Alamany acosta ERC a Collboni pas a pas i amb recel intern

Elisenda Alamany ha pres la iniciativa. Tot just fa un mes que Ernest Maragall va deixar l’acta de regidor i la direcció d’Esquerra Republicana a Barcelona, i als fogons ja hi ha una cassola que semblava improbable fa un temps: una coalició de govern entre el PSC i Esquerra. Fonts d’Esquerra no la donen per feta i afirmen que tot és a les beceroles, però hi ha hagut un canvi de to molt clar. Alamany mateix va dir l’altre dia que havia trobat el batlle Jaume Collboni més receptiu que no s’esperava en relació amb el model de ciutat. Les coses es podrien precipitar. El PSC necessita pactar amb un altre partit a l’ajuntament, perquè els deu regidors són molt lluny dels vint-i-un que fan la majoria absoluta. Collboni va haver de retirar el seu pressupost i s’ha compromès a tenir un govern més ampli abans de la primavera. A Esquerra, els defensors de l’acord addueixen que tindrien més visibilitat que no pas a l’oposició.

Aquesta setmana, els militants republicans dels deu casals de la ciutat hauran escoltat les explicacions sobre l’estat del diàleg amb el PSC. Les han encapçalades Alamany i la regidora Eva Baró, que fa poc va ser elegida presidenta de la federació municipal per pocs vots de diferència amb l’altra candidatura, més crítica amb el nucli dur de la direcció nacional. La segona llista lamentava, per exemple, que Esquerra hagués entrat al govern de la Diputació de Barcelona amb socialistes i comuns sense prou debat intern. Ara hi ha qui llegeix aquell pacte, que donà a Baró la vice-presidència cinquena, com una avantsala d’un possible acord a la ciutat. El mandat anterior, els republicans havien retret a Junts que governés la institució amb el PSC. El 16 de juny proppassat van signar un pacte amb Xavier Trias. Però totes dues coses ja semblaven lluny el 25 de juliol, quan Esquerra va entrar a la diputació, i ara encara més.

A micròfon tancat i tan sols en les reunions, aquests dies s’han tornat a sentir militants molt recelosos de l’acostament a Collboni, tal com va passar amb l’acord a la diputació. Ara costa d’escatir quants crítics hi ha, però la incògnita es podria aclarir aviat, perquè els estatuts marquen que les bases hauran de ratificar la proposta que es faci en un congrés regional, en què la votació serà probablement a mà alçada. Però fins i tot els més crítics dubten que la contestació sigui prou forta per a fer caure la proposta oficial. “Hi ha una pulsió de responsabilitat i de no posar la direcció en evidència”, explica un militant destacat. De moment, l’argument principal que ha fet servir Alamany és que l’entrada d’Esquerra al govern seria útil si frenés una deriva conservadora de Collboni, en el sentit que podria “evitar que el PSC miri cap a la dreta o que tingui temptacions de fer polítiques del passat”.

Fins ara, Alamany ha explicat molt escassament quines línies mestres hauria de tenir aquest acord i s’ha limitat a dir que hauria de ser progressista. En una entrevista al diari Ara, va posar d’exemple que calia una lluita a favor del català, que calia regular els habitatges d’ús turístic i fer-ne d’ús residencial de protecció oficial, i que els grans esdeveniments han de deixar un llegat en forma de programes de formació i beques per a joves talents. Fonts del grup municipal, tanmateix, afirmen que això no són línies vermelles i que ni tan sols s’ha parlat de la distribució del cartipàs.

La incògnita de la participació dels comuns

Mentrestant, l’ex-batllessa Ada Colau, que fa poc que va confirmar que volia romandre a l’ajuntament, continua predicant als mitjans la necessitat d’un tripartit, i ha avisat el PSC i ERC que tots sols no atenyen la majoria. Colau ho addueix per a pressionar-los, però això precisament permetria a socialistes i republicans d’avançar pel carril del mig, i arribar a pactes esporàdics tant amb els comuns com amb Junts. Alamany marca distància amb els comuns, diu que no hi han parlat i que això, si de cas, correspon a Collboni. ERC vol presumir d’una relació bilateral amb el PSC. Els socialistes no volen entrar en detalls i diuen que el diàleg continua obert amb tots els partits. Ahir, de Madrid estant, Collboni va enviar un missatge a Alamany i Colau: “Per l’alcalde només parla l’alcalde”, va dir. En tot cas, la continuïtat de Colau al grup municipal és un dels elements que refreda la suma dels comuns a cap triangulació.

Així i tot, Colau no és l’única que fa proselitisme d’un tripartit. L’ex-portaveu d’Esquerra a Madrid, Joan Tardà, ho ha demanat en un article. El text, compartit a Twitter per Gabriel Rufián, sosté que al PSC, els comuns i Esquerra “els correspon tirar el carro” perquè “estan enfilats pels mateixos valors progressistes i perquè ofereixen la fotografia fixa més fidel de la societat catalana”. Les veus crítiques dels republicans que aquests dies s’han manifestat internament exposen una paradoxa: si bé la inclusió dels comuns a l’equació facilitaria la justificació del pacte a ulls d’uns quants votants, també aigualiria el guany de visibilitat. A banda, diuen, no ajudaria gaire Esquerra a encarar amb força les eleccions a la Generalitat. “Ja hi ha prou rumors de tripartit, i ja desgasta prou l’etiqueta, per fer-ne un a Barcelona amb unes eleccions a la cantonada”, diu un altre militant.

L’altra branca despenjada, de moment, de tot plegat, és Junts. A principi de setmana, el portaveu municipal del grup, Jordi Martí, va anunciar un punt d’inflexió: “Hem cregut oportú d’aturar les converses tot esperant la clarificació definitiva del senyor Jaume Collboni.” Trias fa mesos que ha allargat la mà a Collboni i que l’esperona a triar entre un soci –diu– responsable o bé un tripartit. També ha demanat a Esquerra que es mantingui vinculada a l’acord de govern que van signar al juny i que finalment se’n va anar en orris pel suport dels comuns i del PP a Collboni, i ha explicat que aviat tindrà una reunió formal amb Alamany.