Albert Om: “No havia pensat mai de fer televisió”

Vuit anys després de fer el seu últim programa a TV3, Albert Om hi torna. Una altra història és un programa que vol reunir la història popular de Catalunya mitjançant cent objectes. En realitat, va més enllà d’un programa de televisió, perquè en acabat, el primer trimestre de l’any vinent, se’n farà una exposició al Museu d’Història de Catalunya, on es podran veure els cent objectes triats. A part, tota la resta, més de tres mil, seran aplegats en un arxiu digital. Aprofitem que Albert Om concedeix les entrevistes per a presentar el programa, que estrena dijous, per parlar-hi del final inesperat d’Islàndia a RAC1, i també dels seus quaranta anys de carrera.

—Després de vuit anys torneu a la televisió. I hi torneu amb el Terrat. És tornar a casa?
—Això em fa molta il·lusió. El Terrat és on vaig començar en el món de la televisió. I, a més a més, la directora del programa, Alba Olgado, i la directora executiva, Vanessa Villar, van ser-hi en aquells inicis. Quan vam començar amb Malalts de tele jo tenia trenta anys, i elles dues acabaven d’entrar a treballar al Terrat. Feien de visionadores per a la meva secció.

—Ostres, la vida!
—És molt fort. I per això dic que em feia molta il·lusió. Em feia il·lusió per TV3, pel Terrat, i per la Vane i l’Alba. Elles entren, a vint anys, a fer de visionadores de la secció que jo presentava i n’escrivia el guió i ara són les directores del programa que jo presento.

—Teníeu ganes de tornar a fer televisió?
—En tenia moltes ganes. Quan em van proposar el projecte de seguida vaig dir que sí. Per una banda, per aquesta part sentimental que deia del Terrat, però també pel programa que és. És un programa d’històries, més que d’història. És un programa de persones que, a partir d’un objecte, t’expliquen un fragment de la seva vida. I això és una cosa que em venia molt de gust. És a dir, més que fer televisió o ràdio, allò que em va fer decidir a fer el projecte és la classe de programa que és. Em veia fent-lo i em venia molt de gust.

—Aquests últims anys potser heu cercat això, explicar històries i fugir una mica de l’actualitat?
—Sí, fa bastant temps…

—Va ser a El club?
—Una mica, però els magazins de tarda de llavors no s’assemblen gaire als actuals. Allò era molt més entreteniment, molt més anar a buscar una cosa festiva. Però la part més d’actualitat de la meva carrera són els tretze anys que vaig treballar al 9 Nou. És actualitat comarcal, però van ser els anys que vaig fer més actualitat. Amb El convidat també vam fugir una mica d’això, vaig fer més entrevistes de retrat personal de la gent.

.

—De fet, segurament heu fet una cosa que ara fem una mica tots els periodistes. Sembla que els lectors estan una mica farts de l’actualitat i tots mirem de trobar històries.
—Els formats i els continguts en periodisme són cíclics. Has de mirar de ser dels primers d’enganxar el cicle, no dels últims. Perquè si ets dels últims, quan ho fas segurament la gent ja torna a voler una altra cosa.

—Per tant, ara ja penseu en una altra cosa?
—No, però és veritat que hi ha el perill, també, que si continuem fent molt això, tants mitjans buscant tantes històries, també arribarà un moment de saturació. Recordo que, arran de l’èxit d’El convidat, molta gent va optar per fer aquestes entrevistes. I això va acabar portant una sobreexplotació. Quan una cosa funciona, tots intentem fer-ho, fins que es crema. I llavors has de deixar-ho reposar i ho tornaràs a enganxar al cap d’un temps.

—Les històries les comencem a cremar?
—Hi ha el risc d’una sobredosi. Ara que tots tenim eines per a parlar, que no parlen només els periodistes dels mitjans tradicionals, que, per tant, és molt més ampli, molt més democràtic, sembla que tots parlem de les mateixes coses, no? I que sobre aquell tema tots pensem igual. Encara que amb això s’ha de fer una observació, i és que hi ha una cosa que es diu algorisme que també tergiversa la realitat perquè et sembli que tothom parla d’allò mateix i que tothom opina com tu. Però és important que ens atrevim a anar per un camí per on no van els altres. I a vegades l’encertes i a vegades t’equivoques.

