‘Al primer revolt els convidats ja preguntaven per l’estelada’

Era la Nicole de ‘Ventdelplà‘, australiana. I la Tanja de ‘Gran Nord‘, de Bòsnia. I, tot i que encara són uns quants els qui no s’ho acaben de creure, la Ivana Miño és catalana de tota la vida: aquest hivern ho ha pogut demostrar fent de presentadora de ‘Catalunya Experience‘, el programa de TV3 que a cada capítol ha acompanyat viatgers d’arreu a descobrir Catalunya. I, per si algú encara en dubta, en aquesta entrevista explica la seva història: de biòloga a actriu; i d’actriu a presentadora. I, entremig, voluntària de la Fundació Arrels com a dramaturga i directora de teatre. En ple rodatge de la segona temporada de ‘Catalunya Experience’, que per cert ‘tindrà convidats molt potents i sorpreses’, parlem amb ella del nostre país i, sobretot, de com és vist amb ulls de fora.

—Si algú visqués només a Twitter, i per exemple fes un cop d’ull a l’etiqueta #IvanaMiño, gairebé diria que sou una mena de musa ambaixadora de Catalunya…
—No, no ho sé, perquè no he vist cap piulada. Sé que durant l’emissió de cada programa hi havia molta activitat al Twitter, però no n’he volgut llegir cap, de piulet. Crec que les xarxes socials són interessants, però de moment prefereixo no fer-ne més cas del compte.

—Per què? Us fa por la reacció de la gent al Twitter?
—No exactament, perquè al llarg de la carrera he hagut d’entomar crítiques bones i dolentes. Aquest no n’és el motiu. Però tinc la sensació que el Twitter pot ser una mica maquiavèlic, amb molt espai per a les reaccions del moment, viscerals, poc rumiades i donant carta blanca a la rumorologia. Per això ho visc des de la distància, amb respecte. Hi vull entrar, però ho vull fer de manera molt sòbria.

—La gent us atura pel carrer?
—Fins fa no gaire la gent m’aturava pel carrer per què m’havia vist a les sèries però no sabia com em deia i de fet quasi tothom es pensava que jo era estrangera. Arran del programa sí que saben com em dic i qui sóc. No obstant, encara hi ha gent que tot i que els dic que no sóc de fora, que sóc d’aquí, catalana i de Barcelona de tota la vida, continuen sense creure’m! Això sí, amb molt bones maneres. En general la gent és molt discreta i molt respectuosa  [en aquell moment dos homes que seuen a la taula del costat del cafè on som desvien la mirada de l’ordinador portàtil amb què treballen i somriuen; ella també].

—Ara sou coneguda, sobretot, perquè sou la presentadora de ‘Catalunya Experience’, i sou actriu, però abans heu treballat uns quants anys de biòloga. Com acaba una biòloga presentant un programa de televisió en ‘prime-time’?
—Jo sempre havia fet teatre a l’escola i sempre he intentat mantenir la passió per la dansa, però quan vaig acabar secundària se’m va ficar al cap que havia de fer una carrera diguem-ne, seriosa, i vaig fer biologia, que també m’apassiona. I al cap d’uns anys treballant de traductora científica  vaig decidir, com una revelació, que volia fer teatre com fos. I me’n vaig anar a Londres i d’ençà de llavors fins ara no he fet res més. La carrera d’actriu té moltes formes i ara té la forma de presentadora. I, compte, és tot un repte! És la primera vegada que faig de mi mateixa, no faig cap personatge, cosa que no havia fet mai davant d’una càmera. No hi ha res fingit. Sóc jo sense cap personatge ni màscara. I confesso que això espanta una mica perquè i m’ensenyo tal com sóc. Espanta més això que Twitter.

—Què se sent acompanyant viatgers a descobrir el propi país?
—M’apassiona. Explorar i descobrir forma part de mi. Caminar, fer esport, preguntar, conèixer gent… fa molt per mi. A més, no només els convidats descobreixen Catalunya. Jo he descobert coses que no hagués imaginat mai i que m’han deixat amb la boca oberta. M’imagino que el mateix els pot passar als espectadors.

