Albano-Dante Fachin: “Un quart partit independentista potser ajudarà a moure les coses”

Albano-Dante Fachin (1976), periodista d’Octuvre, ex-candidat de Front Republicà, ex-diputat dels comuns al parlament, fundador de Som Alternativa, és una de les veus més actives i inquietes del periodisme català. Fachin també és una de les seixanta-cinc persones properes a l’independentisme que han estat espiades amb Pegasus, segons Citizen Lab. En aquesta entrevista, parla de l’espionatge de què ha estat objecte, de la reacció política, que considera feble, i també de la possible creació d’un quart partit polític independentista.

—Qui us ha espiat? Què em respondríeu?
—Qui us espia és l’status quo. Hi ha la intenció d’espiar un col·lectiu polític, l’independentisme. I qui el vol aturar? Els piolins, els jutges, Vox, el CNI, el franquisme sociològic. Dit això, el responsable polític d’això que hem sabut és el govern espanyol. Aquesta diferenciació del deep state dolent i el govern no la veig clara. Si acceptem que el govern no hi té a res a veure, aleshores acceptem que no vivim en una democràcia. Jo no sé qui s’ha ficat en el meu telèfon. Però aquí hi ha dues opcions: o el responsable és l’estat espanyol amb el govern o no vivim en una democràcia. Perquè en una democràcia la gent vota un govern que garanteix drets. I no han estat garantits.

—Què us han semblat les reaccions?
—Ahir, la consellera Vilagrà (ERC) va dir que deixava els telèfons fora en la reunió amb el ministre espanyol perquè els podien espiar. De veritat, no he vist manera més clara, no sé si conscient, d’exonerar el govern espanyol de la responsabilitat de les escoltes. Depèn de com, algú dirà que l’estat espanyol fa el que toca, si ens posem cínics. Però que els nostres, entre cometes, s’impliquin activament a ajudar l’estat a complir els seus objectius, fa que jo no entengui res. A mi el govern no m’ha trucat per dir-me que saben que he estat víctima d’un delicte. Sí que he vist que el parlament es planteja de fer alguna cosa amb els diputats i els ex-diputats, com jo.

—Denunciareu l’espionatge a la justícia?
—Jo, com a ciutadà individual, no tinc capacitat de denunciar el govern espanyol. És part de la indefensió que un sent. Ara, si s’acaba fent una acció conjunta que permeti que gent com jo, sense advocats a la seva disposició, pugui fer pressió perquè s’investigui, sí. Ara mateix no tinc estratègia personal, tinc astorament.

—El vostre telèfon us espia ara?
—No ho sé. Fa molt de temps que prenc mesures i he anat a moltíssimes reunions en què deixàvem els telèfons fora. Ara, això de dir que tots ho sabíem… mira, no. En teníem la percepció, i ara s’ha demostrat. I és greu, tenir-ne la confirmació. I el pensament dèbil de dir: oh, és que tots els estats ho fan. Molt bé, doncs totes les víctimes es queixen! Som a un pas que hi hagi independentistes que diguin: pobre estat espanyol, el volien desmembrar, i és normal que es defensi.

—Com la veieu, la reacció dels comuns?
—Molt suau, en la línia, cosa que contrasta amb els escarafalls que fan quan les víctimes són ells. Si demà sabem que espien Jéssica Albiach, tenim el deure moral de fer-li costat. Però també tenim el deure de saber que ells, en canvi, faran els ulls grossos si passa al revés. Recordem-ho: hi ha una esquerra espanyola que calla quan et punxen el telèfon.

—Fonts del CNI diuen: “Sí, els hem espiat”, segons El País.
—Si llegiu la notícia d’El País d’avui, sembla que se’n vantin i tot. I diu que les fonts del CNI diuen que Citizen Lab no és fiable perquè hi treballa un català. Home! La primera reacció va ser negar-ho i el silenci. Alhora, durant dies, tenim mitjans de comunicació, tertúlies i usuaris de Twitter instal·lant la idea que espiar és normal. I ara fonts del CNI ja ho accepten a El País. L’altre dia vaig dir el nom del porc a RAC1 perquè tenia un tertulià que justificava l’espionatge sense ordre judicial ni res. A la vegada, El Español diu que el Suprem no ha autoritzat el CNI. Sembla una baralla dins l’estat i l’independentisme no l’explota.

—La reacció dins el govern català, com la veieu?
—Els dos partits de govern, Junts i ERC, no consideren prou greu això que ha passat per a trencar tota relació amb el govern espanyol. Molt d’anunci indignat, i ahir va haver-hi reunió pels jocs olímpics. I comparteixen cadires de la diputació. I aquí no passa res? Em sento desprotegit pel fet de viure en un estat que m’espia. Però també em sento desprotegit pels meus, que no em defensaran. Han dit que posaran una querella als Mossos. Perfecte. Però i l’acció política dels patits i govern, on és? Que em diguin que la taula de diàleg perilla… De debò ens han aixecat la camisa d’aquesta manera? La manca de resposta política del govern de la Generalitat és brutal. Que Jordi Sànchez (Junts) té la barra de dir que els qui demanen de trencar el pacte amb la Diputació de Barcelona banalitzen l’espionatge! O sigui, el seu partit es reparteix milions de la diputació, i jo, que he estat espiat, banalitzo l’espionatge? Mira que estem acostumats a sentir baixeses, però aquesta… A sobre! Que em digui que banalitzo l’espionatge perquè demano decisions polítiques. Sí: sóc un ciutadà que considera, com molts altres, que l’espionatge ha de tenir conseqüències polítiques. I veig que no en té.

