Albert Serra (1975) continua acumulant premis i ara s’ha endut la Petxina d’Or al Festival de Cinema de Sant Sebastià per Tardes de soledad, el documentari sobre la tauromàquia. En aquesta entrevista feta dimecres, Albert Serra, subscriptor de VilaWeb, i mig afeccionat als toros de petit, ens parla de París estant, on fa retocs encara al seu primer i premiat documentari. Tardes de soledad s’ha fet durant 3 anys, 14 corrides i 42 toros (incloses places de València i Castelló) i és el seguiment íntim del torero peruà Andrés Roca Rey i la seva quadrilla. Ells són els grans protagonistes, justament amb una cruenta descripció de la mort animal, enregistrada al detall, de l’obra de Serra.

—He llegit que de petit havíeu anat als toros. A Olot?
—A Girona sobretot, tampoc no en tinc un record gaire clar. Era molt petit. També a Olot, Lloret, Sant Feliu de Guíxols.

—A casa vostra eren afeccionats als toros?
—No gaire, mon pare una mica.

—A La Razón s’han enamorat d’Albert Serra: “La càmera del català entra fins a l’habitació de l’hotel on vesteixen el torero, un moment fascinant per l’ambivalència masculí-femení.”
—Sempre s’ha dit, tradicionalment, de la corrida, que convoca l’univers masculí (força, poder, lluita, duel) però amb unes armes que són femenines (la gràcia, la dansa, el control del temps, l’espai, el moviment i el temple, el tremp) El tremp, una certa modèstia, característica bastant femenina. En tenen tots els toreros, i per això són molt cinematogràfics, molt fotogènics, perquè la seva vida depèn d’una cosa molt simple, que és estar atent al toro. Entendre quin caràcter té, com reaccionarà, si és més noble o més malparit. I això demana molta calma i molta observació. Tot el contrari del món actual, un altre petit valor, el contrast de la tauromàquia amb el món actual. Avui, que tot és sobrereacció a qualsevol estímul, a qualsevol notícia, a qualsevol cosa, la vida del torero depèn precisament de no sobrereaccionar. De tenir el temple famós. Una qualitat bastant femenina, diria jo. I el vestuari mateix, plàsticament, és un vestuari perfectament femení.

—Un altre element del film és la mort animal. Una idea en què us recreeu, he llegit.
—El toro, com els animals en general, no és conscient de la mort, i, per tant, hi ha una mirada més innocent. Els ulls reflecteixen una cosa que és diferent de l’autoconsciència dels humans. I és una cosa en què el pudor o la cosa moral hi té menys cabuda. Perquè és una espècie que no és l’ésser racional. La frontera entre la vida i la mort és això, la vida que s’escapa d’un cos o que l’abandona. I això tenia una visualització molt més poètica que en els éssers humans, que sí que són conscients de la mort i que en general crea una tensió o una autoconsciència, una tristesa.

—Per què en aquest film no hi ha plans generals?
—Vaig pensar que ja ho hem vist moltes vegades. Eren com una mica banals, vulgars, i el tema folklòric tampoc no m’interessava. Era més poder filmar aquesta relació del torero amb el toro i del torero amb la quadrilla. Hi ha molts plans en què el toro mira directament a la càmera, cosa que rarament es veu. I evitar el públic. Queda el sol, evidentment, que crea una mica d’ambient.

—La relació entre el torero i la quadrilla, quina és?
—No diré que tots els de la quadrilla són toreros frustrats, perquè a vegades hi ha gent que té més vocació de fer aquesta mena de feina, però tots participen en aquesta admiració. Només si ets torero et diuen maestro. Ell és realment qui es juga la vida amb un risc molt superior als altres.

—He llegit que us voleu desmarcar del debat de si estem a favor de la tauromàquia o en contra.
—D’alguna manera jo sento admiració pels toreros i pel toreig. I si em diguessis si hi estic a favor o en contra, si s’hagués de votar, jo hi votaria a favor. Evidentment, amb totes les excepcions, que si la gent les vol fer desaparèixer, això és l’evolució del món i la gent votant decidirà. Però, per mi, representa un grau de compromís. I posa en joc la vida i convoca uns altres elements, el sacrifici animal, el ritual. I en aquest món de plàstic en què es viu avui dia, em fascinava una mica. El documentari, però, no t’estalvia les imatges més cruentes. Sempre amb un rerefons plàstic interessant, perquè, si no, quin sentit tindria? És tota una lògica formal que es va imposant. Per tant, la idea que l’espectador hi pugui trobar alguna motivació ideològica, algun significat previ, és absurda.

