Albert Forns: ‘Estic enfadat perquè sempre hem de ser els més exemplars’

Tot i ser freelance, l’escriptor i periodista Albert Forns s’ho ha enginyat aquests últims anys per mirar de trobar temps i espai per a escriure. Va aconseguir la beca Montserrat Roig, que atorga l’Ajuntament de Barcelona, i també va guanyar-ne una a la Universitat Centreeuropea de Budapest, finançada per George Soros, on es va estar sis mesos. I aquest temps el va esmerçar a escriure Abans de les cinc som a casa, que li ha valgut el premi Sant Joan de novel·la i que publica Edicions 62. Aquesta és la tercera novel·la de Forns i totes tres han estat destacades amb premis. Les anteriors: Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) amb el premi Documenta i Jambalaia amb el premi Llibres Anagrama. Sembla una trajectòria programada. Però ell ho argumenta dient que els avançaments editorials són miserables per haver-hi dedicat dos anys o tres de feina i optar pels premis literaris és una via per a aconseguir més lectors i uns diners que compensen el sacrifici econòmic fet durant el procés d’escriptura.

La pandèmia ha tocat de ple Abans de les cinc som a casa i això també n’afectarà la promoció. Albert Forns entén que de presentacions presencials segurament en farà ben poques, però també sap que la cosa important és que el llibre serà a les llibreries i que cal que les llibreries es mantinguin obertes. Comencem per aquí, pel context actual.

—Teniu la sensació que el confinament ha fet recuperar la lectura en alguns, en detriment de les xarxes socials o de les sèries televisives?
—N’estic convençut. La covid-19 no té remei, però llegir ens ha alleugerit molt. En moments d’angoixa, una de les coses més importants ha estat evadir-se i molta gent ho ha fet amb la lectura. Per això va ser tan equivocat tancar tres mesos les llibreries. Hosti, tu, que és un aliment per a l’ànima! I no et contaminaràs més en una llibreria que en un supermercat, perquè tant de bo les llibreries fossin tan plenes com els supermercats. Per tant, passat aquest error estratègic, quan es van tornar a obrir, primer la gent va anar a les seves llibreries de confiança per salvar-les i això ha servit per reivindicar que és un lloc del barri que no vols que tanqui. La llibreria la sents molt teva. I aquest estiu, que la gent no s’ha gastat dos mil euros en un bitllet d’avió, doncs ha llegit més. Trobo que no és pas un mal moment. Jo he llegit com no havia llegit mai.

—Certament, s’intueix una revaloració de la llibreria de barri. La llibreria com un valor a preservar en la xarxa comercial del teu entorn.
—Realment, les llibreries tenen un valor molt important i això cada vegada es veu més. És un moment per a aprofitar, una oportunitat.

—I tenint un llibre que és una novetat i que ha guanyat un premi, com l’afronteu, aquest context?
—És un context molt estrany. En general, un escriptor és algú tancat a casa escrivint, en solitud, i després, durant dos mesos o tres, fa promoció. I això és sortir i vendre. Aquesta part no la podré fer tant, perquè enguany s’ha aturat tot el contacte humà, que és una de les parts més boniques. Sóc un gran consumidor de presentacions literàries i fer la copa després i trobar-te amb els amics. I això ho he trobat molt a faltar. Però ara m’ho miro així: el llibre ha sortit i la gent el llegeix, si als llibreters els agrada, el recomanaran… i la copa no la tindré. Bé, doncs m’aguantaré de no poder fer la vida social. Però el llibre ha sortit, que és al cosa més important. I confio que el Sant Jordi vinent el puguem celebrar.

—Com valoreu el Sant Jordi d’estiu?
—Hi ha hagut dos errors estratègics: tancar les llibreries i anul·lar la fira del passeig de Gràcia del Sant Jordi d’estiu. Però com que sempre es fan polítiques de cara a la galeria, com que no hem tingut mai un conseller de Cultura que clavi un cop sobre la taula, que s’ho cregui i que defensi que és un sector estratègic, doncs som els primers que hem de plegar veles i, acollonits, dir que ‘no, no, això no ho fem per precaució’. Però mentre als bars es facin les festes que es fan, serem el 2030 i el virus no l’haurem frenat. Estic enfadat perquè sempre hem de ser els més exemplars. Als teatres no es contamina la gent, al cinema no hi ha contagis tampoc. Crec que ha de ser una època d’imaginació i jo, com a autor, diré que sí a totes les propostes, perquè es tracta de salvar-ho.

—Anem per la novel·la. Heu tornat a passejar pel mercat de Sant Antoni? Quina sensació us fa després d’haver publicat el llibre?
—Sí que hi he anat i tinc una sensació de projecte complert. Jo hi anava per buscar coses, per buscar pistes. I també anava als Encants per completar el llibre. Ara que el llibre ja és fet, hi vaig més descansat i sense haver d’activar l’escriptor que pensa en allò com a escenari i com a recercador d’informació.

