Albert Jané, l’activista útil, rep el Premi d’Honor… i els Barrufets no s’ho deixen perdre

Amb pas lent, però ferm. Avançant amb un caminador. Així ha fet l’entrada el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2024, Albert Jané, a la sala del Palau de la Música. L’escortava el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, i dins l’auditori l’esperaven un munt de lectors. Perquè, tot i que no és honorat per una obra mestra indiscutible, Jané ha estat llegit per unes quantes generacions de catalans. Ja fos la seva gramàtica Signe, amb què centenars de parlants van aprendre una llengua proscrita a l’ensenyament, com, especialment, les seves traduccions i adaptacions de còmic i literatura juvenil, els texts sobre llengua publicats diàriament a l’Avui o, potser, el seu sorprenent vessant narratiu, aplegat l’any 2018 a Calidoscopi informal. “Referent indiscutible. Creador silent i treballador incansable per la llengua catalana de tarannà humil, modest i determinat”, es podia llegir al llibret que Òmnium ha editat, a manera d’entrada de diccionari. L’acompanyava pràcticament un centenar de sinònims, semblants al que recull al seu diccionari, que defineixen Jané: d’activista fins a útil. “Albert Jané, l’activista útil” seria una magnífica definició del qui va ser director de Cavall Fort i l’any 2000 va entrar a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

El treballador incansable per la llengua catalana Albert Jané s’afegeix a la nòmina de guardonats, que aquests darrers anys han estat el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet, el cantant –no pas cantautor, mot que esgarrifaria al premiat d’avui– Raimon, el lingüista Joan Veny, les narradores Maria-Antònia Oliver i Isabel-Clara Simó, l’escriptor Quim Monzó, els poetes Marta Pessarrodona i Enric Casasses, les escriptores Maria Barbal i Antònia Vicens, i el darrer, el poeta Josep Piera. La majoria, nascuts a la dècada dels quaranta –fins i tot alguns als cinquanta. Potser la modèstia i humilitat proverbials de Jané van fer que fins enguany ningú no hi hagués pensat. El fet és que, si diuen que quan Joan Oliver va ser distingit amb el guardó, va demanar si ja l’havien donat a Josep Carner, quan van comunicar la notícia a Albert Jané, sembla que els va dir que l’haurien de donar a Joaquim Carbó.

L’home que va anostrar-nos el còmic europeu

“Albert Jané s’ha passat la vida traduint i adaptant al català una gran diversitat de textos escrits en altres llengües. No sé si és del tot correcte, però a mi m’agrada més dir que els ha anostrat, en el sentit de fer-los nostres, de fer que el lector no s’adonés que allò que llegia passava en un altre país, sobretot en el camp del còmic per a noies i nois, que és on més s’ha esforçat perquè els lectors fessin seus els personatges i, en especial, l’ambient, els paisatges”, ha glossat precisament Carbó, durant l’acte. Jan i Trencapins, Sergi Grapes, Aquil·les Taló, el detectiu Gil Pupil·la, Lucky Luke, Jana Passavant, l’Avi Quim, Estefi, Corto Maltès i, fins i tot, Tintín són els personatges que hem pogut llegir en català gràcies a Jané. I els Barrufets, és clar, que, com explicava en una entrevista a VilaWeb, va batejar amb un mot que a Mallorca vol dir dimoni, i que barrufant, barrufant, els catalans hem fet nostres.

Mercè Canela, que el va rellevar al capdavant de Cavall Fort, ha recordat: “La jubilació, però, no va comportar una desvinculació de Cavall Fort, ni de bon tros. Hi ha continuat col·laborant, especialment amb l’adaptació de pàgines de còmic. Fa un parell de setmanes, en el número de la primera quinzena de juny, apareixia l’episodi final de l’aventura més recent dels Barrufets, traduïda per ell. I també cal dir que no ha deixat mai d’estar a disposició de l’equip de la revista cada vegada que l’ha necessitat per a aclarir algun dubte lingüístic: tot un privilegi.”

