Albert Abril: ‘Seguir la trajectòria de Fontserè és com seguir la història del segle XX’

‘Carles Fontserè era un gran artista, però també un gran rebel’, explica Albert Abril, director del documentari Art i rebel·lia. Carles Fontserè a contracorrent. El film, que s’estrena dimarts a les vuit del vespre als cinemes Girona de Barcelona, repassa la trajectòria vital i professional de l’artista a partir de testimonis del mateix Fontserè i del seu entorn. Conegut sobretot per la feina com a cartellista, Fontserè va ser un artista polifacètic que va tocar diverses disciplines amb molt d’èxit. I, fora de l’esfera creativa, també va ser moltes més coses: anarquista, exiliat i, sobretot, polemista. Perquè, segons que explica Albert Abril, ‘per a ell, dir les coses pel broc gros, sense embuts ni diplomàcia, era una manera més de lluitar’.

—Carles Fontserè era un rebel en l’escena artística?
—Era un rebel en l’esfera artística i també en la personal. Podríem dir que era un gran artista però també un gran rebel. Com a creador era totalment polifacètic: sobretot és conegut com a cartellista, però al llarg de la seva vida va tocar disciplines tan diverses com l’escenografia, la fotografia, el disseny de vestuari, el còmic… Fins i tot les seves memòries, que tenen tres volums, estan molt ben escrites! En tot era molt bo i innovador perquè va saber revolucionar totes les disciplines a les quals es va dedicar.

—També va tenir moltes vides en una.
—El documentari és un seguiment de la seva vida. Va viure alguns dels fets més rellevants del segle XX: l’eclosió de l’anarquisme, la guerra del 1936-1939 des del front i el cartellisme, el dur exili a França, l’ocupació alemanya de París durant la Segona Guerra Mundial… També va viure molts anys a Nova York i a Mèxic, on va treballar amb Mario Moreno, Cantinflas. Per això, seguir la trajectòria de Fontserè és com seguir la història del segle XX.

—Com va sorgir la idea del documentari?
—Un amic que teníem en comú, en Pep Rigol, va pensar que seria una bona idea fer una entrevista extensa a Carles Fontserè, perquè ja es feia gran i era un personatge amb opinions molt sucoses. L’any 2003, tres anys abans de la seva mort, vaig fer-li una entrevista d’un parell d’hores a casa seva, a Porqueres. Aquest material és l’embrió del documentari, que es va acabar de produir l’any 2016, quan la Generalitat de Catalunya va decretar el 2016 Any Fontserè, amb motiu del centenari del seu naixement.

—Així, ell mateix apareix en el documentari.
—Hi parla sobre creativitat, sobre política, sobre la seva militància, sobre els records de la guerra del 1936-1939… Però també hi apareix molta més gent. Alguns l’havien tractat de prop i d’altres, com ara els crítics d’art Daniel Giralt-Miracle i Pilar Parcerissas, havien seguit la seva feina. També hi surt la seva vídua, Terry Broch, que parla del vessant més personal de l’artista; en Pep Rigol com a veí i amic; l’Agustí Pons, que és qui es va encarregar de comprar-li l’arxiu des del Departament de Cultura de la Generalitat. També hi parla l’advocat Pep Cruanyes, que va coincidir amb Fontserè en la comissió que reclamava el retorn dels ‘papers de Salamanca’, on hi havia obres seves. En definitiva, gent que coneixia molt bé el personatge, que és del que es tractava.

—En el tràiler del documentari, tota aquesta gent coincideix que era un personatge que anava a contracorrent.
—El subtítol del documentari és ‘Carles Fontserè a contracorrent’ perquè aquest era el tarannà real del personatge. En això tots els entrevistats estan d’acord: era una mica ‘terrorista’. Ell es va fabricar un personatge que busca provocar, és una variant de l’actitud anarquista. Per a ell, dir les coses pel broc gros, sense embuts ni diplomàcia, era una forma de lluitar. Expressant-se en termes polèmics, buscant l’enfrontament i el dissens era la seva manera d’explicar que estava contra el sistema, que era un outsider.

—Pesava més la forma que el fons.
—És més important la manera com diu les coses que no pas què diu. Perquè després, quan n’analitzes fil per randa el significat, t’adones que no és tan greu. Però per la manera com ho aboca sembla que sigui un personatge que va a contracorrent.

—Una de les controvèrsies més sonades fa referència als records que tenia de l’ocupació nazi de París.
—El que jo he extret del personatge i del seu entorn és que, com sempre, ell diu les coses pel broc gros i amb intenció de provocar. Mirat amb la perspectiva dels anys, ho hauria pogut matisar, però a les seves memòries diu que no necessitava donar explicacions a ningú d’aquest tema i que aquella guerra no era la seva. I per tant, per provocar, insisteix només a recordar les coses bones de l’ocupació.

—Però quina actitud tenia ell realment?
—Era un supervivent que s’ho havia passat molt malament en els camps de refugiats francesos i que quan van entrar els alemanys a París, li van donar feina a la famosa revista col·laboracionsita La Gerbe. Ho hauria pogut justificar de diverses maneres però en el film fa la següent argumentació: ‘A vegades em pregunto si els nostres enemics reals eren Alemanya i Itàlia o França, Gran Bretanya o els Estats Units, tres democràcies que no van fer res per ajudar a la República quan calia’.