Albert Lloreta: “Millorant els continguts, el català es pot distribuir per tot el món”

El productor Albert Lloreta és el principal impulsor de la Fera, “una fàbrica digital que generarà oportunitats per a creadors de contingut, streamers i pòdcasts en català”, amb el suport econòmic d’Òmnium Cultural i de la Fundació puntCat. El projecte es va presentar fa uns mesos a les xarxes socials amb una pàgina web, i avui s’estrena formalment amb el primer Aplek, una trobada festiva de creadors digitals en català –“tal com la gent del cinema i del teatre fan també un cop l’any”–, a Paral·lel 62, l’antiga sala BARTS de Barcelona. El seu primer concurs, el programa Embrió, ha tingut 245 inscripcions, i ara ja cerquen un espai físic “on aglutinar projectes que ja funcionen”. Parlem amb Lloreta sobre les raons i les intencions de la Fera.

—Què és la Fera?
—La Fera és una fàbrica digital que neix avui. La idea és que impulsi projectes digitals en català i que doti amb recursos tot el panorama de creadors, que n’hi ha molts i en molts àmbits. Serem al seu costat perquè tinguin més públic i més diners. De La sotana fins ara hi ha hagut un gran esclat de pòdcasts, de streamers, de creadors que fan coses, però en canvi no s’ha creat cap mercat ni cap indústria. La intenció és fomentar-ho. Fer un ecosistema audiovisual al voltant d’aquests creadors.

—La premissa és que si no hi ha una base monetària que sostingui l’ecosistema, els creadors acaben abandonant o bé la llengua o bé el contingut.
—No tan sols perquè no hi ha una base monetària: perquè falten recursos, facilitats i mercat. Hi ha recursos per a alguns creadors, però la gran majoria no té ni l’aspiració de tenir-los ni les eines per a arribar a disposar-ne. Volem que es puguin mantenir com més projectes bons millor –és important que siguin bons. I també tapar forats de productes per a nínxols on potser no s’arriba amb la creació autònoma. Nouvinguts, canalla, gent gran, la generació dels qui tenen quaranta anys… Ara hi ha una sobreproducció d’uns tipus de continguts per a uns públics determinats, però en d’altres no hi ha gaire cosa.

—Això comença amb el programa Embrió.
—La Fera intentarà de finançar tota mena de projectes. Una de les eines amb què ho farà és el programa Embrió. És el concurs incubadora anual en què, amb un jurat, escollim un pòdcast, un streamer i un creador de vídeos i durant un any se’ls fa un acompanyament. Com una agència, com farien Vizz o YouPlanet amb els youtubers espanyols. Provar d’aconseguir-los campanyes i acords publicitaris, tallers i cursos amb experts d’àmbits tècnics que necessitin. Tot, perquè durant un any facin una base forta per al seu projecte i després continuïn.

—I amb la resta de projectes, com funcionarà?
—Sempre hi ha d’haver algun procés de selecció. No repartirem diners a tothom qui faci coses en català. La idea és incentivar que hi hagi gent que faci productes amb una vocació de professionalitzar-se. Per exemple, treballem amb una revista perquè tots els diners que destinaven a publicitat i a reportatges a la televisió els dediquin a finançar tiktokers. La Fera fa de canal de connexió entre l’empresa i els creadors. Tot això no és tan car: no parlem dels preus de l’audiovisual clàssic, i això també ens facilita la feina per ajudar molts creadors.

—La Fera la financen Òmnium Cultural i la Fundació puntCat. Ningú més?
—Això és una idea que surt de gent preocupada pel futur de la llengua i pel món digital. La Fundació puntCat i Òmnium no tan sols ho han finançat, sinó que ens han donat molt de suport des del primer moment. Ens han donat temps i recursos per a néixer. Els estem molt agraïts i pensem que és bo que aquesta mena d’entitats dediquin diners a això, però la idea és no dependre’n, ni que això s’acabi aquí, sinó trobar moltes altres fonts d’ingressos amb altres empreses i entitats, a banda de generar-ne de propis.

—Una crítica que us han fet: això és fer la feina que haurien de fer les institucions en un moment en què les institucions estan de braços plegats, sobretot amb la llengua.
—Però això és boníssim. No pot ser una crítica. Si fas una cosa que hauria de fer l’administració i d’aquesta manera aconsegueixes que a l’administració li vinguin les presses, fabulós, no? Hi ha un problema amb la llengua, i amb la llengua a internet, i el problema és tècnic i polític. Nosaltres no substituïm el problema polític, amb la solució tècnica. Els dos vessants són necessaris. El problema de la llengua a internet no es resol amb la solució tècnica, però cal la solució tècnica per a donar oxigen a la llengua mentrestant.

—Però no teniu la sensació que en una nació amb estat no hauríeu de fer la feina que fareu?
—Seria molt més fàcil fer-la, i si de cas el corrent en contra seria el que ja tenen les llengües mitjanes de les nacions amb estat. Els Països Catalans tenen el problema de no tenir estat, de tenir-ne dos en contra, i la dificultat afegida d’un ecosistema audiovisual en què, a priori, les llengües que no són macro hi tenen les de perdre. I dic a priori perquè amb una estratègia de nínxol, ben pensada, hi ha llengües mitjanes que han demostrat que és el millor moment per a créixer fora.