—Trieu convidats que coneixen poc, o gens, el país. Però saben què és Catalunya?
—La majoria tenien Barcelona com a referència i algun havia llegit coses de la Costa Brava, però poca cosa més. Això sí, tots són gent viatjada amb ganes de conèixer, per tant de seguida entenien que Catalunya era molt més que Barcelona. Només sortir de l’aeroport, de seguida que fèiem uns pocs quilòmetres, ja s’adonaven que hi havia moltes banderes als balcons i que alguna cosa passava. Al primer revolt ja preguntaven per la situació politica i per l’estelada!

—Ah, això no sortia al programa… I què els explicàveu?
— Senzillament els explicàvem quin era el debat polític i la situació actual, fent-ho amb cura i sense desplaçar cap opció ni cap dels punts de vista que hi ha.

—I al cap d’una setmana de conèixer catalans i entrar a les cases, quina opinió tenien del procés d’independència?
— D’entrada, a tots els ha impressionat. I d’opinions n’hi ha de tota mena, però he de dir que en general han valorat molt positivament la implicació política de la gent, ho han viscut amb simpatia i els ha colpit alhora. Fins i tot, no diré qui, però n’hi ha hagut algun que s’ha comprat una estelada i se l’ha emportada a casa.

—Realment els convidats, quan arriben, no saben res del viatge que fareu plegats?
—No, no saben absolutament res, no tenen cap guió! Saben més o menys què han de portar a la maleta, perquè els ho diem en un correu que se’ls envia abans. I saben quan arriben i quan marxen. Res més. És fantàstic, m’encantaria que m’ho fessin a mi!

—Quin lloc que no coneixíeu i que heu visitat us ha impactat o sorprès més?
—El congost de Mont-rebei, per exemple. Vaig al·lucinar. I algunes festes populars, com la mateixa Patum de Berga, que ja coneixia però no des de dins, i és impressionant. Quan hi era no em podia creure que allò fos real. O el carnaval de Solsona, on acabem de rodar-hi un capítol de la segona temporada. Que jo al·lucini i em sorprengui dels llocs i del país que tenim és, per mi, un efecte col·lateral fantàstic del programa. Se m’ha obert el mapa de Catalunya. Ara tinc la casa plena de mapes!

—El programa ha estat un èxit, però també ha rebut crítiques. Per exemple, hi ha qui diu es mira una mica massa el melic, que és autocomplaent. Què els diríeu?
—Bé, presumim de país perquè podem fer-ho! I quan ve un amic de fora tothom té ganes d’ensenyar-li allò que considera més bonic i autèntic, anant una mica més enllà de la postal típica. I això ho fem i ho aconseguim, anem una mica més enllà. Hi ha una feina molt exhaustiva de l’equip de redacció, de la Núria Borniquel, per exemple, que és la nostra exploradora i que pel que sembla coneix tothom de Catalunya! El que volem és que tant el convidat com l’espectador acabin el viatge amb un somriure, res més.

—Una altra crítica, més col·lectiva, que també s’ha sentit a dir més d’una vegada: han de venir sempre de fora a dir-nos que bonic que és el nostre país?
—Els catalans a vegades som crítics amb el que tenim, és cert. Però també és cert que hi ha molt orgull pel territori. Però és que hi ha tants racons, tanta varietat i tot plegat en tants pocs quilòmetres que potser nosaltres mateixos, els catalans, no coneixem prou el propi país, els paisatges, els colors, la gastronomia… Aquesta varietat en un territori tan petit és una de les coses que més ha impressionat els convidats. Que algú de fora valori aquests racons és un vehicle perfecte, impacta, i fa que qui no ho hagi fet obri els ulls i tingui ganes d’explorar. I sabem que hi ha gent que el cap de setmana següent d’haver vist un capítol ha volgut trepitjar i explorar els llocs que hem visitat i que potser no coneixia.

—Heu anat a visitar cap dels convidats a casa seva?
—No, encara no, no puc per feina, però ho tinc pendent!

—I ells, han tornat a Catalunya?
—N’hi ha més d’un que ja ha organitzat una tornada, però encara no s’ha produït. I el que sí que va tornar és el Nigel Planer, d’Els Joves, per fer la promoció. Li va encantar descobrir que era tan o més famós aquí que a Anglaterra.

