebre 300.000 dòlars entre el 2005 i el 2006.
Garzón també recorda que, per a la compra del Banc Popular, el ministre d’Economia del PP, Luis de Guindos, va demanar ‘ajuda’ a Ana Patrícia Botín i que després el Santander va demanar 1.000 milions d’euros al Ministeri d’Hisenda espanyol. Al final del fil també denuncia que una editorial del grup Prisa va censurar un llibre seu sobre el Santander
Podeu llegir el fil sencer de Twitter ací:
Tenía ganas de explicar esto con detalle. El Banco Santander es una de las entidades que mejor representa cómo funciona realmente el sistema político español. Un tipo de clientelismo en el que participan jueces, políticos y empresarios (HILO 👇) pic.twitter.com/r5uPFHErSf
— Alberto Garzón🔻 (@agarzon) 11 de gener de 2019
«Avui hem sabut que la vice-presidenta del govern amb el PSOE, Fernández de la Vega, va citar un dirigent del Banc Santander perquè el president, Emilio Botín, estigués tranquil respecte d’un judici que tenia pendent. Escandalós, però sabeu de quin judici parlem?
Comencem… Entre el 1987 i el 1991 el Banc Santander va comercialitzar uns productes financers –cessions de crèdit– per a evitar el pagament de 2.600 milions d’euros en imposts. El Banc venia aquests productes als clients i movia el diner negre fent servir testaferros i més trampes.
Aquest mateix any i després d’una querella de l’empresari especulador Ruiz-Mateos, el jutge va entrar amb la policia a la seu del Santander i va descobrir tot l’entramat. Hi eren implicats fins i tot polítics del PP. Per exemple, el llavors diputat Luis Fernando Cartagena va dimitir sis anys després.
El jutge que va admetre la querella el 1992 va ser Miguel Moreiras, encarregat a l’Audiència nacional dels delictes econòmics. El jutge va considerar que hi havia indicis clars de criminalitat en les accions del president del Banc Santander, Emilio Botín, i el va citar a declarar.
El jutge Moreiras va dimitir el 1996 després d’haver revelat a la premsa una part del secret de sumari del cas de Mario Conde, que havia estat president de Banesto. Va ser substituït per la jutgessa Teresa Palacios. Però aquell canvi no seria tan important com més endavant alguns d’altres …
La nova jutgessa va prosseguir el cas i el 1998, a petició del fiscal Jesús Santos, va citar a declarar l’executiva sencera del Banc Santander. Entre els citats hi havia Ana Patrícia Botín, llavors filla del president del Banc i ara presidenta.
Per una circumstància ‘estranya’, el criteri de la fiscalia va ser modificat el 1998 a instàncies del ministeri d’Economia de Rodrigo Rato i es va passar a defensar al Santander. El fiscal Jesús Santos va ser substituït per Eduardo Fungariño, que va retirar l’acusació contra Botín.
Perquè ens entenguem: la fiscalia –que ens representa a tots– deia que no l’importava que l’estat –que som tots– hagués perdut 2.600 milions d’euros… A més, l’Advocacia de l’estat també va canviar de criteri i va demanar que no es fes el judici…
El 2004, i malgrat el criteri de la fiscalia i l’advocacia de l’estat, clarament pressionades pel govern, es va obrir el judici oral en el qual es jutjaria a Emilio Botín i més directius del Banc Santander. Teresa Fernández de la Vega feia referència a aquest judici oral?
Recordem que les paraules de la llavors vice-presidenta del govern del PSOE són del 2005 i que anuncien una intervenció del govern per a salvar a Emilio Botín. El canvi de paper de la fiscalia i de l’advocacia de l’estat no havia estat prou cosa… Què hi podrien fer ara?
Va passar que el desembre del 2006 la Sala penal de l’Audiència nacional, dirigida pel jutge Gómez Bermúdez (recordeu aquest nom) va declarar el sobreseïment del cas, de tal manera que Emilio Botín estava salvat. Però, com va ser possible això?
El Tribunal Suprem va confirmar la tesi del jutge Gómez Bermúdez, bo i acceptant l’anomenada ‘doctrina Botín’ que permetia els acusats d’estalviar-se el judici en cas que la fiscalia i l’advocacia de l’estat no acusessin… cosa que establia que l’acusació popular no era suficient.
La doctrina Botín va ser un estratagema per a no jutjar el president del Banc Santander. Va ser una interpretació tan escandalosa que de llavors ençà ja no s’ha tornat a fer servir mai. De fet, va haver-hi cinc vots particulars i és altament recomanable de llegir-los.
