Albert Botran: “La CUP s’ha de refundar”

Albert Botran i Pahissa (1984) és un dels referents de la CUP i de Poble Lliure. Historiador (ara acaba un llibre sobre Lenin), ex-diputat al parlament (2015-2017) i al congrés espanyol (2019-2023), Botran va dimitir arran dels mals resultats del 2023, quan la CUP no va entrar al congrés espanyol. I ara demana autocrítica a la seva formació. Botran treballa de tècnic a l’administració catalana amb un contracte que acaba d’ací a uns pocs mesos. És pare d’un nen, té un gat que es diu Rata i col·labora amb el Centre d’Estudis d’Unitat Popular. VilaWeb ha entrevistat Botran per valorar els resultats de l’independentisme, i de la CUP, partit que creu que s’ha de prendre seriosament la seva refundació.

—Com valoreu els resultats de les darreres eleccions?
—Són uns resultats molt dolents per a l’independentisme, perquè perd la majoria absoluta parlamentària que havia tingut aquests últims anys. I, especialment, pel vessant esquerre d’aquest independentisme. Però, fins i tot, el vessant de centredreta, malgrat fer una campanya molt ambiciosa, molt relacionada amb el millor actiu que tenen, que és Puigdemont, i arrossegar molts vots o una part de vots també dels altres actors independentistes, fins i tot així, es queda amb un sostre que no supera. És un reflex que no hi ha horitzó, que no construïm res i que no mobilitzem prou gent.

—Per què la CUP passa de nou diputats a quatre?
—És preocupant que Esquerra, que és amb qui compartim més frontera de vot, es foti una patacada històrica i nosaltres no la recollim. Això és un tema que ha de preocupar qualsevol persona de la CUP. Has de veure que hi ha motius de fons, és a dir, nosaltres som dins aquest mal moment de l’independentisme, però tampoc ens podem acontentar amb aquestes explicacions que ens eximeixen a nosaltres, com si hi hagués un corrent tan poderós que no hi poguéssim fer res. A la CUP hem anat perdent la utilitat que la gent ens donava. Se’ns ha vist com un actor que no aportava gaires canvis, que s’estava al córner, que no és al centre de les decisions polítiques, com sí que hi havia estat en el seu dia (malgrat que tampoc era un partit gaire més gran que ara, quant a pes parlamentari). Però sí que era més al centre, i ens n’hem anat allunyant. Això sí, tenim una cosa que no és gens menyspreable, que és una base fidel al voltant dels 100.000 vots, però per a canviar coses necessites més força.

—He llegit el comunicat que heu publicat a Poble Lliure: “Els mals resultats no responen a la feina feta durant aquesta campanya electoral sinó que ho són per la trajectòria de la CUP, més d’un cop erràtica o autodestructiva durant els darrers anys, sobretot per la manca d’implicació real d’una part molt significativa de l’organització en el moviment popular per la independència: cal que la direcció assumeixi la responsabilitat que li pertoca.” Demaneu dimissions?
—No, no demanem dimissions, responsabilitat vol dir que no t’expulsis la responsabilitat, valgui la redundància. Sortir i dir que som víctimes d’una onada reaccionària, o que, com que Esquerra no fa polítiques d’esquerres, la gent es desenganya de les esquerres, així en general, doncs és explicar només una part de la fotografia. Perquè nosaltres som part, som un actor, no som un decorat, sinó que som un actor, i la força que teníem la podíem posar en un lloc o en un altre. Assumir responsabilitats vol dir: què es podria haver fet diferent perquè tot això no anés malament? I ja no són els resultats electorals i prou. Podries haver fet alguna cosa diferent perquè no hi hagués tanta disgregació, com allò que retratava en Carod Rovira en un article recent? Quina part et toca a tu?

­—Dieu que a la CUP “no hi ha hagut una implicació real per la independència”.
­—No hi ha hagut una implicació real en el moviment realment existent per la independència, i això és una cosa que hem arrossegat des de l’inici del procés. Molta gent a la CUP es mirava l’ANC per sobre l’espatlla, les coses com siguin, perquè no era prou d’esquerres, perquè no era prou rupturista, perquè era massa seguidista amb Convergència o amb Esquerra. I tot això no és una mentida, però igualment… si tu vols que això canviï, has d’enfangar-te i has de ser-hi. I això també fa que la gent et consideri un referent legítim i tinguis una mica més de credibilitat quan ets dins moviment i no quan te’l mires per sobre l’espatlla, per molt que tinguis diferències normals en política.

