Albano-Dante Fachin: ‘Hem de treballar perquè hi hagi més primers d’octubre’

Albano-Dante Fachin no es guarda res al pap quan respon. Expressa sense complexos les seves contradiccions i també despulla les dels altres, sobretot la dels ex-companys de parlament i de partit. Proposa que, per sortir d’aquest desconcert en què es troba l’independentisme, convé deixar clar que hi ha qüestions que no se saben com abordar. Creu que la creació d’un nou espai entre independentistes i la gent compromesa amb el dret de decidir que també estigui contra el rei i el règim del 78 seria bàsic per a encarar el futur. L’ex-dirigent de Podem considera que després del primer d’octubre es va crear un nou ‘nosaltres’, els qui creuen fermament amb el dret de decidir. Un ‘nosaltres’ que reivindica com a majoria del país, enfront dels unionistes.

—Ara vénen unes quantes dates assenyalades. La primera, l’Onze de Setembre. Serà un dia important?
—Sempre ho és, però aquesta vegada ho serà més, perquè serà el tret de sortida d’un munt de coses que passaran. És el preludi d’un parell de mesos que seran trepidants. No tan sols per l’octubre, sinó també pel que pot passar arran del judici.

—S’han de fer més accions a les presons?
—Em sembla una bona idea per a fer-los companyia, perquè ens sentin. Però, més enllà de la qüestió personal, aquests actes també són una manera de mantenir viva la situació d’excepcionalitat que vivim. Són actes imprescindibles perquè no normalitzem aquesta situació injusta. No ens podem acostumar a passar per davant una presó sabent que allà hi ha tancats l’Oriol Junqueras, la Carme Forcadell, el Jordi Sànchez o el Jordi Turull…

—Som Alternativa, la vostra nova formació, s’ha reunit fa poc amb el president Quim Torra, amb ERC, la CUP i el Procés Constituent. Els heu demanat que trobin un espai on generar consens més enllà dels independentistes…
—Tot plegat ve d’una reflexió molt senzilla, que no sé per què costa tant d’entendre. La realitat diu que tenim un 48% d’independentistes. Això és així. Però resulta que hi ha una maquinària d’estat i del bloc del 155 que s’activa i comença a crear un relat que diu que aquest 48% és una minoria que es vol imposar a una majoria, que no arriba a la meitat. Això és fals! Primer, el 48% d’independentistes és una xifra enorme i no es pot no escoltar aquesta gent. Però, segon, si a aquest 48% afegim tota la gent que està farta del règim del 78, que no vol un rei, que està disposada a desobeir per exercici el dret d’autodeterminació, som una majoria clara. Recordo que hi va haver 200.000 persones que el primer d’octubre van votar que no. Per tant, som majoria si busquem la manera de treballar conjuntament l’espai independentista amb aquest altre espai, que pel que sigui no és independentista però té clar que Catalunya té dret a l’autodeterminació i està disposat a treballar per poder exercir-lo. Dic ‘som’, comptant els qui són independentistes i el qui no. Hi insisteixo, som majoria i una majoria clara.

‘Som majoria si busquem la manera de treballar conjuntament l’espai independentista amb aquest altre espai, que pel que sigui no és independentista però té clar que Catalunya té dret a l’autodeterminació’

—Però això és possible?
—A Som Alternativa fem un matís: hem de tenir en compte d’on venim. Nosaltres érem en un espai com el de Podemos o els ‘comuns’ que estava contra el règim del 78 i contra la monarquia i que defensava el dret d’autodeterminació. El prier d’octubre provoca una fractura dins d’aquest espai, perquè arriba una oportunitat d’exercir allò que es defensava de paraula i no es fa. Hi ha un espai que no se sent interpel·lat, que diu que això no va amb ells. Parlant de Coscubiela i Rabell, però també de Pablo Iglesias.

—Què voleu dir concretament?
—Que quan nosaltres diem que cal crear un espai més enllà de l’independentisme, les persones que en formin part han d’estar radicalment compromeses amb l’autodeterminació. Això vol dir que davant una situació com la de l’1-O no esperarem el permís de l’estat. Farem allò que diem. I no passarà com va passar amb Coscubiela, que deia que estava a favor del dret d’autodeterminació però després va dir que l’1-O era un cop d’estat. El matís és important.

