Albano-Dante Fachin: “Jéssica Albiach fa el discurs d’Inés Arrimadas”

Albano-Dante Fachin (1976) es mira la política amb intensitat, ara dins el projecte periodístic Octuvre, que analitza en vídeos i articles des del paper dels lobbys en el fons europeus espanyols fins al perfil d’Olga Pané, candidata del socialista Salvador Illa a consellera de Sanitat. Fachin coneix la política per dins, perquè va ser diputat al parlament per Catalunya Sí que es Pot, però les desavinences sobre el sobiranisme amb Coscubiela i Iglesias van portar al trencament. Després es va presentar pel Front Republicà a les espanyoles, sense obtenir cap escó. Ahir VilaWeb va entrevistar Albano-Dante Fachin per telèfon per saber com veu els resultats del 14 de febrer, les negociacions per a formar govern i el paper dels comuns, que ell coneix tan bé.

—Com els valoreu, els resultats electorals?
—La cosa que em crida més l’atenció és que de la mateixa manera que el 21 de desembre de 2017 l’estat aposta per Ciutadans com a eina per a treure’s del mig l’independentisme, i va fallar, avui veiem que aquest paper l’ocupa el PSC, i torna a fallar. L’espanyolisme torna a fallar a l’hora de voler girar full. No poden girar full amb les urnes. I per això crec que continuen la via repressiva. Amb les urnes, no se’n surten. Segon: mira que n’està farta, la gent independentista, dels seus representants. Doncs, malgrat tot això, torna a haver-hi majoria independentista. És a dir, el resultat és malgrat els partits. No gràcies als partits. I, en tercer lloc: en aquestes eleccions s’havia de dirimir l’estratègia a seguir dins l’independentisme. Hi ha valoracions per a tots els gustos, però la meva és que la major part de l’independentisme s’ha cansat de la presa de pèl de les taules de diàleg. En vots i escons, la majoria de l’independentisme ha dit prou a deixar-se prendre el pèl per Madrid.

—Sumeu Junts i CUP per una banda, i ERC per una altra?
—Sí. Junts i CUP són dos partits que no van donar suport ni a la investidura ni al pressupost.

—També és veritat que la CUP, demanant més temps, i ser més, s’acosta a l’anàlisi d’ERC.
—La idea del diàleg és bona. Com la de ser més. I com la de veure que potser no tot és tan ràpid. Ara tot això no vol dir que calgui anar a Madrid a fer de “pagafantes” del PSOE. Quan l’estratègia destil·la impotència, la gent se’n cansa. Que la conjuntura no et permet de dir que d’aquí a divuit mesos serem independents? És probable. I potser és un aprenentatge. Però una altra cosa és dir “tornem a l’autonomisme i ja en parlarem d’aquí a deu anys”. No. Si necessitem deu anys, parlem-ne ara. I posem-nos-hi ara. No d’aquí a deu anys.

—El govern ideal, per Fachin, quin seria?
—Les formacions que han de ser a dins del govern, i a fora, jo no ho sé. No sé si la CUP ha de ser dins o no. No sé si ha de ser CUP i ERC, amb suport de Junts. No ho sé. Però sí que sé que el govern ha de ser fruit d’un pacte entre els partits independentistes. Ho tinc clar. I després hi ha aquesta idea d’incloure més gent. Més gent, tanta com vulguis, però aleshores aquí entra l’anàlisi de quin paper hi fan els comuns.

—I quin paper hi fan?
—Els comuns són un partit espanyolista i unionista que farà tant com pugui per impedir una estratègia independentista. Fixeu-vos: sempre he defensat que és fonamental de buscar maneres i espais on puguin actuar conjuntament independentistes i gent que no ho és. Gent que no ho és, però que és gent compromesa amb el dret de decidir. Passa que aquesta gent no són els comuns. Els comuns no són els representants d’aquells catalans que fan passar davant el dret d’autodeterminació i que acceptarien que, si la majoria és independentista, Catalunya esdevingués un nou país. No ho són. Els comuns són els representants de “callo, però a la mínima em poso del costat de la Guàrdia Civil i del rei d’Espanya”.

—Va haver-hi un moment que els comuns es presentaven com un espai frontissa. Al mig dels independentistes i els unionistes.
—Aquest espai frontissa es va trencar a l’última sessió del parlament, quan una part del grup vota ensenyant el vot “no” i una altra part decideix de no ensenyar el vot (Nuet, Giner, Castells i jo). Jo vaig trucar a Jaume Asens. “Jaume, és veritat que si ensenyem el vot fem que la situació jurídica dels independentistes es compliqui?” Hi ha dubtes, em va dir. I en vista del dubte, vaig dir que era millor no ensenyar el vot. Per si de cas. Ara la Jéssica Albiach ha dit que aquell dia votàvem contra la unilateralitat. No. Podies votar-hi igualment en contra, però sense ensenyar el vot per motius antirepressius. En un moment delicat i complex, ella sempre farà costat a allò que es digui a Madrid. Pablo Iglesias estava desesperat que no semblés que el seu grup tenia connivència amb els independentistes. Aquell dia la frontissa es trenca. És un exemple que ha passat a la societat. I ara els comuns no són els representants d’aquest espai, de la gent que pot votar que no, però accepta el sí si és guanyador, i fa passar el dret de decidir a davant. Gent com jo pensava que aquest espai era imprescindible que s’organitzés i que els comuns l’organitzessin. Però no ha passat. Per exemple, Xavier Domènech no ha explicat mai per quines raons se’n va anar. Els anticapitalistes també se n’han anat, com Nuet, Castells, Albano. Avui als comuns s’hi han quedat els que van ensenyar el vot “no”.

