Albert Villaró: ‘L’Andorra d’avui és la que aguanta la respiració, que no sap ben bé cap a on tirar’

Andreu Boix, policia del Principat d’Andorra creat per l’escriptor Albert Villaró, va néixer ara fa deu anys amb la celebrada novel·la ‘Blau de Prússia’ (Columna, 2006). Sis anys després va ressorgir amb una nova aventura a ‘L’escala del dolor’ (Columna, 2012) i ara hi torna amb ‘La bíblia andorrana’ (Columna, 2015), obra que ha estat destacada amb el premi Prudenci Bertrana dins els premis literaris de Girona.

L’autor, Albert Villaró, nascut a la Seu d’Urgell el 1964 però andorrà adoptiu de fa molts anys, retrata amb aquestes novel·les l’Andorra contemporània. Ja ho diu ell, que, de fet, les escriu per entendre cada moment que viu el seu país. El d’ara és especialment interessant, d’encaix amb Europa i amb l’economia internacional, i amb la independència de Catalunya a tocar.

Tot i declarar-se un mal lector de novel·la negra, el títol, ‘La bíblia andorrana’, remet a un llibre que Rafael Tasis escrigué a mitjan segle XX, ‘La bíblia valenciana’, novel·la impulsora del gènere negre a Catalunya; un títol que alhora es vincula amb la novel·la ‘La corona valenciana’, que Jaume Fuster va escriure recordant la novel·la de Tasis. Quan preguntem a Villaró per aquest fil invisible ens diu: ‘No hi ha gaire a explicar… Em va agradar molt “La corona valenciana” quan la vaig llegir, fa un munt de temps, i després em vaig llegir “La bíblia valenciana”. M’agrada fer aquests petits homenatges, perquè són com una mena de reconeixement als mestres. Però no hi ha més intencions ocultes.’

—Andreu Boix ha canviat en deu anys, d’ençà que el vau fer néixer a ‘Blau de Prússia’. El temps el marca i en aquesta ‘bíblia andorrana’ es veu un home més madur; amb família, per bé que atípica; un home que es comença a veure gran i sembla que li pesin els anys. En parla molt, de l’edat.

—Com tothom, Andreu Boix evoluciona. Ha crescut i això li dóna la dimensió humana que ha de tenir. El Boix de ‘Blau de Prússia’ era un personatge tocat, insegur, amb problemes, que al final del llibre comença a aixecar el cap. A ‘L’escala del dolor’ ha crescut, és més atrevit, però al final de la novel·la rep una patacada. Ara, a ‘La bíblia andorrana’, Andreu Boix és un personatge recompost, més en pau amb ell mateix, més serè, fruit de la paternitat, que l’ha fet més responsable i altruista, tot i que a vegades la paternitat el desborda.

—Però manté un cert escepticisme, una certa ironia, una crítica, fins i tot menyspreu, per la banca i les elits en general. També per la classe política.

—Vols dir? A Andorra tot passa més concentrat. És un país petit i tot és més a prop. Pots agafar l’ascensor d’un edifici públic i baixar amb dos ministres i si el cap del govern passa pel teu costat, et saluda. La distància entre capes és molt prima. Tot es troba més interconnectat. Catalunya també és un país petit, però no tant. No és comparable.

—I com el veuen els andorrans, el policia Andreu Boix?

—A en Boix molta gent se l’estima, hi sent afinitat i simpatia. Molts el veuen com algú de la família, sobretot a Andorra. Ja l’esperen, perquè en les seves històries hi troben elements per a entendre el país. A mi escriure les històries de l’Andreu Boix m’ajuda a entendre la vida d’Andorra: a ‘Blau de Prússia’ parlava de l’opulència i la voràgine de la dècada dels noranta; a ‘L’escala del dolor’ hi trobem l’amenaça de Sarkozy; i l’Andorra de ‘La bíblia andorrana’ és la que aguanta la respiració, que no sap ben bé cap a on tirar, tot i que segur que se n’acabarà sortint. Perquè amb els veïns Andorra sempre ha tingut problemes estructurals però sempre ha sabut com sortir-se’n. I reivindico l’Andorra honesta, honrada, que no ha fet mai mal a ningú, perquè som un país sense exèrcit.

—Escriure novel·les de ficció basades en contexts reals, quins problemes porta? I com us ho feu perquè no es desboquin?

—Quan començo una novel·la, que vol dir quan em poso a escriure, no sé mai què passarà. Em deixo anar i vaig descobrint on em porta la trama. En el cas de ‘La bíblia andorrana’, la banca és el catalitzador, però acaba fent un tomb i centrant-se en la supervivència d’Andorra, en l’essència de l’edifici institucional, que és l’escenari d’una lluita que no és la seva, entre l’espionatge espanyol i el català.

—Per què té por Andorra de la independència de Catalunya?

—Andorra és un lloc molt pragmàtic. ‘Fer l’andorrà’, que vol dir intentar no incomodar els veïns, és un fer molt del país. De fet, aquesta dita prové del segle XVI, mira si ve d’antic, això de ‘fer l’andorrà’. És una manera de fer incardinada en la filosofia política del país.

