Alba Gómez (Sant Pere de Ribes, 1983) és una de les cares noves d’aquesta rentrée literària. Publica Jo soc l’última Plaça, que tot i ser la seva primera novel·la ha guanyat el premi Sant Joan. L’obra és una reflexió sobre la ciutat i com es va transformant en un espai cada vegada més difícil per a viure-hi, a partir de la història d’una plaça i d’una finca en què viuen un seguit de veïns que patiran petites pèrdues, alhora que seran també com més va més vulnerables en relació amb la ciutat i la seva transformació.

Quan li van atorgar el premi, Alba Gómez, que és periodista, va manifestar que la seva intenció a l’hora d’escriure el llibre era “fer-nos pensar en la possibilitat o la impossibilitat de trobar un lloc a la ciutat”. D’entrada, aquesta és una qüestió molt contemporània, perquè fa uns quants anys segurament no s’hauria plantejat en els mateixos termes. Explica:

—Vaig dir “trobar un lloc”, però ara hi afegiria “trobar un lloc on poder arrelar”. Jo fa temps que visc a la ciutat, a Barcelona, però no hi vaig néixer i això fa que la meva mirada encara se sorprengui de coses que hi passen. En aquest sentit, quan escrivia la novel·la em preguntava si cada vegada no resulta més difícil arrelar i trobar un lloc en la societat, en la ciutat. També trobar un lloc com a espai físic. Com diu el filòsof Josep Maria Esquirol, un espai des d’on resistir, des d’on crear vincles. Llavors, el que em plantejava quan vaig fer el llibre era parlar no només de la gent que ja es troba clarament expulsada del sistema i que viu en la precarietat absoluta, o que sobreviu, sinó, de persones que es troben aparentment aixoplugades, però que també poden perdre la capacitat de trobar un lloc, d’arrelar en un espai, un fet que cada vegada passa més. És una ciutat que ens expulsa en aquest sentit. Volia posar la mirada en això, però evidentment sempre des de la voluntat de crear un relat literari.

—Parleu d’un espai on resistir, on crear vincles.
—Resistir entès com a resistència íntima. De sentir-se bé, a gust en un espai. I crear vincles ho entenc com a suport mutu. Per això poden ser l’antídot contra aquest procés depredador que pateix la ciutat. La voluntat que tots plegats ens humanitzem una mica més. Perquè hi ha persones que la societat comença a esborrar. Alguns clarament els esborra de la nostra mirada, perquè tot i que hi són, no els veiem. I d’uns altres, cada vegada n’hi haurà més, que també aniran essent esborrats. Precisament, he triat narrar una comunitat de veïns on regna força l’individualisme, la fredor, per fer aflorar aquestes dificultats d’empatitzar amb els altres.

Podeu comprar Jo soc l’última Plaça d’Alba Gómez a la botiga de VilaWeb

—Situeu la història a la plaça del Sol, al barri de Gràcia de Barcelona, que sembla que és un espai que encara té gust de barri, que no està gentrificat.
—Vaig triar aquesta plaça perquè la conec, perquè hi he viscut, tot i que no he intentat narrar-la fidelment sinó que hi ha molts elements inventats. Ara, sí que penso que l’ecosistema d’una plaça i, dins la plaça, l’ecosistema d’una finca ens dóna pistes de com canvien els comerços, de com apugen els preus, perquè els apugen, quin tipus d’habitants hi ha, perquè n’hi ha de molts tipus… I una plaça també em permetia d’ensenyar no només l’interior de les finques sinó també l’exterior. Hi ha gent que viu a la plaça, que tenim esborrada, però que sent un vincle cap a l’espai.

