Alba Castellví: “Aquí es tracta de no permetre que els fills prenguin totes les decisions”

Alba Castellví Miquel (1976) és sociòloga, educadora i mediadora especialitzada en famílies. També escriu llibres, i el darrer és Els hàbits que els faran feliços (Angle Editorial), en què dóna consells pràctics als pares per a educar els fills de tres anys a catorze. Castellví rep VilaWeb a la casa on viu i treballa, al mig del Penedès, on va venir a viure per educar els seus dos fills, ara ja grans, en la llibertat responsable, en la llibertat de la intempèrie que predica al llibre. Una casa on fa les sessions per a ajudar els pares a educar, uns pares que sovint viuen massa pendents dels fills, a qui no posen límits.

—Frase del llibre: quan neix el fill neix el pare.
—Quan neix el fill, neix el pare, evidentment. Ni el fill neix ensenyat, ni el pare tampoc. Els pares no saben com relacionar-se amb el seu fill educativament. I aquí és on n’ha d’aprendre. I ensenyar-ho és el que jo intento.

—Parleu dels errors que normalment heu vist en els pares que us vénen a veure. Un és la sobreprotecció.
—Els pares volen que els seus fills siguin feliços, i molts pensen que per ser feliços han d’estar contents el màxim de temps possible. Això és un error, perquè per ser feliç de vegades també s’ha de ser infeliç. Molts pares, per tal que els seus fills estiguin permanentment contents, s’esforcen a evitar que tinguin problemes. I quan els seus fills no tenen problemes, passen dues coses: que no posen en joc els recursos que necessitaran per a poder-los resoldre més endavant, quan es presentin. I l’altra, que quan es trobin amb aquests problemes i no tinguin recursos, pot ser que tinguin un xoc emocional, precisament per falta de costum.

—La gran diferència entre la manera com ens van educar a nosaltres i la manera com eduquem nosaltres els nostres fills quina seria?
—A nosaltres ens donaven més marge per a equivocar-nos i ens corregien més durament quan ens equivocàvem. Ens deixaven triar menys. Avui dia es deixa triar molt i es corregeix poc. És a dir, en general, som molt permissius i generosos amb les conductes dels fills. Els nostres pares no ho van ser tant amb les nostres.

—Som una generació que alguns han quedat tocats pels pares i ara tinc la sensació que alguns queden tocats pels fills.
—Què vols dir tocats?

—Traumatitzats, aclaparats, enfonsats, esclavitzats. I ara tinc la sensació que hi ha pares esclavitzats pels fills. Us trobeu pares esclavitzats pels fills?
—Aquí vénen moltes famílies a parlar amb mi que tenen problemes diversos en la relació entre pares i fills. Doncs molts dels pares que vénen em diuen que potser ha estat un error haver tingut fills perquè tenen la sensació que la seva vida pròpia s’ha acabat, no té espai. Especialment, m’ho diuen homes més que no pas dones. I també em trobo casos de famílies en què els pares decideixen separar-se perquè d’aquesta manera tornaran a tenir temps per a ells. Pensen que, si més no, una setmana de cada dues podran fer el que vulguin.

—Caram.
—Aleshores, és una llàstima, perquè, segons de quina manera conviuen amb els seus fills a casa, en comptes de patir-los, poden gaudir-ne. Aquí es tracta de no permetre que els fills prenguin totes les decisions sobre la manera com ha de viure la família. Cosa que de vegades passa perquè els pares posen pocs límits a l’hora de determinar, ells com a pares, quines són les activitats que es fan o es deixen de fer, o els horaris, o les relacions. Hi ha d’haver un equilibri entre les necessitats dels uns i els altres.

—Per què tants pares han acabat al servei dels fills?
—Jo crec que hi ha factors socials, sociològics, demogràfics. Per exemple, es tenen menys fills, els fills es tenen més tard. Per tant, els fills es converteixen en una mena d’objecte del desig, entorn del qual gira tot l’univers familiar. A més, els fills no els tenim perquè contribueixin, sinó que els tenim perquè nosaltres volem algú per a estimar, algú a qui destinar la nostra energia, el nostre esforç, el nostre culte. Sí, s’han convertit en el centre de l’univers familiar i quan això és excessivament així ells s’acostumen que hi ha una galàxia d’astres girant al seu voltant i, en canvi, han d’aprendre que la seva no és una posició central. 

