Albena Teatre: “Si es vol crear una indústria cultural, cal més suport de les institucions”

Albena, la companyia de teatre creada per Carles Alberola i Toni Benavent, celebra trenta anys de trajectòria. Alberola, autor, director i intèrpret, encapçala la part artística d’aquest tàndem indestriable, que es complementa amb la producció i la gestió empresarial de Benavent.

Aquests dies, celebren l’efemèride al Teatre Micalet. Fins el cap de setmana vinent, hi representen Currículum, Ficció i Waterloo, els tres monòlegs que han marcat la seua història, escrits conjuntament amb Pasqual Alapont. Mandíbula afilada, Besos, Que tinguem sort i M’esperaràs són algunes de les produccions que Albena ha fet rondar pel país i també fora.

Però el nom d’Albena no tan sols va lligat al teatre valencià, sinó també a l’audiovisual. Van començar fent formats com Autoindefinits, Maniàtics o Socarrats a Canal Nou, i a À Punt han tornat a produir sèries com La forastera, Després de tu o Açò és un destarifo.

L’entrevista, la fem al teatre mentre els tècnics munten l’escenari i el preparen per encabir-hi les andròmines necessàries per a les representacions. Parlem del segell inconfusible que han sabut imprimir a les seues produccions, de tots els reconeixements que han tingut, de la crisi permanent del teatre i de com veuen el futur.

—Quin és el secret d’Albena per a arribar als trenta anys fent riure, fent plorar, fent emocionar l’espectador?
—Carles Alberola [C. A.]: Si ho sabérem… No ho sé. És el plaer de dedicar-nos a aquest ofici. Després has de tenir una miqueta de sort i trobar que connectes amb la gent. Crec que, afortunadament, Currículum, el primer espectacle, va rebre la confiança del públic, la seua empatia, i era com anar agafats de la mà. Ens sentim molt afortunats de totes les coses que hem aconseguit. I també de totes les puntes de serra que hi ha en els trenta anys de trajectòria. Amb tants projectes teatrals o audiovisuals, passen moltes coses. No tots els espectacles o els projectes funcionen sempre, però tenim la sort de mantenir la il·lusió, les ganes, i de sentir el plaer i eixe cuquet que tens cada vegada que presentes un nou espectacle, de què passarà. Són aventures noves i ens renova a nosaltres, també.

—I del punt de vista empresarial, com s’aguanta una companyia, durant trenta anys?
—Toni Benavent [T. B.]: No descobresc res si dic que és complicat, però és de veres que si una cosa t’agrada, sempre traus forces i fas per salvar obstacles. És molt important tenir un bon equip, tota la gent amb qui col·laborem, tant en la part tècnica com els actors que han passat per Albena aquests anys, els qui fan els cartells, els qui fan l’escenografia, les llums. És molt important compartir complicitats, perquè quan tot va bé i tens premis, és una alegria, i quan va malament, ací hi ha la gent per a donar un cop de mà.

—Quina va ser l’espurna que va fer que Alberola i Benavent es convertiren en Albena i crearen la companyia?
—C. A.: Hi ha un moment en què prenem la decisió, però les coses passen abans sense que un ho sàpiga, sense saber que s’està enamorant d’algú, o que està prenent la decisió sobre la seua carrera. Nosaltres dos vam coincidir en un moment, en unes sessions d’un cineclub a Alzira, teníem amics comuns. Es va establir una afinitat, una estima, una complementarietat invisible, que es va anar gestant. En veure que ens enteníem, va venir la decisió de muntar una companyia professional. Però des del moment que en vam parlar, que va ser el 1987 o 1988, tardàrem uns anys a establir-nos.
—T. B.: Del 1985 al 1995, va haver-hi una aposta per la cultura molt important per part de les administracions, que ara no hi és. Va ser quan nasqueren les cases de cultura, les ajudes, quan va nàixer el circuit teatral. Com nosaltres, ho va veure Arden, el Micalet, la Dependent, Hongaresa, l’Om… companyies que tenen totes una trentena d’anys.

