Albert Jané: “Les circumstàncies són molt negres, però hem de ser optimistes respecte del país i la llengua”

A noranta-tres anys, Albert Jané i Riera (Barcelona, 1930) es prepara per rebre demà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Tot i que confessa que la salut no l’acompanya, quan comencem a parlar ens sorprèn la precisió de les seves respostes, que pràcticament no necessiten retocs per a ser transcrites a l’entrevista. També el detall amb què recorda dates, converses i anècdotes d’una vida plena. Dels orígens familiars d’aquest joveníssim treballador de banca, vinculat al món sardanista i l’excursionisme, que debutaria com a professor de català l’any 1958, fins a l’entrada providencial a la revista Cavall Fort, de la qual arribaria a ser director. Membre de la Secció Filològica del IEC, autor del diccionari de sinònims que porta el seu nom, d’unes quantes gramàtiques catalanes, entre les quals, l’emblemàtica Signe, articulista a l’Avui, traductor de dues-centes obres literàries, entre llibres i còmics… I, com oblidar-ho, el pare del verb barrufar, com a traductor d’Els barrufets. L’hem anat a veure a la residència on viu per repassar amb ell una vida honorable al servei de la cultura, la llengua i el país.

—Com esteu? Ho teniu tot preparat per a demà?
—Estic preparat. No estic nerviós, però potser inquiet perquè l’estat de salut no hi ajuda. Però miraré de resistir-ho. Ara no treballo gaire, perquè tinc noranta-tres anys i, a més, aquí no hi ha gaires possibilitats. Escric alguna cosa i prou, perquè no hi tinc ordinador ni tinc res. D’una altra banda, noranta-tres anys ja és una edat en què a un li toca descansar.

—Ja heu treballat molt, oi?
—Suposo que sí que he treballat molt. M’havia de guanyar la vida. No he fet res de què em penedeixi. Res que pugui dir que he fet per guanyar-me la vida i no ho hauria fet. Ara, he fet coses amb molt d’interès i unes altres amb menys interès. De tot. Hi ha gent que per guanyar-se la vida ha hagut de fer coses que no els venia de grat de fer.

—De fet, vau començar a treballar en un banc, l’Hispano-Americà.
—Quan tenia setze anys la meva preocupació essencial era guanyar diners. A casa meva tenien una economia molt precària i anava sense ni cinc a la butxaca. No podia acompanyar una noia, perquè si ho feia no podia ni convidar-la a un cafè. Hi vaig treballar fins a trenta-dos anys, que em van proposar de treballar al Cavall Fort, com a persona responsable de la revista. Allò em va canviar la vida.

—Sou nascut el 1930. Per tant, la vostra infantesa va coincidir amb la guerra.
—Me’n recordo perfectament, de la guerra. El 18 de juliol amb tots els espetecs, els trets… I els bombardejos. Vaig estar a punt de morir per culpa d’una bomba. Per això em van portar a casa d’uns parents que tenien una casa de pagès a Santa Maria de Vilalba, un poblet agregat a Abrera, entre Martorell i Olesa de Montserrat. Allà, hi vaig passar la guerra, perquè no hi havia perill de bombardeig i, alhora, podia menjar.

—I la postguerra, com la recordeu?
—El meu pare era barber i l’any 1931, amb la República, va entrar a l’ajuntament. Era un home significat, d’idees, com es deia llavors, que l’any 1939 van acusar de roig i separatista i tot el que convingués. Se’n va sortir després de dos mesos sense sou. Hauria pogut ser pitjor, però van ser dos mesos molt durs, que recordo molt bé, en què vam passar gana. Jo he passat gana.

—Quin ambient polític es respirava a casa?
—El meu pare era d’esquerres, evidentment, i tenia uns amics amb qui feia tertúlia. En Franco era la bèstia negra de casa. Era un home il·lustrat, a qui agradava molt llegir i que havia estat secretari de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, gràcies al pedagog Josep Parunella i Eulàlia. El president de l’Ateneu era el doctor Jaume Aiguader, que després seria batlle de Barcelona i el sogre de Frederic Rahola, d’editorial Teide. El pare era del Sindicat Únic, molt amic del Noi del Sucre, a qui admirava molt. Un dia li va proposar de fer una conferència a l’Ateneu Enciclopèdic per a parlar, no d’un tema del sindicat, sinó d’una qüestió filosòfica. El va sorprendre, però li va agradar la proposta… Llàstima que pocs dies després el van matar.