—El Consell de la República podria contribuir a donar forma a aquest espai?
—Què jo sàpiga encara no s’ha definit gaire com ha de funcionar el Consell de la República. Si entén i comparteix la necessitat que l’independentisme es coordini més enllà de si mateix, podria ser un bon espai. La República no és la dels independentistes. És la República dels demòcrates. Per tant, si el Consell de la República entén aquest raonament, seria perfecte. Els independentistes viuen moments de desconcert, és obvi que els partits independentistes ara tenen moltes diferències i dificultats per a definir una estratègia. Potser és tan senzill com posar les diferències sobre la taula i arribar a un acord. Estaria bé que hi hagués un espai d’aquesta mena on es pogués fer això.

‘La República no és la dels independentistes. És la República dels demòcrates.’

—Qui hauria de formar part d’aquest espai?
—Tota aquella gent que es va sentir interpel·lada pel primer d’octubre i que està compromesa amb tot allò que aquest dia representa. Però no som nosaltres qui ho hem de dissenyar.

—Quina ha estat fins ara la resposta dels partits independentistes a la vostra proposta?
—Ens han escoltat i sembla que els interessa la idea. Però trobo lògic que pensin que primer ens toca a nosaltres conformar aquest espai de no independentistes compromesos amb el primer d’octubre.

—Després de tot el que heu explicat, hi veieu els ‘comuns’, en aquest espai?
—És obvi que dins els ‘comuns’ hi ha gent que té aquest compromís amb el primer d’octubre. Per exemple, en Jaume Asens o la gent anticapitalista, però són minoria. Lamentablement, s’han imposat més les tesis de Coscubiela i Rabell, que no les de Jaume Asens, per dir-ho esquemàticament. Per tant, dins aquest espai hi ha aquesta sensibilitat, però no és la que mana. Hi mana el sector que ha deixat de defensar la radicalitat democràtica que es va imposar el primer d’octubre. Avui veiem gent de la direcció de Catalunya en Comú defensant les tesis que diuen que el primer d’octubre va ser un cop d’estat, un atac a la democràcia. Hi pot haver més casos com els aplaudiments del PP, de Ciutadans i dels socialistes a la intervenció d’en Coscubiela perquè s’ha imposat aquesta via. Això ho veiem quan es tanca la porta a persones com Elisenda Alemany, que no és una independentista radical malvada com diu La Razón, sinó que senzillament contacta amb les idees del primer d’octubre.

‘Una altra cosa és que Iniciativa i les seves idees hagin aconseguit d’ocupar i colonitzar la idea inicial dels ‘comuns’ i Podem’

—Hi ha un moment que aquestes actituds us sorprenen?
—Jo vaig ser un dels vint-i-cinc signants del manifest fundacional de Podemos, que deia molt clarament que s’havia de trencar amb el règim del 78 i que havíem de donar suport a la consulta del 9-N… Avui, quan sento gent d’Iniciativa recriminar-me, a mi, que m’he passat presumptament a l’independentisme i no sé quantes històries més, només puc dir que llegeixin el manifest fundacional. Allà es deia tot molt clarament. Una altra cosa és que Iniciativa i les seves idees hagin aconseguit d’ocupar i colonitzar la idea inicial dels ‘comuns’ i Podem. Al final s’ha imposat la Iniciativa de tota la vida. Òbviament, jo puc haver canviat, però si algú ha fet un gir total, lamentablement no sóc jo, sinó Podemos.

—I per què passa això?
—La imposició del relat de Coscubiela té a veure amb la manera com es fa seguidisme de la línia marcada per Podemos des de Madrid. És la línia que diu ‘ara toca estar ferms al costat del PSOE’. Tots ens vam sorprendre quan, després de la votació a Pedro Sánchez, pràcticament tota la bancada de Podemos deia ‘sí se puede’, com si s’hagués aconseguit un gran èxit. Sembla que la idea que predomina ara és vendre això. Volen vendre que amb Pedro Sánchez ha arribat el diàleg. Oh! Quina meravella. Es veu clarament que això és fals.