—Sou de mirar enrere i veure la feina, els premis i tot allò que heu assolit?
—T. B.: Com que jo, habitualment, sóc en l’oficina, quan explore, de cop veig una mostra retrospectiva al festival de Sitges, amb quatre obres, quan quasi érem uns desconeguts… Que Carles, en el primer muntatge de Currículum, guanya el premi de la crítica de Barcelona com a millor actor. Que hem fet trenta-dos espectacles i més de quatre mil representacions i seixanta o setanta premis… És una discreta bona trajectòria. Sempre he pensat que els actors, els autors, la gent de la cultura valenciana, tenen més talent que no projecció.
—C. A.: A mi m’agrada més mirar cap endavant. Pensar que les millors històries encara no les hem contades, que encara ens en queden unes quantes. Ara ja vaig sabent que no en queden tantes, perquè ens fem grans, perquè cada nou projecte demana moltes coses, però això et fa estar amb la voluntat de posar-te davant el públic.

—Quin és eixe encert que penseu que va ser fonamental per a la seguida de la companyia?
—T. B.: Crec que hi ha hagut moltes coses. Hem estat pràcticament a tots els festivals de teatre importants de l’estat espanyol. Tàrrega, Sitges, l’Iberoamericà de Cadis, la Fira de Sant Sebastià, la Mostra d’Alcoi… en dies i hores destacades. En teatres destacats, i omplint eixos teatres. El fet d’haver omplert diverses voltes el Teatre Olympia, haver omplert el Principal, el fet d’haver guanyat diversos premis Max, tenir reconeixements de la crítica de Barcelona i d’altres festivals i, amb tot, et diria que, si no ens haguera obert un poc la porta l’audiovisual valencià, probablement ens hauria costat molt seguir. Per a nosaltres, Canal 9 va ser un punt de suport, amb les sèries d’humor, i ara, À Punt. Els pressuposts són molt ajustats, hem pogut fer uns projectes que tenen a veure amb el projecte teatral, treballar amb molta gent, i quan venien mal dades, vam poder traure el coll i respirar, perquè hi havia moments que estàvem sota l’aigua.
—C. A.: Per a mi, la clau és la primera decisió de Toni. Nosaltres vam fer una projecció a tres anys dels tres primers espectacles que volíem fer. L’atzar va fer que no acabàrem de trobar la manera, i Toni va proposar de començar amb un monòleg. Jo no ho veia clar, però crec que va ser un dels grans encerts, perquè fèiem un espectacle petit, que podíem controlar treballant amb gent boníssima. Eixe primer espectacle que ens va obrir les portes de Catalunya i vam fer temporada a Catalunya i temporada a Madrid, va ser un moment important. Un altre va ser Besos, i la nit del festival de Sant Sebastià, que va ser un escàndol, aquella representació, i això ens va obrir la porta del mercat espanyol.

—I una errada grossa, l’heu tinguda? Alguna cosa que dius, això no ho hauríem d’haver fet mai…
—T. B.: No sé si és una errada, però en un dels moments alts, nostres, el 2004, fèiem simultàniament El pianista de l’oceà al Poliorama de Barcelona, i a l’Espai Moma fèiem Paraules en penombra, de Gonzalo Suárez, amb Nina i Xus Estruch. I, al mateix temps, a Madrid fèiem Besos. Tres espectacles amb bones crítiques, amb gent en la sala. I amb tot això no teníem prou diners per a cobrir la despesa que generaven. Les dietes, els salaris, la seguretat social, de la publicitat… El que entrava per taquilla no era suficient i les ajudes eren xicotetes. Això va ser molt important per a la projecció, i al mateix temps vam crear una crisi i un enfonsament econòmic del qual no podíem eixir. Va ser quan vam tocar a la porta de l’audiovisual.