—D’on va sortir l’interès per la llengua?
—El que m’agradava més era la lectura, però l’interès per la llengua va venir de tot arreu. Descobrir determinats llibres, el món de les sardanes, on vaig començar a setze anys, els companys de l’excursionisme. Amb ells compartia un mateix interès i una manera de pensar determinada.

—Entre els sardanistes i els excursionistes hi havia un caliu catalanista?
—Ja ho crec. Alguns amics que vaig trobar a Cavall Fort, com en Josep Tremoleda o en Joaquim Carbó, ja els havia coneguts a les sardanes.

—Si no ho tinc mal entès, també vau practicar l’atletisme.
—Vaig entrar al Club Hispamer, format per treballadors del banc, a 18 anys. Corria els 3.000 metres i els 5.000 metres. Tenia bastant de fons, sí. Suposo que per això he estat un bon corredor de fons, més enllà de l’atletisme.

—L’any 1958 vau començar a fer de mestre de català. Heu dit alguna vegada que ensenyant-la vau acabar d’aprendre la llengua.
—La iniciativa va ser d’en Joan Triadú, que ens hi va empènyer. Ho fèiem amb molta modèstia, perquè no teníem prou coneixement de la llengua. Si una cosa no la sabíem, ho dèiem i ja miraríem d’esbrinar-ho per al pròxim dia. Ho fèiem, sobretot, amb la convicció i la seguretat que allò que ensenyàvem no ho contradiria ningú perquè seguia l’obra de Pompeu Fabra, que era la base.

—Parlem de classes clandestines…
—Era una activitat fins a cert punt subversiva, sí. Es tractava de no demanar permís. Perquè en aquella època, si volies fer les coses legalment i demanar permís, et trobaves que no et deien mai que no, però no contestaven. En deien silenci administratiu. No tenies permís i ja està. Ara, tampoc no podien pas controlar-ho tot. Hi havia més problemes amb els delegats governatius que no pas la policia. Però no vaig tenir mai cap problema.

—Quins alumnes teníeu?
—Gent jove que venia del món associatiu. Vaig començar al Cercle Sardanista, que era el successor de l’antic Foment de la Sardana, que havia estat clausurat l’any 1939. Eren tots catalanoparlants que no s’havien escolaritzat en català. Com jo.

—Heu acabat dominant tant la llengua que n’heu escrit diccionaris i gramàtiques!
—De diccionari, només un, el de sinònims, que està digitalitzat i té moltes consultes a internet. La primera gramàtica que vaig fer va ser Signe, que vam poder fer gràcies a un llegat testamentari que hi va haver. Era una gramàtica molt senzilla, però molt popular, que anava a adreçada a un públic sense una gran formació acadèmica i escolar.

—Amb Signe molta gent va aprendre català. Vau ser un professor sense acadèmia.
—Sóc un autodidacte del tot. M’estimaria més haver pogut anar a la universitat i tenir una formació acadèmica, però ha anat així. Vaig acabar entrant a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalana. Ho vaig fer molt tard, però encara al mil·lenni passat, l’any 2000.

—Qui us ha impressionat més de conèixer?
—Sóc poc impressionable, però, és clar, he conegut gent com Ramon Aramon, Josep Maria de Casacuberta, Antoni Badia i Margarit. O Joan Coromines, amb qui vaig coincidir en una excursió a la Mola de Sant Llorenç del Munt. Anava amb la seva muller, Bàrbara, i un pastor i escriptor pallarès que es deia Joan Lluís.

—Molta gent us coneix i us reconeix per haver estat el pal de paller de Cavall Fort.
—Més que el pal de paller, a Cavall Fort hi he fet de tot. No diré que vaig fer tots els papers de l’auca, perquè és una expressió denigratòria. Més aviat era el factòtum. Hi he portat paquets, he escombrat, he portat l’administració… Fins que em vaig desvincular de l’administració i vaig passar a la redacció. L’any 1979, per dimissió del director en vaig assumir la direcció, fins a l’any 1997, en què em vaig jubilar. Però Cavall Fort era una feina d’equip.