—Hi ha un mosaic de personatges molt diversos, però la mirada plana sobre els desfavorits.
—Aquests personatges de fora són el motor, ens fan avançar l’acció. I després també entrem dins la finca i coneixem la història dels veïns. Hi poso un narrador en primera persona d’un personatge que viu a fora, que viu als marges, però que també té desitjos, necessitats, pors, igual que els veïns de dins la finca. Però, alhora, aquests veïns que estan aixoplugats, resulta que també són vulnerables i fràgils i els pot canviar la vida. A tots ens pot canviar la vida. Volia parlar d’això, ensenyar aquesta cadena de vulnerabilitats que hi ha sense fer un retrat del sensellarisme, construint-lo com a retrat literari i no posant el focus en un retrat social o periodístic.

—Aquesta veu literària té un aire oníric, d’irrealitat, que m’ha fet pensar en alguns dels escriptors que considereu referents, com ara Manuel Baixauli i Irene Solà.
—Entre els meus referents m’interessen els autors que experimenten formalment i estilísticament. I aquest aire màgic o oníric m’interessava, perquè la novel·la acaba essent com una faula, perquè és impossible fer un retrat d’un espai real. Com diu John Berger, el desfigures, el simplifiques. I per això vaig considerar la plaça com un personatge més, que fa uns monòlegs i que es mostra com un corifeu grec, que ens anuncia les petites catàstrofes que van passant. Em semblava molt complex parlar d’una ciutat en col·lapse, per això vaig situar la història en un ecosistema petit de veïns, que estan en un moment fràgil sense saber-ho. I parlo de què és el col·lapse per a aquesta comunitat de veïns. Ara, la plaça volia que tingués veu, perquè trobo que és una idea que està bé, que té gràcia. En realitat, fa com de narradora.

—Hi ha aquest joc de mirades, de dins i de fora, i en aquest joc també hi ha un objecte que té un paper, els prismàtics.
—És bonic perquè, normalment, són els de dins que mirem cap a enfora o que no mirem cap a enfora. I aquí és al revés, és un personatge que ha estat esborrat de la mirada dels altres el que continua mirant un espai que sent que li pertany. I també m’agradava la idea aquesta que tots som veïns si sentim que pertanyem a un lloc, encara que el sistema et digui que no formes part d’aquell espai. Si te’l sents teu, te’l sents teu. Llavors, aquest personatge, quan és expulsat, quan és a punt de desaparèixer, es queda allà i continua mirant, perquè continua sentint-se’l seu, l’espai.

—Aquest personatge que mira de fora, que ha estat expulsat, lliga força amb el fenomen de la gentrificació, un terme ben nou, que fa quatre dies ningú sabia què volia dir i ara és a l’ordre del dia. Tot un símptoma.
—Vaig començar la novel·la fent un joc de mirades, la d’aquell que ha estat esborrat i la veu de la gent que parla des de dins dels habitatges. Però després vaig pensar que hi havia una mirada molt més transcendental, encara que fos molt distant, molt silenciosa, que és la de qui mira els espais amb un afany lucratiu. I aquesta mirada la vaig fer aparèixer al final, perquè és una mirada més fonda, la que destrueix la ciutat. I per mi això també és l’explicació de la gentrificació.

—Hi ha el pes de les mirades múltiples, però també hi ha el pes dels espais, dels llocs, que també marquen l’estructura de la novel·la.
—Quan escrivia la novel·la me la imaginava com un mapa de llocs diferents que vas mirant. I els tenia anotats. I després vaig decidir mantenir anotats els espais, perquè podia ajudar el lector a l’hora d’anar-se movent pels espais i perquè faig bastants canvis de narrador, de personatges, i marcar els espais ajudava a no perdre’ns, a anar-nos movent. I perquè un lloc no és només aquell on vivim íntimament, sinó també els espais limítrofs i els no-llocs, que n’hi ha bastants, també.