—Hi ha un univers Albena que fa que les vostres obres siguen molt recognoscibles. Com ha estat el treball per a construir-lo?
—T. B.: En una gran part, es deu al que fa Carles. I també al fet que ens solem envoltar de col·laboradors molt habituals. El logotip d’Enric Solbes, que ja no hi és, Marcos, que és el cap tècnic des de Currículum… Som molt fidels. Tenim un equip, una manera de comunicar que fa que hi haja un embolcall i una part visual que ens acompanya.
—C. A.: Sempre hem intentat treballar des de l’autoria pròpia però també des de l’autoria compartida amb altres autors. Pasqual Alapont, Roberto García, Ernest Sorrentino o Rodolf Sirera. Molta gent. Supose que hi ha un vincle amb les històries que contes perquè temàticament són les coses que t’interessen. A vegades, tens la sensació que cada obra és un món, però estic segur que moltes vegades hi ha una reiteració, uns llocs als quals tornes. Sempre vas variant per l’experiència, l’edat, les ferides, el que et passa en la vida. Nosaltres ja no som els joves de trenta anys que férem Currículum… Intentem sempre trobar textos que tinguen a veure amb els homes i les dones, amb la seua visió, amb els seus desitjos, amb els seus patiments, amb els seus somnis. A vegades, intentes arrapar durant uns instants o uns minuts l’ànima de la gent. Que es puga sentir que els parles a ells i que parles d’ells.

—Pasqual Alapont és una mena de fix discontinu de la companyia. De fet, els tres monòlegs que ara representeu els heu coescrits amb ell. Què us aporta?
—C. A.: Buf! Moltíssimes coses. Pasqual és un autor increïble. En el vessant de la literatura infantil i juvenil és fantàstic, divertidíssim. Quan escriu novel·la, o textos d’adults, també ho és. I en el teatre, que té una trajectòria àmplia, aporta la seua saviesa, és coetani nostre, no únicament per edat, sinó també per territori, té un domini de la llengua meravellós i és una persona molt divertida. Això fa que quan ens trobem pel camí en gaudim molt, des de la primera sessió, que consisteix a dir-li “he pensat que podríem parlar d’això, tal i tal”, i comences a construir. Durant el procés de treball, en la posada en escena, Pasqual és fora, i ell és molt acurat, molt respectuós, però sap puntejar molt bé. I això és el que acaba els nostres espectacles.

—Dieu que no sou els mateixos ara que fa trenta anys. Com ha canviat el públic?
—C. A.: Igual que ens hem format nosaltres, i hem anat avançant, el públic també, perquè ha vist molta cosa variada. El repte sempre és incorporar nous públics. Majoritàriament, qui assisteix ara a les sales solen ser dones al voltant dels seixanta anys. Els homes, pel que siga, comencen a quedar-se en casa. La nostra responsabilitat és fer els millors espectacles que puguem fer. El públic ja ha vist moltíssima ficció. Ara se’n consumeix moltíssima a casa i, per tant, ja coneixen tots els mecanismes d’allò que contes a l’escenari.
—T. B.: La societat ha canviat tota. Nosaltres tenim un públic molt generacional, que es troba al voltant dels 50-60, però crec que som de les companyies que pot anar incorporant públic jove.

—Regala’m esta nit, que és el darrer muntatge vostre, és una autoreferència i recupereu uns personatges de fa anys. Què heu vist en aquesta mirada enrere?
—C.A.: [Riu]. Hem vist que hem canviat molt. Tornar enrere ha sigut idea de Toni. Jo no era molt partidari de tornar a saber de la història dels personatges del Mandíbula afilada, però Toni sempre em deia que s’hi amagava una bona història. Què hauria passat amb aquests joves que aquella nit es van trobar, va passar alguna cosa entre ells, però les seues vides portaven camins diferents? És la primera vegada que he tornat sobre uns mateixos personatges. Ha sigut molt curiós, però molt inquietant també, perquè trobem coses que no han canviat en absolut i coses que sí. Són animals ferits per la vida, per les circumstàncies, per les pèrdues, per les malalties i perquè allò que era fort en la seua personalitat s’ha reforçat. És interessant perquè no és només un viatge sobre aquests personatges, sinó un viatge sobre tu mateix. Sobre la teua visió de les coses, des de l’escriptura, la posada en escena, la interpretació, i és adquirir consciència que et fas gran, que tens una edat i pots interpretar algunes coses.
—T. B.: Una de les grans diferències és que quan tens vint anys encara somnies què faràs i amb qui, i què aconseguiràs. Quan tens seixanta anys, encara et queda molt per fer, però saps que probablement ja eres qui seràs, i hi ha moltes coses que descartes.