—Podem ha comprat aquest discurs?
—Sí, la cosa que estranya és que Podemos hagi comprat tan acríticament aquest discurs. Veiem Ramon Espinar donant suport a la presència del rei a Barcelona el 17 d’agost sense ni tan sols exigir-li que demani perdó per les paraules del 3 d’octubre. Aquest és el partit que havia de lluitar contra el règim del 78? Com pot ser que ara defensin que el rei vingui sense demanar-li cap explicació? O que dirigents de Podem Balears diguin que no és el moment de fer un referèndum sobre la monarquia sinó de crear una comissió parlamentària? No érem el 15-M? No érem la mobilització i la gent del carrer? Ara no seria el moment de fer referèndums a tot Espanya? Ja no per l’independentisme, sinó per la tercera República i per deixar enrere el règim del 78, que és això que hem vingut a combatre. Què ha passat aquí? L’estratègia dels comuns ha quedat sotmesa a l’estratègia de Podemos, al més estil del PSC.

‘Aquest és el partit que havia de lluitar contra el règim del 78? Com pot ser que ara defensin que el rei vingui sense demanar-li cap explicació?’

—Què en queda, del primer d’octubre?
—Jo sempre cito Ramon Grosfoguel, que és un sociòleg porto-riqueny, que diu que el primer d’octubre és un esdeveniment que canvia la manera com una societat s’entén a si mateixa. Aquell primer d’octubre van passar coses que no havien passat mai en la política catalana. Gent de la CUP, del PDECat, d’Esquerra, gent de l’esquerra no independentista, anarquistes, tots van actuar units per portar a terme una acció política. Això no havia passat mai. Per tant, quan una societat fa allò que no havia fet mai, no es podrà tornar a entendre a si mateixa amb els ulls d’abans. Grosfoguel diu que quan s’arriba a aquest punt, s’ha de mirar com donar sortida a tot allò que es va aprendre col·lectivament. I ens adverteix que això, moltes vegades, requereix molt de temps. Perquè és tan nou i tan profund allò que ha canviat, que pot trigar a tenir una traducció política. Com a contrapartida, diu, normalment el canvi és tan profund que ja no és reversible. Jo crec que aquesta irreversibilitat ens porta a dir que hi ha un nou ‘nosaltres’. I és aquest nou ‘nosaltres’ ha de marcar la política catalana. Aquest nou ‘nosaltres’ no desapareixerà encara que ens passem vint anys barallant-nos amb Felipe VI. Existeix i no es pot esborrar. És això que importa. Hem de construir sobre això.

—Personalment, què us evoca aquesta data?
—La nit abans vam ser al Centre Cívic de Breda, on jo vaig votar. Me’n vaig anar a dormir cap a les dues, però a les sis ja tornava a ser allà. Hi era tothom. Vam votar i va ser molt bonic. Després, vaig anar a Barcelona i va ser molt emocionant entrar pel carrer Mallorca i veure aquelles cues. Jo no ho havia vist mai. Després, vaig anar cap al parlament i recordo que hi havia un mosso d’esquadra a la porta que feia guàrdia i em va venir a abraçar gairebé amb llàgrimes als ulls. Fixa’t, jo abraçant-me a un mosso. A partir d’allà, recordo ser a la seu de Podem. Vam estar moltes hores mirant què passava. Jo sóc molt contrari a convertir el primer d’octubre en una efemèride i prou. Crec que tots ens vam llevar aquell matí d’una manera i vam anar a dormir essent uns altres per sempre. Aquella sensació de pensar que tot allò ho feia la gent va ser molt intensa. Jo no ho havia vist mai. Aquell dia, la gent manava. La sensació aquella de ‘manem nosaltres, ho fem nosaltres’ és la més profunda d’aquell dia.

