Albert Roig: “La gràcia de la meva vida és que mon pare es va arruïnar, com Gabriel Ferrater”

Albert Roig (1959) és poeta, professor de l’Institut del Teatre i assagista. Acaba de publicar Posseït (l’Altra Editorial), en què fa retrats breus de poetes i de les seves intenses vides. Són com els Homenots de Josep Pla sobre Miquel Bauçà, Gabriel Ferrater, J. V. Foix, Blai Bonet i Joan Vinyoli, entre més, en què l’autor fa servir material inèdit, com ara cartes de Miquel Bauçà i de Blai Bonet, per fer uns retrats intensos de poetes pobres i orfes en molts casos. Retrats que lliga amb la seva obra i enquadra dins la tradició. Aquesta entrevista feta a la Casa Orlandai de Barcelona se centra en aquest material, però també en les pàgines autobiogràfiques d’Albert Roig publicades a Els Ulls de la gossa (Grup 62), la seva antologia poètica, on parla de la seva vida, també intensa, des de la curta infantesa.

—Qui era el vostre pare?
—Ramon Roig. Corria curses de 1.500 i 800. Subcampió d’Espanya d’atletisme. Es va dedicar a fer diners de “desconstructor”, que en deia jo. Destrossava les coses boniques i a sobre hi construïa edificis infames. Tu vas per Catalunya i què hi veus? Que ho han liquidat tot. Però bé, la gràcia de la meva vida és que mon pare es va arruïnar. Com el de Gabriel Ferrater. Per això l’entenc. El trauma que té Ferrater només l’entén un que és de la Catalunya rural, amb un pare pretensiós, que vol ser del club de tennis, però en realitat no té pedigrí. Si quan ets adolescent el pare s’arruïna, la vida, a baix de tot. Ma mare era mestressa de casa. Des de catorze anys va festejar amb mon pare, i ja mai més cap altre.

—Parleu d’una casa amb oncles, avis i cosins a dins.
—Quinze, setze persones a dins. Saps les pel·lícules italianes, on hi ha la mama, la iaia, i els hòmens són com sicilians i napolitans? Ma iaia era peixatera, mon iaio tenia cavalls i burros, traginer. Es van enamorar en un ball de Carnaval. Vivien al centre de Tortosa, i quan els dos fills es casen, ajunten totes les famílies i es fan una casa als afores de Tortosa. A casa meua no hi havia cap llibre. Cap. I, en canvi, el meu veí, que sa mare era de Barcelona, de la burgesia, els Pinyol, molt importants, tenien Verdaguer, Maragall, la cultura. Jo anava allà i llegia el Cavall Fort, els llibres de Verdaguer.

—Expliqueu que un altre veí, Ricard Salvat, va portar papers vostres i del veí a un tal…
—…Salvador Espriu. Sense avisar. I Espriu diu que si us plau jo no em dediqui a la poesia. I del veí va dir, aquest sí. Ricard Martínez Pinyol, que s’ha dedicat a la poesia. Jo era més barroer. Llegia Estellés, i feia poemes eròtics, d’esperma, de borratxeres. Tenia quinze anys i era surrealista francès. I el pobre Espriu es va quedar esgarrifat. I jo escrivia en tortosí. I l’altre, fill de la burgesia, en un català de Barcelona.

—Quins estudis teniu?
—Vaig fer arquitectura dos anys. Vaig deixar-ho i vaig fer filologia catalana. Sóc l’únic dels poetes que ha acabat filologia catalana. Els altres no l’acabaven. Eren més intel·ligents que jo. Mon pare em va dir: “Has d’anar a Barcelona a fer arquitectura, que duràs l’empresa.” Vaig dir no. “Si no, no vas a Barcelona.” Doncs hi vaig. Al cap de dos anys de fer la carrera aquella tan avorrida, ho vaig deixar. Amb Joan Margarit de professor d’estructures, sí.

—On heu viscut de Barcelona?
—A tots els barris. Jo ja estava fart de l’Eixample, dels cotxes, les festes gais, que m’entressin a casa a fer-se ratlles. Volia canviar aquest món. Vaig agafar els Catalans, vaig recordar-me de Foix i tots aquests, vaig baixar aquí [a Sarrià] i vaig veure un cartell que deia: “Es lloga”. Era un pis vell i sense ascensor. I és el pis on visc fa vint o trenta anys.