—Quin filtre passareu per al bilingüisme?
—Fomentarem que hi hagi bilingüisme, però amb llengües amb què el català no competeixi territorialment, com passa amb el castellà i el francès. Hem vist que hi ha creadors que han pogut desplegar-se internacionalment amb un bilingüisme de llengua mitjana i llengua global. El món anglosaxó és gegantí, té altres formes, altres tipologies de creadors que són interessants d’explorar i que no s’han donat tant en el món hispanoparlant. Per això pensem que és bo connectar-hi.

—En la creació de contingut a internet no hi ha d’haver necessàriament un punt d’espontaneïtat que es perd si el suport és teledirigit?
—Sí, del tot. Precisament la Fera neix de la sensació que cap de les eines que hi havia disponibles per a provar d’empènyer els creadors en català no tenia la capacitat de fer-ho sense ocupar els seus espais, sense empastifar-los ni robar-los l’aire. La idea de la Fera és canviar això, resoldre aquesta complicació. Donar-los marge. Donar-los recursos sense res a canvi. Tot i que la situació del català és terrorífica, ara tenim una eina per a fer productes de molt d’èxit que no aprofitem. La sotana, un dels referents d’aquest món, no ha fet pràcticament res per créixer. Ha crescut. Tot el camí en aquest àmbit encara s’ha de fer. No hem de salvar el català i aguantar: amb una estratègia clara de millorar els continguts que ja hi ha i fer-ne d’altres, es pot distribuir el català per tot el món. Volem imitar les llengües que han sabut vendre creació digital més enllà de les seves fronteres lingüístiques.

—A banda d’espontaneïtat, a internet no hi ha d’haver també una mica de revolta i contracultura? Si això és finançat per entitats, com es fa?
—Això és un mercat. Aquí no hi ha cap revolta ni contracultura. El món dels youtubers, dels streamers, del pòdcast no és contracultural. Hi ha contracultura, però també hi ha mainstream. El problema és que aquí només hem fet la contracultura. Hem fet primer el canal alternatiu que no pas el principal. Perquè no hi ha hagut les eines per a fer els Ibais i els Rubius i companyia. Però ells no són contraculturals. Són autònoms, són lliures. Però contraculturals, no.

—Si la Generalitat veu que funciona, ho regarà de diners. És un perill?
—El problema no és que ho regui de diners. En altres circuits culturals on la Generalitat ha posat molts diners d’una manera intel·ligent ha funcionat. Al rock català, l’estructura de subvencions li va funcionar. El problema és quan no hi ha la manera de regar aquest jardí sense tallar-lo i endur-te’l. Si la Generalitat i altres administracions dels Països Catalans volen posar diners en aquesta indústria, endavant. Els qui no voldran aquests diners i voldran anar a la seva també hi seran. I això seria molt millor que no pas el que hi ha ara, en què molt sovint si l’administració s’acosta a aquests creadors és per xuclar-los cap a altres bandes.

—Per què és tan important no cooptar els creadors?
—En l’audiovisual digital s’ha de diferenciar bé entre el món professional –Netflix i altres plataformes de sèries i vídeos– i altres plataformes digitals de creadors. En aquest segon àmbit, només vora un 12% al món està professionalitzat. La resta és amateur. La cultura interna d’això té al centre el creador i el seu món i la seva habitació. No té cap sentit agafar aquesta gent i portar-la a presentar un programa a la televisió. Perquè no és el seu àmbit. Probablement, ni tan sols ho farà bé. On pot omplir el buit és a casa seva, com vulgui i quan vulgui. Per això l’engranatge que els dóna els recursos és molt important, perquè ha de respectar aquesta llibertat.

—Internet pot fer d’eina de normalització lingüística en massa com abans ho havia fet la televisió?
—Sí, però d’una altra manera. La televisió encara ho pot fer, per exemple, amb programes com Eufòria, si continués quatre anys o cinc. Amb internet es pot fer de manera menys generalista, més per nínxol. Hi ha una generació de coreans del sud que els ha marcat la vida el mukbang, que és això d’enregistrar-se menjant, i hi ha estrelles globals del mukbang i després tothom ho ha copiat. Són referents tan universals com els de la televisió? No. Però continuen essent referents.

—Feu cap diagnòstic sobre per què no han acabat de reeixir projectes semblants com ara l’Aixeta o Canal Malaia?
—No sé si no han acabat de reeixir. Canal Malaia, crec que sí. Va servir per a activar i preocupar tot un sector de gent. Va començar a moure les coses. Creadors TV també ha reeixit. Tenen vora 300 socis, creadors que s’ajuden entre ells a Twitch i altres plataformes. A l’Aixeta no sé com li va, però potser ha arribat massa d’hora. És bo, que tinguem una alternativa de convertir les comunitats en diners que no sigui Patreon.

—A Patreon, de tota manera, que és una xarxa externa, internacional, els projectes que s’han fet en català funcionen molt bé.
—Sí, i tant. Els projectes que s’hi autofinancen, com Casablanca, La sotana o Les golfes, demostren que pots tenir un retorn econòmic que et permet, com a mínim, seleccionar més bé quina altra feina necessites a l’hora de fer el teu dia a dia. En el pitjor dels casos, et pot donar un sobresou per al teu projecte que el solidifiqui i el mantingui, i en el millor dels casos, és la teva font d’ingressos principal. I això és molt interessant, perquè és un altre valor afegit de començar en català. Si veus que al teu territori hi ha un forat de contingut sobre alguna qüestió i el pots omplir tu, tenir un espai com l’Aixeta o Patreon on aplegar una comunitat que et comenci a pagar un retorn per allò és increïble. A més a més, Patreon et permet fer i desfer amb les plataformes sense lligar-te en excés amb cap.