Barrufets, pugeu a l’escenari

Tot i que hi ha hagut espai per al Jané excursionista, poeta i narrador, el gran moment de l’acte, dirigit per Iban Beltran, ha estat l’aparició dels Barrufets al solemne escenari modernista del Palau de la Música: el Gran Barrufet, el Barrufet Z, el Barrufet Poeta i la Barrufeta, que tenien una notable semblança amb Màrius Serra, Pau Beltran, Josep Pedrals i Míriam Martín. El patriarca de calces vermelles i barba blanca ha barrufat les quatre regles a partir de les quatre lletres d’Albert Jané:

“Amb la J. Ja sabem que la llengua és un patrimoni compartit. Per tant, ningú no té dret a fer-la malbé.

Amb la A. Ara de seguida qualsevol paraula amb un mínim sentit negatiu és considerada políticament incorrecta. Acabarem parlant amb perífrasis.

Amb la N. No cal supeditar la idea a la paraula, sinó la paraula a la idea. Altrament, ens trobarem repetint paraules de moda que no volen dir res.

Amb la E de Jané. Els bons escriptors han de maldar per deixar el diccionari permanentment antiquat.”

Un premi per a una generació d’herois

“Som fets de paraules”, ha recordat Xavier Antich. “Però, la llengua no és només un element de comunicació. Les paraules diuen el món, però sobretot, el fan. I cada llengua construeix un món per a fer-lo humanament habitable.” Ho ha fet parafrasejant una entrada del dietari de Jané, amb caràcter aforístic. A l’acte hi han assistit els presidents de la Generalitat, Pere Aragonès, i del parlament, Josep Rull; la consellera de Cultura, Natàlia Garriga; i els ex-presidents Jordi Pujol, José Montilla, Artur Mas i Quim Torra. El president a l’exili Carles Puigdemont ha estat evocat per Antich amb el desig que el seu retorn sigui una realitat ben aviat, com també la resta d’expatriats polítics: Marta Rovira, Toni Comín, Lluís Puig, Ruben Wagensberg, Oleguer Serra, Jesús Rodríguez i Josep Campmajó. Antich ha recordat que, amb el Premi d’Honor, Òmnium Cultural reconeix l’excel·lència i l’exemplaritat del compromís amb la llengua. És, per al president d’Òmnium i fent una metàfora excursionista, guia i brúixola. “El premi d’Honor és un acte de memòria i gratitud”, amb el qual reconeixent Jané s’homenatja “la generació dels herois que als anys més durs van salvar la llengua, quan volent-nos negar la llengua, volien negar-nos com a poble”.

La sardana “L’Empordà”, amb música d’Enric Morera i lletra del poeta Joan Maragall, ballada per l’Esbart Ciutat Comtal, ha precedit l’arribada a l’escenari de l’homenatjat, que ha volgut dir unes paraules de gratitud emocionada. Especialment a un jurat de qui ha confessat que no coneix ningú, fet que demostra que el món de la cultura catalana no és cap capelleta. Al president d’Òmnium, pel seu discurs encoratjador i per l’acte, en el qual han ressonat texts que ni ell recordava. També al director de la residència on viu i al seu nebot, que pot posar ara en pràctica les seves idees sobre cooperativisme. “Estic molt content d’haver rebut el premi al Palau de la Música, on em va portar per primera vegada el meu pare quan tenia deu anys, a un concert popular de la banda municipal”, ha començat a evocar, abans de fer gala d’una memòria prodigiosa en un enfilall de records en què han sorgit els noms de Pompeu Fabra, Joan Triadú, Ramon Aramon, Joan Solà i Josep Ruaix. En relació amb la premsa, “em sembla que a vegades els grans mitjans de comunicació donen massa importància als enemics de la pàtria, basant-se en una suposada pluralitat que ells ni comparteixen ni coneixen”, ha volgut deixar com a darrera lliçó aquest Barrufet Gramàtic, com el va definir el llibre d’homenatge publicat amb motiu dels seus noranta anys.