Albert Montagut: “La gent va de mitjà en mitjà, buscant, perquè no troba el que busca”

Albert Montagut és un sènior del periodisme. Professor a la Universitat Autònoma de Catalunya i, encara durant uns mesos, a la Universitat Pompeu Fabra, la seva no ha estat una carrera de teòric. Però, en canvi, ell ha bastit teoria, i d’una manera molt sòlida, amb els seus llibres. El darrer, Reset, s’ha posat a la venda fa poques setmanes.

El nom de Montagut va lligat a uns quants mitjans, on ha exercit papers de tota mena. Va ser reporter d’El Periódico en una etapa i director adjunt en una altra. Va ser corresponsal als Estats Units per al diari El País. Va fundar l’edició catalana d’El Mundo i també el diari ADN per al grup Planeta, entre més coses. També va ser cap de comunicació del FC Barcelona i director de comunicació de la campanya de Manuel Valls a l’Ajuntament de Barcelona. Però per damunt de la biografia, Montagut és un apassionat del periodisme, una professió que defineix com una vocació. Per això, durant nou anys ha bastit una obra de referència per a entendre què ha passat amb la digitalització, una obra que té un pòrtic i un epíleg en dos dels seus llibres, NewPaper i Reset. I nou anys després d’haver definit amb NewPaper com eren els nous mitjans, ha posat en marxa també una publicació digital, Coolt.com.

—Esteu d’acord si us dic que vivim un gran moment per a la comunicació però no per al periodisme?
—No.

—I si us dic que vivim un gran moment per al periodisme però no per als mitjans?
—En això sí.

—Vist des de la vostra perspectiva de tants anys de reflexió sobre el tema, què ha significat la digitalització per als mitjans?
—La digitalització ens ha portat a adonar-nos que la comunicació és important i anirà creixent. I ha creat un exèrcit d’informadors. Dic d’informadors, no de periodistes.

—Quina és la diferència?
—És molt senzilla. La digitalització ens ha portat que els mitjans facin aquestes webs ràpides, que bàsicament són retallar i enganxar. Això és comunicació. El periodisme, en canvi, és el plus de la informació. I aquí és on fallem. Les empreses periodístiques s’han oblidat del periodisme i per això ens trobem redaccions precàries concentrades a retallar i enganxar.

—No és una gran perspectiva.
—Bé, no hi ha ni l’eufòria, ni la intenció, ni les ganes, ni la il·lusió perquè els informadors joves passin a entendre què és el periodisme.

—Que és…
—El periodisme és un esglaó més que la simple informació. El periodisme és l’afegit que el professional posa a una informació que li arriba, després d’haver estat al lloc, d’haver parlat amb persones, d’haver estudiat el que envolta els fets que explica; el periodisme és tot això. És el que posa el professional de la informació a partir de la informació.

—I això és incompatible amb internet i la digitalització?
—No. Ara gràcies a internet el periodisme va variant i apareixen noves formes i molt interessants també de fer periodisme, però per desgràcia no és la cosa habitual. Perquè el bon periodisme va cap a un model de periodisme narratiu, slow, pausat, que requereix, a més, tenir unes virtuts literàries, escriure bé. I això és complicat, evidentment. Aquest periodisme de qualitat, literari, no és a l’abast de tothom. És un recurs de poques redaccions i de pocs periodistes.

—No parlem, doncs, de les eines que fem servir per a fer el periodisme.
—També parlem de les eines, però no només. Ara tenim unes eines extraordinàries. Miro enrere i m’imagino com hauria estat la meva vida quan era corresponsal de successos a El País o en la meva època de corresponsal als Estats Units si jo hagués tingut accés a tot això que tenim avui. A NewPaper vaig explicar que la digitalització era molt bona, però que l’havíem de fer servir sense abandonar el periodisme. L’error és permetre que la gent jove es cregui que el periodisme és la informació i prou.

