Albano-Dante Fachin: ‘Rabell i Coscubiela són els herois de Tabàrnia’

Albano-Dante Fachin (1976) i Àngels Martínez Castells (1948) han escrit un llibre a quatre mans titulat Informe Urgent des dels escons 4 i 5. Explica el seu pas pel parlament català com a diputats de Catalunya Sí Que Es Pot. En 152 pàgines, descriuen la seva visió del federalisme, del procés independentista, i les tenses relacions amb ICV i Podemos. De fet, tots dos van ser expulsats de la direcció de Podem Catalunya per l’equip de Pablo Iglesias. Ara reben VilaWeb a la casa d’Àngels Martínez a la ciutat de Castelldefels, on gaudeix d’una terrassa preciosa, amb una vista a la mar excel·lent. Allà, lluny, s’hi entreveu la casa de Messi. I aquí, a prop, tres sofàs on seure i parlar.

—Per què dediqueu el llibre als presos?
—Castells: Vam tenir clar des del primer moment que si alguna cosa d’aquesta facècia tenia sentit és que s’acabava com s’acabava i, per tant, aquesta gent hi havia d’estar molt present. Tant com quan l’escrivíem com quan el presentàvem.
—Fachin: Potser ens l’haurem de dedicar a nosaltres, un dia. No vull en fer broma, però és que la causa general és això. General.

—Escriviu que ‘ens hem d’explicar ara i no d’aquí a deu anys’. Per què?
—Fachin: Tampoc no sóc gaire de llegir memòries. Però n’hi ha que dius: ‘ara ho expliques? Ara que ja en fa anys?’ Nosaltres no hem d’explicar que un noi que surt tot el dia parlant del referèndum resulta que quan anem a Madrid ens diu: ‘resem perquè no hi hagi referèndum’!? Això no es diu per fer la guitza ara a Pablo Iglesias, sinó per seriositat. De què serviria que això ho expliqués d’aquí a deu anys? Una mica de seriositat. Des del minut u hem explicat el funcionament escandalós del grup parlamentari de Catalunya Sí Que Es Pot. Per exemple, quan jo o l’Àngels dèiem vés a saber què, en venia un d’ICV i ens deia: ‘vigila què fas, si no, la teva carrera política això i allò’. Així de clar.

—Què trobeu a faltar del Parlament?
—Fachin: Potser el suc de taronja. Bo i barat. Mira, si vas a una assemblea a escoltar, doncs en surt amb visions noves. Si només hi vas a donar la lata, no. Ho diu sempre l’Àngels. El parlament és un lloc per escoltar, per creure’s el parlament. Em diuen: ‘ara t’has fet independentista?’ No. Passa que he escoltat. Hi ha aquell capítol en què l’Àngels explica per què va votar que sí al pressupost i jo explico per què vaig votar que no. És molt interessant. Per cert, després del seu no, jo rebo un whatsapp en què em diuen que he de sortir a desautoritzar-la. I al capítol següent explico què vaig fer.

—I què vau fer?
—Fachin: Vaig sortir a desautoritzar-la. Però ara penso: quin objectiu és aquell que et fa renunciar a coses de fons? Cap objectiu. Hi vaig aprendre, allà dins.
—Castells: Vaig votar a favor de destinar diners al referèndum, sí. L’explicació que vaig donar era que, si ets economista, saps que les partides han de ser-hi. I si no hi són, les coses no es fan. Però, políticament, CSQP enganyava el personal: és a dir, deien que al pressupost es podia aprovar el que assegurava que no hi hauria referèndum. ‘La nostra esmena és tan ‘collonuda’, i tant en acord amb el Tribunal Constitucional espanyol que, si la voteu, segur que no hi ha referèndum’, això feia CSQP.

—Amb el programa de CSQP  es podia anar de la mà dels independentistes molt tros de camí. En canvi…
—Castells: I si amb aquest programa, al damunt, estaves pendent del que feia la gent, i veient com es va comportar l’1 i el 3-O, ja no hi havia marxa enrere. Ja no hi havia possibilitat de separar-nos. Junts fins al final. Només calia respectar que uns posessin més l’èmfasi en la república, i els altres en la independència. En algunes parts del llibre fem cites de la CUP, perquè eren els qui ens representaven. Per què carai, em demanava, haig d’explicar el pressupost si, aquí, el Busqueta ho ha fet de conya?
—Fachin: Aquesta possibilitat de fer camí junts era clara. Compromís democràtic. Però al final sortia l’Àngels a dir vés a saber què i el Pablo s’enfilava per les parets. Jo em creia la plurinacionalitat i la fraternitat. Però arriba un moment que veus que és impossible. Jo me n’adono després. Però bé, mai no és tard.