—Ara he vingut a TV3 amb taxi i el taxista em deia que l’hauria d’haver entrevistat a ell… Que al taxi passen moltes històries.
—Una vegada que vaig fer això em va passar una cosa… A Islàndia vaig decidir que volia entrevistar una taxista. Passejàvem i li vaig dir: “Escolta, ara mirem a veure si podem recollir algú. I resulta que entra la dona de Fèlix Millet. Anava amb un ajudant seu, un secretari, al darrere del taxi. Quan em va veure amb el micro, em va dir: “Et donaré una notícia.” Li acabaven de dir que Fèlix Millet podria sortir a la presó. Va ser una cosa d’aquelles que dius: “Hòstia, això és una loteria.” I sí, és una loteria, però has de ser al taxi. A la redacció no hi ve, la dona de Fèlix Millet.

—Últimament, també tinc la sensació que tots ens copiem a tots. Com que sabia que us entrevistaria, aquests dies he escoltat les entrevistes que us feien. I us he de dir que no vull parlar ni de per què no heu volgut ser pare, ni de per què no heu volgut anar a Madrid a fer programes. Ja us ho ha preguntat tothom. No cal, no?
—T’ho agrairé, de debò. Quan has de fer una entrevista et documentes i mires quines entrevistes ha fet, què ha dit. I, és clar, et pot passar que diguis: aquest tema està molt bé. Però, és clar, ja ho he dit, no et diré res de diferent. Si em tornes a preguntar per què no sóc pare o per què no he anat a Madrid et diré les mateixes coses. I, en canvi, potser, si fas una pregunta diferent, surt una resposta diferent.

—Parlem d’Una altra història? Quina reacció de la gent, no? Heu rebut milers d’objectes.
—Moltíssims, tres mil. La gent té moltíssimes històries. Aquest és un programa que dóna la raó als qui ho guarden tot. Saps aquelles discussions que hi ha a les cases? Sempre n’hi ha un que vol guardar i un altre llençar. Ha estat molt important utilitzar la força que té TV3 per provar de reunir una història popular de Catalunya. Això és un programa de televisió, però va més enllà, perquè després, el primer trimestre del 2024, es farà una exposició al Museu d’Història de Catalunya, on es podran veure els cent objectes triats. A part, tot queda recollit en un arxiu digital. Crear aquesta història popular a la televisió pública és molt bonic. I penso que si se’n pogués fer una segona temporada, encara seria millor, saps? La gent va portar els seus objectes a cegues, però quan vegin exemples d’objectes segur que molts pensaran que tenen una cosa encara molt millor.

—Segurament molta gent pensava que cercàveu objectes relacionats amb la guerra, però és molt més que això, no?
—La guerra hi és present, però busquem de tot. Hi ha coses que estan vinculades amb la història col·lectiva del país. De l’època de la transició, també en tenim algun objecte boníssim. Una persona ens va portar la tenora amb què va tocar la “Santa espina” a la primera diada després de la mort de Franco a Girona. Imagina’t què devia ser això! Un altre ens va dur una tovallola de l’Exposició Internacional del 29, que dius: “Uf, fa noranta-quatre anys que algú es va endur aquesta tovallola de l’Exposició Internacional del 29 i ha sobreviscut?” Ara em ve el cap una noia que ens va portar els objectes amb què la seva àvia, que era llevadora rural, anava per les cases a fer parir la gent als anys cinquanta i seixanta. I tu veus els instruments aquells i dius: “Però què és això?” Hi ha objectes que són molt personals i coses que formen més part de la història col·lectiva. Sobretot busquem objectes que tinguin una història al darrere.

—Perquè segurament la història no és tant l’objecte com la persona que hi ha al darrere?
—És clar. Veus una màquina d’escriure i dius: n’hi ha moltes. Però aquesta té un sentit que hi sigui perquè amb aquesta màquina d’escriure escrivia unes cartes que no sé qui… També és important pensar que són objectes d’aquests cents anys, no de fa cent anys només. La guerra hi té molt pes, evidentment, però no és un programa per a rescatar objectes de la guerra. Hi ha, com deia, coses l’Exposició del 29, de la República, dels anys de dictadura, de la transició, dels Jocs Olímpics, de l’U d’Octubre. A vegades ens sembla que perquè és més recent no té tant valor, però, si busques construir la història dels últims cent anys ha d’aparèixer tot.

