Albert Velasco: “Que tremolin tots els museus de l’estat espanyol que tenen peces com les de Sixena”

El Tribunal Suprem ha donat la raó a l’Aragó i les noranta-sis obres d’art de Sixena que fins el 2017 s’havien exposat al MNAC i al Museu de Lleida ja no tornaran a Catalunya. Albert Velasco, professor d’Història de l’Art de la Universitat de Lleida i de la UOC, a més d’assessor en art medieval, coneix bé les obres. Va ser conservador del Museu de Lleida fins el 2019 i va presenciar des de primera fila els capítols més importants del procés judicial, que segons que diu encara no ha vist el darrer capítol.

Ens explica el valor de les obres perdudes, un dels darrers bastions culturals de la història comuna de Catalunya i l’Aragó. Va passar la tarda d’ahir llegint les 130 pàgines de la sentència i ens desgrana per què és “desencertada i injusta”. Alhora, pot ser un punt d’inflexió i fer que es desencadeni una onada de reclamacions de peces d’art a l’estat espanyol que tenen un origen similar a les de Sixena.

—Un dels principals arguments de la sentència és que els béns en litigi formaven part del tresor artístic del monestir de Sixena quan va ser declarat “monument nacional” el 1923. Això és així, els béns de l’interior d’un monument de l’estat declarat nacional també estan protegits?

—No. És la primera vegada, per descomptat, que ens trobem amb una sentència que diu això. És inèdit en més de cent cinquanta anys de declaracions patrimonials a l’estat espanyol. Aquest és un dels punts més febles de la sentència, perquè el jutge compra tot l’argumentari precedent de les sentències aragoneses. Diu que en els dos informes que van fer la Reial Acadèmia de la Història i la de Belles Arts de San Fernando per a declarar el monestir com a monument nacional, s’especifica que a dins hi ha obres mobles, que són les del litigi, que són molt importants. Però els dos informes no diuen en cap moment de manera explícita que aquests béns hagin de formar part de la declaració de monument nacional. El jutge diu que com que són obres “molt importants”, es dedueix que havien de formar part de la declaració. I això no és així. En tota la tradició de declaracions a l’estat espanyol, quan es declara un edifici, i dins aquest edifici hi ha béns que són susceptibles i mereixedors de ser declarats, les declaracions ho esmenten. I la declaració de Sixena no esmenta els béns mobles. Aquest és un dels grans cavalls de batalla del litigi que el jutge resol molt a la lleugera. Però el punt fort, on el jutge s’aferra, és el de la priora.

—Segons la sentència, la compravenda de les peces no s’adequa a la llei perquè qui va fer la venda, la priora de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem de Valldoreix, no era el titular dels béns.
—Primer, m’agradaria destacar que la sentència del Suprem dóna unes quantes bufetades, parlant vulgarment, a les sentències prèvies dels tribunals aragonesos, que són d’antologia. Perquè la sentència del tribunal de primera instància d’Osca i la sentència de l’Audiència d’Osca van construir una arquitectura jurídica que estava construïda, i ho diré clarament, des del hooliganisme jurídic; i des del nacionalisme més absolut. Les peces havien d’anar a l’Aragó fos com fos, s’ha vist claríssim amb la sentència del Suprem. La idea subjacent en la constitució de les dues sentències precedents ha estat el hooliganisme jurídic.

—Per què?
—Perquè en les sentències precedents s’esforçaven molt, moltíssim, i això va calar en l’opinió pública aragonesa i espanyola, que els béns de Sixena no es podien vendre. Això ho van dir i ho van repetir. Com que eren monument nacional, no es podien vendre. La sentència del Suprem diu que això és fals, i ho diu rotundament i unes quantes vegades. No eren “béns fora de comerç”. Es podien vendre. La pregunta, llavors, és: si eren béns que es podien vendre, per què hem perdut el judici? Perquè aquí rau el gran argument de la sentència del Suprem, que diu que hi va haver un defecte de forma. Que quan es van fusionar la comunitat de Sixena amb la de Valldoreix, i la primera li va transmetre els poders a la comunitat de Valldoreix i la va fer hereva de tots els seus béns, es va fer amb un document signat i privat.

