Al pas que anem, el 155 no tindrà pare

No sé pas si ho entenc bé: però dedueixo que el 155, pateix l’efecte col·lateral de la sentència alemanya, és del tot il·legal. Per tant,és improcedent. No hi ha més solució que com diu l’article del Resina, anar provant d’obrir “la finestra a una nova España”, molt espanyola, però on no calguin autonomies. Tota una reflexió que em fa refirmar-me en una intuïció: “el proceso españolizador, antinacionalidades, y contra la constitución”, va primer i és anterior al nostre procés. Per tant, n’és la causa.
Espanya i les seves urgències es devora a si mateixa.

Ara veuen que van del dret cap a l’abisme. Però això passa perquè mai permeten cap mena de discrepància. A qualsevol d’allà que els avisara, que n’hi haurà de prou desperts com per a veure-ho vindre, l’han fet callar de males maneres. I ara es troben al final del pendent ferroviari. Just abans d’estimbar-se. Ja s’apanyaran, que diuen al meu poble. Si no poden ni aturar als feixistes violents que han escampat per tot arreu, com han de resoldre els problemes més seriosos?

Si aquesta tardor no aprofitem l’alineament dels estels per fotre un cop de puny sobre la taula -caldrà pensar i decidir en què ha de de consistir-, és que no volem de veritat el que diem que volem, o no sabem prou bé actuar com intuïm que s’ha d’actuar. O és que tantes dècades submissos, una mica mesells sí ens hem tornat.
Des de fora ens ho recorden molt clarament :

Axel Schönberber.

Em sembla que algun altre membre ja l’ha recomanat. Ben fet. Val mol la pena.

Si unos taxis (son capaces de hacer lo que hacen SIN violencia) 2000 000 de personas lo petan … SI ALGÚN POLITICO SE ATREVE A ORDENAR LA RESPUESTA AL ESTADO … Y SI ADEMAS SE DEMUESTRA QUE SE HIZO TODO SEGÚN LA LEY INTERNACIONAL Y ESPAÑOLA … LA COSA REVIENTA …

LAS RESOLUCIONES DE LA ONU Y DE LOS TRATADOS FIRMADOS POR ESPAÑA LO VAN A PETAR SI QUIREN LOS POLITICOS CATALANES … recordando el art 96 y anteriores de la constitucion española que dice que esos tratados SON DERECHO INTERNO ESPAÑOL … EL DERECHO DE AUTODETERMINACION DE LOS PUEBLOS DERECHO INTERNO ESPAÑOL…

A VER QUIEN RIE ÚLTIMO ª!!!!!!!

La capacitat de l’engany, i de l’autoengany, a tota l’estructura del poder, bàsicament moguda per l’oligarquia mesetària, sobrepassa tot el que les formes racionals i lògiques puguin arribar a capir. En essència és el conegut i etern “Don dije digo, digo Diego”, un dels cinc pilars de tota la seva filosofia ancestral, de segles. Les altres quatre, al meu entendre, van sortint a mida que van caient les plomes d’estruços de la parafrènia que volen vendre. Models Batet, Iceta, Borrell i una llarga, escruixidora, llista. La velocitat de fons que portem, de cara a la República, els te desconcertats i, poc a poc, ho aniran mostrant. Ells van amb gasoil, combustible clàssic, sorollós, contaminant. Nosaltres amb energia elèctrica, fotovoltaica, d’última generació: recarregable directament del Sol. Una part, centrada en Waterloo. Altre segueix essent hibrida, la d’aquí més a prop: autonomia (gasoil) i independència (fotovoltaica). L’evolució és en un sentit, com l’energia, com la vida. Més enllà de ho quotidià que, a molts, els te amorrats al wassapp. Perspectiva ! …. nois (i noies).

Cada vegada queda més clar que el problema que tenen és entre ells mateixos. S’han passat mig segle educant al seu poble en l’odi als catalans, presentant-nos com un poble idiota, que està disposat a pagar-los la vida indefinidament gràcies a un cop d’estat traïdor. Que nosaltres ho aguantem tot, que se’ns poden pixar al cap, perquè som un poble covard, incapaç de plantar cara. Ara s’estan adonant que l’han cagat extraordinàriament i que des de tota Europa els diuen fluixet que han de tornar enrere tan ràpidament com puguin “sin que se note el cuidado”, perquè lluny de poder-nos acusar de cap delicte a nosaltres, els delinqüents i per tant condemnables des de la justícia internacional, la de debò, són ells, i que la seva posició és impossible en una Europa democràtica.

