Albert Botran: ‘L’opció d’una Espanya federal ara també vol dir donar suport a la independència de Catalunya’

Albert Botran (1984), de trenta-tres anys, és diputat al Parlament de Catalunya per la CUP. Historiador de formació, abans d’entrar a la cambra treballava de tècnic a Òmnium Cultural. Té tres llibres escrits, Les proclames de sobirania de Catalunya 1640-1936 (amb més autors) (2009). La construcció de la CUP i l’independentisme d’esquerres (2012) i Introducció a la història dels Països Catalans (amb més autors) i és pare d’una criatura. Viu al barri del Poble-sec de Barcelona, on rep VilaWeb per parlar d’actualitat política, marcada per la reunió de dilluns dels sobiranistes, però amb l’absència d’una part dels comuns.

—Com la valoreu, la reunió de dilluns?
—Tothom segueix un protocol i una gesticulació fins que passi allò que tothom preveu que passi: els preparatius d’un referèndum unilateral. Tots aquests passos són escenificacions cap al fet inevitable: un referèndum sense autorització. Nosaltres pensem que, com més aviat millor, ha d’haver-hi data i pregunta. S’espera això, més que no pas reunions i fotografies. I tot el desplegament operatiu. La resta…

—Què hauria de fer el Pacte Nacional pel Referèndum?
—Ha aplegat tota la pluralitat a favor del referèndum i ara hem d’aconseguir que la pluralitat es mantingui encara que el referèndum sigui únicament convocat per la Generalitat, com passarà. Fa falta feina de mà esquerra i que el gruix d’entitats que hi ha allà dins continuïn donant suport al referèndum, encara que no sigui pactat.

—Anna Gabriel deia ahir al matí: no entenc Xavier Domènech.
—No tenen una línia gaire coherent, no. Han de buscar constantment arguments per justificar el fet de no ser en el bloc rupturista. Perquè al final fer un referèndum en oposició a l’estat espanyol és una opció de ruptura clara. Penso que dins els comuns deu haver-hi gent que honestament creu en la necessitat del referèndum, però també és veritat que a vegades s’imposa el càlcul partidista. I, des d’un càlcul partidista, alguns pensen que si tot això fracassa en poden treure partit. Hem d’impedir que no tan solament ells, sinó també al PDCat, a ERC i en nosaltres si fos el cas, no s’hi imposi el càlcul partidista. Aquí hi som, i hi posem el coll. I si va bé, glòria, i si va malament, misèria. I ja està. El càlcul partidista sobra. Sempre troben algun raonament. Ara l’excusa és el Pacte. Si s’hagués convocat el Pacte, potser haurien trobat algun altre raonament per dir que no hi volien ser.

—Albano-Dante Fachin sí que hi era, a la reunió.
—Penso que ha estat valent, de prendre aquesta opció diferenciada de la direcció de Catalunya en Comú. I penso que és bastant coherent amb la lògica fundacional de Podem: un partit pensat per a la ruptura, i molt més desobedient que no ha semblat després. Un referèndum unilateral és legítim. Per què ha de ser acordat amb l’estat? Una altra cosa és quina posició prens al referèndum.

—El silenci de Colau ha estat sorprenent.
—La gent que els coneix una mica més per dins diuen que probablement, si ho portem fins al final, en el moment de decidir si hi participen o no acabaran tombant cap a nosaltres. És a dir, que la feina l’haurem de fer nosaltres sols. Segurament, dur endavant el referèndum, i donar la cara, ho acabarem fent els independentistes.

—Sols?
—Molt probablement. Però sempre ha d’haver-hi l’emplaçament constant. Que ningú no tingui l’excusa que ens ho hem manegat entre nosaltres. El referèndum no és nostre. Passa que nosaltres estem disposats a posar-hi el coll. I jugar-nos-hi la pell, penalment i tot. Però sempre amb l’emplaçament al 80%.

—Puigdemont us agrada?
—Penso que trenca els esquemes clàssics del convergent. Per exemple, parla clar, a diferència de la marca de la casa convergent: el tu ja m’entens. Té una missió clara, vol arribar-hi, i ja està. I això en temps en què la política s’ha desprestigiat perquè l’objectiu és perpetuar-se en el poder. És independentista d’abans del procés i això dóna certes garanties que resistirà la pressió de l’estat.

—Passem a la CUP. Heu substituït Mireia Boya com a interlocutora amb el govern de Junts pel Sí. Per què?
—No, no. Avui això no és tancat del tot. És que és una qüestió molt discutida internament. No és pas clar què acabi passant.

—El debat quin és? Que després de massa temps negociant amb un altre hi crees aliances i per això val més canviar?
—Massa temps al càrrec, no ho crec, perquè aleshores els altres també haurien de plegar: Anna Gabriel i Quim Arrufat. I no es proposa pas. Aquí algú ha cregut que no tenia el perfil per a estar-hi. Això és molt i molt discutible, perquè també hi ha molta altra gent que creu que sí que ho és. I que en les interlocucions ha d’haver-hi perfils diferents. Ha d’haver-hi gent més hostil i gent amb més empatia i intel·ligència emocional. Per tant, veurem què acabem fent.