—I el Brasil. Heu viscut anys al Brasil. Per què el Brasil?
—Casualitat. Vam conèixer unes noies a la Rambla, del Brasil, que venien del Marroc, on les havien segrestades. I ens vam fer molt amics. Veniu al Brasil. I al Brasil vaig anar. I em vaig enamorar. El Brasil era tornar a la infantesa. Una natura pura, amb platges on no hi havia ningú.

—L’escena de vós picant a la porta del João Cabral de Melo és certa?
—És certa. Era fan seu. Ell era dins la línia barroca. Vaig anar a buscar les traduccions que ell havia fet al portuguès de Carner, Foix, Gabriel Ferrater, perquè havia viscut a Barcelona i era amic de Brossa. Jo volia agafar les traduccions que havia fet ell, fer-ne una edició, i una traducció a l’anglès. Però aquest home no sabia on tenia cap traducció de res. Ha! Vaig estar uns dies amb ell, i la seva fillastra, la Mònica, filla de l’amiga intima de Clarice Lispector.

—Quants anys hi vau passar al Brasil?
—Hi he fet de cinc a deu anys de la meva vida, allà. Agafava els diners aquí i me’ls fotia allà. Mig any al Brasil i mig any aquí. Amb la idea d’escriure una novel·la. I la novel·la no la feia mai. Ara hi tinc una casa. Va ser un temps bastant llarg de felicitat absoluta.

—I que hi fèieu, al Brasil?
—Vivia.

—On?
—A la platja. Vaig comprar un tros de platja a un pescador. I hi vaig construir una cabana de fusta, amb sostre de palla. La vols veure? Ara fliparàs. Jo em prostituïa escrivint per fer la casa. Això és la casa. I ara la tinc llogada a uns que fan kite, quan no hi sóc. No hi havia ningú, quan vaig arribar, que hi ha sis mesos a l’any que hi fa vent. Però ara són tots veïns milionaris, que el kite s’ha posat de moda. Per exemple, el de Virgin? El meu veí. Ha comprat una mansió. N’hi ha un altre que és enginyer nuclear al Japó, anglès. Tots són rics. Sóc l’únic penjat que no ven. Soc un freak allà al mig.

—Com la vau saber construir, la casa?
—Amb els dos anys d’arquitectura. Amb un paleta i un fuster. Això va ser la cosa més bonica: fer la casa. Aquí dins és on vaig en pilotes; a fora, no, que són tots evangelistes d’aquests. Mira quina sorra, i quina platja infinita, que no te l’acabes mai. No puc parlar del Brasil, que em poso malalt de nostàlgia. La casa és al nord-est, a l’equador, gairebé. La lluna plena és grossa així, gairebé toques el cel. No hi ha contaminació lumínica. Les estrelles, tot, és una passada.

—Com us guanyeu la vida?
—Faig de professor. Primer d’institut, després fent conferències al Caixa Fòrum, “Eros i les muses”, fins que em van fotre fora perquè uns mestres es van escandalitzar. I després ja vaig entrar a l’Institut del Teatre, on estic ara. Faig dicció. Treballo la poesia i el vers. Sóc de Tortosa i explico com s’ha de parlar el català, és la cosa més surrealista. I reivindico molt el dialectalisme. Ara és moda. El català que es parla a Barcelona és tan horrorós. Era maco. Hòstia, si era maco. Però era. Cada ciutat, cada barri: Sarrià, Sabadell, Eixample… Però ara, nois, han destruït les elisions, el neutre, tot.

—Teniu una filla?
—La Vera. Per Rilke i per Nabókov. Dotze anys. Vaig ser pare als cinquanta. Aparellat amb una catalana. El primer que aprens a la vida és que a partir dels quaranta no ets amo del teu destí. Jo em pensava que el podia dominar. Doncs resulta que si tens un fill, o una feina, o mil coses, no pots. No pots decidir mai res. Jo he volgut ser poeta. I és difícil.

—En un moment del llibre dieu que ja no voleu escriure més poesia.
—Jo sempre escric. Ara dues hores el dia. Abans, quinze. Passa que un poeta ha de tenir crisis; si no, no és un poeta, sinó una màquina de fer poemes, que és el que era Brossa. Brossa produïa, produïa, produïa… brossa.