—Abans de les cinc som a casa parteix de la troballa d’un dietari escrit en tretze llibreters i aquest és el motor de la història. Però la gràcia de la novel·la és que hi aporteu més elements i gèneres literaris, una característica que també marca les altres novel·les que heu publicat.
—Hi ha una línia, sí. Jo tenia una excusa, un punt de partida, la troballa d’aquest diari i pensar que podria ser una novel·la. Construïm un personatge i posem-li tot d’atributs perquè sigui un homenatge als dietaristes. Però aleshores començo a preguntar-me coses, a buscar el context, a llegir llibres sobre la història dels dietaris… A Budapest em parlen d’uns diaris falsejats i d’un magatzem de Berlín on tot allò que guarden són diaris. I totes aquestes històries que descobreixo trobo que tenen interès també. Per tant, el llibre acaba essent la descoberta d’un dietari, que mentrestant explica per què escrivim diaris i parla d’aquest gènere.

—Sabeu trenar la història d’un diari trobat amb el context de l’època, amb la història del dietarisme… Però hi ha un altre motor invisible en el llibre que és la curiositat de l’autor.
—El dietari trobat en si tenia poc interès. Si m’hagués posat en clau d’historiador, hauria estat un llibre o un paper que llegeixen quatre i que no té gens d’interès literari. Jo m’hi havia de posar com a novel·lista. Vaig pensar: ‘Aquí has de jugar-hi, fer viure aquest personatge.’ Però a la vegada no en tenia prou i sempre m’agrada donar context, explicar més històries, viatjar, també a unes altres èpoques. Surt el baró de Maldà, per exemple. I això m’agrada molt. I penso que en aquest llibre, amb aquesta constel·lació de temes, he aconseguit que tots es trobin al voltant del dietarisme. En llibres anteriors em passava que me n’anava d’un extrem a un altre i marejava massa el lector. Però aquí he fet un esforç de contenció i tot parla de la mateix cosa.

—Heu fet una mena de palimpsest. Això salva la novel·la d’un element imprescindible que ha d’acomplir un dietari, que és la rutina, escriure cada dia o molt sovint. I aquesta rutina pot ser perillosa.
—El fet que sigui rutinari, fa que sigui avorrit de llegir. Si presentés els diaris tal com eren, a la pàgina 50 diries prou. Vaig haver de fer una altra cosa: amb l’excusa que llegeixes uns diaris, oferir material literari. Jo he inventat una vida en aquest dietarista. Sí que en origen vaig trobar un diari, però a partir d’aquí hi jugues i ara inventes i a aquest personatge li crees una vida més interessant, li treus allò que et sembla avorrit del dietari (no utilitzo les repeticions). A partir del diari construeixo una història atractiva, jugant amb el suspens, del que saps i del que no saps.

—Heu fet la dissecció de la recerca sobre el personatge.
—L’escriptura dels dietaris té uns codis. Aquest personatge feia frases curtes, anotava les hores en què feia les coses i tot això trobava que tenia gràcia. La barreja de gèneres fa la lectura més estimulant, igual que el to del dietari trenca el to del narrador.

—El dietari de l’Hilari és del tipus que captura el temps.
—Sí, el d’un personatge que més aviat portava una agenda i apuntava què havia fet cada dia. En la novel·la, l’Hilari té coses dels meus avis, com allò d’anar anotant quant costava cada cosa. O a casa meva sempre s’ha renegat de la cafeteria de Montserrat, perquè és cara. Per això volia que l’Hilari digués: ‘Quins lladres!’

—Destaqueu del dietari trobat la polidesa de la llengua. El personatge que retrateu és un home format en l’època de la República.
—A mi m’agrada pensar en aquest personatge com algú que quan té vint-i-pocs anys esclata la guerra. Fins aleshores és un producte d’aquella Catalunya utòpica, que s’expressava en català, vinculat als corrents liberals com l’esperantisme, el naturisme… Però la guerra l’obliga a ser d’una altra manera. És una generació que la República havia de fer lliure i europea, però la guerra els converteix en vençuts, sota l’Espanya franquista.