—Heu fet l’obra en 3 anys, 14 corrides i heu vist morir 42 toros. De tots, hi ha algun moment que recordeu en especial?
—El que més m’impactava, cada vegada, era el valor del torero i el risc que assumia. Gairebé sempre m’espantava, i en feia bromes, i em tapava els ulls perquè tenia por que l’enganxés el toro. Em posava una mica nerviós.

—És el primer documentari que feu. Quines diferències heu trobat la ficció i el documentari?
—La metodologia del que feia ja era metodologia documental. En tant que no donava gaires instruccions als actors, sempre hi havia tres càmeres gravant, tota l’estona, càmeres petites, i so directe. Potser aquí encara era més exagerat no parlar amb els actors. La incomunicació era molt més gran encara.

—Per les crítiques que n’he llegit, és molt impactant, diuen, el so de l’alè del toro morint. El toro portava micròfon?
—No, però ho gravem tan a la vora com podem. I tots els toreros portaven micròfons sense fils. Aquesta pel·lícula no es podia fer fa tres anys perquè fa tres anys se’ls havia de canviar la pila cada vint minuts.

—Roca Rey. Per què heu triat de seguir aquest torero i no un altre?
—Havia començat gravant-ne dos i l’altre el vaig anar descartant. Roca Rey dóna més ocasió, té un caràcter especial, té molt de compromís. Dóna molt més joc en qualsevol circumstància.

—Heu treballat en tres llengües: català, francès i ara castellà.
—Evidentment, la tauromàquia és un tema majoritàriament espanyol. On succeeix l’element més tradicional i més radical, on el toro mor (a Portugal no succeeix, a França sí que succeeix, però n’hi ha menys tradició), el cor de tot això, és Espanya. No es podria fer de cap més manera.

—Roca Rey està content amb el film? L’ha vist?
—El va veure en un muntatge que no és el definitiu. Vaig tenir la sensació que no es mirava la pel·lícula com un objecte cinematogràfic, sinó analitzant la seva pròpia prestació com a torero. Ell té tres cojidas. És clar, per a nosaltres és molt bo. A ell, de gràcia, no n’hi deu fer tanta. Entén-me. A part que està tot molt amplificat. Això és un retrat molt i molt pròxim, molt íntim, i veure una pantalla gran és xocant. Amb el temps s’ha de veure quina és la relació que mantindrà amb aquesta obra.

—Què hi feu, a París?
—Retocs al documentari. Aquesta pel·lícula l’hem feta tota a París. És una coproducció francesa amb Arte. Hem estat aquí mesos i mesos i ara continuem aquí i preparem la pròxima pel·lícula, que aquesta potser t’interessarà: és sobre Rússia. L’eterna rivalitat entre Rússia i els Estats Units. Estaria ambientada al principi de la guerra d’Ucraïna amb aquesta dicotomia: és millor per al món, per al benestar del món, que Rússia com a tal, i l’ex-Unió Soviètica, com a contraposició, existeixi o no? És millor per al bé de la humanitat? Per cert, em va agradar molt l’entrevista que vas fer sobre Rússia i Ucraïna, com es diu aquest català…

—Rafael Poch!
—Aquest! Aquest dóna unes informacions a l’entrevista molt bones. Molt bones. I recomana un autor, Jacques Baud, de qui ara m’he llegit quasi tots els llibres. Baud és dels serveis secrets, representant de Suïssa a l’OTAN. L’única persona que he llegit mai que parla de tots aquests conflictes (com ara el de Rússia i Ucraïna, però també el d’Israel i Palestina) amb equanimitat. Que és una cosa molt difícil de trobar avui dia. Pensa que sóc subscriptor de VilaWeb. També de The Financial Times, d’El País, de l’Ara. Perquè la cultura s’ha de pagar, però el periodisme també!