—Ara heu escrit Posseïts, llibre on feu retrats de poetes. Per què aquesta importància a la vida dels poetes?
—Sense la vida, no s’entén l’obra. I per mi és un deure. Tinc una informació sobre aquests poetes que no té ningú. Per exemple, cartes del Blai Bonet que em va escriure, manuscrits. Foix el visito. De Bauçà, en tinc cartes inèdites. De Ferrater en sé coses via Cornudella. Per mi les biografies han de ser curtes. Trenta o quaranta pàgines. He fet una mica com els Homenots de Josep Pla. I explicant l’essencial. I que al lector li agafin ganes de llegir aquest escriptor.

—Coses essencials, de Blai Bonet?
—La primera, que era homosexual. I tuberculós. I quan va sortir del sanatori, a vint-i-cinc anys, va començar a beure ginebra com un desgraciat. Son pare era com un esclau, que treballava cada dia, cuidant uns cavalls i uns porcs d’un senyor de Barcelona. Només veu son pare el cap de setmana, i encara. Que no té mai vacances, son pare. Ni un dia. I el pare s’acaba morint de tuberculosi. Tot això s’ha de saber, com tot el que pateix ell dins una dictadura per homosexual. Bonet és un escriptor que escriu en mallorquí, perquè ha llegit Pasolini. I busca l’essencialitat.

—Per què rebeu cartes de Blai Bonet?
—Perquè a vint anys el vaig anar a veure. Em presento a casa seva. Com amb Cabral. També ho vaig fer amb Foix. Això es feia així. Per mi el que és rar és que no es faci ara. Llegies Foix i l’anaves a veure. Hi estaves una hora o dues, com qui va al psicòleg, i te n’anaves. I des dels vint anys, jo vaig tenir relació amb Blai Bonet.

—Amb Gabriel Ferrater, us hi heu vist reflectit.
—Jo l’entenc,  aquest senyor. Son pare es va arruïnar quan ell era en plena adolescència. Com jo. Que és quan tu t’has fet la pel·lícula i projecte de vida. Em caldrà treballar o no? I de cop et toca treballar.

—Ferrater, uns quants el volen fer seu.
—Aquest Any Ferrater es posa Ferrater al seu lloc. Ferrater aconsegueix tot allò que intentava Salvador Espriu: superar el noucentisme.  és Ferrater qui ho fa. Aconsegueix una poesia moderna, actual. Joan Margarit, ell ho ha confessat, escriu en català gràcies a Ferrater. El problema és que, com a catalans, sempre volem imitar les potències culturals que tenim al costat. Si és moda el surrealisme francès, tothom ho fa. Poesia confessional anglosaxona, tots a fer-ne. Si és moda Paul Celan, tots a fer-ne. I això ve de considerar-nos menys. Volem ser universals i copiem els altres. Per això som sempre ”post”. Postsurrealista, postsimbolista. Menys un senyor que es diu J. V. Foix, que diu: “No copieu mai els altres. Sigueu vosaltres mateixos, hi ha tradició catalana, provençal.” Foix ensenya això a Ferrater. I la mètrica, també: Foix intenta aplicar els ritmes llatins al català. Teoria meva: Ferrater segueix Foix.

—Escena brutal: Ferrater i Vinyoli vetllant Foix la nit que mor.
—Brutal. Ho he tret del llibre de Solà.

—Miquel Bauçà. Capítol impressionant
—Per mi, Bauçà és Rimbaud. Un geni a divuit anys. Boníssim. Un personatge de Mallorca, que va amb una bicicleta, que no té ni cinc, que odia els capellans i que fa una poesia bestial. I coneix Ferrater, i s’il·lumina, ell que era lector de Salvador Espriu. Bauçà, com que no tenia diners, fa intents de sobreviure. Bauçà volia formar una comuna de poetes subvencionada per la Generalitat amb Bru de Sala. Centre d’artistes. Què va fer Bru de Sala? Agafa els diners i deixa l’altre penjat. Com que no se’n surt, Bauçà se’n va a viure en una rulot, sense aigua ni llum, al terreny de son pare.

—Bauçà anant a un míting del PSUC. Surt a les cartes inèdites que publiqueu. No m’ho esperava.
—Eh que no? I és bonic. Ell creu en el futur, creu en aquelles dones. I il·lumina el present d’ara. El que canviarà el món són aquestes dones que es prenen de veritat el missatge. El que vull transmetre de Bauçà és que viu un moment d’utopia. Blai Bonet, també. Nosaltres som a l’època postutòpica. L’únic post tòpic era Gabriel Ferrater, que era tan lúcid que ja no creia en res. Però Bauçà va a mítings i vol fer comunes.