‘Vaig anar cap al parlament i recordo que hi havia un mosso d’esquadra a la porta que feia guàrdia i em va venir a abraçar gairebé amb llàgrimes als ulls. Fixa’t, jo abraçant-me a un mosso’

—Una sensació que també es va repetir el 3 d’octubre. Reivindiqueu molt aquell dia.
—El 3 d’octubre a la nit va haver de sortir el rei. Perquè als carrers de Barcelona hi havia la revolta popular més gran que s’ha viscut a Espanya en quaranta anys. Allà hi érem tots. Jo vaig veure a la plaça de la Universitat gent amb banderes espanyoles, no republicanes. Era gent indignada que deia que amb el seu nom, no. Com no reivindicar aquella presa de consciència? Ciutadans, el PP i el PSC volen que ens creiem que tothom que se sent espanyol comparteix les seves mandangues. Hem de saber explicar que això no és cert. Són minoria, perquè el 3 d’octubre també hi havia molta gent que ni tan sols havia anat a votar però que va sortir al carrer per dir ‘per aquí no passo’.

—Aquell octubre éreu diputat. Van ser uns mesos realment complicats, com els recordeu?
—Va ser tan trepidant! Amb l’Àngels Martínez hem escrit un llibre intentant posar una mica d’ordre a aquesta marató d’esdeveniments. Encara estic impactat pel que ens va tocar viure allà. Era impressionant veure una institució explorant els seus límits. Per algú que ve del 15-M, que deia que l’error era el sistema, veure el parlament explorar els seus límits va ser molt bèstia. No crec que gaires parlaments hagin entomat un repte tan important, amb tots els errors que es van cometre. Em considero un privilegiat.

‘Tothom recorda que en Rabell i en Coscubiela van ensenyar el vot, però la Jesssica Albiach, avui diputada de Catalunya en Comú, i la Marta Ribas, encara diputada del parlament, també van ensenyar el vot’

—Un altre dia decisiu va ser el 27 d’octubre, quan part del vostre grup parlamentari va ensenyar que votava no.
—Això va ser el més fàcil d’aquell mes d’octubre. Va haver-hi molts debats i moltes tensions, aquells dies. Era una sensació contradictòria per a tothom, però la decisió del 27-O era molt fàcil. Era tan obvi que no es podia ensenyar aquell vot. Recordo que vaig ensenyar el meu vot al meu grup parlamentari, i hi havia uns fotògrafs i els vaig demanar que baixessin les càmeres perquè no volia que es veiés el meu vot. Va ser molt fàcil, però a la vegada va ser la ruptura total amb un espai que, lamentablement, encara avui dia reivindica com a bo el gest d’haver ensenyat el vot. Tothom recorda que en Rabell i en Coscubiela van ensenyar el vot, però la Jesssica Albiach, avui diputada de Catalunya en Comú, i la Marta Ribas, encara diputada del parlament, també van ensenyar el vot. Quan ens tornem a trobar en una situació així, què farà aquesta gent? Tornaran a deixar de banda les mínimes regles de repressió i de justícia? Encara no tenim resposta.

‘Ara noto que s’ha perdut aquella connexió que hi havia entre la gent mobilitzada i les institucions. Aquella unió es va començar a perdre el mateix 27 d’octubre’

—Quina crítica feu a l’independentisme?
—La veritat és que vull mirar al futur i no al passat. Ara noto que s’ha perdut aquella connexió que hi havia entre la gent mobilitzada i les institucions. Aquella unió es va començar a perdre el mateix 27 d’octubre. I no s’ha recuperat. I això em preocupa. Potser també va faltar que es tractés la gent com adulta. Es deia ‘vinga, en divuit mesos farem la República’ o ‘tenim preparades totes les estructures d’estat’. Com si tinguessin por que si no ho deien, la gent no els entendria. Potser la crítica que puc fer és que aquesta connexió entre les institucions i la gent no es pot basar a tractar la gent com si fos menor d’edat. Moltes vegades no van ser prou sincers. Per sort, la gent ha demostrat molta maduresa política. I per tant, això no s’ha de repetir.