­—Parleu també d’una renovació necessària dels lideratges. De moment, hem vist que Esquerra fa una mitja renovació. Puigdemont també hauria de fer un pas al costat i que Junts es renovés? I la CUP, ha de renovar lideratges?
­—La CUP potser els renova massa, a vegades, això també ha estat un problema. A Esquerra, em sembla que Junqueras hauria de deixar pas. I en el cas de Junts, Puigdemont també. Perquè, al final, si no ens demostren el contrari, les rancúnies que es tenen acumulades del 2017 són un impediment per a construir coses noves. Seria un gest que honoraria aquests dos líders que ho fessin alhora. I dir, escolta, no passa res, Catalunya i l’independentisme poden viure sense nosaltres, i si la meva retirada facilita la retirada de l’altre, doncs sortirem guanyant tots. És veritat que Junts no té gaire gent, potser, però això és qüestió de plantejar-s’ho.

­—En quin punt es troba el Procés de Garbí, de renovació interna de la CUP?
­—Si tot va bé, el Procés de Garbí ha d’eixamplar l’espai de la CUP, ha d’incorporar noves cares i ha de fer una superació de les limitacions que hem tingut fins ara, quant a discurs, quant a projecció.

­—Seria copiar el model de Lluc Salellas a Girona, però en l’àmbit nacional?
­—D’aquest model de Girona, se n’han d’aprendre moltes coses. Se n’ha d’aprendre l’ambició, en primer lloc. No s’acontenten de ser en un córner del mapa municipal i anar fent les crítiques a la resta d’actors, sinó que diuen: podem ser al centre d’aquesta vida política municipal. I actuen en conseqüència. I si per tal de ser al centre hem d’agrupar més sectors, doncs parlo amb aquests sectors. Guanyem Girona aglutina més gent que no pas la CUP estricta. Des d’aquest punt de vista, és una inspiració. Després, hi ha coses més de fons que tampoc no s’han d’oblidar. No tot és tenir bones idees o saber llegir el moment. Guanyem Girona és el fruit de vint anys d’acumulació de forces. A Girona comencen essent quatre gats. Es presenten a les eleccions, i a la primera no treuen representació. A la segona, tampoc. A la tercera, sí. I això va creixent.

­—Ara volia fer-vos una pregunta com a historiador. La tesi és que el cicle que va començar el 2012 amb l’erupció de la CUP era un cicle en què la societat empenyia cap a l’esquerra. I ara ens trobem en un cicle en què la societat empeny cap a la dreta, i el que es pot fer és aguantar i prou.
­—Estic d’acord amb una altra cosa: aquest cicle de dretes ja era força generalitzat a Europa, i el procés havia frenat que arribés a Catalunya. Malgrat les coses que deien alguns entorns intel·lectuals dels comuns, que el procés era l’equivalent d’aquest gir de dretes, i que era un replegament identitari, una mena de cortina de fum per a no parlar de polítiques socials i parlar d’identitat i prou. És mentida. I la prova més fefaent és que, a mesura que el procés es va desinflant, el país va girant cap a la dreta. Tens el PSC més de dretes que mai, Junts tornarà a ser Convergència quant a programa econòmic, t’emergeixen extremes dretes espanyolistes i catalanistes, etc. Sobre el fet de si només ens queda resistir: és clar que s’ha de resistir, però també has d’estar atent a les crisis del sistema, perquè, si no, t’acomodes. Es parla més de guerra ara que no pas en els setanta anys de la Unió Europea. Vol dir que el sistema no és estable. La qüestió ecològica, el pes que l’extrema dreta va guanyant en molts països i en les institucions europees… Tot això fa pensar que no anem cap a una dècada d’estabilitat i que l’única cosa que queda és aguantar la torxa, però poden passar coses en moltes direccions i el deure de les persones revolucionàries d’esquerres és estar atentes.