Desenganyem-nos. Si estan fent el que fan ara és perquè els han amenaçat seriosament, no pas perquè hagin reflexionat, perquè -pel que es veu- els és impossible. Ara, davant l’evidència que ens n’anem i que hi tenim tot el dret, corren a dir el “jo no he estat” , com quant els nens són descoberts pels seus pares fent una malifeta. No són raonables, incapacitats per a compartir, només entenen “manar o obeir”. Ara cal esperar que la “mamoneria” de molts catalans, sobretot quan manen i els agafa un atac de generositat mal entesa, no els regalin el camí per a tornar-nos a fer esclaus un segle més. Mentre un espanyol està prometent complir un pacte, el seu cervell està maquinant com l’incomplirà. No ens hem de deixar enredar mai més. República catalana ja!

Lo greu és que hi ha polítics d’ ERC i del PdCat que estaríen disposats a anar a escoltar el rei demanant perdó. Això sí que es tenir-los cuadrats..

Si, hem d’aprendre dels taxistes: veieu? La majoría són espanyols i per això van tots a una… nosaltres, no sempre.
D’aquí només ens treurà un líder com en Puigdemont que, per els que mai hem sigut ni serem d’un partit polític, és el que hem de recolzar.

I si tenim la feina feta, algún país ens ajudarà economicament i militarment, aquesta darrera ajuda molt necessària per si s’ha d’afeitar algú arran..

Sí, s’estan donant les condicions per trencar d’una vegada amb Espanya. Cal, però, que els tres “ariets”, l’internacional, l’institucional i el popular, vagin a l’uníson (que tots pressionin i ho facin coordinadament). Si ERC i els romanents pujol-masistes del PDECat es desmarquen de la jugada, la cosa podria naufragar fàcilment i perfecta.

També cal comptar amb el que faci l’enemic, és clar. Ell també té els seus ariets i s’està trencant el cap tant o més que nosaltres per desactivar i reconduir la situació. Així, vist a grans trets, es veuen tres o quatre grans actors: les institucions (govern, Congrés, Monarquia, partits); els aparells de l’estat (que per moments semblen funcionar per lliure, com a punta de llança: judicatura, forces i cossos de seguretat de l’Estat) i la patronal: els poders fàctics; els mitjans de comunicació i l’opinió pública; l’extrema dreta violenta.

Per poc que aquests “agents” s’alineïn eficaçment, ho tenim magre, per tant la nostra màxima preocupació i ocupació ha de ser sembrar la ZITZÀNIA, la discòrdia entre ells. Aquesta, i no una altra, hauria de ser la principal activitat dels nostres diputats a Madrid (si seguim pensant que és útil que hi siguin, que no és preferible acomiadar-los cap a casa).

ELS LLOPS ES DISFRESSEN DE XAIS

L’opinió pot començar raonant sobre si la situació determinant ha sigut que el cop d’estat ha estat aturat per la ciutadania i les institucions catalanes, o pot començar partint de la desfeta provocada pel 155 i el mal govern dels nostres polítics. Aposto per la primera.

L’evidència dels fets fa difícil poder-ho confondre amb un desig. Potser el desig, per alguns, fóra que no fos tan evident, llavors s’ha d’apel·lar a l’embolcall d’un suposat rigor lògic que sempre conclou que l’estat espanyol és molt estat, que fa segles que… etc. No m’atreviria a dir-ne victimisme, però, fer previsions en processos socials on la indeterminació juga un paper important, és un exercici interessant però d’unes conclusions que quasi sempre la realitat desmenteix. És allò de “si ens haguéssim imaginat que estaríem on estem….”
El tauler està actiu. Veurem les jugades…

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Primer que tot, presos polítics a casa seva. El seu empresonament és il.legítim, anticonstitucional -per tant il.legal- i constitueix un delicte del “estado Ñ” contra la justícia, la llibertat, la legalitat i contra Catalunya. Aquesta última motivació és la que pretén sadollar la inacabable sed de venjança per la insubmissió catalana que corrou les seves ànimes colonialistes. Després, sense inseguretats i sense embuts, a negociar, a exigir els nostres drets deixant en evidència l’altra part -si cal- davant de tota Europa i resta de nacions. Una feina urgent a fer també, tal com proposa Beatriz Talegón, és fer arrivar amb eficàcia als españols la versió veritable de la lluita de Catalunya amb Ñ (enganyats per informacions mediàtiques falses i tendencioses, i en mans de prejudicis atàvics) , donant una informació verídica i pedagògica dels motius i la realitat dels fets tergiversats, mutil.lats i manipulats mentiderament per la premsa Ñ sotmesa al estado, ideològicament addicta i econòmicament depenent del “règimen”

Bon dia! Siguem optimistes, perquè el procès va molt ben encarrilat. Properament veurem com es convoquen eleccions, aquí o allà, i es proclama la República després d’haver posat en evidència que “diálogo” a Ñ vol dir submissió i que no s’arriba a res… No us enfadeu si hi ha meses bilaterals i tota la resta, és per deixar-los nus de qualsevol tipus d’excusa. La comunitat internacional és així, els hi agrada tot aquest teatre per poder dir que s’ha provat tot. Nosaltres sí que ho hem provat tot des de fa 500 anys, evitant els Trastàmara i tot el que ha vingut després… Mireu que en deien els nostres literats d’aquesta gent i veure que no ha canviat res, segueixen amb la mateixa estratègia. Ara no poden usar les armes i els jutjats ja tenen gola avall que també rebran la nul·litat internacional… la victòria serà!

