Albert Guinovart: “‘Mar i cel’ em va canviar la vida”

El 1988, Albert Guinovart es començava a guanyar la vida com a pianista a Londres, i va decidir de presentar-se a unes proves que Dagoll Dagom havia obert per a fer un musical, Mar i cel. No esperava que l’agafessin, per això es va quedar sorprès quan li van encarregar que fes la composició d’aquella obra, que s’ha convertit en un himne per a molts catalans. Ara que Dagoll Dagom posa punt final a la seva carrera, i ofereix per última vegada Mar i cel, parlem amb Guinovart de com li va canviar la vida, aquest musical, i què ha significat en la seva carrera. També aprofitem l’avinentesa per parlar de la seva carrera com a compositor i pianista: “La musica és la meva vida”, diu.

—Podríem dir que Mar i cel us va canviar la vida?
—Sí, va canviar-me la vida. Potser jo no n’era conscient quan va passar, però sí que m’ha condicionat molt de temps després. En molts aspectes.

—Éreu molt jove, teníeu vint-i-cinc anys.
—Sí! Quan un es vol dedicar a la música, sempre somia en coses. I a mi em va arribar aquesta possibilitat, sense esperar-la. Va ser un somni, amb pros i contres, és clar, perquè era tan jovenet que ho vaig fer amb tot l’entusiasme i les ganes del món, però quan va tenir tant d’èxit vaig pensar que potser no era just. Vaig pensar que no estava prou preparat per tenir un èxit tan gran. La meva carrera, de fet, anava enfocada a ser pianista. Sempre m’havia agradat compondre, però quan vaig entrar al conservatori, la música que es feia a mi no m’interessava. Era més experimental, més d’investigació… Em sembla molt bé, però personalment preferia fer música per passar-ho bé, per regalar als meus amics i a la meva família. Total, que vaig decidir de centrar-me en el piano. Me’n vaig anar a viure a Londres, vaig estar-m’hi quatre anys, estudiant amb la Maria Curcio. I al cap de cinc anys, que ja li feia d’assistent, i ja intentava de buscar-me la vida com a pianista, va sorgir la possibilitat de fer Mar i cel. I sí, em va canviar completament la vida, vaig decidir de tornar. Si no, potser m’hauria quedat allà.

—Potser no hauríeu acabat essent compositor?
—És molt possible, perquè jo sóc molt treballador, però no sóc gaire ambiciós, en el sentit d’anar a molestar ningú. Jo he tingut la sort que, sense buscar-ho gaire, a la vida m’han anat sorgint coses, potser perquè sí que sóc molt treballador i perquè les coses que he fet agraden i funcionen. Però no pel meu caràcter.

—Deu passar a poca gent, que l’obra que més li reconeixen és la primera…
—Sí, totalment cert. No tan sols la gent em recorda per la primera, sinó que totes les coses que he fet després, que és tot, m’ho han comparat sempre amb Mar i cel. Per a bé o per a mal. De fet, a partir de llavors vaig començar a estudiar molt perquè vaig pensar que, si em sortia una altra cosa, havia d’estar més preparat com a compositor. Quan vaig fer Flor de nit, al cap de quatre anys, estava molt més preparat. Crec que es nota. De fet, el 2004, quan es va tornar a fer la producció de Mar i cel al TNC, ens van demanar que reviséssim una mica l’espectacle. Jo vaig revisar la partitura de dalt de baix. El 1988, havia estat la primera obra que orquestrava, i el 2004 jo era professor d’orquestració a l’ESMUC. Tenia la sensació que no em podia permetre que quedés d’aquella manera. I no en va quedar ni una nota. Vaig orquestrar-ho tot de nou. També vaig revisar algunes coses vocals i de les cançons, però bàsicament era l’orquestració. Sempre m’havia quedat una mica amb la recança que allò no estava bé. A veure, tu no pots portar la contrària al públic: si al públic li agrada, és que està bé. Però jo sentia que ho hauria pogut fer molt millor amb més coneixements. Quan la vaig revisar el 2004, em vaig reconciliar amb l’obra. Jo no venia del món del musical, ni era aficionat als musicals. Si coneixia res era l’òpera, i es nota.

