Albert Sánchez Piñol: “El poder fa fora la cultura i viola l’amor”

Albert Sánchez Piñol (1965) acaba de publicar El monstre de Santa Helena (la Campana), novel·la en què reuneix tres personatges reals –Napoleó, Chateaubriand, i la marquesa Delphine Sabran– i se’ls imagina plegats patint l’atac d’un monstre marí a l’illa de Santa Helena, on Napoleó viu reclòs. El lector es demana qui és el monstre, ací, atès que la novel·la és una visió descarnada del poder, la cultura i l’amor, amb escenes realment dures. Sánchez Piñol rep VilaWeb a casa seva, al Moianès.

—La idea d’unir poder, cultura i amor, d’on la traieu?
—La idea original és què hauria passat si Chateaubriand hagués visitat Napoleó a l’exili. Napoleó és el mal, el monstre a la cova, l’energia desbocada. La humanitat l’ha tancat a l’illa de Santa Helena perquè ha arrasat Europa. I la idea és fer que el seu enemic intel·lectual, Chateaubriand, el visiti. Quins diàlegs tindrien? Tot plegat incentivat per la marquesa de Custine, Delphine Sabran, un personatge real molt interessant. En realitat, no ajuntes tres personatges històrics, sinó tres arquetips. La cultura (Chateaubriand), l’amor (Delphine Sabran) i el poder (Napoleó).

—Com era, Delphine Sabran?
—Una dona molt intel·ligent, mecenes intel·lectual, que ha deixat moltes cartes. I el to de les cartes publicades és el que he calcat en català.

—Heu escrit un dietari fent-vos passar per ella. Us ha agradat, ser dona?
—Els sóc tots. I en els diàlegs intento de posar-me en la pell de tots. Venim de l’antropologia. Provem d’esborrar-nos per escoltar. Si vaig a viure entre els pigmeus i explico qui sóc, no els coneixeré mai. He de convertir-me en espectador. I en una novel·la, igual. Vinc d’aquí.

—Per què us interessa tant, ella?
—Per la fascinació que té pel poder, per la bèstia tancada. Ella i Chateaubriand s’ho prenen com un joc perillós, no saben fins a quin punt s’arrisquen anant a visitar Napoleó. Però ella hi va per tornar gelós Chateaubriand, amb qui són amants –això també és cert.

—Qui és el més monstre de tots tres? Quins tres personatges més crus.
—Exactament. Quins tres. I, a sobre, a partir de mig relat, arriba el monstre marí, el Bigcripi. I ataca. Si hi havia alguna monstruositat entre tots tres, ara apareix encara més. Un monstre n’allibera un altre. Mira ara. La guerra d’Ucraïna també és un Bigcripi que allibera Putin. Li dóna força. Un monstre n’allibera un altre aquí també. I Putin exerceix el poder d’una manera més despòtica. La guerra li permet d’aplicar polítiques més repressives. O Zelenski. Oh, diuen que encarna els nostres valors. Doncs la seva segona mesura ha estat prohibir onze partits polítics. No sé si se n’ha parlat prou. Sense el monstre de la guerra, sense el Bigcripi, mai no ho hauria fet. A la novel·la, passa igual, l’arribada del Bigcripi allibera uns altres monstres.

—La novel·la també és un triangle amorós. I en parleu molt. Com us l’expliqueu, l’amor? Us heu enamorat mai?
—La manera més ràpida que algú es desenamori és explicar-li què és l’amor. Els equilibris de força que hi ha dins les parelles! Has d’aspirar, justament, que en una parella no hi hagi política, ni equilibris de poder. Però la tragèdia és que és impossible.

—A la novel·la hi surt un amor cru, descarnat. Molt bèstia.
—Per exemple, és ella qui força l’amant a visitar Napoleó. L’amant hi va. I l’amor queda diluït en nom del poder. Les relacions amoroses queden reconvertides en relacions de poder. I allò que ella fa a l’amant, i l’amant a ella, és cru, sí.

—Hi ha una escena brutal de violació.
—La novel·la comença amb una pregunta: què passaria si reuníssim el poder, la cultura i l’amor en una habitació? Doncs què vols que passi? Que el poder fa fora la cultura i viola l’amor. La violació era necessària perquè en narrativa hi ha un principi: “No m’ho expliquis. Mostra-m’ho.” I mira que no volien que fes l’escena. No diré qui. Però vaig haver de lluitar. No entenc el puritanisme esbiaixat: al final, el violador obté la seva punició pels actes comesos.