—Per què no li he de fer la motxilla, al meu fill?
—Quan nosaltres fem pels nostres fills coses que són capaços de fer ells mateixos provoquem dos efectes perversos. Un, no deixem que desenvolupin les seves habilitats. Hi ha una frase de la Maria Montessori, que la cito al llibre: “Tota ajuda innecessària a un nen és un obstacle per al desenvolupament.” No els deixem que ells cada vegada siguin més hàbils i, per tant, més segurs de si mateixos. Hi ha una relació important entre l’autonomia i l’autoestima.

—Quina?
—Quan algú es constata a si mateix capaç de fer coses valuoses, és quan es considera a si mateix una persona valuosa o una persona vàlida. Una persona valenta és una persona que se sent capaç de tirar endavant els seus projectes, resoldre els seus problemes, afrontar noves realitats. “Valent” té la mateixa arrel que “vàlid” i “valuós”. Si se sent més segur, emprendrà més projectes. I l’altre efecte pervers és que quan nosaltres fem la motxilla al nostre fill, deixem que s’acostumi a dependre dels adults. I, com més grans deixem que tinguin aquesta actitud, més ens costarà deixar que facin les coses pel seu compte, és a dir, deixar de substituir-los.

—Li dissenyo jo tota l’excursió que farem aquesta setmana, tots els passos.
—Serà un consumidor. I després valorarà molt menys tot allò que passi, tot allò que visqui, precisament perquè n’és un usuari quasi passiu.

—Em diu “m’avorreixo”.
—Fantàstic. És l’hora perfecta, el moment ideal per a anar a endreçar aquell armari d’allà que fa tres mesos que necessita que algú s’hi posi. És a dir, quan ens diuen això donem sempre una alternativa encara pitjor que l’avorriment. És important que no resolguem l’avorriment dels nostres fills. Jo ho feia: quan em deien que s’avorrien, desplegava al seu voltant tot un conjunt de recursos plàstics, literaris… I després em vaig adonar que m’equivocava, perquè si nosaltres volem que els nostres fills siguin creatius, siguin imaginatius… Quan és creatiu algú? Quan s’avorreix com una ostra, fins que no té més remei que pensar alguna cosa per a deixar d’avorrir-se.

—Amb els mòbils, quina és la vostra recomanació?
—Jo recomano que com més tard, millor. Evidentment, això dependrà de com és el seu entorn, perquè si resulta que no tenir mòbil és perjudicial per a les seves relacions socials, vigilem. Jo recomano que els pares treballin amb l’entorn els criteris sobre quan i com. És a dir, que hi hagi una comunitat de famílies que ho decideixi col·lectivament, perquè el seu fill no sigui l’únic que ha d’esperar als quinze o als setze. Que més fills ho facin. I no cal que sigui el 100% dels pares que hi estiguin d’acord. El que cal és que el teu no sigui l’únic.

—Per evitar de repetir les coses cinc-centes vegades, el vostre consell és avisar-los amb temps? D’aquí a cinc minuts, prou.
—No, la manera de no haver de repetir les coses cinc-centes vegades és fer-los pensar en les conseqüències de les seves decisions, deixar que prenguin les seves decisions i que les visquin, aquestes conseqüències. És a dir, advertir què pot passar si les coses es fan d’una manera o d’una altra. “Tu fas la feina ara, la feina domèstica que tens encomanada. O t’estimes més fer-la més tard. Pensa que si a les tres no és feta, no anirem a Barcelona perquè, és clar, s’haurà de fer la feina que ha quedat pendent.” Llavors arriben les tres. I quan arriben les tres, que no anem a Barcelona? O que és feta la feina? I aquí és on tens el problema, una rebequeria, i tens crits i soroll i es tiren per terra i no et tracten de la millor manera. Resistir la rebequeria, mantenir la resistència al límit és més difícil que posar-lo. Molts pares posen el límit però després no compleixen.