—Imagino que el fet que tanta gent se la senti seva deu ser molt gratificant… És un himne per a molts.
—I tant! Dóna molta satisfacció i et fa sentir molt d’orgull. Tot i que, com que sóc una persona tímida, sempre em fan una mica de vergonya, aquestes coses. També passa que hi ha molta gent que sap les cançons i no sap que això pertany a un musical ni qui ho ha fet. He treballat molt en músiques populars catalanes, i quan una cosa esdevé tan popular et fa sentir molt orgullós. D’alguna manera, he posat una poteta en la música popular del país.

—El vostre nom s’acostuma a relacionar amb musicals i sèries de televisió. Us molesta, que se’n recordin d’això, tenint en compte que heu fet moltes més coses?
—No, perquè els qui em recorden per això no vindrien mai a escoltar el meu Rèquiem. Vull dir, hi ha gent que coneix Guinovart perquè mirava Nissaga de poder o El cor de la ciutat, o perquè ha vist Mar i cel, i no vindrà mai a un concert a sentir com toco una sonata de Schubert. Per tant, no em molesta, més aviat penso que amplio una mica el ventall de públic. Al principi, quan anava a festivals a tocar com a pianista, sovint em deien que havia de deixar aquest vessant més comercial, perquè era bo tocant Beethoven i Chopin, i tot allò em desmereixia una mica aquesta tasca. Sempre m’havia de defensar d’això. En canvi, ara és una mica al revés. Moltes vegades, quan em contracten per tocar música clàssica em demanen que al final toqui alguna cosa meva de música de concert. Crec que al final he trobat una mena d’equilibri.

—Us heu sentit jutjat per la gent que fa música clàssica?
—Sí, sí, sempre… La meva discogràfica, Harmonia Mundi, em va dir que havia de decidir què volia ser, si pianista o compositor. I a mi em va semblar una diatriba molt estúpida, perquè la gent que jo he admirat sempre com a músics eren molt polièdrics. No entenia per què jo havia de triar una cosa o una altra.

—De fet, al final s’ha convertit en una marca vostra? Sou capaç de fer de tot, i que la gent pot identificar que allò és de Guinovart.
—Sí, encara que ho he fet espontàniament. A mi m’agrada fer la música que faig. És la música que a mi m’agradaria escoltar. Al final, has de fer allò que creus honestament pots aportar a la societat. I jo sempre he tingut aquest sentit de servir. Crec que això em ve del meu vessant de pianista. No conec cap pianista que no vulgui agradar. Tu vols agradar i que t’aplaudeixin, i que agradi tant que et tornin a contractar per a l’any següent en aquell festival o en aquell teatre. Això, com a compositor, sembla que estigui prohibit pensar-ho. I no, jo vull agradar. Ara, és veritat que he d’agradar en el sector de públic que jo penso que he d’agradar. Per això també hi ha alguns compositors frustrats perquè, fent la música que volen fer, volen tenir el públic de la Beyoncé. I això no… Has de saber que, si fas això, tens aquest públic. No tindràs mai el 100% de públic. Per tant, has de ser honest amb allò que facis, i si hi ha una comunicació amb el públic –que, en definitiva, la música és això–, doncs ja pots estar molt satisfet.

—Tinc la sensació que no dieu mai que no a un encàrrec, que us agrada provar coses noves i arriscar.
—Sí, m’agrada arriscar, posar-me reptes, però també he de dir que això és el meu modus vivendi. O sigui, que a vegades has de dir que sí… [Riu.]

—Perquè necessiteu menjar, no?
—A veure, jo tinc molta sort perquè he viscut de la música, però és veritat que hi ha etapes que són més bones que unes altres. A vegades he dit que sí a coses que potser volia dir que no.

—I aquestes composicions que feu per encàrrec, en què ja treballeu amb un text, o per a una sèrie o un film, tenen menys de vós que la resta de projectes?
—De vegades, m’ho he passat malament, perquè jo vull ser jo qui et fa l’encàrrec no sap qui ets tu. Naturalment, quan fas música aplicada a alguna altra disciplina, sigui a una audiovisual o una òpera, ets al servei d’una dramatúrgia i és diferent. Per exemple, si has de seguir el recorregut de la lletra, has de modificar la música. No pots fer només la música que tu vols i que sigui bonica. Però sí que mantens el teu segell. Per tant, no tinc clar que sigui menys Guinovart. Segurament estàs més influït. També penso que nosaltres hem de ser impermeables, està bé rebre influències i idees noves. Però és veritat que a mesura que et fas gran, ets menys impermeable.