—I per què el Suprem considera que no val?
—El Suprem considera que aquest document s’havia d’haver elevat a les respectives institucions civils i canòniques. I aquests tràmits no es van fer. Per tant, el document que van signar les dues comunitats és invàlid; paper mullat. I com que no es va fer bé aquest tràmit, les operacions de compravenda van quedar invalidades. La priora que signa les operacions de compravenda, en realitat no era la propietària, el monestir de Sixena continuava tenint personalitat jurídica pròpia perquè la fusió no s’havia fet de manera oficial. Aquest, encara que sembli mentida, és el gran argument de la sentència.

—Us esperàveu el resultat final?
—Era esperable i no ho era, perquè sempre et queda una mínima escletxa d’esperança. Entesos, els jutges poden ser més espanyolistes o menys, perquè encara que diguin que els jutges estan nets d’aquestes màcules, no ho estan; però al final, tenia l’esperança que la sentència pogués ser favorable a la part catalana. Per una qüestió. Pels precedents que pugui marcar. Jo tenia l’esperança que els jutges recapacitessin i pensessin què podia passar en el futur si donaven aquestes peces a l’Aragó. Es poden iniciar processos similars? Podem desencadenar una allau de reclamacions a tot l’estat i que això generi un merder patrimonial considerable i que després ens n’hàgim de lamentar? Jo confiava amb això. Però no, no ha funcionat. I veurem què passarà. Però la sentència al final era esperable, sobretot en la conjuntura de les relacions Catalunya-Espanya que vivim des del 2010.

—Parleu-me de l’efecte en cadena que es pot originar a partir de la sentència.
—Com he dit, el Suprem és intel·ligent, perquè assenyala que les obres que hi ha dins de monuments nacionals es poden vendre si es donen les condicions. Però pensem que operacions com les de Sixena i que es poden veure afectades per la sentència es van fer els anys deu, vint o trenta. Fa cents anys. La manera de fer d’aquelles persones no és la nostra. Tot i que intentaven ser respectuosos, és molt possible que hi acabis trobant un punt d’il·legalitat, en moltes d’aquestes operacions que impliquen objectes que hi ha en molts museus de l’estat espanyol. La porta no l’han deixada del tot tancada. Que tremolin tots els museus de l’estat espanyol que tenen peces en aquestes condicions. I que són molts.

—Em poseu algun exemple?
—Hi ha moltes peces en aquesta situació: al Museu d’Osca, al Museu del Prado, al Museu Arqueològic Nacional, a l’Ajuntament de Madrid, al Museu Nacional d’Escultura de Valladolid, al MNAC, per descomptat. I en molts altres museus de l’estat espanyol. I al Museu de Lleida. Hi ha més obres procedents de Sixena que van arribar el 1936, per tant, després de la declaració de monument nacional. Aquestes obres també estan afectades per la sentència. Encara no tenen cap litigi obert. Però s’obrirà, això és imminent. Aquestes peces estan perdudes i se n’aniran a l’Aragó.

—Alguna peça gaire rellevant en l’àmbit estatal?
—Per exemple, el Pot de Zamora, que és una peça d’ivori del segle X, conservat al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Va sortir just després de la declaració de monument nacional a la catedral de Zamora i, per tant, si alguna entitat de Zamora o el mateix bisbat de Zamora volgués començar un procediment judicial, tindria arguments importants per a aconseguir-ho. S’hauria de mirar cas a cas, però hi ha infinitat de peces en aquesta situació.

—Paral·lelament al litigi de les obres de Sixena, hi ha el cas de les pintures murals conservades fragmentàriament al MNAC, i que l’Aragó també reclama. Aquesta sentència l’afecta directament?
—I tant.

