Åland, una illa sueca entre Hèlsinki i Estocolm

Per fer-se una idea ràpida dels fets i trets principals d’un país del qual tenim poc coneixement, sovint n’hi ha prou de donar una ullada a les seves festivitats anuals més destacades. En el cas de les illes Åland, a l’entrada del golf de Bòtnia, entre Estocolm i Hèlsinki, el repàs del calendari festiu ens diu molt del seu passat i present. Més enllà de les celebracions religioses, que situen aquest territori en el si de la cultura sueca, hi ha tres grans diades civils més: el 30 de març, Dia de la Desmilitarització (Demilitariseringsdag); el 6 de desembre, Dia de la Independència de Finlàndia (Självständighetsdagen); i el 9 de juny, Dia de l’Autonomia (Självstyrelsedagen).

Del regne de Suècia a l’òrbita russa
La història del poblament d’aquest arxipèlag bàltic format per 6.500 illes i illots, amb una extensió a mig camí entre les illes de Menorca i Mallorca i actualment de trenta mil habitants, es remunta a fa més de 6.500 anys. A l’edat mitjana Alandia (un topònim llatinitzat documentat per primera vegada el 1281) va començar a obeir els reis de Suècia mentre s’anava cristianitzant una població de llengua sueca i dedicada durant segles a l’agricultura i al comerç, tant amb Estocolm, a l’oest, com amb Turku i Tallinn, a l’est. Malgrat alguns atacs danesos el segle XV, Åland es va mantenir en pau fins a l’anomenada gran guerra del Nord (1700-1721) per la supremacia de la mar Bàltica, en què l’expansionista regne de Suècia va entrar en un període de conflictes bèl·lics permanents. El 1714 les illes van ser atacades per la flota naval russa, amb rèpliques entre el 1741 i el 1743 que van fer fugir en massa la població cap a Suècia i van destruir constantment granges i esglésies, camps i collites.

El 1808, la Rússia tsarista va tornar a declarar la guerra a Suècia i al cap de pocs mesos va ocupar Finlàndia (dins el regne suec del segle XII ençà) i Åland, una ocupació convertida en cessió amb el tractat de Fredrikshamn del setembre del 1809. Enmig d’una gran militarització, en què les estratègiques illes bàltiques van esdevenir frontera russa amb Occident, les noves autoritats van començar a construir la fortalesa de Bomarsund. El centre administratiu i comercial rus a l’arxipèlag, encara a mig construir, va ser atacat el 1854 durant la guerra de Crimea per forces franceses i britàniques, i el tractat de París va establir, el març del 1856, que Åland fos desmilitaritzada. En aquest nou context, cinc anys després es va començar a construir la ciutat portuària de Mariehamn, l’actual capital de l’arxipèlag, batejada amb el nom de la tsarina Maria Alexandrovna.

Neutralitat al mig de la Bàltica
Malgrat el decret de desmilitarització del territori, que implicava la prohibició de presència de tropes i fortificacions, a més de la neutralitat en cas d’esclat de conflictes bèl·lics veïns, les illes no van poder esquivar els estralls de la primera guerra mundial, quan van ser l’objectiu d’alemanys, russos, suecs i finlandesos. Però l’efecte principal de la gran guerra va ser polític: amb la caiguda dels tsars i l’adveniment de la Revolució russa, el 1917 el Gran Ducat de Finlàndia va declarar la independència respecte de Rússia, amb Åland inclòs. Una decisió no acceptada inicialment pels alandesos, més favorables a reunificar-se amb Suècia. El 1918 van crear un parlament propi per coordinar esforços, amb el suport d’Estocolm i l’oposició d’Hèlsinki, que fins i tot va impulsar una petició,signada per la gran majoria de la població, demanant al monarca suec un plebiscit sobre la reunificació.