—Què és la música per a Albert Guinovart?
—Quina pregunta! És la meva vida. És l’amor de la meva vida, és la passió, és la manera d’entendre la vida, perquè la música és una cosa abstracta, però al mateix temps també és una escola que et va educant com a persona.

—No veniu d’una família musical, oi?
—No.

—Com hi arribeu, a la música? Quins primers records en teniu?
—Ho tinc molt clar. Jo de petit preocupava una mica els meus pares perquè no m’agradava jugar. Era un nen molt quiet i molt silenciós, molt callat, i em regalaven joguines i les deixava allà, saps? Un cotxe, i no feia res. Mirava un llibre, mirava els sants, això sí… Jo no sabia llegir, era molt petit. Un dia, per casualitat, vaig anar a casa d’una amiga de la meva mare i elles es van posar a xerrar. Jo tenia tres anys. I em vaig fixar en un moble que hi havia al final del saló. Era un piano. Mentre elles xerraven, vaig anar cap allà i vaig posar les meves manetes a sobre del teclat. Vaig al·lucinar que jo produís aquells sons. I llavors, quan vam tornar a casa, vaig dir a ma mare que volia tornar aquella casa per fer música xinesa. Allò que havia tocat em semblava xinès. A ma mare se li va obrir un món, perquè tenia interès per alguna cosa. Hi havia una altra veïna que donava classes de piano i de solfeig. Ma germana hi anava. Jo era massa petit per anar-hi, però van decidir que, com que era molt callat, podia estar-me allà mentre ma germana feia classe. Als quatre anys ja em va començar a donar classes de piano, perquè tenia molt d’interès i m’agradava molt. He de dir que, malgrat que a la meva família no hi havia tradició musical, sempre em van donar molt de suport.

—En aquella època, no tots els pares devien veure bé que els fills es dediquessin a la música.
—Ningú considerava que la música fos una finalitat a la vida, sinó que era una cosa que et podia acompanyar, de més a més. Per exemple, als meus col·legues de conservatori que es volien dedicar a la música, la majoria dels seus pares els deien que primer fessin una carrera seriosa. I, en canvi, a mi em va passar al revés. Vaig començar enginyeria de telecomunicacions i els meus pares em van dir que per què, si ja tenia clar que el meu talent i la meva vocació eren la música. I jo vaig dir: “Bé, però és que mai se sap.” Potser perquè jo sóc molt poruc. Vaig acabar primer de carrera, i ja no vaig ni presentar-me als exàmens. Vaig pensar que millor ser un músic feliç que no pas un enginyer desgraciat i dolent, perquè jo no servia per a allò.

—Hi ha silencis en el vostre cap, o sempre hi ha música?
—Sí, sí que hi ha silencis…

—Aneu pel carrer i us venen melodies, com passa als films?
—No, no. Això és una llegenda urbana. Sempre s’havia dit que Beethoven passejava pel bosc i que llavors li venien melodies. I resulta que ell no va sortir mai de la ciutat, és a dir, no havia passejat mai pel bosc! Jo sóc dels qui pensen que la inspiració ve quan treballes. I em costa! Però quan no estic fent música intento de no pensar-hi, fins i tot, per salut mental. Per exemple, una cosa que ja fa uns anys que practico és no treballar després de sopar. Abans, moltes vegades, després de sopar em posava a orquestrar, i llavors sí que no dorms, perquè tens el cap que t’hi bullen les coses.

—Però no necessiteu tocar per sentir la música, oi?
—Sobretot si és meva, la música. Però si és d’algú altre, doncs també. Jo sóc d’una generació que ha après a orquestrar amb un paper. Avui en dia, ho poses a l’ordinador, jo ho faig ara, i ho sents. A les classes d’orquestració sempre els he dit que no confiïn en això, perquè t’ho venen d’una manera perquè soni bonic. Això no vol dir que, després, en una sala acústica soni així. Però nosaltres vam tenir una altra educació i, per tant, sentim la música que anem escrivint. Construeixes la música mentalment.