—Pregunta tècnica: algú vol fer una sola llei que englobi alhora la llei de transitorietat i la llei del referèndum. Uns altres, separar-ho en dues lleis diferents. La CUP què vol?
—Nosaltres fa temps que ho hem defensat davant de Junts pel Sí. Som partidaris de separar-ho en dues lleis, perquè pot acumular més suport. I en un sol text dónes excusa perquè algú se’n despengi. Que digui: jo sóc partidari del referèndum, però no de tot allò que implica la independència, que és el que explica la llei de transitorietat. Ara, i que quedi clar eh, volem la llei de transitorietat, creiem que s’ha de fer i que ha de ser coneguda. Perquè donarà el caràcter vinculant també al referèndum. I que la gent sàpiga què entra en vigor si guanya el sí a la independència. Això donarà credibilitat i facilitarà la participació. També despertarà tots els dimonis de l’estat espanyol. Però ja hi comptem.

—Votem llei del referèndum i l’altra llei ja ho veurem?
—No. Es podrien votar perfectament el mateix dia. Dues lleis diferents, votades el mateix dia.

—La llei de transitorietat, què dirà? Pensions? Sistema judicial?
—Exactament. Els qui hi han treballat diuen que hauria de contenir els aspectes bàsics que assegurin que l’endemà aquest país continuarà funcionant. Que no hi haurà buit legal. Ara, hi ha moltes més matèries que s’han de fer de nou. Per això la lluita per la república és la lluita pel Procés Constituent. Però si tens un paper com la llei de transitorietat, que dóna certeses, desarticules un discurs que ve a dir que caurem en el buit. Doncs no. Tindrem la llei de transitorietat.

—Per què aquest secretisme amb la llei de transitorietat?
—No sé si és per una qüestió de dilació parlamentària o per implicacions penals. L’experiència que hem tingut diu que determinats tràmits parlamentaris es converteixen en causes judicials. I la llei de transitorietat també ho podria ser. Jugar amb els ritmes ve d’aquí. Penso que ho fan perquè no caigui una altra querella.

—L’hauríeu feta pública, veig.
—Probablement. Sí. Al final ja sabem cap on anem. Però també és veritat que qui acumula querelles són els membres de la mesa, bàsicament de Junts pel Sí. I deuen haver triat una via que dificulti que l’estat recorri al TC, i amb tot allò que se’n deriva.

—Des de l’independentisme, davant Nuet respecte.
—Penso que la seva posició és encertada en aquest sentit. Quan diu que els no independentistes no calculen què voldria dir una derrota de l’independentisme. Per molt que no sigui la seva causa, aquest país quedaria bastant tocat davant l’autoritarisme de l’estat. Des d’aquest punt de vista la causa de la independència i el referèndum interpel·la molta més gent. I Nuet ho ha entès bé. Potser ell no les té totes amb el tipus de societat que vol en una Catalunya independent, però és segur que no vol deixar-nos sol perquè ens derrotin. Crec s’ha aconseguit capgirar un raonament històric que era el següent: els independentistes heu d’ajudar que Espanya sigui federal, i un cop ho sigui, vosaltres us podreu separar aquesta federació. I a Badalona, com sabeu, això va començar a girar. Ara es diu: els federalistes heu d’ajudar els independentistes a fer una república, i quan la república sigui independentment, podrà triar si es vol federar. I potser és una bona opció. Però segurament l’opció d’una Espanya federal ara també vol dir donar suport a la independència de Catalunya.

—Com van les disputes dins la CUP, després de la tensió sobre Mas sí, Mas no?
—Ha estat bèstia, això és veritat. Hem perdut gent per una banda i per una altra: vam perdre el cap de llista, el secretariat va plegar per tensions internes, Busqueta va plegar una mica decebut. Ha estat bèstia. Però penso que si hi ha un objectiu compartit amb Junts pel Sí i és un objectiu clar, l’organització no té les contradiccions tan agreujades. Què va passar abans? Al final els qui defensàvem més l’aliança amb Junts pel Sí ho fèiem d’acord amb poques concrecions, és cert. De la mateixa manera que els qui s’hi negaven es basaven en prejudicis. Probablement uns tenien esperances i uns altres, prejudicis. Però poca concreció, a banda i banda. Eren dues fes contraposades. Ara, quan a l’horitzó hi ha un referèndum, una cosa concreta, tot és molt més fàcil. Hi haurà tensions molt més suaus. Tenim calendari i passos objectivables. Si això fracassés, ja reactivarem el debat de si això era un bluf o era l’únic procés existent amb aquests actors.