—Parleu del futbolí d’Itzíar González. La idea que el jugador de futbolí, de fet, és algú que mouen de fora. Al parlament vau tenir aquesta idea?
—Castells: Del primer dia. El primer dia li vaig dir: ‘aquest grup no té futur’. O ens carreguem el grup o el grup se’ns carrega. Per què havia de ser la Gemma Lienas, la portaveu adjunta? Per dona, deien. Doncs no. De fora utilitzaven el feminisme per no deixar fer a l’Albano.

—Amb la crisi econòmica que hi ha hagut, per què la gent no ha confiat en el partit dels comuns per a sortir-ne?
—Fachin: Oi que ara han dit que és molt lleig tallar carreteres per la república? Doncs aleshores tampoc no els vaig veure tallant els CAP! Hi ha un paral·lelisme. Al final la radicalitat democràtica neix del mateix lloc. La radicalitat que va faltar el primer d’octubre o per aprovar el pressupost és també la que va faltar per a defensar els hospitals públics. Quan sento el Coscu dient: ‘Oh, oi que han aplicat el 155, què volíeu? Què esperàveu?’, si això ho trasllades a la negociació d’una empesa és un desastre. Què diràs als treballadors? Quiets o us acomiadaran!? Al final es percep si tens radicalitat democràtica o no. I si no en tens per a dir que el parlament és qui decideix, tampoc no la tens per a defensar la sanitat pública. Que el fet nacional i el social van junts, sempre ho havia sentit com eslògan. Però quan la cosa s’engega, veus que sí que és així.
—Castells: No em fèieu cas. Jo no parava de dir-vos-ho.

—Albano, no us hauria agradat seguir més temps a la política? Descarteu de tornar algun dia a un parlament?
—Castells: Nooo!
—Fachin: Ja ho veus. L’Àngels no em deixa descartar-ho. Si és que s’aprèn alguna cosa és que estar en un parlament amb el fre de mà posat, ja sia pel TC, per Coscubiela o per Pablo Iglesias, és un patiment. No pots anar-hi creient que és font de sobirania i portar-hi el fre de mà posat.

—Per què no esteu a la CUP?
—Fachin: En aquestes eleccions ningú no va tenir temps.
—Castells: I la CUP té aquesta cosa de no repetir en el càrrec. Si s’aplicava a l’Anna Gabriel també s’havia d’aplicar a ell.
—Fachin: Quan encara érem a la direcció de Podem, i abans del 21-D, vam fer una reunió i vam dir: ‘parlarem amb tothom. És un moment excepcional’. I per això ens fan fora. I ara surt en Xavi a dir que hem de fer un front de ‘indepes’ i no ‘indepes’. I dius: ”hòstia’, mira, em sona alguna cosa’. Doncs vigila, Xavi, que rebràs!

—Costa d’imaginar que deixareu la política, Albano. Representeu un sector que existeix.
—Fachin: Tinc Youtube i el sé fer servir. I sí, és una realitat social que existeix, sí. I, a més, és un espai que basteix ponts. De fet, és una part de la societat que fa feliç a l’altra part. Gent que no pretén que em passi a independentisme, però sí que veuen que democràticament és saludable que aquest espai existeixi. Això no és el que representava Coscubiuela o Rabell. Al final, Rabell i Coscubiela, que haurien de ser els representants de la part demòcrata que va anar a l’1-O, resulta que són els herois de Tabàrnia. A mi em preocupa. I no només pel passat. També pel futur: la pròxima vegada que ens veiem en repressió, els diputats tornaran a ensenyar el vot i a deixar tothom amb el cul enlaire? Jèssica Albiach, Marta Ribas, etc., van ensenyar el vot. No ho dic per anatema…
—Castells. Com que no!
—Fachin: Sí, però penso en el futur. Hi tornaran? Una diputada de les noves d’aquest grup, la de Tarragona, en un piulet, deia: ‘los de amarillo y los de naranja‘. Home, si us plau! Si us plau! Molts dels reptes passats encara són aquí. Aquest és un espai que existeix i atenció amb què s’hi fa, allà. Aquest llibre no és només una mirada enrere. Tota la gent que va votar que no l’1-O, no és representada ara?