—Ara dèieu que espereu que hi hagi una segona temporada. A À Punt ja passen per la tercera. Heu demanat consell a Carolina Ferrer?
—No l’hi he demanat encara, però sí, tant de bo en poguéssim fer una segona temporada. És un format irlandès que funciona a diversos països. Aquí s’ha fet al País Valencià. Té sentit fer aquest programa. Seria molt bonic poder tenir la sensació que completes una mica aquesta història popular del país. És bonic pensar que tot això és guardat a les cases, que hi ha objectes que no s’han mogut des de fa vuitanta anys, i que de cop i volta s’atreveixen a treure’l i compartir-lo. N’hi ha un, per exemple, d’una inauguració del franquisme als anys seixanta a Catalunya. Crec que és una cosa única, que no n’hi deu haver cap més. És una placa escrita en català, i amb el nom de Franco catalanitzat: “Francesc Franco”, hi diu. Això ho tenien en una casa. Ningú no sabia que existia. Ningú no ho veia. Amb el programa crec que passarà una cosa: que la gent, veient aquests objectes, tindrà també els seus records. Tornaran a sortir històries a totes les cases. I els més joves al·lucinaran. Es preguntaran: “Però de veritat que trucàveu movent el dit així?”

—I veient-ho, heu pensat: “Mira això que tenia a casa i no hi donava valor, sí que en té”?
—La cosa és que sóc una mica malalt de tot això. Sóc dels que ho guarden tot.

—Sou del seu club…
—Totalment. Ja ho era. I, de fet, al programa acabo sempre ensenyant un objecte de la meva col·lecció particular. Aquests, evidentment, no van a l’exposició, però també ajuden a completar la història. Jo ho guardo tot. Els meus pares es van morir i som dos germans. He de confessar que tenim molt poques discussions amb el meu germà, sobre qui es queda què. A vegades l’objecte de menys valor té un valor més sentimental perquè l’associes a la teva mare, al teu pare o a un moment determinat de la teva vida.

—L’oferta del programa us va arribar en un moment que fèieu Islàndia. La idea era compaginar-ho, però de cop la vida canvia. Com vau viure aquell final d’etapa?
—Em va saber greu perquè jo hauria volgut continuar. Feia set anys i la meva intenció era continuar. Però, un cop passat aquest primer moment, ho visc amb molta felicitat. Felicitat perquè tinc la sensació que hem fet el programa que hem volgut fer aquests set anys. Ha anat molt bé. Hem sigut líders del primer dia a l’últim. Marxem amb un bon gust de boca. Cada dia em trobo gent pel carrer que encara em diu que el troba a faltar. He rebut molta estima, més que amb cap altra cosa que hagi fet mai. I tot plegat fa que estigui molt satisfet.

—Heu explicat que és la primera vegada que us han dit prou, fins aquí. Normalment, éreu vós qui posava punt final als projectes. Com heu viscut que us hagin dit que no de continuar quan volíeu continuar?
—Tot plegat m’ha ensenyat que quan fas un programa tu no tens la paella pel mànec. Treballes per a una empresa i això és una cosa de dos. A vegades ets tu que dius això s’ha acabat, i a vegades és l’altre que ho decideix. I també veus que els programes es poden acabar quan van malament, però també quan van bé. Hi ha molts exemples, no sóc l’únic ni de bon tros. Els que formem part d’aquest ofici ja sabem que va així.

—Quan s’acaba un projecte com aquest arriba un buit. M’imagino que, en aquest cas, el fet de tenir el programa ha fet que no notéssiu aquest buit.
—No, però és un buit volgut, saps? Primera, que hi ha aquest programa. Havia de ser una cosa compatible amb la ràdio, però ara és una cosa a la qual estic dedicat al cent per cent. Per tant, això és molt important. I l’altra és que ara estic un moment de sembrar, de pensar, de no precipitar-te, de no prendre decisions corrents per no sé què… Perquè, sense proposar-m’ho, he aconseguit tota la vida treballar en coses que m’han agradat molt i que m’han omplert. I és el que vull continuar fent sense gens de pressa. Ja anirem veient quin serà el pas següent. No he pensat: vull arribar no sé on. Ho has d’anar veient. Després d’El convidat vaig fer igual. Es va acabar a començament del 2015 i fins el 2016 no vaig decidir de tornar a la ràdio. Quan ho vaig deixar no sabia què vindria en acabat.

—De fora estant, pensava que éreu una persona que havia dedicat molt de temps a la feina, i per tant no sabia viure sense.
—Hòstia… Devia ser un nen l’última vegada que em vaig avorrir. Sempre trobo coses per a llegir, per a mirar. Per exemple, m’encanta la premsa de fa anys. Una cosa que faig és anar a la Casa de l’Ardiaca, a l’Arxiu de la Ciutat. L’altre dia hi vaig anar i vaig buscar tot allò que fos del febrer de l’any 74, per exemple. Entres allà i estàs tot un dia veient tot això. Sempre tinc coses. I m’apunto idees i escric… I de tot això hi haurà un dia que en sortirà alguna cosa. Van passant els dies i les setmanes, fins que dius: “I per què no faig allò?” No estic plegat de braços esperant no sé què.

