Albert Batut

El debat d’investidura de divendres va ser una mala cosa per a Junts per Catalunya. Mentre el candidat republicà, Pere Aragonès, no solament va convèncer els propis, sinó també alguns dels estranys (com ja havia passat al debat de TV3), el ponent de Junts per Catalunya, Albert Batet, no solament va decebre els estranys, sinó també alguns dels propis. Propis que deixaven anar aquesta frase: ‘Fa passar vergonya’. Mal orador dalt la tribuna, intentava convèncer d’una idea gens fàcil de comprar (retardar la formació del govern) amb un discurs llegit, mal llegit, que no s’havia preparat prou, i sense posar-hi l’ànima. Afegim-hi un to i un timbre de veu sense gens de gràcia, un ritme embarbussat, gens d’empatia televisiva, i tens un quadre desolador. Un quadre que lliga amb un país, Catalunya, que no ens ensenya de petits, ni de grans, l’art de l’oratòria, ni les tècniques de la retòrica. I que en política, i en debats d’investidura, és bàsic, com Albert Batet fa veure.

Divendres Albert Batet va ser Albert Batut i l’home va tenir moments realment fluixos, comparat amb la seguretat de Pere Aragonès (un candidat que no falla, encara que no brilli, i que pot tenir dies en què destaca, com divendres, en un discurs preparat). Batet és de les pitjors cartes que poden presentar els de Junts dalt d’una tribuna. Les seves habilitats, els punts forts, Déu em perdoni, són uns altres, i ben necessaris en temps de repressió. Però un orador, amb domini de l’art de la retòrica, ja no seria Albert Batet. Dimarts tornarà a parlar dalt la tribuna. I tornarà a ser una mala cosa per a Junts per Catalunya, que en aquests moments tenen un mal ponent, una mala hemeroteca, un calendari a la contra i una idea molt difícil de vendre. Les cartes de Junts no són les millors per a negociar.

La pitjor hemeroteca és que tothom pot veure, recordar i demostrar que Junts han passat aquests darrers anys parlant d’unitat, i ara Albert Batet diu que no s’hi afegeix. Que unitat sí, però així no. Que la unitat és important, però en aquests termes, no. Que prou voldrien arribar-hi ells, però que la unitat requereix temps. Que els han posat el primer plat, el segon plat i ara els volen fer pagar la factura sense haver pogut triar. I tot això pot ser ben cert, passa que tenen l’hemeroteca a la contra. Això, justament això, són els arguments que ells negaven a Esquerra no fa ni quatre dies.

Junts també té el calendari a la contra, perquè la pinça s’ha acabat. ERC ja no es troba embotida entre Junts i la CUP. Lluny és l’abraçada de la CUP de David Fernández i Artur Mas que aïllava ERC el 9-N. Durant anys hem vist com ERC i la CUP es definien més per les relacions amb Junts que no pas per les relacions entre si. Totes dues formacions pivotaven al voltant de què fer, o no fer, amb Junts. I es mantenien aïllats entre si. Però aquesta vegada ERC ha arribat al debat d’investidura amb els deures fets. Ha pactat, i segellat, un acord amb la CUP. I això trastoca el panorama d’un manera radical, i no solament el debat d’investidura, sinó els anys a venir. Si ERC i CUP van de bracet, Junts es troben més sols. Què farà el públic, i el votant que no és de trinxera, quan veurà que Esquerra i la CUP s’han posat d’acord i que Junts no s’hi afegeixen? Com és que no s’hi afegeixen? Aragonès té un ‘win-win’ a les mans. Si arriba a un acord dimarts, ja té investidura. I si no hi arriba, la culpa de la desunió serà de Junts. No és pas igual guanyar el debat contra ERC que guanyar-lo contra ERC i la CUP.

Per últim, una idea força difícil de vendre, però no impossible: cal retardar la formació del govern fins que no s’arribi a un pacte sòlid. Un pacte no tan solament d’investidura, sinó de legislatura i que abasti el paper del Consell per la República i l’estratègia a termini mitjà. Compartint, com comparteixo, la necessitat del Consell per la República (no tant com a espai de coordinació, sinó com a òrgan allunyat de la repressió espanyola), i de la figura de Carles Puigdemont (no tan solament com a president legítim, sinó senzillament com a cara que ha fet conèixer Catalunya al món, punt, i l’únic polític actual que et pot obrir portades i portes de despatx), també veig que, aquestes idees, no tothom les comparteix dins l’independentisme, sempre tan gelós, i que són idees que pots col·locar en un debat d’investidura, si tens grans ponents i bons calendaris. Demà passat, dimarts, Junts es pot trobar perdent un debat, com ja va passar divendres, que molta gent pot compartit en el fons, però que necessita uns bons embolcalls. I si ens encaminem a dos mesos llargs sense govern, amb Junts tots sols en un u contra dos, no tan sols perdranà un debat. I si mai arribem al punt de convocar noves eleccions sense arribar a govern, m’agradarà veure qui castiga l’electorat independentista, un 33% del qual el 14-F ja no va sortir de casa (els unionistes, van ser un 40%)

Diria que Junts, com mai, tenen mala peça al teler.