­—Què respondríeu a la crítica que es fa als partits d’esquerra que, en compte de parlar de sous, condicions laborals i qüestions que afecten l’economia dels treballadors, s’ha perdut el temps en un debat woke, en què s’ha fet seguidisme de l’imperi americà, parlant de gènere i de sexe.
­—Penso que és injust dir que aquest és el principal problema de l’esquerra, perquè ni tan sols és un problema. És a dir, s’havien d’incorporar totes aquestes reivindicacions i no s’han de fer en oposició a la reivindicació de classe, sinó de manera integrada. Això és la interseccionalitat, i em sembla que és la via virtuosa cap a les majories d’esquerra. Si comencem a enfrontar drets de certs col·lectius amb qüestions econòmiques, és la ruïna de l’esquerra. No em sembla just. Que la qüestió de classe hagi perdut centralitat no és perquè sortís el Me Too o el Black Lives Matter. És fruit de moltes coses, d’una ofensiva neoliberal, ideològica, de la desindustrialització de molts països, de la caiguda de la Unió Soviètica. Dir ara: no, la culpa és d’haver parlat massa de drets de certs col·lectius. No, no. Això ja ve d’abans i és una dinàmica molt poderosa, lamentablement.

­—Quines conseqüències pot tenir per al moviment independentista que ara hi hagi un partit independentista d’extrema dreta com Aliança Catalana?
­—Absorbeix una part del vot independentista que no es traduirà en majories independentistes, perquè amb aquest partit no hi volem fer res i, per tant, al final, invalida una sèrie de vots independentistes, els canalitza cap al no-res, perquè no es farà res amb Aliança Catalana. Ni la CUP, ni Esquerra, ni, en principi, Junts, que també ho ha dit. A part, jo crec que empastifa el conjunt de la imatge del moviment i desvia els objectius, perquè al final parla molt més contra la immigració que contra l’estat espanyol. Per tant, és una desviació dels objectius independentistes claríssima.

­—Què hauria de fer la CUP a la investidura? Josep Manel Busqueta deia que potser podríeu proposar un acord entre la CUP, Esquerra, els Comuns i el PSOE. Uns altres es deuen plantejar l’abstenció, i d’altres, el no a Illa i Puigdemont. En el vostre cas, com ho veieu?
­—Penso que és millor no fer coses estranyes, perquè, al final, tu has anat perdent suports perquè la gent no entén gaire què fas. Des d’aquest punt de vista, entenc una mica la inhibició tant de la CUP com, en certa manera, d’Esquerra, perquè véns de rebre un correctiu i ara dius no, espera’t, amb la força minvada que tinc ara faré un triple salt mortal i veuràs com ara sí. Toca reflexionar. Diuen, oh, és que s’ha de fer valdre la majoria independentista per tots els mitjans… Ja l’hem tinguda, aquesta majoria independentista, i hem estat incapaços de construir res amb això. Ara hem de fer alguna cosa que inclogui l’abstenció del PSC i aquesta sí que serà la bona? Home, penso que és millor rearmar-se i fer coses més sòlides.

­—No seríeu partidari de l’operació de Puigdemont, veig. I en el cas d’Illa?
­—Votaria que no, perquè no crec que representi res de positiu per al país.

­—Ens podem trobar amb una repetició electoral.
­—Sí. I una repetició tampoc no és un bon escenari. Ara s’ha de valorar l’escenari menys dolent, però això no el fa bo. Per tant, la repetició tampoc no ho és, de bona.

­—Voleu afegir res que no us hagi demanat?
­—Veig molt clar que la CUP ha de prendre’s seriosament la refundació. La CUP s’ha de refundar. No n’hi ha prou d’anar fent la viu-viu i atribuir totes les mancances al fet que la situació no ens acompanya. T’has d’esprémer el cervell per veure què pots fer per ser més gent, més militants, més plural, per ser al centre de tots els debats polítics, per aconseguir que no et puguin ignorar. Un problema que té la CUP és que sempre va mirant pel retrovisor qui el critica per l’esquerra, per dir si s’està tornant reformista. Jo crec que, si tens clar què vols fer, no has de mirar tan sovint pel retrovisor. Has de mirar-hi perquè no et pots bunqueritzar. Però també has de tenir clar cap on vols portar l’organització, i els canvis que això vol produir. No pots estar sempre amb aquesta esquizofrènia de, si faig això, perdo l’essència, si faig això, m’absorbeix el sistema. Tingues clar cap on vols anar i la gent et seguirà amb més entusiasme.