Albert Botran: ‘S’ha de reconèixer la predisposició d’Artur Mas i CDC de dur el procés endavant’

Tenia la impressió que Albert Botran era de caràcter noble i educat, i ara que l’he conegut personalment confirmo que no anava gens errat. Té un punt de timidesa i és aplicat, fins al punt que per fer l’entrevista porta un document amb uns punts a seguir: ‘Si no de vegades em deixo portar per les preguntes i dic allò que no voldria dir.’ Ho entenc. S’ha fet un fart de sortir als faristols per donar explicacions de la manca d’acord amb Junts pel Sí i les deu haver vistes de tots colors.

Botran fa molts anys que brega en la política, però reconeix que les negociacions amb Junts pel Sí l’han desgastat com mai, igual que a la seva formació, la CUP. En parla amb cautela, enllaça les paraules a poc a poc i mesura molt bé què diu. No amaga la divisió evident que hi va haver entre la militància quan s’havia de decidir entre Mas o març, però es mostra molt satisfet amb la solució que es va trobar. Segon ell, aquesta solució serà el puntal per a reparar les ferides dins el partit. Però no parlem tan sols del present i el futur de la CUP. Li demano per Baños, per Puigdemont i, òbviament, per les negociacions amb Junts pel Sí. M’explica coses que ignorava, detalls i moments d’uns dies frenètics en què ell no va perdre mai l’esperança d’assolir un acord.

—Com ha quedat la CUP després d’aquesta divisió d’opinió tan evident? Dieu que el procés us ha unit més que mai, però costa de creure.
—Crec que d’una banda hem quedat esgotats. Hem arribat al final d’aquests tres mesos amb cansament, i episodis com la dimissió d’en Baños en són un exemple. D’una altra banda, sí que hi ha coses que ens fan pensar que en sortirem units, perquè hem superat un debat que havia arribat a dividir la militància exactament per la meitat, i l’hem superat de manera satisfactòria perquè la solució dóna resposta a la part de la militància que prioritzava un acord independentment del candidat i alhora a la part de la militància que feia del canvi de candidat una qüestió prioritària. S’ha aconseguit un acord i un canvi de candidat. Llavors, els ingredients perquè sortim d’aquesta situació cohesionats i enfortits hi són.

—Un dels símptomes de la divisió interna de la CUP va ser la dimissió d’Antonio Baños. Ell l’ha mantingut perquè la CUP no l’hauria readmès?
—En primer lloc s’ha de dir que és una llàstima tot això que ha passat amb Antonio Baños i que és un reflex del paper compromès que tenen els independents dins el grup parlamentari de la CUP. No era militant, va fer un paper extraordinari durant la campanya, que va servir per donar una imatge nova de la CUP i per a atreure gent. En canvi, en el moment en què entrem en aquest debat intern tan intens, ell no ho viu gens bé i, per tant, acaba prenent aquesta decisió, en què va dir que no s’identificava amb el que decidia la CUP i, per coherència personal, preferia plegar. En tot cas, aquí es va quedar, no ho sé…

—Però creieu que hauria estat bo que hagués continuat?
—Hauria estat bo que no hagués arribat a dimitir.

—Tot i que no sou independent, us trobàveu en una situació semblant a la de Baños, perquè també donàveu suport a la investidura de Mas. Què us va fer pensar que s’havia de continuar negociant?
—Jo crec que l’Antonio estava convençut que hi hauria eleccions i que per tant, havíem descartat qualsevol acord per fer avançar el procés independentista ara. Mentre que alguns altres vàrem pensar que fins al dia 10 no podíem donar per certificat el no-acord.

—Manteníeu l’esperança.
—Sí.

—I no vàreu arribar a pensar que la situació era insalvable?
—És al revés. Crec que vàrem començar l’última setmana pensant que era insalvable i a mesura que passaven els dies anava agafant força la possibilitat d’un acord.

—És curiós perquè la ciutadania ho desconeixia.
—De fet, és molt graciós veure els editorials, els articles d’opinió o les portades dels diaris de final de setmana, quan definitivament donen per impossible qualsevol acord i tothom ja comença a prendre posició amb vista a allò que vindrà després. Però el que passava era just el contrari, que a mesura que avançava la setmana, les poquíssimes possibilitats d’acord s’anaven obrint. Però, és clar, això només ho sabíem els negociadors.