—Els resultats del PISA són catastròfics. Us han sorprès?
—Jo no em dedico a l’escola. Ara, no, no m’han sorprès.

—Per què no us ha sorprès?
—Perquè vaig ser professora a la Facultat del Magisteri. Professora associada de didàctica de la llengua i la literatura. I, per tant, sé com són els mestres novells. I a més a més he estat a l’escola fent de mestra durant molts anys i sé que, al costat d’aquest, hi ha molts altres problemes que fan que els resultats no puguin ser gaire bons.

—I com són els mestres novells?
—Els mestres que jo he conegut a la Facultat del Magisteri són persones amb molt poca curiositat cultural. I amb molt poca preparació lingüística. I, és clar, tant l’una cosa com l’altra són imprescindibles per a educar. De manera que si el mestre, que és qui ha de transmetre una preparació molt bona en termes de llengua i curiositat per la cultura, no en té, és difícil que pugui fer bé la seva feina.

—Els pares som clau en l’educació.
—Sí, però fins un límit. La determinació genètica també hi és. Persones que ni coneixem ni coneixerem mai a la vida, que són els nostres avantpassats, contribueixen a determinar la manera de fer i de ser del nostre fill. Després, evidentment, l’entorn, l’escola on van, els amics que tenen, els mitjans de comunicació. Moltes vegades els qui eduquen els fills són influenciadors que nosaltres, els adults, no sabem què diuen. Potser allò que nosaltres fem de dia, ells ens ho desfan de nit. A mi no m’agradaria que la Dulceida eduqués més la meva filla que jo. Per evitar això, la primera cosa que haig de fer és saber que aquesta noia existeix i saber què diu, o sigui, escoltar-la mínimament per poder matisar el seu discurs. I preguntaré a la meva filla què li sembla i a partir d’aquí jo introduiré altres idees per compensar-ho.

—Per què voleu que facin un regal amb les seves mans abans que comprat?
—Et sents més satisfet del fet d’haver fet una cosa que ha exigit el teu temps i el teu esforç. I, tant com sigui possible, hem d’evitar que l’economia ho mediatitzi tot i, per tant, ser hàbils i regalar coses que han fet els infants ensenya això.

—Voldríeu dir alguna cosa que no hagi preguntat o subratllar una idea expressada sobre aquest llibre?
—Crec que els pares ho tenen prou difícil perquè el context no hi ajuda, sinó que a vegades fins i tot perjudica, i que necessiten ajuda. Per tant, crec que els pares l’han de buscar. Les formacions en tallers i escoles de pares, les orientacions que vénen de l’escola, la formació de professionals que es relacionen després amb les famílies… S’han de donar eines als pares per a educar millor.

—Quants germans éreu a casa vostra?
—Només jo.

—Filla única?
—Jo vaig tenir una situació familiar molt particular també, que explica per què m’he dedicat a l’educació. I més coses. La meva mare va morir quan jo tenia dos anys i mig. I llavors, és clar, vaig créixer amb les meves àvies. L’àvia materna, que vivia aquí, i l’àvia paterna, que vivia a Sant Sadurní. I les meves àvies representaven dos models oposats en el sentit educatiu. Una estava per mi, tenia molta vocació pedagògica, que era l’àvia materna i, en canvi, l’altra m’estimava moltíssim i no em sabia tractar. No em va saber entendre quan era adolescent tampoc. Jo crec que el fet de veure aquests dos models tan contraposats va fer que després sempre m’interessés per l’educació.

—I el pare? La mare es mor i el pare?
—El pare va morir quan jo en tenia 18, però, per tant, amb el pare sí que hi vaig viure molts anys. El meu pare era una persona molt coherent, que precisament és qui em va transmetre aquesta educació per la llibertat responsable. Ell deixava que jo decidís i, a continuació, és cosa teva perquè tu has decidit anar per aquí o per allà. I em feia pencar. Que la teva feina és estudiar, de la mateixa manera que jo vaig a fer la meva feina a la fàbrica. No et demano res que no em demani a mi mateix i que no compleixi jo mateix. El meu pare va ser el meu gran què.