—Què són, per vós, els no-llocs?
—En la novel·la hi ha un personatge que clarament viu en un no-lloc…

—El pes del lloc també té a veure amb el fet que la plaça sigui un personatge més. És com si ens col·loquéssim dalt d’un escenari i s’obrís i es tanqués el teló.
—Això és el que deia el jurat, que la novel·la té cos teatral. És clar, això ho he pensat després, però potser és aquest el sentit de la plaça; la plaça és algú que ens explica un conte.

—El fet que sigui la vostra primera novel·la ha fet que volguéssiu córrer riscs i que els prenguéssiu amb molta llibertat?
—Fa uns dotze anys que vaig passar per l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i allà vaig començar a escriure la novel·la. Al llarg dels anys, és clar, n’he modificat algunes coses més formals. I dins les meves possibilitats he fet alguns experiments, sí.

—Dieu que escriure la novel·la ha estat un procés llarg. Això em fa pensar en com ha anat canviant la ciutat en aquests anys i com la novel·la s’hi deu haver adaptat. Els canvis que hi ha a Barcelona deuen haver condicionat la vostra història.
—Molt. Al principi era una història de personatges, en què sobretot pesaven les seves trames diverses. Però la meva mirada cap a la ciutat ha anat canviant i s’ha anat tornant més atònita. I pensava: si la ciutat se’n va en orris, si es va degradant tant, els personatges també n’han de quedar tocats. I la vaig anar repensant i sobretot vaig construir un final diferent. La novel·la conté més preguntes, preguntes sobre què ens passa.

—Als agraïments citeu la vostra família i dieu: “I gràcies pel vostre temps i per ensenyar-me que les places són per a jugar.” És un bon colofó.
—Jugar com una metàfora del viure.

—I als agraïments també citeu alguns dels vostres referents, de lectures. Si us sembla bé, repassem-ne els coneguts: Agnès Varda, Ali Smith, John Berger, Marguerite Duras.
—Són autors que alguna de les seves idees m’ha inspirat per a la creació de l’ecosistema d’aquesta plaça. L’Agnès Varda, perquè retrata problemàtiques socials d’una manera que trobo molt interessant; i el Berger perquè té algunes idees que clarament m’han inspirat. Per exemple, diu que les persones, fins i tot les que viuen més en la desgràcia o precarietat, també tenen instants d’alegria, que estan vinculats amb la tendresa o amb l’amor, quan s’abracen i quan veuen que els altres els miren per qui són. En aquest sentit, als personatges que ho passen més malament, també els he volgut donar aquests moments d’alegria.

—I Ali Smith? I Duras?
—L’Ali Smith perquè quan la llegeixo em remou el cap. I la Duras perquè m’interessa molt com explica el tema de l’alcoholisme.

—Deixem pel final Marina Garcés, que també és als agraïments-referents.
—Ella parla molt de la ciutat, de com construir comunitats, d’aquest món comú… I sense haver-me impregnat de totes les seves idees, sí que a vegades n’he llegit articles i coses que he pensat que estava molt bé tota aquesta mirada més complexa del món que vivim i de la gent que es troba als marges, tot i que la novel·la no vulgui reflectir totalment això, però dins meu sí que hi era, la idea.

—De com es viu a la ciutat princesa… Voleu afegir res més?
—Potser introduir la idea de la pèrdua: cada veí de la finca és a punt d’afrontar una petita pèrdua, que s’afegeix a la pèrdua de la ciutat, de la finca, una pèrdua que els desintegra, però que ells encara no perceben. També hi ha pèrdues humanes. I hi ha aquesta idea de la pèrdua del viure bé, de la bona vida, que més enllà de l’element econòmic et fa perdre la confiança amb els altres, a vegades, i et fa tornar més individualista. El desenllaç de la història el provoca un personatge amb qui el lector pot empatitzar i pren una decisió que el lector pot entendre, però és una decisió que causarà una estela de dolor. La idea és que hi ha un sistema depredador evident, però també hi ha molts matisos de grisos a l’hora de prendre decisions individuals, decisions que es prenen sense pensar en els efectes que poden tenir.