—Per tant, no hi ha hagut aquesta por de dir: “Això s’acaba i què ve després?” En aquesta professió hi ha molta gent que se li acaba i durant molts anys no torna a tocar el telèfon…
—Sí, sí. Et podria dir una altra cosa. No he tingut la por de pensar que no podré treballar més. Al contrari, hi ha hagut molta gent que des que van saber que s’acabava Islàndia m’han ofert coses diferents. M’han ofert coses molt grans i coses petites. Els ho agraeixo molt a tots. Però he respost a tots igual: “Ara no.” No vull precipitar-me a veure quin és el pas següent.

—Potser voleu tornar a escriure un llibre?
—Potser, o no. No jugo a fer l’enigmàtic. Si em dius “ara escrius un llibre?”, et diré que no. Fa molts anys que escric cada dia. Un dia va tenir una forma, l’any 2021. Faré un altre llibre, però no el faig ara, en aquest moment. Almenys no en sóc conscient.

—Aquest estiu vau fer quaranta anys dins la professió.
—Sí, el 24 d’agost. Ho vaig descobrir perquè Ràdio Taradell per Sant Jordi va celebrar els quaranta anys i vam fer un dinar popular. Vam explicar històries i em van ensenyar la fitxa que omplíem quan entràvem a treballar. A treballar gratis, evidentment, no hi havia pas contracte laboral.

—Aquests quaranta anys ha canviat moltíssim el periodisme. Què és allò que més us ha sorprès?
—S’ha accelerat molt tot. A mi no m’havien ensenyat tant a haver de ser el primer. M’havien ensenyat més a haver-m’ho de treballar. La premsa comarcal em van ajudar molt. Em va anar molt bé perquè a la premsa comarcal ets molt a prop de les coses i de les persones de qui parles. Això també significa que has de fer un gran esforç de rigor i valentia. Tu has de publicar allò, però t’has d’assegurar bé de què dius perquè no et puguin enganxar per enlloc; perquè amb la persona de qui parles us trobeu al bar o sou veïns. Allà no hi havia cap gabinet de premsa, res de res, ni l’Ajuntament de Vic tenia premsa. Tu trucaves directament a l’alcalde, als regidors, t’havies d’espavilar molt més. Tot plegat feia que busquessis el teu camí. Ara ens marquen massa l’agenda.

—…
—Ara hi ha molta rapidesa i un cert gregarisme. Les xarxes tenen coses molt bones i coses que no ho són tant. Jo, per exemple, he decidit no estar a les xarxes. A mi, estar una mica lluny em dóna una certa serenitat d’esperit. Penso que he tingut prou altaveus per fer-me sentir, no em cal aquest. És una qüestió de generació. Segurament si tingués trenta anys menys hauria d’estar a les xarxes i hi estaria.

—Ara a moltes professions se’ls exigeix estar a les xarxes.
—Evidentment, sí, perquè si no segurament no et fixen. A mi això ja no m’ha passat. Hi ha molta gent de la meva generació que hi és, però jo no ho he necessitat.

—Ara els periodistes moltes històries les trobem a les xarxes.
—Sí, però això és una cosa que m’agradava evitar. Quan em venien al programa i em parlaven d’una història que ho petava molt a les xarxes, sempre deia que no la féssim. Ja la farà tothom. Les xarxes són com les agències d’informació d’abans. Abans arribava el teletip i tothom el reproduïa. Ara tots reproduïm els mateixos tweets.

—Canviaríeu res d’aquests quaranta anys?
—No, segurament no ha anat res com havia pensat. De fet, jo no havia dissenyat res i ha anat molt millor del que mai m’hauria pogut pensar. No havia pensat mai de fer televisió. A mi m’agradava escriure. Vaig entrar de guionista al Terrat. Quan de cop i volta em vaig trobar amb la possibilitat de fer pantalla, tothom em va dir que ja sabia que valia per a fer això. Però jo no hi havia pensat mai. La meva mare sempre escoltava la ràdio. I a casa mon pare sempre comprava dos diaris. Per tant, a casa hi havia diaris, ràdios. La televisió era una cosa més llunyana. Hi havia dos canals que parlaven en castellà.