—Quins moviments en podem esperar, d’aquest espai, els quatre anys vinents?
—No ho sé. I ells tampoc no ho saben. És una improvisació constant. Mireu la campanya que han fet sobre el supremacisme de Junts per Catalunya. El 2017 aquest era el discurs d’Arrimadas. Jéssica Albiach ha fet el discurs d’Arrimadas. Crec que aquesta gent continuarà enfonsant-se, desaprofitant la necessitat d’articular aquest espai. Ja no ho faran. Estan descartats. Tindrem sis diputats, vuit diputats, en aquesta posició.

—Com el veu, el debat sobre el supremacisme, un català d’origen argentí?
—La societat catalana, demoscòpicament, no deu ser ni més racista ni menys que qualsevol altra. Crec. Sí que et dic que jo vinc d’un país, Argentina, on a ningú no se li acudiria de dir que algú, pel sol fet de reivindicar la seva argentinitat, i l’orgull de pertànyer a la comunitat, sigui un supremacista en cap sentit. La bandera argentina és tant propietat de la dreta com de l’esquerra. El fet nacional com a supremacisme és impensable. Jo sempre em pregunto, amb aquesta mirada argentina, com pot ser que a una gent que té una identificació nacional, com ho són els catalans, pel fet d’expressar-la i intentar fer-la valdre, sigui per la llengua, o les arrels, com pot ser que els acusin de supremacisme? És justament un dels senyals més clars de l’opressió nacional dels catalans: tu no pots enorgullir-te de qui ets. I si ho fas, ets un supremacista.

—Comenteu la frase “Junts és de dretes i PSC és d’esquerres”.
—PSC és esquerra? Nosaltres, i més gent, va ser capaç d’entendre una cosa: els greus problemes de la sanitat publica catalana eren fruit d’un pacte entre Convergència i el PSC. Doncs els comuns, cada cop que deixen fora el PSC de la crítica a les retallades, contribueixen a mantenir intacte un sistema corrupte que va en contra de la sanitat pública. Cada cop que amaguen que el PSC va ser un pilar fonamental a l’hora de fer un model sanitari contrari als interessos generals, són còmplices de la privatització i la corrupció. Nosaltres sempre vam parlar de la sociovergència sanitària, i una de les potes que articulava aquesta unió era el Consorci Hospitalari de Catalunya. Fa dues setmanes la Sindicatura de Comptes ha fet un informe denunciant la magnitud de la corrupció al consorci. I Metges de Catalunya n’ha demanat la dissolució. Quan vas a mirar els càrrecs actuals, veus que hi ha els socialistes. I veus que hi ha els convergents, però la majoria són els del PDECat, no els de Junts. Hi veus Montserrat Candini, Manel Farré i companyia, que han fet campanya per Àngels Chacón. I també hi veus la senyora Olga Pané, proposada per Salvador Illa com a consellera de Sanitat pels socialistes, que ha estat una de les arquitectes d’aquest sistema corrupte del consorci. I ara en forma part com a assessora. Els he demanat la seva història de càrrecs, i no me la volen donar. Ja ho veurem. Mentre el suposat PSC d’esquerres proposa una de les arquitectes de la sanitat corrupta, és el PDECat qui hi té la gent, més que no pas Junts per Catalunya.

—Voleu afegir res més?
—Tinc una idea ficada al cap. Em fa l’efecte que en aquest moment d’espera del govern independentista, o del govern d’una altra opció, o de possible repetició d’eleccions, em fa l’efecte que no tan sols hi ha en joc el govern català. També l’estat s’hi juga la seva supervivència i segona transició. El rei va fer el llest el 3 d’octubre de 2017. I encara no ha pogut guanyar. Ara veiem els aldarulls i veig que la virulència amb què en parlen els mitjans de comunicació i les patronals, per criminalitzar la CUP, i per fer impossible un govern independentista, és un manual de desestabilització dels que no van poder guanyar a les urnes. Ells no paren. No frenen. Fa dies que hi dono voltes. Recordeu que enmig de l’estat d’alarma Felipe VI va retirar l’assignació reial a Juan Carlos I, quan es va publicar que Juan Carlos I tenia diners a l’estranger? Ara la monarquia haurà de demanar perdó, deien. Doncs no. L’imperi no demana perdó. Mai. Aquest 23-F, després de tenir les proves que ‘los borbones son unos ladrones’, Felipe VI es planta al congrés i reivindica la figura de Juan Carlos I! L’imperi no demana perdó ni dialoga. Ho enllaço amb el començament de l’entrevista: l’imperi no dialogarà. O l’obligues a agenollar-se, o l’imperi et passa per sobre. I és una pena. Perquè jo, tot això dels ponts i l’Espanya fraterna i republicana i federal, doncs penso que seria ben bonic. Però ara mateix no hi és. No hi és.