Per intentar rebaixar la tensió, la primavera del 1920 el Parlament de Finlàndia va decidir de garantir l’autonomia de les illes, una proposta novament rebutjada pels alandesos. L’anomenada ‘qüestió d’Åland’, un conflicte regional que amenaçava amb més derivacions internacionals més que possibles, va entrar de ple a la Lliga de les Nacions, acaba de constituir a Ginebra, que el juny del 1921 va adoptar una solució de compromís per a les tres parts en litigi: hom garantia a Finlàndia la sobirania del territori en canvi de l’obligació de preservar la cultura, la llengua i els costums locals suecs, a més de controlar i limitar l’adquisició de terres i de ratificar la neutralitat d’Åland tal com s’havia acordat el 1856 perquè les illes no poguessin ser mai una amenaça militar per a Suècia.

Un model d’autonomia centenari
L’estatus especial d’Åland com a regió autònoma, desmilitaritzada i neutral dins de Finlàndia va entrar en vigor el 9 de juny del 1922 amb la primera reunió del nou Parlament local legalment elegit i constituït, el Lagting. Una autonomia centenària (tot i que amb profundes revisions el 1951 i el 1993) que atorga a les illes un sistema tributari propi, servei postal i segells propis, passaport especial amb les paraules ‘Suomi’, ‘Finland’ i ‘Åland’ a la portada, bandera pròpia (adoptada el 1953 a partir del patró tradicional de la creu nòrdica) i, sobretot, el suec com a única llengua oficial. Åland també disposa de representants propis al fòrum interestatal del Consell Nòrdic i el 1995, en un referèndum paral·lel, els seus habitants van poder decidir autònomament d’integrar-se amb Finlàndia a la Unió Europea. L’acord d’accés finlandès, de fet, inclou un Protocol d’Åland, amb directrius especials per a assegurar el futur de l’autogovern i l’economia.

La Llei d’Autonomia alandesa, com a exemple de solució reeixida, duradora i sense la força de les armes, l’últim segle ha atret polítics, investigadors, observadors i periodistes com a model de resolució potencial de conflictes enquistats a tot el món, com el d’Israel i Palestina, l’Alt Karabakh, el nord d’Irlanda, Abkhàsia i Geòrgia, Kossove, Sri Lanka, la província indonèsia d’Aceh, el Caixmir, Zanzíbar i Timor Oriental.

Els qui no volen ser finlandesos
Però no tothom a Åland pensa que l’autonomia actual, tan àmplia, que també inclou matrícules pròpies i ben diferenciades per als vehicles i fins i tot un domini territorial propi a Internet (van haver d’adoptar l’estrany .ax perquè els més lògics .al i .ad ja eren utilitzats per Albània i Andorra, respectivament) és la solució definitiva i més adequada per a la qüestió alandesa. ‘L’estat finlandès actualment ja no és capaç de mantenir l’acord sobre les illes adoptat per la Lliga de les Nacions el 1921, és a dir, de garantir a la població la preservació de la cultura i les tradicions locals’, explica Axel Jonsson, el joveníssim president de l’únic partit independentista present al Lagting, Ålands Framtid (Futur d’Åland, AF), nascut el 2003 amb la intenció de superar tant l’autonomia com la reunificació amb Suècia i treballar per un futur independent: ‘Åland és una nació rica amb una gran varietat d’indústries i negocis i integrada en l’economia global. Mantenim relacions internacionals amb tots els estats de la mar Bàltica i creiem fermament que la millor solució és crear un microestat, amb forts lligams i una gran cooperació amb els països veïns.’

Amb un 7,4% dels vots a les últimes eleccions i 2 dels 30 diputats al Parlament autònom, AF considera que l’opció independentista té opcions a Åland perquè, ‘a causa de la manca d’interès i de voluntat d’Hèlsinki per a preservar el suec com a llengua oficial a tot Finlàndia’, un nombre cada vegada més important de ciutadans comencen a interessar-se pel debat de la independència i fins i tot alguns diputats d’altres formacions parlamentàries s’hi han declarat favorables. Una clara majoria de la població, amb tot, continua preferint l’statu quo, malgrat que donin suport ple a la transferència de més competències al govern local. ‘Evidentment, exemples recents com els dels referèndums d’Escòcia i de Catalunya ens recorden que el principi de l’autodeterminació és ben viu actualment, fins i tot si és negat, i que les fronteres estatals poden ser qüestionades i modificades a Europa amb mètodes pacífics’, conclou Jonsson.