—Es parla tant de la crisi del teatre que no sé si el teatre és teatre perquè està sempre en crisi.
—T. B.: Ja diuen que el teatre és com el malalt imaginari. Sempre hi ha crisi. El teatre és una cosa que no és per a tot el món. Hi ha un col·lectiu a qui li interessa i hi va i en gaudeix. Hi ha gent que no hi va. Si tens la sort de topar-te amb dos o tres bons espectacles, el que es paga en una entrada, pel gaudi que et dóna durant una hora i mitja o dos, no hi guarda relació. És una cosa en viu i en directe i les tecnologies difícilment ho substituiran.
—C. A.: Jo crec que s’hauria de reforçar en el moment formatiu de la gent, quan són joves. Hi ha mestres fantàstics que porten els seus alumnes a veure les funcions i de sobte amplien la línia de l’horitzó. El teatre, si no el coneixes, si ningú t’agafa de la mà, el veus com una cosa estranya, antiga, anquilosada, que no té res a veure amb tu, tot i que en realitat és present en el dia a dia de cada persona. Tots contem coses als altres. Tornem del cap de setmana i contem què hem fet, i inventem, i direm el que hem sentit o dit per a provocar un efecte. Quan ho veuen en viu i en directe, encarnat en unes persones, té molta potència. Si això ho aconseguírem, ajudaria a perviure i que s’incorporara moltíssima gent.

—Heu parlat de l’audiovisual. Vau ser pioners en Canal 9 i ara en À Punt. Fa el paper que tocaria, À Punt, de locomotora per a estirar el carro?
—T. B.: Si tinguera un pressupost com cal, seria molt important. Actualment, no. Actualment té un pressupost molt limitat. No hi ha ficció, pràcticament. Comparada amb el que té Galícia, el País Basc o TV3, no tenim ficció. I les ajudes a l’audiovisual han anat creixent, però igual que passa en el teatre, no n’hi ha prou per a la quantitat de professionals que s’incorporen. Quan nosaltres començàrem, fa trenta anys, potser hi havia vint-i-cinc companyies. Ara n’hi ha cent. I no es dóna suport a això perquè realment siga un sector estratègic. La televisió valenciana és molt important, però ha de tenir un pressupost que no té i els polítics han d’entendre que això és bo. No només per als qui treballen, sinó per a la societat, perquè ofereixes productes de proximitat. Podem fer sèries filmades ací que no faran Netflix o Amazon Prime i donaràs faena a la gent d’ací. Com a eina és important, però està desaprofitada perquè no té un pressupost.

—Citàveu plataformes de consum a la carta, heu intentat de dur-hi cap projecte?
—T. B.: És complicat. Hem temptejat, però per a fer un tempteig de veres, l’has de fer amb algú més. Reben tantes coses que, si no hi vas acompanyat d’algú, és difícil que t’escolten i que et vegen. Alguna cosa hem fet, però molt tímidament i no amb la força que caldria.
—C. A.: Vam aconseguir finalment que la pel·lícula M’esperaràs estiga en Filmin, però no ha entrat en altres plataformes. I hem encetat un projecte audiovisual i estem en contactes per a veure si pot trobar eixa via.

—Albena forma part d’Escola Valenciana, quina opinió teniu de la nova llei d’educació?
—T. B.: Participem i col·laborem amb tot allò que creiem que és interessant. També som en la Fundació Bromera, compartim trajectòries del món de l’audiovisual, i del teatre. Sabem que hi ha un retrocés en la llengua, que ara mateix tornem a anar anys enrere. Que no està clar que la llengua valenciana puga tenir tot el que necessita per a sobreviure, com hauria de sobreviure una llengua, que és la nostra.