—Amb tot, és un home atípic en aquesta dictadura nacionalcatòlica.
—M’ha agradat fer-lo sense fills, perquè jo no tinc fills i m’haurien ocupat molt d’espai als diaris i m’haurien portat a una vida potser una mica més convencional. Per una altra banda, a mi m’agrada que els meus llibres generin reaccions en els lectors. I m’he trobat una persona que m’ha dit que té uns diaris de l’avi que no ha obert mai i que havent llegit el llibre, li han agafat ganes de llegir-los. O em parlen d’algun cinema que apareix al llibre, que algun lector hi havia estat de petit…

—Al llibre no us oblideu de recordar que el dietarisme és una bona manera de conèixer la història, però apunteu que pràcticament tots els diaris publicats són escrits per homes. Que la història l’escriuen els homes.
—Això és un escàndol històric. M’agradava com a mínim constatar-ho i no convertir-me en un lloro de repetició dels grans mascles que han fet diaris, quan en realitat la majoria de dietaristes són dones. I, en canvi, les dones no tenen tanta opció de publicar. I cap al final de la novel·la visito aquest gran arxiu de dietaris salvats que hi ha a Londres i la majoria són de dones. És un lloc on si tu tens un dietari que no vols, l’hi pots portar. Els guarden i els arxiven.

—Això estaria bé de fer-ho aquí.
—Sí, ja ho dic al llibre. Però primer voldria constatar que no existeix aquest lloc aquí, que no hi hagi algun arxiu local de la memòria que ja ho faci. Encara que diria que són molt locals. Aquest magatzem de Londres funcionava. És clar, els diaris són una mina i són l’única cosa que queda que expliqui cada generació.

—El final del llibre és molt bonic.
—Volia construir una història amb un final bonic, sí. Perquè, ja ho he dit, vull que passin coses després de llegir el llibre: que llegeixis els diaris de l’oncle o que et posis a fer el teu dietari o que et miris aquell dietari que vas fer de jove o que llegeixis més dietaristes o que busquis dietaristes dones…

—El llibre gira entorn del món del dietarisme, però també hi ha un altre món, que és el dels drapaires, el dels Encants. I tots dos mons són fascinants.
—Sí, perquè ens fa preguntar què se’n farà de les nostres coses quan no hi siguem? Doncs segueixen un circuit i són vives. Les taules i cadires tenen més vida que nosaltres. Però amb les coses, els objectes, la gent té més tabús que amb els pisos, per exemple. I te’n vas als Encants i hi ha gent que s’escandalitza de trobar un pis venut de qualsevol manera. I em va agradar retratar-ho. Com que els diaris que vaig trobar van seguir el circuit dels drapaires i d’aquí als Encants i dels Encants a Sant Antoni…, em va agradar de retratar aquest món i desfer la quantitat d’apriorismes al qual està sotmès. És un món bonic. Es dóna nova vida a unes coses que ja n’havien tingut abans, i no van a parar al contenidor, que seria antiecològic. I vas allà i et trobes àlbums de fotos, correspondència, factures, postals… És un món bonic que m’agradava retratar.

—No és pas un món en decadència ni pervers.
—És una cosa que tenim amagada. Només es parla dels Encants quan es troba el llegat d’algú conegut, com el de Ràfols Casamada i Maria Girona. D’acord, això va ser una patinada de les institucions, però els Encants fan una funció: donar vida a molts objectes que ja no en tenien. I també hi ha gent que va allà a comprar-se la roba, a trobar coses que li falten… Els Encants fan una funció positiva i encara hi ha el regateig, que es va perdent. I pisos sencers que es venguin tres dies per setmana és un fet que passa a molt pocs llocs i, per tant, és una cosa única de Barcelona. I forma part del meu món.

—Diria que sou dolent regatejant.
—Sóc molt dolent regatejant. I aquesta és una de les raons per les quals no vaig tant com voldria als Encants i al mercat de Sant Antoni. Miro massa i em clissen, s’adonen que hi estic molt interessat. De manera que jo als Encants sempre hi acabo perdent. Però hi vaig per gust.

—És un gran paisatge.
—Sí, no cal comprar res, és passejar, veure la gent, veure què compren els altres, què els interessa. I els que estimem els llibres i no som només de la novetat, anem el diumenges al mercat de Sant Antoni, a les llibreries de vell, a la fira del llibre d’ocasió, fins i tot a Wallapop.

—Finalment, voldria saber si us preneu seriosament aquest projecte que explicàveu de crear aquí un espai per a dipositar i conservar diaris.
—Un cop hagi passat la promoció, m’agradaria veure si això ho tenim, aquí, si hi ha iniciatives d’aquesta mena. He constatat que a Londres hi ha un magatzem, a Itàlia hi ha un magatzem, a França també… És un projecte interessant, perquè aplega tota mena de diaris de gent anònima. Perquè com més n’hi ha, més interès té el projecte. Per exemple, a Londres la majoria de gent que visita aquest espai són escriptors, perquè si vols escriure una novel·la ambientada als anys quaranta, doncs en aquests dietaris trobaràs detalls molt útils sobre què cuinaven, què menjaven, què veien a la tele (si n’hi havia), què escoltaven a la ràdio… La microhistòria es troba en aquests documents.