—Bauçà arriba un moment que comença a escriure en ordinador. Això li canvia la manera d’escriure?
—Totalment. M’hi fixo molt. Blai Bonet guanya el Carles Riba amb uns poemes que tenen un treball formal. Amb els diners es compra una màquina. I a partir del moment que té una màquina d’escriure, ja no compta mètrica. Surt a raig, mig prosa. Foix, a màquina. Vinyoli no els escriu, els poemes, els dicta a la seva amant. I ell corregeix damunt. Per això Vinyoli sona com si parlés directament.  I quan apareix l’ordinador ja és el desmanec absolut. Amb ordinador, Bauçà fa diccionaris i produeix més.

—Foix: obra i vida van lligats també?
—També! Vida i obra sempre van lligats. Sempre. Foix és Dante. Foix de vell es posa a fer la poesia “Els amants”. Com un home de setanta anys fa un poema com aquest, si diuen que és impotent? I llavors resulta que no era impotent, i que a setanta anys tenia una amant de vint-i-cinc. Tot va lligat. Crec que aquest poema l’escriu quan la relació s’ha acabat. Foix té por, i es nega la passió. Foix, com et deia, també el vaig visitar.

—A vós us ho fan? Us visiten?
—Jo no sóc Foix. No sóc conegut. El poeta conegut de la meua generació és Enric Casasses. I a ell sí que el visiten. I Dolors Miquel, el gran poeta català actual, també. Els joves van a veure-la a Torredembarra.

—El llibre acaba amb una reflexió sobre els mandarins, els que remenen les cireres en el món cultural. Tema recurrent en vós. Els mandarins continuen manant.
—I tant. Han entès que Catalunya és catòlica i convergent. Només cal que miris Pere Aragonès.

—A un estranger li demanen: quin poeta coneixes? I diu Carles Duarte.
—Són els avantatges de ser poeta i secretari general de Difusió a la vegada.

—A Joan Margarit, li dediqueu potser les pàgines més contundents.
—Hi ha una literatura i poesia catalana que és una cadena que se salva gràcies a Gabriel Ferrater i Foix. Comença amb Verdaguer, Riba, Foix i Ferrater la salva (la modernitza). I ve un Margarit que talla aquesta cadena i l’enganxa amb Espanya. Ell vol ser un poeta espanyol. Imita Goytisolo, Lorca. I és el que valora. I té complex d’inferioritat. Diu que Foix no s’entén, que Riba és mal poeta, que amb Verdaguer es veu que els catalans són uns capellans. Fa això. I això s’ha de denunciar. No pots estar callat. És d’escàndol.

—Els que veniu darrere, com vós, Casasses o Dolors Miquel, us reenganxeu a la tradició.
—Sí. Nosaltres venim dels medievals encara. Estem arrelats. Llegim els medievals. No tan sols Ausiàs Marc. També els trobadors provençals. I no intentem ser un poeta modern postcelanià. Ja el llegeixo, Celan. Però no pretenc ser alemany per ser més modern.

—Voleu afegir res?
—Dues coses. Primer, que ja ho va dir Joan Ferraté: els crítics d’aquest país només serveixen per a fer antologies dels amics i per a donar premis literaris. Però no per a fer crítica. Segon, els misteris. El primer misteri és: per què Blai Bonet crema totes les seues cartes? Només les últimes, queden. Tota la resta les va cremar. Per què? L’altre misteri és per què Ferrater crema totes seves Moralitats? Durant anys hi ha estat treballant. S’hauria sabut tot el seu pensament. En salva una. La inexperiència. La idea és que nosaltres, davant els autors, els bons, ens adonem de la nostra inexperiència. I la inexperiència és el que ens fa escriure, buscar coses. La poesia de l’experiència és en el fons adonar-se de la inexperiència. Crec que és la base de la creació. No es tracta de dir: he viscut i ara t’explicaré de què va. És al revés. Jo no sé res, no sé ni escriure i començo a viure. De la meva inexperiència, vaig a buscar. I això amb Ferrater és molt maco.

—Vós us heu obligat a viure coses per després escriure-les?
—Com tothom. L’art vol imitar la vida. Jo vinc d’una generació que havia de provar totes les drogues. Havies de ser bisexual. Si no et foties cocaïna i heroïna no eres poeta. Però després veus que no ets poeta perquè et fotis mil porros. Ni dues ampolles de ginebra. Tu ets poeta perquè ets poeta.