—Heu triomfat fora del país. S’entén bé, l’univers Albena, fora d’ací?
—C. A.: A nosaltres ens fa gràcia quan ens diuen “feu un humor valencià”. Probablement, el fem. Però això no exclou que vages fora i la gent riga igual. Amb Besos, amb Mandíbula afilada, amb Currículum, la gent se sent còmplice. Nosaltres escrivim els textos en valencià i després en fem la versió castellana. Algunes de les obres s’han muntat a l’estranger. Ara hi ha Mandíbula afilada a Polònia. A Sud-amèrica s’ha muntat moltíssim, i funcionen igual.

—Com es veu Carles Alberola quan algú altre fa el seu paper?
—[C. A.]: Les que s’han muntat a l’estranger, no les he vistes. Ja m’hauria agradat! Sí que les he vistes quan les han muntades ací, i sempre és molt rar. No pots vèncer la imatge que en tens, i com voldries que es fes, i hi entren l’autor, el director i l’intèrpret. Per exemple, a Mandíbula afilada, que és l’obra meua més representada, la gent riu molt, però no fan el que jo crec que haurien de fer. La gent riu, els acudits funcionen, però de sobte era només un gag darrere d’un gag, i jo sempre he pensat que era una comèdia romàntica amb elements dramàtics. Però la persona que ho munta ho veu d’una altra manera. També he de dir que, per exemple, vaig veure M’esperaràs a Barcelona, muntada per una companyia de Sabadell, i estava molt bé. I l’actor que interpretava el meu paper ho feia d’una manera diferent, però estava ben fet i era molt divertit. Em vaig sentir molt a gust, molt tranquil. A vegades et poses molt nerviós, però allí en vaig gaudir.

—Trenta anys després, cap a on va, Albena?
—C. A.: No ho sabem.
—T. B.: La veritat és que és complicat. Anem molt dia a dia. Ara mateix treballen en vuit, nou, deu coses, potser, de diferents àmbits. No sabem si alguna veurà la llum, o si no n’eixirà cap, o què passarà. La qüestió de les ajudes és molt paradoxal. Si després de trenta anys i aquesta trajectòria, en dues voltes que han eixit ordres d’ajudes a una continuïtat, que són les ajudes biennals, ens quedem fora i acabem tenint ajudes molt menudes, insuficients, pel que fem, és difícil poder planificar bé. No tenim eixos recursos per a una continuïtat amb tota la gent que treballa amb nosaltres. Nosaltres fem i anem nedant, i és gràcies a un públic que ve a veure’ns, que tenim unes actuacions, però ens falta aquesta empenteta, que no sempre hi és. Si es vol crear una indústria cultural, caldria més suport a la cultura en general. Als polítics se’ls ompli la boca parlant de cultura, però la cultura és molt complicada i perquè tinga un poquet de dignitat es necessiten les institucions.
—C. A.: El repte sempre ha sigut continuar treballant, i continuar sentint la necessitat de contar coses. Llevat que tingues algun problema personal, o alguna malaltia, jo sé que continuaré contant històries fins al moment en què diga que ja no paga la pena, que ja no sé què contar, que ja no m’excita el fet d’alçar-me i anar a una sala d’assajos o de sortir a la carretera. La continuïtat sempre és molt complicada. En aquests moments, fem quatre espectacles al mateix temps. En coproducció en vindran dos més. I tenim projectes tant de teatre com d’audiovisual. Algunes d’aquestes coses depenen de tu, però la majoria no. Per tant, sempre ets en eixa inestabilitat. Les que depenen de tu, són estructures molt petites. Amb això pots continuar. Després hi ha els somnis. Nosaltres hem tingut la sort de fer realitat molts dels somnis que hem tingut.

—Voleu afegir res més?
—C. A.: Vull agrair-vos la vostra estima, perquè tots junts fem el teatre valencià.
—T. B.: I donar les gràcies a la gent que ha decidit d’acompanyar-nos i a la gent que amb cada nou espectacle d’Albena ve a celebrar-ho amb nosaltres.