Alba Sabaté: “La identitat és quelcom que es busca constantment”

L’Alba Sabaté va néixer a Manresa el 1962, però de ben petita va anar a viure a Girona. Al quiosc de Sant Narcís la coneixien com La Cuento, perquè sempre volia un conte, i a l’institut va estudiar ciències fins a COU. Però a segon de BUP va tenir un professor de literatura que li la va fer estimar i en el darrer moment, i per a disgust del professor de Matemàtiques, va optar per la Filologia Catalana. És professora des dels vint-i-quatre anys i ha publicat cinc novel·les aquests darrers vint-i-cinc anys. El 2015 va ser finalista del premi Prudenci Bertrana amb L’hotel blanc de la platja i ara ens aporta Galetes de mel i gingebre, un llibre apassionant que se centra en la relació entre la Renata, una noia sense mare que es pinta les ungles i es tinta el cabell de manera compulsiva, i l’Arnau, un noi que es fa fotografies vestit de noia i les penja a Instagram. La identitat, la sexualitat, el suïcidi són alguns dels temes que planen per una novel·la arriscada i depurada des del punt de vista literari, una petita joia que torna a lliurar als lectors aquesta outsider que es considera tant professora com escriptora. Del llibre, de literatura i d’ensenyament de literatura parlem amb ella.

―Vàreu debutar el 1994, però de llavors ençà només heu publicat cinc novel·les, i de l’anterior, L’hotel blanc de la platja, ja en fa cinc anys…
―Sóc lenta escrivint. Una cosa és tenir la idea, però jo vull entrar en una vida i que vagi madurant i que paral·lelament maduri la frase, la cadència. Per mi, la literatura és llengua, és trobar el to, els silencis, els punts suspensius. Tot això requereix posar-s’hi, i jo treballo l’escriptura com a plaer i escriure m’agrada molt, però potser un dia a la tarda faig un paràgraf i em sento molt contenta i l’endemà l’esborro.

―Això fa que depureu molt l’estil, les frases, des de les més elaborades fins aquell paràgraf que potser és només una frase construïda amb tres substantius…
―El traductor Xavier Pàmies ho explica molt bé: es tracta d’escriure de manera que quan ho llegeixis no t’encallis. De vegades, quan escric una frase amb tres substantius cal veure que estan molt ben escollits i que són aquells precisament pel seu nombre de síl·labes, per exemple.

―També opteu, una vegada més, per no posar les acotacions que marquen els diàlegs…
―Perquè em poso en el cap del personatge i allò que llegim és un tot continu. En aquest cas, és la Renata qui ens explica la història uns cinc anys després que hagi passat i la va reelaborant, i en aquest procés l’escriptura m’agrada més així. Ja ho havia fet altres vegades.

―Una altra marca de la casa són personatges femenins molt potents…
―Crec que totes les persones són molt potents, quan hi entres. La gran virtut de la literatura és poder entrar dins el cap d’altres persones. Tot sovint, a la vida real, penso que pagaria per entrar en el cap d’algú per veure com té organitzades les neurones, perquè sempre som dins el nostre cap. Per això, en literatura, quan entres dins un cap, és igual si és masculí o femení, pots crear diferentment i això és màgic.

―Una cosa que sí que és arriscada, potser, és entrar dins el cap d’aquests adolescents que protagonitzen Galetes de mel i gingebre…
―No us diré que no. A Aniversari parlava més de la gent gran, i a L’hotel blanc de la platja, de la gent de mitjana edat, i he de reconèixer que m’ha costat parlar de joves. Sobretot, vull deixar molt clar que, tot i que és una novel·la que la poden llegir els joves perfectament si volen, no és en cap cas una novel·la juvenil, sinó protagonitzada per joves. Jo treballo amb joves des dels vint-i-quatre anys i abans ho havia estat, de jove, i tenia molt de material de primera mà.

―La vostra novel·la també és valenta perquè parleu del suïcidi, i per partida doble. Tinc la sensació que no en parlem prou…
―Més que del suïcidi i de les raons que tenen els dos personatges per a fer-ho, que no hi entro, jo volia parlar sobretot de com pateix la gent que es queda aquí, ells són els qui no ho poden entendre mai, i m’interessava explicar com pots viure després d’això sabent que no ho pots entendre. La Renata es crea una memòria falsa dels records de la seva mare i vol pintar-se i tenyir-se el cabell i l’Arnau es vesteix de dona potser per retenir la seva germana bessona, les actituds dels dos són com nanses a la vida.