—I què hem de fer ara?
—Fachin: No ho sé. De vegades sento la idea d’investir Puigdemont, i ho veig. I de vegades escolto la idea de fer un pas enrere i fer govern, i també em sona lògic. Què s’ha de fer, Àngels?
— Àngels: Eleccions. Eleccions perquè no hi ha direcció. I s’han de replantejar seriosament què fer. I buscar una nova direcció. Si no hi ha la possibilitat que tota aquesta gent surti ràpida de la presó, han de trobar relleu. Relleus més vinculats amb la lluita. Gent com els de la lluita amb la sanitat. Seria l’única manera que el parlament fes un tomb.

—I en unes eleccions, qui votaríeu?
—Castells: Jo votaria a l’Albano.
—Fachin: Ha! Concórrer a unes eleccions tindria sentit si se superés tot això que hem vist fins ara. Ho deia Marta Rovira a la carta. Finalment podré ser sincera. Què vol dir això? Que tota la resta parla amb por. Llavors, és un xantatge.
—Castells: S’han de fer caure les caretes del tot. Hem començat. Però, per exemple, quin embolic hi ha entre Junts per Catalunya i PDeCAT. Aclarim-ho. Fem neteja. Dins la CUP també. Com és que, passant tot això, la CUP només té quatre escons? No és normal. Estic contentíssima pels quatre, i faig la broma que si ara hagués de treure banderes en tindria moltíssimes menys a treure. Però tampoc no m’agrada que Ciutadans hagi enganyat tant. I quan es vegi que aquesta és la nena Telva potser la gent dels barris dirà: ‘què hi tinc a veure, amb la nena Telva?’. Ara n’hem votat uns i ens trobem que no hi són ni Puigdemont, ni Sánchez, ni Junqueras, ni Forcadell. Llarena els ha ‘fotut’ a la presó. Crec que per desgràcia no hi ha cap més sortida que eleccions. I parlar clar. I que hi hagi lideratges reconeguts.. La pitjor cosa que et pot passar és que Rufián digui una cosa i l’endemà una altra.

—Teniu un capítol en el qual parleu del federalisme com a utopia.
—Castells: Miquel Caminal i jo érem molt amics. Vam fer la carrera junts. I al final de la seva vida em diu que el federalisme és impossible. Jo vaig pensar que era un homenatge a la seva dona, l’Anna Alabart, que era indepe, indepe. I mira, després he tingut l’experiència de parlar, ja no negociar, sobre federalisme amb la direcció de Podemos Madrid. I ho he vist.

—A veure.
—Castells: Abans del referèndum vam anar a Madrid amb tres punts molt concrets: explicar la nostra posició sobre el primer d’octubre, veure si érem disposats a canviar la direcció de Podem Catalunya i la tercera, agafa’t, era com reforçàvem Xavier Domènech. La reacció al referèndum va ser: ‘resarem perquè no es faci’.
—Fachin: Sí, això va dir Iglesias: ‘Resem perquè no hi hagi referèndum!’
—Castells: De l’altre cantó, sobre la direcció de Podem Catalunya, veies que no creien que hagués d’haver-hi una direcció aquí a Catalunya. Ho he viscut tantes vegades en el PSUC! Doncs tenia raó el Miquel Caminal, tu. No hi ha possibilitat. Perquè la gent que ens havia de donar certa esperança a Madrid, no te la dóna. Només cal sentir les ximpleries del Monedero quan ve aquí.
—Fachin: O d’Echenique.
—Castells: ‘Las cajitas‘.
—Fachin: Beiras és de les primeres veus que diu: ‘ei, què fan aquesta gent? Què fan aquests de Podemos a Madrid?’. Si no assumeixes dins la teva organització el federalisme, com l’assumiràs per a l’estat espanyol? Que una direcció a Catalunya decideixi una cosa, i la resposta sigui ‘puerta‘... Perquè al final la destitució de la direcció es va fer vulnerant els estatuts de Podem. I, com el 155, es va aplicar contra els estatuts vigents. Quan vam veure el xat de la direcció estatal de Podem que ja s’aplicava… En el llibre ho ventilem en dues ratlles. Van decidir-ho saltant-se l’estatut de Podem. Ja ho explicarem més endavant.