—Però aquest ‘fer l’andorrà’ avui fa el joc a Rajoy, al govern espanyol.

—Com tots els estats constituïts. Andorra és un país que necessàriament ha de ser conservador. Estic convençut que si Catalunya es proclama independent, Andorra la reconeixerà just després que França. Mai abans. I és lògic que sigui així, per molta afinitat que tingui amb la llengua, la cultura, les famílies…

—D’on heu tret això de la picabaralla entre serveis d’espionatge espanyols i catalans?

—Va bé per a la trama i sospito que a Andorra hi ha serveis d’intel·ligència de molts països. És un espai d’actuació. No entendria que no hi fossin.

—Quines pors té l’Andorra d’avui que tracti la novel·la?

—Andorra té por d’allò que desconeix. Quan les aigües són mogudes, sembla que el perill sigui superior a Andorra, si ho comparem amb un país més gran, que és més estable. Tanmateix, el fet de ser petit també li permet de maniobrar amb més lleugeresa, té la capacitat de canviar de direcció amb més facilitat i això sempre l’ha ajudat. Andorra resta expectant davant el moment econòmic mundial en general, mira de trobar un bon acord amb Europa en termes econòmics, és el que negocia actualment. Ens hi juguem molt: els estudiants andorrans han de tenir una manera raonable de treballar a Europa, per exemple. Avui a Andorra tot just comença una nova etapa en molts aspectes, marcada per la inversió estrangera. Amb l’obertura econòmica ha desaparegut la figura del prestanoms. Abans, tota inversió necessitava un soci andorrà amb drets econòmics, no només de les empreses estrangeres, sinó també de totes aquelles persones residents a Andorra però sense drets econòmics.

—Tornant a la ficció, per què vau triar el gènere negre per retratar el país?

—Jo no diria que faig gènere negre. Per a mi aquestes novel·les són novel·les del Boix. Sóc mal lector de novel·la negra, però utilitzo recursos del gènere intentant subvertir-lo amb la ironia. La novel·la negra de vegades és seriosa i transcendent. Per una altra banda, tinc preocupació per captar l’atenció del lector. Una novel·la ha de ser llegidora. No s’ha d’espantar el lector, se li ha de donar confiança, elements que estimulin a continuar llegint. Jo escric per ser llegit.

—Quan es fa això, hi ha renúncies?

—No, no. M’aplico el mateix com a lector, que els llibres que llegeixo vulguin ser llegits, sense demanar un plus de compromís ni sacrifici. És una cosa molt tècnica vinculada a la forma. Has de crear complicitat amb el lector.

—A l’inici de la novel·la hi ha un possessiu que em crida l’atenció. D’entrada exposeu l’assassinat d’un executiu de banca i en Boix diu: «me’l van matar». Per què?

—Per l’aura de seguretat que té Andorra. Al Principat hi ha molt pocs assassinats i quan n’hi ha algun tothom se sent molt interpel·lat. Perquè vulguis o no sempre és algú proper. És un fet molt impactant. Un dels valors que es potencia és que Andorra és molt segura. I és cert: els nens van sols a l’escola i fins fa quatre dies la gent deixava la clau al pany.

—Hi ha tòpics que vulgueu trencar d’Andorra a través de la ficció?

—Sí, l’Andorra de l’opulència. La gent no va amb Ferrari per la C-14. La majoria d’andorrans, no!

—La vostra novel·la s’ha acostat a fets que després han esdevingut premonitoris.

—La realitat ve al darrere esgarrapant. Perquè al llibre hi surt un fet ben similar a les declaracions que es van fer aquest estiu en relació al fet que el Vaticà deixés de ser copríncep d’Andorra. Això sí que va ser premonitori. Certament, tots els processos històrics tenen la seva vida pròpia i quan arriben, arriben. Ara, com a historiador em miro les coses des d’una certa distància.

—I si passés?

—Si algun dia passés, Andorra s’hi hauria d’adaptar, ja s’explica al llibre.

—Escolteu, amb aquesta novel·la heu guanyat el premi Prudenci Bertrana. Pocs mesos abans havíeu guanyat el premi Josep Pla. Fa deu anys ja vau guanyar el premi Carlemany. Què en penseu, dels premis literaris? Ja sabeu que hi ha escriptors que hi tenen una posició completament contrària.

—Una novel·la és un artefacte que implica renúncies familiars i maldecaps. Avui dia l’estructura del món editorial només té la capacitat de compensar econòmicament aquests fets amb premis literaris. A més, un premi et dóna visibilitat, reconeixement, atrau nous lectors, i això és valuós, sobretot per a un autor no directament connectat ni amb Barcelona ni amb la vida literària de Catalunya.

—Aleshores, hem de pensar que també anireu pel Sant Jordi?

—No tinc ni idea de com serà la pròxima novel·la. I penso que no la presentaré enlloc. Però, és clar, depèn de la novel·la. Presentar una novel·la a un premi és una decisió que prenc molt al final, a cop calent. És un factor de reconeixement, actualment necessari.