Al voltant de la simplicitat: els accents diacrítics

Fa uns quants dies que a les xarxes hi va haver una sobtada (i efímera, cosa connatural al mitjà) discussió sobre els accents diacrítics. El motiu era que s’havia acabat la moratòria que l’Institut d’Estudis Catalans havia donat quan, el setembre del 2016, va decidir que, a partir d’ara, per escriure bé el català només s’han de fer servir 15 dels 150 accents diacrítics, aproximadament, que existien. I uns hi estan d’acord i uns altres en contra, com sol passar amb les sobtades i efímeres discussions que es generen a les xarxes. Abans de continuar, si m’ho permeteu, no em resisteixo a dir, ni que sigui entre un parèntesi sense grafia, que les prohibicions i les moratòries de les prohibicions em provoquen urticària, també en el terreny lingüístic.

Tancat el parèntesi virtual, he de recordar que la mesura prohibicionista del IEC venia uns mesos després que l’humorista Toni Soler publiqués un article –allò era la primavera del 2015– en què suggeria la possibilitat que s’eliminés, no els accents diacrítics, sinó tota mena d’accentuació. L’argument, si ho vaig entendre bé, era que els accents eren inútils, que el context d’una frase ja ajuda a comprendre les paraules sense signes afegits i que, d’aquesta manera, el català seria més simple i podria competir amb més facilitat amb la resta d’idiomes minoritaris del món.

No deu ser casualitat que el mateix setembre del 2016, l’Acadèmia Francesa de la Llengua, impel·lida per aquesta embranzida restrictiva, implantés l’eliminació de l’accent circumflex, entre altres mesures que volien simplificar l’escriptura del francès. Un altre parèntesi: a França, la mesura va ser rebuda amb una forta oposició i es va generar un lema,  #JeSuisCirconflexe, que va tenir una expansió considerable. Als països catalans, no.

Jo no sóc filòleg i, per tant, més enllà de manifestar la meva resistència a les prohibicions, no opinaré des de criteris que no em pertoquen. Però hi ha una cosa que m’alarma: aquesta voluntat d’eliminar les complexitats, les complexitats del coneixement i les complexitats de com podem explicar aquest coneixement a través de la paraula, a través de les formes. Tinc una intuïció que no puc demostrar. La formularé a l’engròs: estem tan acostumats al descens de la qualitat de la política, del periodisme, de la vida col·lectiva que ens deixem endur per aquestes ànsies de simplificar-ho tot. En la meva trajectòria com a professor d’universitat ho havia advertit: la burocràcia s’ha fet cada vegada més necessària a mesura que es posen obstacles a l’expansió del coneixement en totes les seves complexitats.

Tinc una segona intuïció, igualment indemostrable: si ho simplifiquem tot, ens tornem –nosaltres també– més simples, més senzills, més ingenus i, en comptes d’exigir polítics millors, periodistes millors, ja anem fent amb això que ens anem trobant. Tot i que em moc en el terreny de les intuïcions, ho expressaré amb una pregunta: quan el filòsof Ludwig Wittgenstein va escriure que “els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”, no creieu que els accents diacrítics també formen part de la comprensió del món que genera o permet la llengua catalana? I que si ens en prohibeixen l’ús, el nostre món es torna una mica més pobre?

Perquè una cosa és lluitar per la transparència, per la divulgació, per fer que la llengua, l’art i la cultura d’un país no visquin només de cara a les minories del poder. I una altra cosa és anar reduint les complexitats de la llengua, de l’art i de la cultura en general per a fer-nos més simples. I, al meu entendre intuïtiu, tal volta equivocat, arribar a diferenciar el sentit d’unes paraules a través d’uns accents diacrítics (com en francès passaria amb l’accent circumflex) ens atorga la possibilitat d’abandonar aquesta simplicitat prohibicionista que s’escampa per la societat amb la força d’una tempesta d’ignorància.