—En quin moment Albert Botran comença a pensar que la situació es pot desencallar?
—Quan veig que l’altra part està disposada a continuar parlant, i sobretot quan veig que s’hi impliquen els independents dins la llista de Junts pel Sí, penso que hi haurà un canvi de posició. Va ser a final de setmana. A partir de dijous, els independents agafen una línia pròpia amb la qual es comprometen a buscar una última proposta per a desencallar la situació. Jo ho entenc perfectament. Els independents són persones que tenen un compromís polític amb la situació que tenim ara, no pas amb unes noves eleccions. Si es van apuntar al carro és perquè creien que era el moment i per tant, hi havia un punt de compromís personal que això pogués desencallar-se. I crec que van fer molt bé el seu paper. Encara més, espero que continuïn jugant-lo. Espero que ells, que donen sentit a la coalició de Junts pel Sí, continuïn tenint un paper protagonista en el desenvolupament de la legislatura.

—Quan us proposa Junts pel Sí el nom de Carles Puigdemont?
—Això sí que va ser a última hora. Dissabte. El que sí que sabíem era que estaven disposats a canviar el candidat amb alguns compromisos per part nostra.

—Junts pel Sí va demanar a la CUP que Anna Gabriel fos una de les dues diputades que plegués?
—No van dir noms.

—I ho van insinuar?
—Sí, van deixar entreveure que si ells feien desplaçar el que havia estat el seu cap visible, nosaltres havíem d’escenificar una cosa similar en forma de dimissions.

—Però vosaltres no en vàreu fer cas.
—Evidentment. Nosaltres vàrem decidir que aquest relleu en el grup parlamentari, que és pensat perquè s’obri una dinàmica nova i per tal de girar full a aquesta tensió que ha existit, ens corresponia a nosaltres de decidir com es renovava aquest grup parlamentari. Al final han plegat dos diputats que s’han ofert a plegar i que ja estaven disposats a fer que entrés nova gent i a girar full.

—Al consell polític que va ratificar l’acord amb Junts pel Sí, només hi va haver 9 vots en contra i 7 abstencions, molt lluny del primer consell polític en què es va rebutjar l’acord per 22 vots en contra i 6 abstencions. Aquest gran canvi d’opinió és únicament per Mas?
—Sí. Evidentment, jo crec que molta gent que va dir no a Mas al consell polític o a l’assemblea de Sabadell tampoc no volia les eleccions. Per tant, no volien ni Mas ni març i diguem que estaven obligats a acceptar la proposta en el moment en què es canviés algun d’aquests dos elements. I si desapareixia Mas, estàvem com compromesos a acceptar el canvi. Llavors, sí, vàrem quedar compromesos que això era una sortida que salvava la contradicció interna en la qual ens havíem situat nosaltres mateixos.

—Continuant amb Mas. Benet Salellas va dir ahir: ‘Mas és mort políticament.’ Hi esteu d’acord?
—Bé, està obligat, com el seu partit, a refundar-se. Jo crec que també tenen l’oportunitat de fer-ho. S’ha de reconèixer la predisposició de CDC, i Artur Mas en particular, a dur el procés endavant. Així ha estat amb el 9-N, per exemple, o formant Junts pel Sí. Però, d’una altra banda, també ha estat un govern que ha aplicat unes retallades molt dures, les més dures des que es va restablir la Generalitat i que, a més, ho ha fet amb força insensibilitat social. No se’ls veu cap propòsit d’esmena amb el que ha passat i ara, doncs, tenen l’oportunitat de fer-ho amb aquests canvis de lideratges i la refundació del partit.

—El canvi de lideratge ha permès l’acord. Però, al final, heu preferit que el nou president sigui nomenat per aquella persona que no volíeu i, per tant, no ha estat de consens. Amb això hi vàreu insistir.
—Totalment, és un sistema amb el qual nosaltres no escolliríem mai els líders. És un sistema hereditari. Nosaltres proposàvem una altra manera més deliberativa dins les negociacions per escollir la persona més adequada i no ha estat així, evidentment. Però passa que aquest canvi inclou part de les reivindicacions que nosaltres posàvem sobre la taula i, per tant, les satisfà. Bàsicament, Artur Mas era identificat amb el lideratge del govern més dur de la història de la Generalitat, més antisocial i, alhora, amb el lideratge d’un partit que fa aigües pels casos de corrupció. D’acord, doncs ara s’ha trobat una persona que forma part d’aquest partit però que no està tan vinculada a l’estructura de poder per a arrossegar aquesta imatge.