—Entre NewPaper i Reset quants anys passen?
—El primer és del 2012 i Reset d’aquest any, del 2021. Fa tres anys, volia fer la segona part de NewPaper, però em van convèncer de fer la tesi doctoral. Aleshores jo feia classes a la Universitat Pompeu Fabra i vaig pensar que era una bona idea. Una bona idea de cara als estudiants. Perquè els tres llibres que he fet els he fet sempre amb la intenció d’explicar als estudiants les virtuts de la vida del periodista. La tesi, lògicament, em va obligar a un mètode, a una manera de fer. I quan ja acabava la tesi, va arribar el col·lapse de la covid, vaig aprovar-la i vaig pensar que podia fer un assaig a partir de la tesi. I una de les meves conclusions va ser que el títol definitiu del llibre havia de ser Reset.

—Reset per què?
—Perquè ara ja no és el moment d’explicar com han de ser els new media, que era l’evolució que jo havia previst de NewPaper sinó la d’anar directe al gra. Ja està! Ara cal fer reset avui mateix! S’ha acabat el temps de dubtar.

—La covid sembla que ha estat la picota per als mitjans, si és que encara calia…
—La covid no ha servit per a res. Ningú no pot dir que ha estat bona per això o per allò. No. La covid ha estat un desastre per a tots. Pel que fa a la digitalització, per una banda, ens ha demostrat clarament que podem treballar d’una manera diferent, però per una altra, encara ens ha allunyat més del carrer.

—Aquest és el problema.
—Aquest és el problema, sí. El periodisme es fa al carrer o no existeix. No és l’únic problema que tenim, això és cert, però aquest és el principal, el més dramàtic de tots. Calen més reportatges. Cal anar als llocs a mirar, entendre i explicar.

—Quins altres problemes hi ha?
—Un excés de politització que ja ve dels anys noranta, però que a Catalunya ha estat enorme els darrers anys, i que no ha estat positiu. Entre altres coses, perquè ens hem oblidat de les històries de les persones.

—Abans heu insinuat que un gran problema també era la precarietat a les redaccions. I el trencament d’aquella cadena generacional que eren les redaccions…
—És que els sèniors, aquell col·lectiu de periodistes històrics que tenien un coneixement profund de la professió, no van abraçar el món digital. De fet, en els primers temps, quan enviaven un sènior al digital, solia tenir la sensació que l’enviaven a galeres. Els editors no van veure que el digital era la manera de fer nous lectors i nous negocis. Que era, en definitiva, la nova manera de fer periodisme.

—No va ser aquest el vostre cas.
—No! Jo recordo en detall el dia que vaig entrar a la web. Vaig obrir el Netscape Navigator, vaig llegir el New York Times, vaig comprar-me unes tasses de cafè a Dean & De Lucca i vaig posar de seguida l’ordinador al centre de la redacció, de la redacció d’El Mundo. I el món va canviar del tot en un sol dia.

—Molta gent va reaccionar de manera diferent, amb por, i allò va costar molt car als mitjans tradicionals.
—Als editors els ha costat massa entendre què passava, els periodistes sèniors s’han arrepenjat i els periodistes joves que han arribat als diaris no han tingut l’exigència necessària perquè els han dedicat només a retallar i enganxar, això que en dic informació i prou…

—És un tòpic, però sembla la tempesta perfecta…
—Ho és. És una tempesta perfecta que arriba, a més, després de la hiperpolitització dels grans diaris espanyols als anys noranta, després de l’impacte d’internet el 1995 –que deixa estabornits els diaris de paper–, després de la crisi econòmica brutal del 2008 i ara de la covid… Corresponsals, enviats especials, tot això que donava tant de valor a un diari ha desaparegut!

—En part, perquè la destrucció del negoci tradicional ha estat enorme.
—Sí. Perquè que el periodisme ha de ser un negoci, per anar bé. Si vols, un negoci de pocs diners, però ha de ser un negoci. I si no saps què fas, si no entens com es fa avui el periodisme, acabes fent informació i punt i deixes de fer periodisme. Que és això que ara fan tantes webs: tot és igual, tot és un refregit d’agència, les còpies de les idees del diari del costat, fetes per gent que cobra sous precaris. I a la gent, aquest producte no li interessa. I aleshores vénen els problemes.