—No s’imaginava que fos tan conegut?
—Ni tan estimat! Va quedar-se amb un pam de nas. Aquí hi ha autèntics fanàtics de la sèrie i els dies que va ser aquí, tant per al rodatge com per la promoció, gairebé va reviure la fama que havia tingut a Anglaterra quan es van emetre els capítols per primera vegada. No s’ho podia creure.

—Ja heu començat a rodar la segona temporada. Que ens en podeu dir?
—Tindrem convidats molt potents i sorpreses, aviso, i anirem a llocs diferents. Mireu, per exemple, acabem de rodar amb dos argentins que, perquè us en feu una idea, vénen d’un viatge de set anys per tot Àsia fent autostop.

—Us esperàveu fer de presentadora d’aquest programa?
— No gens. Em van trucar quan assajava intensament molt pocs dies abans d’estrenar una obra que es feia al Palau Sant Jordi en la qual feia de Cleòpatra i em van agafar desprevinguda i sense temps! Vaig anar a càsting, que per cert es feia a un lloc preciós, la colònia Güell, sense quasi haver-me preparat res perquè anava de cul. Just després, el dia de l’estrena, una redactora i el director del programa van a venir a veure’m fent de Cleòpatra i acabat l’espectacle em van dir que m’havien triada. Va ser qüestió de tres dies i no m’ho podia creure.

—Un altre projecte en marxa en què esteu plenament implicada és l’obra de teatre ‘L’últim crit’, de la Fundació Arrels, amb persones sense sostre. Què ens en podeu dir?
—Aquest ha estat el meu altre gran projecte de l’any. No té res a veure amb el ‘Catalunya Experience’, però m’ha omplert moltíssim. Jo tenia pendent de fer un voluntariat de feia temps amb la gent que viu al carrer i a través d’una molt bona amiga meva, la Laia Vila, que és ballarina i que treballa a Arrels, vam començar a fer classes de teatre. I anava tan bé que de les classes vaig passar a escriure el guió d’una pel·lícula, després d’una obra de teatre, llavors em vaig decidir a fer de directora, hi vam involucrar professionals, músics… En poc temps va esdevenir una cosa molt gran! És una trama policíaca, la primera part de la qual es relata en la pel·lícula i la segona en l’obra de teatre. Ha estat una experiència brutal, tant per mi, sobretot, com per a ells, els usuaris de la Fundació. Hem fet un equip espectacular durant un any, s’han teixit lligams i ells saben que són importants i útils. I sobretot tenim la satisfacció col·lectiva d’haver-ho tirat endavant, quan en realitat era molt fàcil haver llençat la tovallola en qualsevol moment. Per a mi ha estat una experiència impagable.

—Tindrem ocasió de veure l’obra de teatre?
— I tant! Els dies 7, 8, 9 i 10 del juny que ve a l’Antic Teatre. Personalment, és la gran aventura d’aquests pròxims mesos perquè ara, a més d’amics i coneguts, actuarem davant de públic real. Ep, us hi esperem a tots, ja ho sabeu.

—Teniu més projectes a punt?
—Doncs ara ja rodem els capítols de la segona temporada del ‘Catalunya Experience’ i també estic acabant una pel·lícula, que es diu ‘Gaudí, mon amour’, de Santi Lapeira. La resta del temps el dedicaré a la Fundació Arrels i a altres petits projectes de creació pròpia que encara no s’han materialitzat. De moment fem bullir idees. I que duri.

Acabada l’entrevista, els dos nois de la taula del costat se’ns acosten i saluden i feliciten la Ivana, educadament. Expliquen que treballen en una aplicació per a mòbils de reconeixement facial i en una altra que proposa rutes turístiques segons els gusts de cadascú i de la localització en cada moment. Es diuen Bism@art i parlen amb la Ivana deu o quinze minuts més, encantats, jugant amb l’ordinador. ‘És que som un país petit’, diu un, l’Albert, mentre s’acomiada. ‘Petit i gran alhora’, respon ella, tot recordant que té el cotxe en zona blava i que no s’hi val a badar.