—Què va significar l’aparició de Cavall Fort?
—Quan va aparèixer es va demostrar que la llengua catalana era apta per als mitjans de comunicació. Cavall Fort s’adreçava al públic infantil, que no estava escolaritzat en català, amb correcció i d’acord amb la normativa, però amb la capacitat de fer-se entendre.

—Hi havia la voluntat de catalanitzar la canalla i combatre la manca de referents propis de l’escola.
—Tot i que era una qüestió primerament lingüística, també aprofitàvem per donar a conèixer aspectes del país que havien quedat arraconats. Sempre amb compte, per evitar les ires d’una possible censura. Triadú era un mestre a dir les coses entre línies, amb sobreentesos.

—Cavall Fort era una revista moderna, oi?
—Al principi, quan es discutia el contingut de la revista, pedagogs com Marta Mata o Ramon Fuster eren contraris al còmic i la historieta gràfica. Deien que el còmic ensenyava a no llegir! No s’adonaven que una revista actual, adreçada al públic infantil, no podia prescindir d’aquest gènere. Va provocar discussions molt aspres, aquesta qüestió.

—A principi dels seixanta, quan apareix Cavall Fort, és un moment de naixement de moltes iniciatives…
—Hi ha un llibre que es diu Seixantisme, de Marta Vallverdú, que destaca aquesta qüestió. En aquell moment van néixer Edicions 62, Edigsa, Òmnium Cultural, Serra d’Or… És un moment especial.

—Ara, Cavall Fort és objecte de les ires dels enemics de la llengua i la cultura catalana al País Valencià.
—En certa manera aquesta persecució ha generat una reacció. S’han fet subscripcions a conseqüència d’aquesta envestida que hi va haver a Borriana. Després de seixanta anys, Cavall Fort, dirigit per Mònica Estruch i integrat per un equip només de dones, continua i això és un miracle. I, no per culpa dels enemics de la llengua, sinó pel perill que representen les pantalles. El mòbil és enemic de la lectura.

—La preocupació continua essent la mateixa: que la llengua tingui continuïtat en els infants i pervisqui en els futurs parlants.
—El problema de les revistes infantils és que els lectors creixen i canvien de mentalitat, de gustos… No es pot fer una revista per a nens de quatre a catorze anys! Per això hi ha el Tatano, que és per als més petits. Continua essent necessari i imprescindible que els infants i els joves tinguin lectures modernes i adreçades a ells en català.

—Potser esteu cansat que sempre us ho recordin, però vós vau batejar i traduir Els barrufets, que són originaris de Bèlgica.
—Barrufet, com és ben sabut, és una paraula del català de Mallorca que vol dir dimoni. Però em va determinar especialment l’eufonia de la paraula. Calia poder fer un verb, perquè en francès s’anomenen Les Schtroumpfs i tenen el verb schtroumpfer. I em vaig prendre la llibertat de dir-los barrufets i del verb, barrufar. Ara no m’ho deixarien fer.

—Per què?
—Perquè amb les traduccions i adaptacions de literatura i de còmics la casa mare
controla molt les traduccions i els personatges. En aquell temps, no, fèiem el que volíem.

—Hauríem perdut un verb magnífic com barrufar!
—Ara el mal ja està fet, suposo que pensen, però ara hauríem de demanar permís. Vaig adaptar i traduir de l’anglès els cent quaranta o cent cinquanta episodis d’Els barrufets per a TV3, de la casa Hanna-Barbera. I els còmics, del francès.