—I creieu que acabarem veient com les traslladen a l’Aragó?
—Bé, aquesta és una de les coses que estan pendents. Caldrà veure si el Suprem, que tindrà el tema del MNAC sobre la taula ben aviat, sentencia en relació amb les pintures murals només d’acord amb criteris de propietat. En aquest cas, no hi ha discussió possible, les propietàries de les pintures murals són les monges de Sixena, i això és indiscutible; les pintures murals estan en dipòsit i això no s’ha discutit mai. El problema d’aquestes pintures és tècnic, no poden tornar a Sixena. I no només ho dic jo i els experts catalans, sinó els màxims especialistes mundials en matèria de conservació i restauració de pintures murals. I sense anar més lluny, ho ha dit Gianluigi Colalucci, que va ser el màxim responsable de la restauració de la Capella Sixtina. Alguna cosa deu saber de pintura mural. No poden tornar. Llavors, què farà el Suprem, sentenciar només d’acord amb els criteris de propietat, o tindrà en compte els arguments tècnics? Jo crec que els arguments tècnics han de tenir la màxima rellevància, perquè la preservació adequada de les pintures és el més important; i aquestes pintures no es poden conservar adequadament a Sixena.

—Vist amb perspectiva, la intervenció del govern espanyol durant el 155, que va permetre que s’executés l’ordre de retorn de les obres quan la sentència encara no era ferma, ha estat decisiva en l’esdevenir final?
—No. Va ser molt dura, molt desencertada i molt injusta, i podem aplicar-hi tots els qualificatius que vulguem, però no ha incidit en el resultat final. No crec que els jutges hagin dit: mira, com que les peces ja són a Sixena, doncs no ho compliquem i les deixem aquí. O potser sí que els ha passat pel cap. Però jo diria que no, que tant si la Guàrdia Civil hagués entrat al Museu de Lleida com si no, les peces haurien acabat a l’Aragó de totes totes. No pas perquè tinguin raó, que crec que no la tenen, sinó perquè era clar que aquestes peces havien d’anar a l’Aragó.

—El recorregut de la sentència acaba ací? Es pot recórrer al Tribunal Constitucional, però és difícil que revoquin una decisió del Suprem.
—No acaba aquí, no. Es pot presentar un recurs d’empara al Tribunal Constitucional, que el més probable és que no prosperi, però no oblidem que al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) hi ha jurisprudència relativa al patrimoni artístic espanyol.

—Ah, sí?
—Sí, una sentència en relació amb un monestir de Palència que l’església es va immatricular, cosa que va perjudicar una empresa que era propietària del monestir, i aquesta empresa va seguir tota la via judicial fins a arribar al TEDH. I va guanyar el cas. Perquè el tribunal va sentenciar que, d’entrada, no s’havien respectat els seus drets, perquè el Suprem no va admetre el recurs, cosa que no ha passat amb el cas de Sixena. Però atenció, la sentència també diu que no es va respectar el dret de la propietat d’aquella empresa. I en aquest cas de Sixena, és obvi i evident que no s’ha respectat el dret de la propietat de la part catalana. No sóc jurista, però crec que aquesta és una escletxa.

—Per acabar, perquè a vegades, entre litigis jurídics i polítics, es perd una mica la noció d’allò important. Què ha perdut el patrimoni cultural català amb aquesta sentència?
—Doncs crec que la pèrdua principal, més enllà del valor econòmic o pecuniari de les peces individualment, és allò que representaven les peces com a conjunt, com a testimoni d’un passat que ja no existeix. És a dir, el Bisbat de Lleida, des de temps immemorials, des de l’època medieval, s’endinsava en territori aragonès. I això era així perquè els límits episcopals no han coincidit mai amb els límits administratius, tret d’ara, en l’època contemporània, en què s’han intentat ajustar. I aquestes peces eren un dels últims bastions culturals d’aquesta història comuna entre l’Aragó i Catalunya, des del punt de vista religiós. Però això es pot extrapolar a altres qüestions, siguin culturals, econòmiques, de relació… Sí, hi ha una frontera entre l’Aragó i Catalunya, i cada vegada més infranquejable, amb sentències d’aquest tipus, però són territoris que han estat germans, històricament. I les peces parlen d’aquesta germanor i d’aquestes relacions històriques. Aquesta és la pèrdua principal. A banda, hi ha el valor de determinats objectes. Per exemple, les tres caixes sepulcrals del segle XV eren tres joies absolutes de la col·lecció del Museu de Lleida. Això no es pot reemplaçar de cap manera, no té res al magatzem que sigui equiparable. És que no ho té ni el MNAC. Això és com si s’emporten la Gioconda del Louvre. Com la substitueixes? No es pot substituir. Per tant, són pèrdues irreparables.