—Mentrestant, sembla que els grans mitjans globals sí que evolucionen.
—És clar! Mireu The New York Times, fa gairebé documentals, en comptes d’articles. Peces riquíssimes que criden l’atenció també gràficament, per tot el que les acompanya. Amb vídeos, amb àudios, amb dades, amb tot el que calgui per a aconseguir que el lector tingui la millor experiència possible. Ara, això porta feina. I hi ha periodistes que no estan disposats a fer-ne tanta. Jo he de fer un vídeo, ara? Que ho faci el becari… Així, amb aquesta manera de pensar, anem molt malament.

—Ho fan tan bé perquè són grans i s’ho poden permetre?
—Ho fan bé perquè han vist la digitalització com una manera de donar als lectors un producte d’un nivell altíssim, que els reportarà uns lectors, més lectors, que si només es queden amb les informacions bàsiques, no tindran. Perquè les informacions bàsiques les té tothom. No cal anar a The New York Times.

—Per tant, també hi ha un risc en això: cal competir.
—Sí. És un moment per als editors, per als empresaris, en què cal arriscar. Han d’arriscar perquè els seus lectors acabin sabent que són en una capçalera potent, que els dóna coses bones, molt bones, i diferents. Dit això, és evident que The New York Times creix perquè el domini de l’anglès està molt estès i a escala global hi ha molta gent que no té capçaleres de referència pròximes i ells ho aprofiten per ocupar aquest espai.

—Però no es pot fer un New York Times a cada ciutat.
—Aquest tipus de lector de què parlem ja ho nota, que la seva capçalera local és un pas enrere brutal respecte a The New York Times. Però des del punt de vista periodístic, això és el que nosaltres hem d’aconseguir de capgirar.

—Com?
—El periodisme digital és per a grans capçaleres globals –i en aquest sentit, el castellà, com l’anglès, és un bon vehicle– i per a capçaleres locals sensacionals. Però si el producte local és només retallar i enganxar, no té contacte amb el carrer, no té ambició literària, no està ben fet, aleshores el producte local no funcionarà. Cal buscar l’excel·lència.

—I on és aquesta excel·lència?
—Al carrer del costat! Cal sortir de la redacció i omplir els carrers de periodistes. Però no per fer informació barata, filmar un vídeo o anar a una roda de premsa que ja no aporten res. No. Cal sortir al carrer a buscar la informació periodística. A fer coses úniques, diferents, que connectin amb la gent. I això és a la porta mateixa de la redacció. Només cal fer un pas.

—I els lectors? No s’han contaminat, ells també, d’aquest model d’informació tan banal? A voltes sembla que es queden perplexos quan els proposes coses de més qualitat. A vegades fas una feina enorme per a presentar un tema i no interessa a ningú.
—És clar. Això sempre pot passar.

—Potser estan desconcertats amb tanta oferta.
—Hi ha una manera de trencar això, que és la notícia. Si un mitjà es caracteritza perquè dóna notícies -que ‘notícies’ vol dir ‘novetats’– ben redactades, periodisme narratiu i atrau els lectors a partir d’aquestes notícies diferents de les dels altres mitjans, aquest mitjà crea lectors i els consolida. Per què creieu que la gent picoteja tant, si no?

—…
—Perquè no troba el que busca. És evident. La gent va de mitjà en mitjà, buscant, perquè no troba el que busca. No troba res que li agradi i va buscant el lloc on es trobi a gust per quedar-s’hi. Per això l’objectiu no pot ser sinó fer capçaleres diferents, amb personalitat. Que tinguin intenció. I jo estic convençut que si tens una bona capçalera que t’explica coses, hi vas. Però si totes t’expliquen les mateixes coses, doncs et dediques a picotejar, desconcertat, com dieu.

—Per tant, tornem al començament: el model de diari com a problema.
—És que hi ha d’haver directors o redactors en cap que tinguin la valentia de marcar clarament pautes en el sentit d’exigir a la redacció intenció, de fer-los buscar coses.

—Com es fa, doncs, el reset? Què proposeu?
—El reset es fa entenent que la digitalització és bona per al periodisme i que tu l’has de fer servir a partir de les teves ganes de fer periodisme. Que és l’altra cosa que es nota molt: hi ha una pèrdua d’il·lusió i de ganes a conseqüència de tot el que hem viscut aquests darrers anys. Per les conseqüències de la crisi.