—Per una altra banda, la CUP ha acabat prenent una decisió a través d’un consell polític i no pas en una assemblea, que és on sempre ha dit que s’han de decidir les coses.
—Sí, però passa que era impossible, logísticament, de tornar a fer una assemblea. Crec que la decisió per assemblea va tocar sostre quan hi va haver l’empat aritmètic a Sabadell. Llavors, s’havia de trobar una via del mig amb la qual, a través de la política, la gent que havia votat una opció o una altra s’hi pogués identificar. Una opció superadora d’aquella contradicció.

—Mas demanava de poder triar ell la persona que el substituiria. Hi va haver opció de negociar aquesta condició?
—No hi va haver opció de discutir-ho, però també formava part de l’acord que tenen a Junts pel Sí. Aquí, la meitat de Junts pel Sí tampoc no hi ha pogut dir res. Són acords que ells tenen, segons els quals la presidència corresponia a CDC. D’una altra banda, jo crec que ells mateixos defensaven aquest punt de vista perquè deien que Mas era qui donava seguretat a uns determinats sectors socials que s’havien adherit al procés per aquest lideratge. Nosaltres mateixos els vàrem posar aquest mirall per dir-los: si penseu això, només a vosaltres us correspon fer un canvi de candidat. Digueu-nos quin lideratge podria donar seguretat a aquests sectors. I, evidentment, s’ha demostrat que tots els fantasmes que aixecaven entorn dels riscs de desplaçar Mas només eren això, fantasmes. Perquè han posat una altra persona que han triat ells mateixos i crec que no hi ha cap sector conservador dins el procés que s’hagi vist expulsat o desplaçat.

—I quina reacció vàreu tenir quan us varen presentar el nom de Carles Puigdemont?
—Bé, ens va semblar que era una persona que sobretot complia la part que té un contingut independentista inqüestionable. I això era un actiu a favor. Jo, personalment, havia coincidit amb ell en reunions de la Plataforma pel Dret de Decidir abans de tot l’esclat independentista i abans que CDC s’alineés amb el moviment popular per la independència. Per tant, érem molts que sabíem que en aquesta qüestió era un actor sòlid. Després és veritat que és algú a qui la nostra gent de Girona li fa d’oposició i, per tant, que correspon als interessos socials que representa CDC. I aquí és on hi haurà el debat. Però és el debat que forma part de la pluralitat del bloc independentista.

—’Cal reconèixer errors en la bel·ligerància expressada envers Junts pel Sí’, diu el text d’acord final. Era una condició indispensable de Junts pel Sí que la CUP fes autocrítica?
—No. Ho vàrem voler fer perquè ens sembla un acte de sinceritat, de generositat que es correspon molt poc amb allò que acostumen a fer els partits polítics. Però nosaltres no som un partit polític com la majoria, ni per bé ni per mal. Molta gent no ha entès la manera com negociàvem ni la manera com preníem les decisions. Però, per una altra banda, hi ha gent que valorarà que som capaços d’assumir autocrítiques i d’assumir les pròpies contradiccions. En canvi, hi ha actors que són més sòlids negociant i semblen més consistents, però són incapaços de fer autocrítica. Jo crec que les últimes aparicions d’Artur Mas a la televisió ho demostraven. Tant a les entrevistes com a la conferència de premsa on decideix d’acomiadar-se, sembla que carregui tota la responsabilitat de la negociació a la CUP, cosa que ens sembla injusta. Al final, si no s’arriba a un acord és perquè les dues parts són incapaces de trobar una solució de consens. I això és així en tots els àmbits. 

—A banda, el relleu dels dos diputats, dos més s’incorporaran a la dinàmica parlamentària de Junts pel Sí. Ja sabeu qui seran?
—Ho hem de decidir.

—Com ho decidireu?
—Probablement primer en parlarem dins el grup parlamentari, per respecte a les opcions que cadascú cregui sobre la seva persona, i després això s’acabarà decidint en algun òrgan representatiu de la CUP.

—S’ha dit que aquests dos diputats podrien ser rotatoris.
—Hem de valorar quins pros i contres té cada opció.