—Al llibre surten gallines i una sala de billar. Viviu amb gallines i una sala de billar.
—Crec que visc molt millor que Napoleó a Longwood. La sala de billar és rigorosament històrica. Hi era. I la descripció que se’n fa, amb tots els mapes a sobre la tela de billar, era així. És on tenia les reunions més intimes. I hi tenia amants. I és cert allò que s’explica de la dona d’un d’ells. I la casa plena de rates. Tota l’illa. Això també és històric.

—És cert que els dentistes anaven al camp de batalla de Waterloo a recollir dents dels morts?
—Van anar-hi de voluntaris els dentistes del sud d’Anglaterra perquè sabien que tindrien peces d’homes molt joves per a fer dentadures postisses amb dents de debò. Per mi, això és l’instint assassí narratiu. Amb una frase resumeixes la carnisseria de Waterloo més bé que amb cent tractats de dispositius militars.

—Expliqueu coses de Napoleó que no sabia: no era tan baixet com diuen.
—Encara avui ho debaten. En vida no trobes que ningú digui que era baixet. La seva guàrdia s’escollia entre els homes més alts. Per impressionar. I el barret de la guàrdia era el dels granaders, que els fa semblar encara més alts. I ell, allà al mig, semblava baixet, i no perquè ho fos. I quan es va morir, sota domini anglès, el van mesurar en polzades i ho van convertir en centímetres. I crec que van aprofitar la confusió de la conversió per denigrar-lo i fer-lo passar per baix.

—A la novel·la apareix un somni. Recordo que un dia contàveu la tècnica que teníeu per a recordar-los.
—Qualsevol aprenent de psicòleg te la pot dir. Si la segueixes, els recordes. Si vas a dormir a les dotze, posa’t el despertador a les tres o a les quatre. I un paper i un llapis a la tauleta. I abans d’anar a dormir, digues aquesta frase: “Quan em llevi a les tres, vull que el somni no marxi.” Perquè el teu cap voldrà dissoldre’l. Digues-li que no. Quan soni el despertador, no obris els ulls, no et moguis. Recorda i apunta el record al paper o dibuixa. Croquis, si cal. I després, continua dormint. Dia a dia, n’aniràs recordant cada vegada més.

—I el dibuix?
—El dibuix ajuda amb les equivalències simbòliques. T’explica la situació actual en una altra forma, és simbologia. Somnies un túnel fosc? Potser tens una dificultat laboral i has de passar-hi. I ho aprendràs emocionalment. Quan passes pel túnel, quines emocions tens? Són les del conflicte laboral o les de la parella? Potser descobreixes, mitjançant les emocions, que el túnel és en el fons un problema sexual, no laboral. Al final, vaig deixar de banda això dels somnis perquè no m’aportava pràcticament res en el món narratiu.

—Frase del llibre: “Tot el que s’interposa entre la tirania i la llibertat és un home d’origen humil.”
—Potser perquè sóc nét de soldats republicans. Els que resisteixen no són els de dalt, com veiem perfectament. Són els de sota. Potser perquè vinc dels de sota.

—Una altra: “La revolució no ve per canviar el món. La revolució arriba perquè el món ja ha canviat.”
—És clar. Ho sap qualsevol sociòleg. La França de Lluís XVI, no era la França de Lluís XIV. La societat havia canviat, la monarquia, no. La revolució ja s’havia fet i qui no ho sabia era el rei, que continuava vivint com Lluís XIV. Quan la revolució arriba, la societat ja ha canviat. No al revés.

—Unir poder, cultura i amor. Chateaubriand visita Napoleó a la presó. Totes aquestes idees, d’on surten?
—Vaig respondre-ho a Les estructures elementals de la narrativa. Xamanisme i mediumnitat. L’exercici xamànic és sortir del cos, veure històries meravelloses i tornar-hi. A la pràctica, és l’instrument que fem servir els narradors.

—I aneu a cercar novel·les?
—El bagatge dels llibres, sí. Però no solament. En català tenim un verb que ho explica perfectament: badar. Quan bades, trenques la cotilla racional. Connectar-te amb els somnis també va bé. Trenca la cotilla. No pensis racionalment, sinó irracionalment. És una tècnica. Una musculatura. Bado molt perquè, si no, no pots construir mons complexos on tot estigui articulat. Em va venir badant. Tot ve badant.