—De les reaccions a Madrid, tot són traïcions i cops baixos? Cap reacció positiva? Teresa Rodríguez?
—Fachin: La darrera vegada que vaig a la direcció estatal a Madrid és el 6 d’octubre. En comptes d’acceptar que potser sí que ho haurien d’haver pensat millor, allà es veia que… ens en ‘fotien’ la culpa! A nosaltres! ‘Què feu?’, ens deien. Dirigents d’Extremadura, Andalusia i Aragó ens deien que ens confonien amb independentistes.
—Castells: I que ‘has despertat el feixisme’.
—Fachin:  I a Catalunya, que Jèssica Albiach i Vicenç Navarro van entrar a sac. Aquell dia 6 torno i li dic a l’Àngels: ‘La utopia del federalisme, dius? Mira què m’ha passat.’ Per això al llibre posem la ‘Oda a Espanya’. És que la vaig sentir. Doncs…, les úniques veus positives en aquella sala va ser la Tere Rodriguez: ‘Compañeros, m‘hauria agradat que Andalusia la gent fes això que fa la gent a Catalunya’. Una de setanta. Miquel Urban una mica. Íñigo Errejón una mica. Però en aquell espai pocs més. Però si el de Múrcia, quan vam dir que s’havia de parlar amb tothom, inclosos els independentistes, va piular: ‘Albano Dante, una rateta i una porta. Hi ha una icona que és una rateta amb una porta’. ‘Puerta‘, em deia. Aquest és el nivell. I no és un cercle, no, la direcció de Podem. Aquesta és l’anàlisi.

—Amb el federalisme esteu com l’Àngels? Fora, fora?
—Fachin: Fora, fora, no. Sí que crec que només es construirà si es fa de manera insubordinada. Ho deia el nostre programa. El federalisme primer s’executa i després s’implementa.

—Parleu de refer els camins cap al 80%. Encara hi són?
—Fachin: Hi han de ser. I li vam dir a Puigdemont al seu moment. Unim-ho, tot això. I que tot això es fa perquè les kellys visquin millor. Jo no em crec que el 8% que vota Podem, sigui Coscubiela. Ni que tots els que van votar Arrimadas condecoressin els policies. Ara, això necessita feina. Posem damunt la taula les qüestions que han de servir per ajuntar-vos al voltant del projecte.

—La meva gran por. Tarradellas va causar l’autonomia. L’independentisme, el federalisme. Suo.
—Castells: Però jo veig que en general a Espanya la gent no està per tot això. Clar que penses en els miners. Però després veus com voten i penses ‘tu’… Saps què passa? Que no hi ha sindicats. No hi ha sindicats. Recordo quan CCOO quadrava els partits des de l’esquerra. Però després van agafar dirigents com el Coscu, i companyia que…
—Fachin: Tu posa Antena 3 o Tele Cinco. Hi ha un mur. És molt difícil. Aquí és on haurien d’estar els líders de l’esquerra dient alguna cosa. Però si els qui diuen són Echenqiuie o Garzón..
—Castells: Almenys Garzón parla de la república. El poder simbòlic de trencament que representa parlar-ne l’he vist a Garzón. No a Pablo Iglesias.
—Fachín: Jo puc dir ‘República’, com Garzón, però si el dia que atonyinen la gent, m’hi poso de perfil… Per què Garzón no va dir: ‘fem com els catalans, un referèndum desobedient, i fem-lo sobre la República?’ Ni se’ls va passar pel cap.

—Quanta gent surt, amb vosaltres, i deixa el partit. Se sap?
—Fachin: No ho sabem.
—Castells. Això no és una escissió clàssica. És un cop d’estat que es fa sobre una direcció, i aquesta direcció, ni en aquell moment ni ara tenia el projecte clar de crear una estructura alternativa. Com ens demanen ara. I de moment no va per aquí. De moment.

—Feu una senyora parella. De quan us coneixeu?
—Fachin: Una mica abans del 15-M. Quan vas treure el llibre Reacciona. I nosaltres amb la Marta Sibina començàvem a explicar coses de la sanitat. I em sembla que va ser Ramon Serna que em va dir: ‘truca a Dempeus. En saben.’
—Castells: La primera vegada que vaig parlar amb tu vaig pensar: ‘quin paio més pesat.’ Hores al telèfon.
—Fachin: Ho segueix pensant. Haha!