―Aquest llibre també és una interrogació o una recerca sobre la identitat…
―Sí, però no tan sols dels adolescents, sinó també dels grans: la mare de l’Arnau i el pare de la Renata també han estat tota la vida buscant aquesta identitat. És quelcom que es busca constantment, la primera vegada que tens sexe, i més ara que tot és tan obert, i no saps si t’agraden els nois o les noies, o en el cas dels estudis, que molts els comencen i si no els agraden, canvien i fan una altra cosa.

―I també és molt complexa la relació que tenen tots dos amb la sexualitat, amb la pròpia i amb l’aliena…
―Però és que això no és fàcil a la joventut, en aquestes primeres relacions on ho vols tot però també dubtes sobre l’altra persona. Per això hi ha tanta mobilitat, tants canvis de parella entre els joves, perquè escollir és fer-se gran. En general, som gent solitària i tirem endavant perquè estem amb gent i hi ha aquesta dualitat de l’altra persona que et mira i et construeix d’una altra manera.

―La Renata també cerca molt ser filla, oi? No cerca una mare, sinó ser filla…
―Sí, la mare és la nansa que li falta, la de filla és la identitat que no té i que busca i per això inventa records i històries falses, que tots ens les anem creient.

―Aquesta història que expliqueu està sòlidament ancorada en el nostre present…
―Bé, és que quan llegeixes les novel·les del segle XIX aprens com es vivia aleshores, les novel·les també tenen una funció descriptiva de la vida i, per tant, jo he de descriure la nostra vida, la novel·la també és deutora de l’època en què s’escriu…

―Cinc novel·les en vint-i-cinc anys i alguns us consideren un dels grans tresors ocults de la nostra literatura, però aneu una mica a contracorrent, com si fóssiu un poc una outsider. Hi esteu d’acord?
―És que jo públicament em considero professora i m’encanta la meva feina, i també m’encanta escriure, és una de les meves grans passions. La meva identitat és ser professora i això de ser escriptor, no sé per què, però no vaig pel món pensant-ho. Però també ho sóc, d’escriptora, i m’agrada molt escriure i potser és com un pudor que no sé d’on ve. De vegades no sóc prou conscient que també sóc escriptora i que tinc cinc novel·les publicades. Sort de la Glòria Gasch i d’en Sam Abrams, que són dos suports molt d’agrair.

―I com arribeu a ser professora i a sentir aquesta passió per la vostra feina?
―Jo sóc professora des dels vint-i-quatre anys i sempre de llengua i literatura. Amb el temps, a l’institut et vas especialitzant i ara faig més literatura que altra cosa, tinc la sort d’explicar literatura universal i literatura catalana a l’institut Salvador Dalí del Prat de Llobregat. També els faig cultura audiovisual. És molt bonic poder explicar literatura a la gent jove, que ho tenen tot per descobrir.

―Assignatures que cada vegada són més optatives… Vull dir, que amb els actuals plans d’estudi, de literatura per a tots n’hi ha poqueta.
―Sí, i això és un gran problema, la literatura la veuen poc i a l’ESO depèn molt si al professor li agrada o no. Jo la poso a tot arreu, però em sembla que tenim un problema, que és que hi ha molts professors que són més de llengua i que això de la literatura ho deixen molt de banda.

―També és cert que hi ha alguns temes de la literatura que potser… No ho sé, penso en Bernat Metge, per exemple.
―Jo començo explicant que era una mica barrut i ja els tinc mig guanyats. I llavors explico allò de la tortura de Santa Caterina que escrivia Sant Vicenç Ferrer i els ensenyo com Bernat Metge ho posava en llenguatge de la cancelleria i amb la tortura ja els tinc guanyats, has de trobar esquers per atrapar-los. És com amb Ausiàs March i la diferència entre els amors carnals i espirituals…

―És a dir, tot depèn de tenir bons professors.
―És fonamental. Recordo molt el meu professor de literatura castellana, l’he buscat molts cops i no l’he trobat enlloc i m’agradaria dir-li gràcies. Jo anava a les classes de Rubert de Ventós a Girona i sempre deia que als alumnes se’ls ha de fer veure que allò que expliques t’importa moltíssim, t’apassiona, encara que faci mil vegades que ho expliques. Per explicar els accents en català, hi has de posar tota la gràcia del món.

―Heu tingut alumnes que us hagin vingut a dir gràcies?
―I tant. En això, les noves generacions són molt millor que abans, els costa menys. Al Prat, a més a més, els alumnes són molt macos, molt senzills i t’ho agraeixen tot molt. Jaume Aulet deia fa poc que ensenyar és que t’agradi pensar que davant teu hi ha persones com tu, que es poden avorrir i cansar, però a les quals els has de transmetre tot el que puguis perquè puguin aprendre, com la Renata i l’Arnau.