—En el vostre cas, fins i tot us van tancar un diari…
—Per això ho dic. Imagina’t. A mi em van tancar un diari i he estat allunyat de les redaccions fins ara, que he fet això de Coolt. Per tant, tinc una experiència negativa. Però la il·lusió pel periodisme no me l’han treta, i això és el més bàsic i determinant. La nostra professió és una vocació. Pots tenir un dia dolent o una etapa dolenta, però si ets periodista, no pots caure en aquesta negativitat i deixar-te anar. Si et deixes anar, si abaixes els braços, ja no arribaran les notícies als lectors. I la crisi encara serà pitjor.

—Fins a quin punt els nous mitjans podem competir amb els mitjans grans?
—Hi ha un tema complicat que són els costos. La tecnologia costa diners. I la tecnologia avança a una velocitat tal que caldran molts diners per a competir. Ara tots fem com podem, però en els deu anys vinents o quinze, la tecnologia serà caríssima i si no hi tens accés, et quedaràs amb el teu vídeo filmat amb un mòbil mentre altres capçaleres faran coses tan atractives que et deixaran en molt mal paper.

—Per tant?
—O ets sostenible o no podràs aguantar el ritme trepidant de la renovació tecnològica. O guanyes diners fent periodisme o no podràs seguir el ritme dels canvis tecnològics.

—Professionalment, heu optat per anar a la universitat. Fa anys que em preocupa que les universitats viuen molt allunyades de la realitat.
—Ho saben. En són conscients.

—Quin paper penseu que ha de tenir, doncs, la universitat en aquest procés de canvi dels mitjans?
—La universitat és una experiència necessària, però és evident que a les facultats de periodisme els falten professionals, gent amb experiència. I ha d’haver-hi molta més feina pràctica. Els estudiants han d’entendre que només depèn d’ells passar de ser informadors a ser periodistes.

—Com ho expliqueu, això, en una classe?
—Jo sempre poso un exemple. Jimmy Breslin, que era un reporter del Newsday de Nova York, el van enviar a cobrir l’enterrament del president Kennedy a Washington. Quan hi va arribar, es va trobar que hi havia tres mil periodistes explicant l’enterrament. Tots van explicar el mateix, però ell, que era un reporter de Long Island, va fer el que hauria fet al seu barri. Se’n va anar a Arlington i va passar el dia amb l’afroamericà que cavava la tomba on havien de soterrar el president. Aquell periodista només va necessitar pensar a fer una cosa diferent i única. I això és el que els alumnes han d’entendre. Que més enllà de la teoria i la pràctica, el periodisme el fa la il·lusió, les ganes d’explicar.

[La web de Newsday no és accessible des d’Europa, però si teniu una VPN o hi accediu des dels Estats Units, podreu trobar ací l’article original de Breslin, que es titulava “Digging JFK Grave Was His Honor”. També el podeu trobar copiat ací, en aquesta web no oficial sobre el cementiri d’Arlington]

—No ho tenen fàcil, els estudiants d’avui.
—No. Perquè arriben a una redacció i els dediquen a repicar i poden passar-se setmanes escrivint sobre coses que no els interessen i no escriuen mai sobre res que els motiva. Poden passar mesos sense parlar amb ningú, sense anar enlloc. Això és el que cal canviar, perquè no és tan difícil. Només depèn de la intenció de fer-ho.

—Amb tot, no heu pogut evitar d’embarcar-vos en un nou projecte periodístic…
—Ara he aconseguit de posar en marxa Coolt.com, que és un producte molt pensat en clau llatinoamericana i intentant treballar amb recursos de corresponsalia. Busco el tema que m’interessa i el periodista que pot escriure-ho. Després d’ADN, vaig fer feines molt interessants, amb el Barça, amb Manuel Valls, però sí que és cert que sento una certa frustració, de no ser en una redacció. La família diu que he omplert el forat de la redacció amb els llibres, la tesi, la universitat. Ara estic content; torno a fer el que feia: mirar què fan els altres per fer una altra cosa. Quan era director adjunt d’El Periódico, sempre deia a Antonio Franco que si TV3 obria amb un tema, nosaltres havíem d’obrir amb un de diferent, perquè la majoria dels altres diaris seguiria TV3 i es tractava de guanyar els competidors.

—El periodisme també és una competició, doncs.
—I tant!