—Què s’ha de fer que aquest primer d’octubre?
—És una data important, però em fa por que es converteixi en una efemèride més. Seria un error. Al meu entendre, el que es faci aquest primer d’octubre hauria de ser bastant fidel a allò que va ser, una cosa feta des de baix, feta poble a poble. Si alguna cosa ens va sorprendre aquell octubre, és que ens podríem trobar per fer coses amb gent amb qui normalment no ens trobàvem. Per tant, seria un bon moment per a retrobar-nos. Hi ha molta gent que es va conèixer aquells dies. Per una altra banda, seria un bon dia per a recordar que més enllà dels presos i els exiliats, molta gent anònima va patir i encara pateix les conseqüències d’haver participat en el referèndum. S’hauria de recordar aquesta gent, des del Roger Espanyol, que va perdre un ull, fins al qui ha rebut multes o ha estat citada a declarar.

‘Depèn de quin sigui el resultat del judici, aquest país no pot romandre com si això fos una decisió tècnica més.’

—Durant el judici què s’ha de fer?
—Depèn de quin sigui el resultat del judici, aquest país no pot romandre com si això fos una decisió tècnica més. Haurem de veure com es desenvolupa, però si es compleixen les previsions, crec que aquest país hauria de respondre amb una contundència similar a la de l’1 i el 3 d’octubre. El judici hauria d’activar allò que vam aprendre el primer d’octubre.

—Quin ha de ser el paper dels presos polítics?
—El millor paper que poden fer és mantenir-se forts i tenir clara la seva condició de presos polítics. Pres polític vol dir que encarnes una part molt important del conflicte. Davant la seva situació, el paper l’hem de tenir nosaltres. Els hem de donar suport, ser al seu costat i entendre que qualsevol de nosaltres podríem ser al seu lloc. Jo no m’atreviria a dir als presos polítics què han de fer en l’àmbit personal. En l’àmbit polític, han de ser conscients de la seva condició. Que no es rendeixin.

—I els exiliats?
—Que tothom ho faci tan bé com pugui. Intentant ser fidels a la idea del primer d’octubre. Tothom té un paper.

—Quin paper vol tenir Som Alternativa a les municipals?
—De la mateixa manera que nosaltres vam anar-nos-en de la direcció de Podem, molta gent va fer igual als municipis. Ara mirem de coordinar-nos, també en l’àmbit local, on hi ha assemblees que no han parat de treballar. Les municipals són un repte en molts sentits. Està clar que molta de la nostra gent se sent més còmoda treballant amb la CUP o fins i tot amb Esquerra que no amb el PDECat del seu poble. Això és una realitat, perquè hi ha molta gent a qui l’1-O no li serveix per a esborrar les diferències ideològiques. Però, al mateix temps, també passa que hi ha gent que en aquell moment era de Podem i que l’1-O es va trobar treballant braç a braç amb votants del PDECat sense cap problema. Encara més, junts van provocar un dels sotracs més importants per al règim del 78, que era el motiu pel qual havien entrat a fer política. Per tant, hi ha dues coses que s’han de posar a la balança. I segurament caldrà veure com s’organitzen a cada municipi.

‘Hi ha molta gent que feia anys que treballava amb el projecte de Podem que han marxat del partit, però no preveuen pas quedar-se a casa’

—Però ja heu començat a organitzar-vos?
—Sí, hi ha molta gent que feia anys que treballava amb el projecte de Podem que han marxat del partit, però no preveuen pas quedar-se a casa. Parlem sobretot amb la gent de Procés Constituent i la CUP, i gent d’Esquerra de diversos municipis. En aquestes municipals, hem d’aspirar a traduir políticament allò que va passar el primer d’octubre.

—Com?
—Això és més complicat. Pot ajudar molt si a escala de país es fa aquest debat, que ara mateix als partits independentistes els costa. Ens hem de demanar quina és l’estratègia que s’ha de seguir, partint de la nostra diferència. Si hi ha aquest debat, serà més fàcil d’encaixar el que volen dir les municipals. Hi ha una realitat. Les municipals reparteixen molt poder i els partits depenen molt d’aquestes eleccions. No ho dic com una crítica, sinó com una constatació.