—Molt curiosa la relació Catalunya-Argentina.
—Fachin: ‘Tu ets argentí i bé que us vau independitzar d’Espanya’, això em deien a Twitter. I els responc que sí, però que van fer-ho amb una guerra. La guerra d’independència. En aquell procés els catalans van tenir un paper molt destacat. Com els miñones. Quan vaig venir aquí ho vaig entendre. Els minyons. Eren una columna que anava pel Rio de la Plata atrapant reialistes. I la música de l’himne argentí, la va fer un paio de Mataró.

—I el de Mèxic, un de Ripoll.
—Fachin: I els pròcers, com Alsina. I la gent em deia: ‘anem allà a ajudar-vos i tu aquí tocant la pera!’ I la meva resposta era que sí. Cert. Però es va fer amb guerra. Sapiguem-ho. Què hi diu Fontana? Que ha de renunciar a tot, ara, la gent? No. De cap manera. Però aquí també crec probablement és una lluita que l’haurem de bregar molts anys. Potser serà necessari un canvi de discurs. Perquè el discurs de Coscubiela, d’Arrimadas i d’Iceta és: ‘us han enganyat, us han enganyat, us han enganyat’.
—Castells. Per a mi el pitjor discurs és el que diu: ‘hem de passar plana de l’1-O i el 3-O’.

—Com a la transició. Oblida el passat.
—Fachin: No només. ‘Gent del carrer, cap a casa. Ara ja ho arreglem nosaltres.’ Ara ho fan amb els CDR. Et podran agradar o no. Però em sembla molt trist que s’hagi cridat a la gent a jugar-se-la i, ara, quan convé, cap a casa. És la transició: ‘Gent cap a casa’.
—Castells. I que diguin que és violència això que fan? No saben què és violència.

—Convergents a la presó. Qui ho hauria dit.
—Castells: Per mi no han d’estar-hi. És l’efecte ostatge. És intentar aconseguir coses a través d’ostatges. Ja sé que no t’agradarà, però en aquesta darrera fase en Turull i en Rull han tingut discursos de sinceritat que els hi ha costat la presó.
—Fachin: Això té a veure amb la Itzíar. Jo, amb Turull m’he barallat per la sanitat. Però si té raó, té raó. Prou. Els convergents són a la trena per ideologia. I si volem superar el 78, hauries d’estar-hi preparat, Pablo Iglesias. De veritat et vols carregar el règim del 78? Perquè el règim del 78 ha posat a la presó els convergents. Si fas alguna cosa de veritat, no només de boca, vés-t’hi preparant tu també.
—Castells. No hi aniran, a la presó. No faran res. I penso que a Catalunya s’unien dues coses. L’Espanya ‘rota’ i la Catalunya ‘roja’. La Catalunya de l’1-O i del 3-O és la Catalunya ‘roja’. Malgrat molts dels que eren allà davant. Quan un poble es construeix, es construeix en vermell. S’uneix per allò que defensa socialment, nacionalment i culturalment.

—Per què sou tan sàvia i tan poc coneguda vós? Massa homes, al món.
—Castells: L’últim dia, quan Albano va fer el seu millor discurs, ‘s’acolloneix’. ‘Si no surts tu, surto jo’. Ha ha!. I va fer un discurs magnífic. Primer escoltant, i després buscar els teus valors. I el pots improvisar. I surt bé.

—Que és allò que va fer Coscubiela amb el seu famós discurs. El va improvisar. I mira.
—Fachin: És un discurs que el va cultivar durant mesos.
—Castells: En definitiva va dir que aquest parlament no és sobirà i que, per tant, cap majoria podia fer saltar res. Això va dir.
—Fachin: Era la gesticulació i posada en escena d’una cosa treballada abans. I del moment que fa el discurs es passeja per la Sexta, tarda i nit. Era un discurs que servia al poder. ‘Un home d’esquerres, mireu què diu’. Em pregunto fins a quin punt aquell discurs ha contribuït a la gran victòria de Ciutadans.
—Castells: I et diré més: parla del seu fill Daniel perquè dos dies abans jo havia parlat del meu pare republicà. I dels valors republicans.