—No solament heu traduït Els barrufets, però.
—En Joaquim Carbó va traduir La patrulla dels castors per a Cavall Fort. Després vaig començar a traduir també. Els barrufets eren personatges secundaris d’en Jan i en Trencapins. Però estaven tan ben trobats i tenien tantes possibilitats que van agafar protagonisme propi. M’ho vaig passar molt bé traduint l’Aquil·les Taló, en Gil Pupil·la, l’Estefi, l’Avi Quim… o en Sergi Grapes, que era difícil, perquè era un còmic molt modern, ple de referències culturals que no era fàcil d’adaptar. No podia posar pas notes a peu de pàgina! Però, les traduccions d’en Sergi Grapes han merescut una tesi doctoral. La professora Alba Girons es va doctorar en traductologia amb un estudi sobre les meves traduccions d’en Sergi Grapes.

—Som en un bon moment respecte de la traducció?
—Ho conec molt poc, però hi ha bons traductors. Per exemple, una gran traductora és l’Anna Casassas.

—Vau publicar un article diari sobre llengua durant nou anys a l’Avui.
—I no vaig fallar mai. Recordo per exemple molt bé la nit del 23 de febrer de 1981. Vaig anar al diari i tothom estava pendent de la ràdio per veure què passava. Però em vaig dir, que en Tejero faci el que vulgui, que demà ha de sortir l’article. I em vaig posar a escriure’l. Tenia l’espai destinat i ni un cop d’estat era excusa perquè no sortís!

—Quina recepció tenia?
—La gent els llegia i els comentava, sí. Recordo que un dia li van dir al director, que era Jordi Maluquer, que estava molt bé, però no els semblava bé que sortís a primera pàgina. Ell els va dir que a ells també els ho semblava, perquè ja feia tres anys que no hi sortia, a primera pàgina. També em trobava lectors que em deien que algunes vegades els meus articles eren molt difícils. I quan els preguntava si el d’aquell dia l’havien trobat difícil, em deien que encara no l’havien llegit.

—Quin és el vostre model de llengua?
—El model fabrià, evidentment. He intentat sempre ser fidel a la normativa, no caure en l’encarcarament, ni en el llenguatge artificiós. La llengua té moltes possibilitats i explorant-la a fons sempre trobes una manera de dir una cosa que sembli més natural. Per exemple, és molt més eufònic dir “us ho volia dir” que no pas “volia dir-vos-ho.” Els pronoms febles davant les perífrasis verbals són més naturals.

—I, sobretot, no resoldre els dubtes amb calcs ni barbarismes, oi?
—A vegades és inevitable que quan tradueixes t’influeixi l’original, però la llengua té moltes possibilitats de dir les coses ben dites. Cal escoltar la gent, sense preguntar-los. Si els ho demanes, et responen pensant en la normativa, però si els escoltes espontàniament, et donen la resposta bona.

—Vau debutar a la novel·la a vuitanta-set anys, amb Calidoscopi informal.
—Havia publicat contes anteriorment, però la publicació d’aquest llibre em va fer molta il·lusió. No m’ho esperava pas. Escrivia per a Cavall Fort, m’ocupava de tots els encàrrecs per a Casals o Barcanova, traduccions, adaptacions, i en aquests texts havien de tenir unes normes molt rígides, pensant en el públic. Però, com a contrapunt a això, quan escrivia pel meu compte em deixava anar tranquil·lament i em sortia una literatura molt estrambòtica. Era molt difícil que arribessin a la lletra impresa, però a l’Oriol Ponsatí-Murlà, editor d’Ela Geminada, li va semblar interessant de publicar això que en diem novel·la, però no és ben bé una novel·la, i així va ser.

—Heu escrit contes, poesia, aforismes, dietaris… Què us ha mancat per a fer?
—Sobretot teatre. N’he fet molt poc. Només tres o quatre petites obres. També he fet adaptacions cinematogràfiques, que no pas guions. Més aviat adaptacions de diàlegs per a doblatge. Recordo que el primer que vam fer va ser La Ventafocs, i vam començar a doblar-la el 31 de març de 1977. Va ser un dia històric que ningú recorda. Aquell dia Barcelona va llevar-se empaperada amb uns cartells que deien “Josep Tarradellas. El nostre president”.

—Us mireu la vida de gairebé un segle. Sou optimista respecte del país i la llengua?
—Les circumstàncies no permeten de ser-ho. Són molt negres, però malgrat això, per una qüestió d’interès, cal ser optimistes. S’ha de vèncer el pessimisme, perquè encara seria pitjor.