—Una estratègia comuna hauria de ser la prioritat de l’independentisme?
—No es pot demanar a ningú que tingui una recepta de com s’han de fer les coses. Però com a mínim, com que ens necessitem, hauríem de fer l’esforç de compartir. A vegades, quan sento que la CUP no es reuneix amb Junts per Catalunya o Esquerra, penso que la situació és greu. Ho vam veure fa unes setmanes. És normal i forma part d’un procés. Ara caldria un espai comú, ja sigui el Consell de la República, com hem dit abans, o una altra cosa. L’independentisme s’ha de marcar una fita tremendament complexa, sembla que la lògica partidista porta a dir ‘jo sé què s’ha de fer, fieu-vos de mi’. Però estaria molt bé acceptar i incloure en l’estratègia que hi ha una part que no sabem com s’ha de fer. És allà que alçarem la mà i direm que tampoc no tenim la solució, però que hi ha una cosa que sí que s’ha de fer: ser majoria. Això ens ha de permetre d’enfrontar-nos a un munt de coses. Qui som? Qui inclou aquest ‘nosaltres’?

‘Jo no crec, com diu tothom, que això sigui l’enèsima refundació de Convergència. A Puigdemont no el veig com Pujol, ni tampoc com Mas’

—Qui també proposa de treballar per crear un corrent més ampli és Carles Puigdemont. Què en penseu, de la Crida?
—Ara diré dues coses contradictòries. Jo no crec, com diu tothom, que això sigui l’enèsima refundació de Convergència. A Puigdemont no el veig com Pujol, ni tampoc com Mas. Per tant, la lectura que la Crida és una refundació del PDECat i prou em sembla molt curta, molt interessada. És no voler mirar què passa a Catalunya, ni què li passa a la gent. Ara, que al final podria ser una refundació? Sí. El perill que finalment ho sigui hi és, i s’hauria d’esvair amb el temps. Ho sabrem quan debati sobre les polítiques socials. Si la Crida diu ‘nosaltres continuarem privatitzant l’Institut Català de la Salut perquè creiem que això és bo per a la República’, llavors serà una refundació de Convergència. Ara, fins i tot en el cas que acabi esdevenint una refundació de Convergència, s’hauria de veure en quins termes i on es pot actuar conjuntament, de la manera que convingui a cada moment, tenint en compte tot el que vivim.

—Quines creieu que han de ser les prioritats del govern de la Generalitat a curt termini?
—Molta gent entén que sortir del règim del 78, deixar enrere la monarquia i aquest estat espanyol caduc. Tot això té a veure amb viure d’una manera més justa i que la gent pugui ser més lliure. Poder viure amb els valors republicans: la igualtat, la fraternitat i la llibertat. Per mi, sense igualtat no pot haver-hi cap mena de República. I això que dic no té res a veure amb el fet que sigui d’esquerres, és una constatació. Si el projecte no porta per bandera que la gent visqui millor en una societat més igualitària, no podrà avançar. Que la Generalitat sigui una màquina de produir igualtat crec que és la millor eina republicana que podem tenir ara mateix. I ho ha de fer d’una manera radical. I si no ho pot fer, ho ha de dir: ‘hem arribat fins aquí amb les eines que tenim i no podem anar més lluny.’

‘Hem de treballar perquè torni a haver-hi més primers d’octubre. No es repetirà una situació com aquella si no la provoquem’

—Es parla de noves oportunitats. En veieu cap, a curt termini?
—Hem de treballar perquè torni a haver-hi més primers d’octubre. No es repetirà una situació com aquella si no la provoquem. Faré tant com pugui i estigui a les meves mans perquè torni a passar totes les vegades que calgui. Quan sento Pedro Sánchez i el rei, estic convençut que el primer d’octubre tornarà i tornarà multiplicat, perquè no hi ha cap resposta al que va passar. Serà a curt termini? Depèn de la capacitat que tinguem de construir estratègia i lluites compartides, que diria en Jordi Cuixart.