—Què diríeu que és el segell Guinovart?
—Crec que ho haurien de dir els altres, però més o menys ho intueixo. És una música melòdica. La melodia ha estat molt menyspreada al segle XX; tant, que no se sap ensenyar ara, i per això ara no hi ha melodia gairebé enlloc. O sigui, no hi ha melodia en la música contemporània, perquè no es vol, però ni en el cinema, ni en el pop, tot sona més o menys igual, no hi ha línies melòdiques. La gent s’ha desacostumat a escriure-la i a pensar-la. Llavors, hi ha una cosa així melòdica i, després, hi ha una qüestió tonal però una mica avançada. Jo no he fet mai jazz, però segurament amb influències d’harmonies més modernes o més americanes o més de jazz. I no et sabria dir gaire més, eh? [Riu.]

—Toqueu tecles molt diferents dins la música, hi ha alguna cosa que us agradi més que unes altres?
—És difícil, concretar una cosa i prou. A mi, normalment, sempre em diuen que em va millor la música escènica. En el sentit que la meva música acompanya molt bé una dramatúrgia. Però t’he de dir que quan faig música pura de concert jo m’ho passo quasi millor, perquè no he de dependre de ningú, em puc inventar una història i no dir-la. I, de vegades, no cal ni construir una història. A mi la música de concert m’agrada molt, i també tot el que és vocal. Curiosament, jo no he cantat mai a la vida. Mentida: de nen, vaig cantar fins que em va canviar la veu; però de gran, mai. Llavors, no sé si és aquesta frustració de no haver cantat mai, o que la meva mestra Maria Curcio sempre deia que amb el piano, com que és una maquinària tan complexa, hem de trobar la manera de cantar… Sempre ha sigut la meva obsessió.

—I us queda res per fer?
—No, o sí… Però jo sempre miro endavant. No tenia cap simfonia, i enguany n’he estrenat dues. Era una cosa pendent. I sobre la resta… no puc dir res, perquè hi ha una cosa que és molt inicial, però espero que surti… És un dels meus somnis.

—I quan feu una cosa així, us fa por que no agradi?
—És clar, cada vegada fa més por la reacció de tothom. Perquè hem entrat en un moment en què tots són queixes i negativitat. I llavors et planteges si agradaria o no. Tens aquests condicionants. Abans no passava. Per exemple, quan vam estrenar Mar i cel, el dia abans, a l’assaig general, vaig pensar que allò no aniria enlloc. De fet, ho vaig comentar a en Pep Cruz, que feia el paper de Joanot. I ell em va respondre que no, que estàvem fent una cosa molt grossa. Ara la societat està enfadada i, per tant, abans de portar coses a la societat potser t’ho penses abans.

—I entre tocar i compondre, què triaríeu? Ja sé que sempre us heu negat a escollir…
—A mi m’apassiona tocar. És fer música. És com si la modelessin en un fang. És el contacte immediat amb el públic. En canvi, el compositor és a casa, i passen moltes coses fins que no arriba el dia de l’estrena. A més, moltes vegades ets allà com a espectador i no pots fer res. No t’agrada la versió que fan, per exemple, però sempre has de donar llibertat a l’intèrpret. Ara, tocar és molt més esclau. Has d’estudiar, has d’estar en forma, has d’estar bé físicament. Per exemple, quan has de compondre i has de fer l’orquestració, pots passar una setmana dormint molt poc, per exemple. En canvi, si dorms poc, no pots tocar. Has d’estar bé físicament. No abandonar el fet de tocar. Ara estic pensant que potser hi ha un cert repertori que hauria de deixar de tocar. Et vas fent gran, i penses que potser has de començar a buscar coses més còmodes per a tocar. Que no vol dir que no s’hagin d’estudiar, però potser sí que tinguin menys implicació física.

—Entenc que creieu que deixareu abans de tocar que de compondre?
—Sí, perquè tocar és una cosa molt física. En canvi, pots compondre encara que estiguis malament, mentre tinguis la mà per a escriure i puguis pensar… De tota manera, jo mai penso que hagi de deixar res, eh? Quan acompanyava Victòria dels Àngels, que vaig tenir el privilegi de fer-ho durant molts anys, ella sempre deia que la música era la seva vida. I, malgrat que sabia que es feia gran i que la seva veu anava minvant, sempre deia que mentre li quedés una sexta ella continuaria cantant. Jo entenc aquesta actitud. També diré que això només ho poden fer els millors, com ella, perquè de vegades potser no estava gaire bé de veu en un concert, però la màgia que creava en una cançó valia per tot el concert. Igualment, està bé saber fins a quin punt pots continuar. Per això crec que és interessant reflexionar sobre el repertori que faig.