17.06.2024 - 17:30
|
Actualització: 17.06.2024 - 17:48
Alba Gómez Gabriel (Sant Pere de Ribes, 1983) ha guanyat el quaranta-quatrè premi Sant Joan de literatura catalana amb la seva òpera prima, Jo soc l’última plaça. La novel·la és una història coral, un mosaic d’històries quotidianes de diferents veïns que viuen a la plaça del Sol del barri de Gràcia de Barcelona, amb el rerefons d’una ciutat en una transformació convulsa cap a una gentrificació permanent.
En paraules de la guanyadora: “Jo soc l’última plaça vol fer-nos pensar en la possibilitat o la impossibilitat de trobar un lloc en aquesta ciutat, Barcelona. Quan parlo de la dificultat de trobar un lloc penso en un lloc social, si és possible no quedar-nos als marges de la ciutat; també penso en un lloc físic, un habitatge, i si és possible trobar una llar des d’on construir vincles en aquesta ciutat ara mateix.”
Continua: “L’obra intenta d’explicar que tots som vulnerables en diferent grau i manera i intenta de treure les etiquetes i humanitzar diferents habitants en un espai. Humanitzar persones que la ciutat deshumanitza. La novel·la narra les vivències d’un seguit de veïns que habiten una finca que dóna a la plaça del Sol, però que és una metàfora d’unes altres places. Són històries petites d’aquests veïns: una persona que no té habitatge, que viu en un no-lloc (un hotel que es construeix a la plaça); també hi ha un personatge misteriós que arriba a la plaça i ningú no sap què hi fa; i dins la finca hi ha quatre pisos: en el primer, una noia jove que té el vincle amb la propietat i la memòria del passat de la finca, i és música; en el segon, un catedràtic d’universitat que viu una pèrdua; el tercer l’habita una parella que té problemes; i en el quart hi trobem una noia jove. I com a rerefons hi ha aquesta ciutat que es transforma, que perd la genuïnitat, que es gentrifica, que es converteix en un aparador.”
Però aquesta Barcelona que ha canviat tant només és al rerefons de la novel·la, adverteix Gómez Gabriel per no crear unes falses expectatives als lectors, i continua: “La novel·la es basa en aquest seguit de veus i no pretén de ser cap retrat social ni cap investigació periodística, perquè jo penso, com John Berger, que és molt difícil de retratar alguna cosa sense simplificar-la, exagerar-la o tornar-la grotesca. Però, és clar, cap mirada literària no és neutral i la meva mirada també es troba en les realitats de la ciutat. Intento de reflectir què passa, no dic què hauria de passar. El que he volgut és aportar una mirada personal des de l’emoció, també l’emoció d’una veïna de la ciutat que mira com van desapareixent els espais amb els quals s’ha vinculat i veu com es van esborrant moltes persones de la ciutat.”
Fa vuit anys que va començar a escriure Jo soc l’última plaça, i el temps, segons que explica ella mateixa, li ha jugat a favor, perquè ha adquirit algun tomb i un rerefons que al començament no hi hauria introduït. Ha acostat la novel·la a una ciutat que avui és més gentrificada que mai. Alba Gómez Gabriel ha explicat algunes preguntes que ella es feia durant el procés d’escriptura: què passa quan la gent s’aïlla; quina mena de comunitats construïm; què passa quan els llocs que habitem es tornen hostils o quan hem estat feliços en un lloc i ens veiem obligats a anar-nos-en; i per què ens relacionem tant a partir de la por.
L’autora també ha treballat un joc de mirades: la novel·la s’explica amb els ulls d’una persona que no té l’habitatge que tenia i que se’l mira com si encara fos seu. “M’interessava explicar què mira una persona que ha estat esborrada de la mirada dels altres. Sobre un mateix espai hi ha aquesta mirada esborrada, però també hi ha la mirada de les veïnes i fins i tot la mirada de l’estrany amb afany d’especular. En la novel·la, la plaça és un personatge més, i així també la ciutat.”
Segons que ha explicat la responsable d’Edicions 62, Pilar Beltran, segell que publicarà la novel·la, hi ha també la idea de l’arrelament i el desarrelament: “Com ens sentim que formem part d’una comunitat i com d’un dia per l’altre les arrels, el marc construït durant molts anys, poden trontollar i et trobes que les perds. Aquesta és una de les reflexions de fons que surten de la lectura de la novel·la. I també voldria afegir que la novel·la se situa a la plaça del Sol al barri de Gràcia, però podria ser qualsevol barri de Barcelona i de qualsevol ciutat europea mitjana que es trobi amb problemes semblants. No és només Barcelona. És una mirada i una realitat extrapolable.”
La sorpresa i el debut
Alba Gómez Gabriel es mostrava contenta, però sorpresa pel premi. De fet, no s’ho acabava de creure encara. És periodista, treballa en l’àmbit de la comunicació impulsant la cooperativa Apòstrof. Durant uns quants anys va treballar i formar-se com a periodista a VilaWeb. Tot i la sorpresa, és notable el fet que hagi estat triada entre les 116 obres presentades i guanyadora entre les 6 finalistes, elegida per un jurat format per autors i traductors de la talla de Carme Riera, Najat El Hachmi, Valèria Gaillard, Francesc Serés i Marta Marín-Dòmine (que va ser la guanyadora de l’any passat). Entre les seves influències literàries, Alba Gómez Gabriel ha destacat autors amb voluntat experimental, amb una mirada especial, com ara Manuel Baixauli i Irene Solà.
El premi, que atorga la Fundació Antigues Caixes Catalanes, amb seu a Sabadell, i el BBVA, és un dels més ben dotats, amb 35.000 euros, que són exempts d’imposts i que van a banda dels drets d’autor. La novel·la Jo soc l’última plaça arribarà a les llibreries el 4 de setembre i la presentació es farà a la Setmana del Llibre en Català, a final del mateix mes.
El premi Sant Joan s’atorga d’ençà del 1981 i l’han guanyat figures com ara Miquel Bauçà, Olga Xirinacs, Josep Piera, Antoni Vidal Ferrando, Vicenç Pagès Jordà, Toni Sala, Pep Coll, Valentí Puig, Baltasar Porcel, Jordi Coca, Ada Castells, Melcior Comes, Najat El Hachmi, Carme Riera, Albert Forns i Roser Caminals.