Però prosseguim… La pregunta és: el govern del PSOE va influir el 2006 perquè s’aprovés aquesta ‘doctrina Botín’? Hi ha dos actors importants que asseguren que fou així. En primer lloc, Fernández de la Vega en la conversa difosa avui. En segon lloc, Rodrigo Rato…
Efectivament, el qui va ser ministre del PP va ser jutjat el 2008 atesa la sospita d’haver fet favors polítics al Banc Santander en la compra d’empreses de la família Rato. La defensa va dir que els favors venien d’abans… En concret, Rato es va defensar dient que l’abril del 1996 Fernández de la Vega havia donat instruccions perquè l’advocacia de l’estat i la fiscalia retiressin les acusacions contra Emilio Botín que, com recordem, era investigat per frau fiscal de 2.400 milions d’euros.
El 2010 la querella contra Rato va ser arxivada i van respirar tranquils tant el germà, Ramón Rato, com Emilio Botín, el seu germà, Jaime Botín, i el llavors cap del Santander Alfredo Sáenz. Però no perdem de vista aquests noms…
Alfredo Sáenz se’n va deslliurar però en tenia una altra de pendent. El 2009 va ser condemnat a sis mesos de presó per delictes comesos quan era president de Banesto. El 2011 el Tribunal Suprem va rebaixar la pena a tres mesos i implicava no poder exercir més de banquer. Però hi va continuar… què va passar?
Doncs va passar que el 25 de novembre de 2011 el govern del PSOE, ja en funcions després de les eleccions generals, va decidir de donar un regal de Nadal, ben generós i anticipat, al banquer Alfredo Sáenz: el va indultar. Era lliure.
En 2013 el Tribunal Suprem va anul·lar l’indult del govern del PSOE, però Emilio Botín es va negar a destituir el seu amic Alfredo Sáenz. Finalment se’n va anar havent dimitit i es va emportar un petit honorari de… 88 milions d’euros.
Un altre dels qui se’n va lliurar en el judici a Rato va ser Jaime Botín, germà del president del Santander. El 2017 li van imputar un delicte de frau fiscal a Hisenda per haver defraudat un milió d’euros. I té una causa pendent per haver provat de vendre il·legalment un Picasso…
Sabeu qui és un dels advocats de Jaime Botín en aquest judici pendent? Es tracta de Gómez Bermúdez, el mateix jutge que va crear la ‘doctrina Botín’ i que en un exercici de portes giratòries ara treballa per a un bufet d’advocats i té com a client… la família Botín.
Però el Santander ha tingut força més processos judicials amb final feliç (per a la família Botín). Un dels més sonats va ser la querella d’un accionista contra Emilio Botín, Jaime Botín, Alfredo Saénz i Ana Patrícia Botín. Va ser arxivat per… Baltasar Garzón.
En principi no seria sospitós, però després es va escaure que aquell arxivament de la causa va coincidir amb el fet que Baltasar Garzón, ara dirigent del partit polític Actua, va demanar Emilio Botín que li financés uns cursos a Nova York. Botín li va donar 300.000 dòlars entre el 2005 i el 2006.
El poder del Banc Santander és enorme, i a vegades és demostrat amb gests més que simbòlics. Per exemple, per la compra del Banc Popular, el ministre d’Economia del PP, Luis de Guindos, va haver de desplaçar-se als EUA a demanar a Ana Patrícia Botín una mica de ‘ajuda’.
Demanar un favor a un banquer no és mai gratuït. Aquella operació, que els ministres van dir que no costaria res, va servir perquè el Santander demanés ni més ni menys que 1.000 milions d’euros a Hisenda. És a dir, a nosaltres.
Mentrestant, el Santander ha anat comprant espais de la vida pública. Tothom sap que la Lliga de Futbol es diu ‘Lliga Santander’, però menys gent sap que del 2006 ençà el Santander ha anat penetrat a les universitats i fins i tot ha condicionat els plans d’estudi.
La influència del Santander –i de més bancs– va més enllà dels punts quantitatius. Recordeu aquesta estupenda portada del llibre Hay alternativas, que escrivim Juan Torres López, Vicenç Navarro i jo mateix amb pròleg de Noam Chomsky? És de l’estiu del 2011…
És impossible que la recordeu perquè no va arribar a publicar-se. L’editorial, pertanyent al grup Prisa, ho tenia tot preparat, però en l’últim moment va arribar una trucada de dalt: o traiem un esment sobre la història de Botín o no hi havia llibre… Vam cercar una altra editorial.
Què va ser de Teresa Fernández de la Vega? Va ser premiada i ara mateix és presidenta del Consell d’Estat. Cobra uns 80.000 euros a l’any per unes funcions que semblen més un premi que no pas una responsabilitat. Ja n’hem demanat la dimissió immediata.»
