21.04.2025 - 21:40
La psicòloga i neurocientífica Alba Cardalda (Barcelona, 1989) fa anys que orienta la gent a millorar la gestió de les emocions, i també en fa divulgació a les xarxes socials. Ha publicat Com engegar a la merda de manera educada (Rosa dels Vents), un llibre que ensenya a posar límits i a saber dir que no. Assegura que no sempre cal ser educat, si les emocions no ens ho permeten i si l’altra persona ha traspassat certes línies, però dóna alguns consells per a aprendre a comunicar com ens sentim amb empatia i assertivitat, per tal de construir uns lligams més sans i honestos.
—Hi ha alguna manera educada d’engegar a la merda?
—Hi ha maneres de fer-ho de manera educada, de fer-ho de manera elegant o de fer-ho de manera més grollera. Cadascú ha de trobar el seu estil, segons com se senti més còmode, i segons la seva situació. Però hi ha maneres educades de fer-ho: aixecar-se de la taula, agafar les teves coses i anar-te’n, em sembla la manera més elegant de dir prou o d’engegar algú a la merda sense dir ni una paraula.
—Sempre cal ser educat? En totes les situacions?
—No, no sempre s’ha de ser educat. Cal saber que hi ha unes eines que pots fer servir. És a dir, en una situació determinada tu decideixes de ser educat perquè ho vols ser, perquè ho necessites, perquè les conseqüències de no ser-ho podrien ser perjudicials per a tu. Però hi ha situacions en què, si t’han faltat al respecte o t’han passat per sobre, no cal que ho siguis, si no vols. És més, potser ser-ho invalida les teves emocions. Si en aquell moment sents ràbia i no et surt de ser tan educat: expressa’t com vulguis! Però sempre que necessitis ser-ho, hi ha unes quantes eines.
—En ambients en què necessitem ser educats, quines eines podem fer servir per a posar límits o comunicar el nostre malestar?
—Parlar des del jo. És a dir, parlar de què sento, perquè d’aquesta manera evitem acusar l’altra persona. No és el mateix dir “em sento sola quan t’explico una cosa que m’amoïna”, que dir “ets un menfotista, sempre passes de mi”. Si expliques com et sents tu, no imposes res ni assegures que allò que dius sigui una veritat absoluta. Allò que sents sí que és la teva veritat, i aquí no hi ha discussió. I així és més fàcil començar un diàleg amigable amb l’altre, perquè no estarà a la defensiva.
—Per tant, què diríem que és, l’assertivitat?
—Aquella manera de comunicar-nos en què tenim en compte allò que nosaltres sentim sense ser agressius amb l’altra persona ni intentar imposar allò que pensem. És com trobar el punt mitjà entre el respecte per allò que sento i per allò que senten els altres. Ens permet d’entendre’ns més bé, arribar a solucions, i arribar a negociar un punt mitjà en què les dues persones estiguem còmodes.
—Expliqueu que hi ha quatre patrons de comportament davant una situació: passiu, agressiu, passiu-agressiu i assertiu. Podríeu posar un exemple concret per a veure’n les diferències?
—He fet una cosa i no m’has donat les gràcies. La manera agressiva d’actuar seria dir-te: “Ets una desagraïda, quan faig una cosa per tu mai me’n dius res!”. Un comportament submís o passiu seria no dir res. Em sento malament perquè he fet un esforç per tu, però no t’ho comunico. Un comportament passivo-agressiu implicaria que em notessis distant, amb cara d’enfadada, i que quan em preguntessis si em passa res, et digués que no. O que, al cap d’uns dies, si em demanessis un favor, et digués: “I després, em donaràs les gràcies?”. En canvi, la manera assertiva de dir-ho, seria: “Escolta, l’altre dia que et vaig fer això, no sé si te’n vas adonar, però m’agradaria que em diguessis alguna paraula quan faci una cosa per tu, perquè també m’agrada.”
—Dieu que privem els infants dels seus drets assertius. Com ho fem?
—És important que entenguin que tenen drets i també la responsabilitat de respectar aquests drets en els altres. Se’ls pot fer entendre que tenen dret de decidir si volen una cosa o no, dret de dir que no, de dir que sí, de tenir una opinió, que aquesta opinió sigui diferent… Però no ens ho expliquen, això, quan som petits, i quan arribem a l’edat adulta no ho podem aprendre per art de màgia. Se’ns fa molt difícil dir que no, o dir que alguna cosa ens ha molestat: no ho entenem com un dret o com una cosa respectable i que no fem mal a ningú quan posem límits. I l’altra persona, quan ens posa un límit, tampoc no ens fa res de dolent. Ens hem d’educar ja de grans a poder dir que no sense sentir culpa, però també a respectar el no dels altres sense sentir-nos ofesos.
—Dir no és de les coses més difícils. Com ho podem interioritzar perquè no ens costi tant?
