05.04.2023 - 21:40
|
Actualització: 05.04.2023 - 22:56
Albert Sánchez Piñol (1965) publica nova novel·la. Pregària a Prosèrpina (la Campana) és un viatge a l’antiga Roma per 520 planes. Una Roma que viu sota l’amenaça d’un perill imminent, una civilització nova, fantàstica, inventada, marca de la casa Sánchez Piñol, i que pot acabar amb els romans que han de veure que o Roma canvia, o mor. És el gran tema de la novel·la. Com les societats són capaces de canviar, o no. Tot plegat, bastit amb la tensió dramàtica de personatges reals, com Ciceró, Marc Tul·li o Pompeu, i més secundaris que mai, tots ells posats al servei d’una història que descriu la Roma de més d’un milió d’habitants amb més biblioteques que Barcelona, però amb l’esclavatge permès, enfront d’una civilització monstruosa, ultraindividualista, i amb una tecnologia similar a la romana. Els tèctons.
—Per què us interessa Roma?
—El tema del llibre és el canvi. Per què les societats canvien. Per què els individus canvien. Canvies quan hi estàs forçat. Si no, no. I fins i tot, alguns, tot i estar-hi forçats, no canvien. I acaben com acaben. Mira la crisi climàtica. Estem forçats al canvi. Canviarem? Perquè o canviem com a societat, o el planeta se’n va a la merda. D’això tracta aquest llibre. O Roma canvia, o acaba.
—Per què?
—Perquè Roma rep la invasió d’una civilització intraterrestre. Viuen sota terra amb un nivell tecnològic similar. Una civilització que primer semblen monstres, però no. Són intel·ligents. I aquests monstres són una amenaça amb la qual no hi ha diàleg possible. Vénen a menjar-se la humanitat. Literalment. Hi ha amenaces amb les quals el diàleg és impossible. Al llibre es fa una descripció antropològica de la civilització subterrània. Són els tèctons, que només creuen en l’individu. Són devastadors. Com l’ultraliberalisme.
—I per què ho contraposeu a Roma?
—Perquè Roma és el nostre passat (i també en pots entendre el nostre present) i els tèctons, el nostre futur. L’individualisme portat a l’extrem. Roma apareix com una societat corrupta i que fracassa quan no canvia. Quan arriba la invasió, l’imperi té tres bàndols: l’històric, real, de Cèsar contra Pompeu, just abans de la guerra civil, i un tercer conflicte que m’invento: revolta d’esclaus, els desfavorits de la terra, amb consciència de classe. Les revoltes d’esclaus reals, que hi eren, eren sense consciència de classe. Doncs si els tres bàndols (cesarians, pompeians i esclaus) no es posen d’acord, això s’ha acabat. La nova civilització se’ls menjarà.
—Com és la nova civilització?
—No tenen família, aquests individus. Individualisme total. Allà on anem. L’ultraliberalisme occidental (l’oriental és un altre tema) tendeix a encapsular la gent en unitats individuals, cosa que et desarma molt més. Hi ha comunitats, com els gitanos, que encara no ho han perdut. Al judici hi van tots. En grup. I tenen força. Aquí ara ja es concep tot per a individus, i això ens porta a la bogeria. A la perdició. I els Estats Units encara més que aquí. Jo descric un monstre col·lectiu. I faig una antropologia de la nova civilització. Amb les seves institucions, i les seves dinàmiques.
—Granotot, Bigcripi, era un monstre col·lectiu. Per què tants monstres?
—Per què és una palanca que em serveix per a parlar de segons quins temes. I em dóna llibertat i energia creativa.
—Passem als protagonistes. Marc Tul·li, fill de classe benestant, el veig amb un punt d’ètica, contraposat al seu pare, Ciceró.
—Marc Tul·li va existir i Ciceró, son pare, era la vella escola. Ciceró creia que la solució de la república era posar homes virtuosos al capdavant. El nano li diu, no veus que hi ha un problema estructural? Ell, educat com un nen de casa bona sense principis, haurà de prendre decisions morals. Ell, que no qüestionava l’esclavatge a Roma, acaba empatitzant amb els esclaus. Dit això, continua pertanyent a les elits romanes.
—Expliqueu que els adolescents de casa bona, de tretze anys, catorze i quinze de les elits, eren enviats al camp de batalla. És veritat?
—Sí. I els generals hi cardaven. Això ja no ho he posat. Però és que era un altre món, en el sentit de l’ètica, la sexualitat romana.
—Servus.