—Per quina opció us decantaríeu?
—No tinc gens clar què seria el millor.

—Ahir el nou govern va prendre possessió. Com veieu la configuració que s’ha fet?
—Bé, m’agrada que sigui un govern amb gent bastant nova, sense les herències d’aquests governs que han aplicat les polítiques d’austeritat, amb la idea que s’obri un nou cicle. I aquest procés no es podrà fer com s’havia governat fins ara, és a dir, aplicant estrictament els dictats de Berlín i de Madrid, sinó que ha de ser gent disposada, com va dir Carles Puigdemont, a posar per davant del tot la fidelitat al poble català. I si això implica anar més enllà de la simple cotilla que se’ns aplica políticament i econòmicament, veig que aquest govern haurà d’assumir aquesta fidelitat.

—Confieu que la independència serà la màxima prioritat del nou govern?
—Nosaltres ens mantenim en la idea de la proposta d’acord cap a la independència que vàrem construir amb Junts pel Sí i que, per tant, s’entén com una manera indestriable d’avançar cap a la independència. Diem que ha d’haver-hi avenços en clau de ruptura amb l’estat i això és el que reflectia la declaració del 9 de novembre, i són les lleis que estem compromesos a desenvolupar. Però, alhora, això és indestriable de la necessitat d’obrir un procés constituent i és indestriable de la necessitat de fer front a l’emergència social. Per tant, aquestes tres qüestions són prioritàries i la CUP està molt compromesa perquè s’impulsin.

—Com us imagineu els divuit mesos vinents?
—M’imagino una voluntat del govern d’impulsar aquests tres àmbits, poder fer-ho d’acord amb la CUP i sobretot, d’acord amb un moviment popular per la independència que s’ha de reactivar. No pot ser un govern de gestió autonòmica més, sinó de transició, i ha de posar les bases d’una república. Aquest govern ha de tenir aquest caràcter d’excepcionalitat, aquest caràcter d’enfocar un procés pre-constituent. I també, un govern que aparqui les decisions que poden fer perillar més el consens dins el bloc independentista. Entenguem-nos, és un bloc molt plural. Ho hem vist en les negociacions. Des de CDC fins a la CUP passant per tots els matisos que hi ha entremig. Allò que no ens uneixi perquè no forma part d’avenços clars en clau de desconnexió, de procés constituent o de pla de xoc, no hauria de ser matèria de govern per a no posar en risc aquest bloc.

—En cas que Junts pel Sí fes, per entendre’ns, algun moviment més autonomista que rupturista, què farien els dos diputats de la CUP?
—En cas que hi hagi un incident d’aquesta mena, la nostra obligació és negociar, negociar i negociar perquè no s’arribi a aquesta situació de bifurcació.

—Fa anys que feu política, però és la vostra primera legislatura en la primera línia mediàtica. Us ha decebut tota l’escena que hi ha al voltant?
—Evidentment és molt més bèstia del que et pots arribar a imaginar. Sobretot l’exposició als mitjans, l’exposició a l’opinió i el fet d’haver de negociar amb gent molt acostumada a la gestió del poder. Nosaltres no venim d’aquesta tradició. I això es nota. En algun moment vàrem tenir la sensació que l’única cosa que s’esperava a l’altra part de la taula era veure quant trigàvem a cedir en la qüestió de la presidència. Nosaltres fèiem tots els esforços per plantejar alternatives. Mentre que a l’altra banda només volien aguantar la posició per veure quan cediríem.

—Us sentiu amb ganes de començar el procés constituent o us sentiu fatigat?
—Personalment, crec que tots hem quedat esgotats, però la sort que tenim és que darrere nostre hi ha una militància molt compromesa que serà capaç de tornar-se a activar amb un procés que requerirà de nosaltres la mateixa intensitat que fins ara. Haurem de dur un procés  endavant i donar suport a un govern compromès amb aquest procés de ruptura. I això implicarà molts debats i allò que Sergi Saladié va destacar en una piulada: ‘Necessitarem tota la intel·ligència, necessitarem tot l’entusiasme, necessitarem tota la força.’ Per tant hem de ser conscients d’aquesta necessitat d’activació. I emplaço el conjunt del moviment popular per la independència que estigui activat. Sols no ho podrem fer. Si ho deixem tot a la dinàmica parlamentària i al ‘ja es posaran d’acord’, probablement no sortirà bé.