—Hi ha una feina introspectiva. És el fet de ser conscient que tenim dret de dir que no. Moltes vegades no ens parem a pensar que tenim aquesta opció i que és vàlida. Hi ha un primer treball de construir aquesta creença que si diem que no, no passa res, i que no som males persones per dir-ho. I hi ha una altra part més de conducta. Què has de fer per sentir-te una mica més sana, més forta, més àgil? Una mica d’exercici. Doncs en el fet de dir que no, igual. Hem de començar a fer-ho, de mica en mica, i sentir com cada vegada hi estem més còmodes. Recomano començar per petits nos, i així les nostres emocions i el nostre cos s’hi van acostumant.
—Dieu que és millor no posar excuses a la gent.
—Posem excuses perquè tenim aquesta creença que no tenim dret de dir que no. I hem d’intentar dir el no sense donar gaires voltes. Com més aviat millor.
—Moltes vegades no diem certes coses per por de semblar maleducats.
—El to és un element molt important. Per exemple, no em ve de gust anar a un lloc. Puc dir: “No hi aniré perquè no em ve de gust”, que queda una mica sec. Semblo emprenyada o molesta per alguna cosa. Però si dic: “És que avui no em ve gens de gust anar-hi”, t’ho dic honestament, i el to és de “em sap greu”. Canvia completament la manera com ho rep l’altra persona, tot i que les paraules són les mateixes. El to és un dels elements que més emocionalitat i intencionalitat comunica.
—Les mares són qui més dificultats tenen a l’hora de dir que no?
—Sí, les mares i les àvies. Perquè a les dones ens costa molt més dir que no, perquè se’ns ha educat amb la creença que hem de ser sempre complaents i submises. La figura de la mare és el súmmum de la submissió, de donar la teva vida pels altres i pels teus fills. I això fa molt difícil que una mare pugui dir que no sense sentir culpa, sentir-se egoista o mala persona.
—I a vegades s’acaben oblidat d’elles mateixes…
—He treballat amb persones amb dependència, amb dany cerebral, persones grans… i aquestes persones necessiten sempre un cuidador. Sempre fem molt de treball amb els cuidadors, per recordar-los que primer s’han de cuidar ells, per després poder cuidar els altres. Si no tens cura de tu mateix, tot això que intentes sostenir caurà. Les primeres cures han d’anar cap a tu. I això és difícil que ho facin les persones que cuiden, les mares i les àvies.
—De fet, dieu que a vegades el millor que podem fer pels altres és ser egoistes!
—I tant! Si tu no et cuides ni et dediques un temps a tu que et permeti d’estar bé, sa, fort, alegre… Si passes tot el dia fent coses pels altres, pensant que això és el que et fa més bona persona, t’oblides de tu… Probablement faràs moltes coses pels altres, però, a quin preu? De quina manera? Perquè tu estaràs desgastat i descuidat. Per tant, és millor fer menys pels altres i una mica més per tu. Així, allò que decideixis fer pels altres ho faràs amb més qualitat.
—A vegades, es fan coses per l’altre esperant-ne un retorn, cosa que pot ser força enverinada…
—Sí, i tant. I és una mica inevitable. Tu dónes, i si no reps la mateixa quantitat que has donat, et pots sentir malament. Però no podem donar molt i exigir a canvi el mateix, perquè moltes vegades l’altra persona no pot. Però sí que pots reequilibrar la balança amb la part que et pertoca. És a dir, si jo dono molt a aquesta persona, i aquesta persona no pot o no vol retornar-me el mateix, i jo sento que sóc en una relació no equitativa, en lloc d’exigir més a l’altra persona, li puc expressar la meva necessitat. Potser l’altra persona ni se n’havia adonat, i s’equilibra. Però, si no passa, l’única cosa que puc fer és deixar de donar tant, equilibrar la balança a la baixa.
—Volia demanar-vos per algunes estratègies en concret. Per exemple, la del walkie-talkie.
—Serveix per a la cosa més bàsica de la comunicació assertiva: escoltar de manera activa i amb respecte. Consisteix a tenir una conversa com si la tinguéssim amb un walkie-talkie. Mentre un parla, ha de mantenir el botó premut, però l’altra persona no pot parlar, perquè, si no, la comunicació es talla. Aleshores, mentre un parla, l’altre escolta. I quan acaba, pot prémer el seu botó del walkie-talkie per parlar. Però si tots dos alhora premen el botó, la comunicació no funciona.
—I la tècnica del sandvitx, com funciona?
—Quan volem fer alguna crítica o dir alguna cosa negativa, perquè sigui constructiva i no es rebi com un atac, cal donar una bona opinió al començament, després l’opinió negativa, i després una altra vegada l’opinió positiva. Com si fos un sandvitx. Per exemple: “Clara, m’ha agradat molt que vinguéssiu aquí a fer-me l’entrevista, sí que és veritat que m’hauria agradat que m’aviséssiu amb més temps per poder-me organitzar millor, però m’ho he passat molt bé.” Si m’han de dir alguna cosa negativa, també preferiria que em diguessin coses positives!