—L’esclau. Orfe, entra de monjo, es forma, s’educa, i una mala decisió a la vida el porta a ser esclau. Esclau molt format. Nosaltres ens pensem que un esclau era un paio explotat. I no és això. No era un paio. Un esclau era una propietat que respirava. Eren coses. Jurídicament. La sèrie Roma ho explica bé. Podien fer l’amor davant esclaus. No era cap irrupció de la seva intimitat. Eren coses. I eren bàsicament servents dins les cases. No ens imaginem negres al camp de cotó. Ni a les mines. Era explotació domèstica, amb contrapunts fins i tot positius. Ciceró ho escrivia: tenia un esclau que li feia d’escrivent. Un quart de segle. I es va morir. Ciceró escriu la carta: s’ha mort, i ja sé que no m’hauria de passar, però em sap greu, tu! Al llibre, Servus és un esclau amb ideologia. Invent meu, perquè no hi havia consciència de classe, a Roma.
—L’Aspa. Gran personatge. Existien?
—No. L’Aspa me l’he inventat. Barreja de guerrer medieval, samurai i un monjo oriental. Ha de combatre contra les injustícies, i comprendre els sentiments del món. Amb ella tens el debat entre caritat i solidaritat. L’esclau, Servus, li diu, després de mil anys, encara hi ha esclaus. Alguna cosa falla! L’Aspa és l’única dona de tot el relat. I el personatge més fort.
—Citeu frases d’Els annals, de Tàcit. I el discurs de Marc Tul·li.
—M’he llegit els clàssics, sí. És que són molt entretinguts, Els annals, de Tàcit, o Les cartes, de Ciceró. Llegir Plutarc. El segle I abans de Crist és el període antic que tenim més ben documentat. No tan sols en sabem els fets, sinó també el caràcter dels personatges. Es van conservar més fons perquè els escrivans medievals veneraven Ciceró. I el reproduïen. I altres fonts, no, que els cristians van cremar-ne moltes, per ser considerades antidivines.
—Els cristians?
—Sí! Ells es planten com que van salvar la civilització clàssica. La van destruir. La majoria de biblioteques les van cremar els cristians. Eren els islamistes de l’època. Però al segle I abans de Crist s’ha salvat. I podem llegir Suetoni.
—Suetoni?
—Suetoni va fer les biografies dels dotze cèsars de les primeres dinasties. Molt curtetes. Tot i ser la premsa rosa de l’època, i no te’l pots creure gaire, Suetoni el recomano. Veus que venim d’allà. Veus el protofeixista, o la idea de la democràcia, més neta que la dels grecs. Quan els romans parlen de república, exclouen els esclaus. Cert. Però entre els homes lliures i rics, la igualtat era total. Roma va arribar a ser com Barcelona i l’àrea metropolitana.
—Ho dieu: un milió d’habitants. Poca broma.
—Poca broma. Roma tenia més biblioteques que Barcelona perquè eren plenes. Tenien una classe ociosa enorme, i molt intel·lectualitzada. Cent mil persones fent debats cada dia. I al costat d’això, una societat cruel, plena d’esclaus i prostitució. Crueltats molt més visibles d’una societat que, si no les canvien, s’acabarà. Si l’egoisme els ho impedeix i no canvien, moriran. El que impedeix el canvi és l’egoisme, i els interessos creats. No els vols sacrificar, encara que vegis una amenaça que ho ensorrarà tot.
—De metàfora del cas català, en trobem?
—De política catalana l’única cosa que puc dir és desesperant i desesperançadora. I no vull que la gent pensi això. Però al llibre, certament, en les relacions entre Juli Cèsar i Pompeu, era inevitable veure-hi Junts i Esquerra. Així i tot, això denigra el llibre. Els romans estaven per sobre. Però surt la putada que es fan els uns als altres, i la política de bambolines, la misèria aquesta. Hi ha el moment que Cèsar sap que si envia Pompeu a lluitar contra els tèctons, Roma perdrà. Però li és igual: així fot a Pompeu. Però, tot i això, no, no hi ha la metàfora. La veig més amb el canvi climàtic. O canviem, o això s’ha acabat. Aconseguirà Roma resistir l’atac dels tèctons unint força per damunt dels interessos divergents? Sí o no. Hem de canviar.
—Vós heu canviat?
—Sí. Però poc. Els qui heu tingut fills heu canviat més. Nosaltres, sense fills, no tant. Vosaltres esteu obligats al canvi. Us obliga. Els qui no hem estat obligats al canvi, potser sí que estem una mica més estancats. No em veig com una persona adulta, madura, vella. I estic a prop de fer seixanta anys! Però sí, he canviat.
—Res a afegir?
—Que la gent s’ho passarà molt bé llegint-lo. Em va saber greu acabar-lo. Ja no podré seguir aquesta història! És la reescriptura del món clàssic mitjançant un factor fantàstic que hi apareix.