—Quines reaccions polítiques voldríeu?
—La política és representació. Jo no em sento representat. No entenc que pugui continuar la normalitat després de l’espionatge. De què servirà, trencar la diputació?, diuen alguns. D’entrada, servirà perquè vostè no sembli un mentider a qui només li importa cobrar 80.000 euros l’any. Segon: si tu espies els independentistes i veus que, encara que ho facis i se sàpiga, no passa res, ho continuaràs fent! I tercer: si vas a Brussel·les a fer una megaconferència de premsa a dir que ets la minoria nacional oprimida mentre pactes amb el partit que t’espia, et pot passar que el lector europeu digui: Ah, però governen junts. Fora. És el que va passar amb la notícia de France Press: parla d’espionatge, però també que les relacions s’han normalitzat des dels indults. Una mica de dignitat al moviment polític que ha de representar la gent. La gent està indignada i la classe política independentista no representa la indignació. Això acabarà petant per algun costat, espero.

—Hi ha, de fa temps, una remor que cal un quart partit independentista. Com ho veuríeu?
—Confirmo la remor. Hi és. Faig moltes xerrades amb això d’Octuvre i he notat un canvi enorme. Ho he vist en xerrades de cent persones on n’hi ha setanta que diuen que n’estan fartes. Una idea molt minoritària ha avançat.

—Quina idea?
—Que no podem ser representats pels partits independentistes que ara són a les institucions.

—I com ho veuríeu?
—A mi m’agrada que hi hagi aquesta remor. És sa, que la gent no voti i prou. L’independentisme va de baix cap amunt, diuen, doncs que creixi la remor és, si més no, un intent de recuperar això. Com es materialitzarà? Hi ha qui parla de l’abstenció, hi ha qui diu de votar una cabra amb una estelada…

—…I hi ha gent que parla de fer un quart partit.
—Molta gent parla de fer un quart partit independentista. És bo que es proposi. I és sa. Que hi ha un quart partit? A mi em passen dues coses: primera, només hi ha una cosa pitjor que tenir tres partits impotents al parlament. Tenir-ne quatre. No avançarem gaire si la cosa es mira com una qüestió de salvadors. Per una altra banda, l’aparició d’un nou partit pot fer que els altres vegin que no ens poden ensarronar com ens ensarronen. I sembla que els partits un dels pocs llenguatges que entenen és l’electoral. Si hi ha un quart partit independentista potser ajudarà a moure les coses. Ara, hi insisteixo, si el quart partit vol ser creïble i vol fer por, i aportar idees fresques, hauria de ser resultat d’un procés molt gran. No quatre amics que s’ajunten.

—Si hi ha un quart partit, us vindran a buscar.
—O tindran bon criteri i no ho faran. Jo vull fer molt mal als que ens aixequen la camisa. I ara mateix la millor manera que tinc és fer això que faig: fer vídeos, explicar-me i donar la meva opinió. Això no pot dependre que vinguin a buscar a no sé qui. Sense gent organitzada fora, ja es poden anar presentant partits. La situació actual no la pot solucionar un partit en unes eleccions i prou. “Doneu-me 68 diputats i declaro la independència.” Ho recordes?

—Res a afegir?
—Sobretot em preocupa la idea del mal menor. Vota’ns o ve Vox, diuen molts. Això és verí per a la democràcia. I ho hem vist a França. Potser a Catalunya, que ens agrada enlluernar, haurem de començar a assajar una nova manera d’enfrontar-se a la ultradreta. I potser ens toca a nosaltres rebel·lar-nos al xantatge que fa Macron, o el PSOE, amb la ultradreta: si no ens voteu a nosaltres, que us reprimim, us espiem, vindrà l’extrema dreta. No es pot ser tan dèbil mentalment. És al revés. Si tu continues espiant-nos, reprimint-nos i negant-nos el dret d’autodeterminació, ets tu que dónes suport a la ultradreta. S’ha de canviar el signe de l’amenaça. Per això l’estratègia d’ERC de dir: hem de donar suport al PSOE, perquè si no vindrà Vox, em sembla la millor opció per a donar suport a Vox. Si tot allò que tenen per oferir els partits independentistes és la por que vingui Vox, i a la vegada diuen que som irrellevants, i són incapaços de representar la nostra indignació, tard o d’hora no els funcionarà. I veurem que era la millor manera de portar Vox al poder. Hauríem d’inventar una manera catalana de parar els peus a la ultradreta que sigui justament negar-se al xantatge de Podem, PSOE i ERC. No som nosaltres qui porta l’extrema dreta. Sou vosaltres.