Veig que la versió mòbil de Vilaweb ja incorpora també l’espai marginal de comentaris fins i tot per a l’editorial. Imagino que deu precedir el mateix canvi en la versió per a ordinador (de fet avui hi ha dues línies paral·leles de comentaris per a aquest mateix escrit). Si això es confirma i Vilaweb ens deixa amb la frase que diu avui al final del seu penúltim paràgraf, aquest serà segurament un dels meus darrers comentaris aquí, igual que he deixat de comentar la resta de notícies degut al nou format. Per això confio que se’m disculparà l’allargada de l’escrit, que pretén servir també una mica de comentari genèric a la línia editorial dels darrers mesos. Agraeixo la visió sempre crítica de Ramon Vilardell, Josep Albà, Joan Benet, Josep Selva, Eva Salas, Francesc Gispert, Josep Pasqual, Josep Salart, Rosa Gispert i d’altres que ara mateix no em venen al cap, però amb qui ha estat un plaer compartir aquest espai.

Tenia 14 anys i eren les acaballes del franquisme el primer cop que vaig fer servir un esprai vermell per escriure ‘independència’ ben gran en un edifici públic, de forma molt irresponsable cal dir, ja que els problemes que els podria haver causat als meus pares haurien estat importants. Des de les hores i al llarg de moltes dècades sempre he mantingut l’esperança que l’acabaria veient, la independència. Per això el que sempre m’havia imaginat supera de llarg on estem: presos polítics, exiliats, imputats, partits que es fan enrere, eleccions imposades, president diferent al votat, acataments i pactes amb els avaladors del cop d’estat contra els catalans, sous sostrets a diputats electes, i un llarg etcètera. Clar que la imaginació és lliure i allà on estem pot ser que sigui l’hòstia en funció d’allò que cadascú hagi imaginat.

Ahir comentava que la possibilitat d’una revolta social de l’independentisme és l’única via que contemplo per a una solució a curt termini. Altres, com el col•lapse d’un estat que certament és molt feble econòmicament, són perfectament plausibles, però no a curt termini. L’esclat popular podria esdevenir en qualsevol moment per causes no diré que indeterminades, però sí de més difícil previsió. D’espurnes amb potencial per encendre la revolta n’hem tingut a dojo els darrers mesos. Es pot argumentar que si el polvorí no ha esclatat fins ara és per l’estat anímic o psicològic de l’independentisme, tocat després de la reculada del 27O, els empresonaments i l’aplicació del 155, tots ells elements que podrien haver provocat una revolta però que, segurament induïts per l’actitud poruga dels partits, van dur a tot el contrari, a frenar i a barrar la reacció. A partir d’aquí es pot pensar també que un cop superat aquest estat mental temporal i amb els darrers èxits en el terreny judicial internacional, mica en mica l’independentisme pot tornar a estar preparat per a la reacció definitiva amb un rearmament anímic els propers mesos de setembre i octubre (la tardor calenta que vaticina l’article), sempre que hagi estat capaç de tallar el cordó umbilical amb els partits que el llasten.
Tanmateix anticipar estats psicològics i les reaccions resultants a nivell social no és gens fàcil, per tant tot i admetre, i certament desitjar, la possibilitat, no em sembla una estratègia gaire forta fiar-ho tot als imponderables.

Esclau com sóc del pensament lògic, tendeixo a voler veure una confluència clara de signes que apuntin a (no dic que garanteixin) la consecució de l’objectiu, o bé una estratègia clara per crear aquelles condicions que elevin la probabilitat del resultat desitjat a nivells no menyspreables. Quan llegeixo “l’evidència que el cop d’estat ha estat aturat per la ciutadania i les institucions catalanes és massa clara per a negar-la”, no puc menys que tenir la sensació que l’asserció de la paraula ‘evidència’ serveix per a substituir, precisament, aquella evidència que en cap moment s’exposa. Els fets, si més no els que jo recordo posteriors al referèndum, expliquen una altra història:
1) L’estat empresona una sèries de polítics i activistes que a hores d’ara segueixen a la presó preventivament, i imputa molts altres càrrecs i ciutadans, com ara el mateix Trapero. Res d’això no s’ha aturat.
2) L’estat aplica el 155 i intervé totes les administracions durant mesos sense que ningú ho aturi. L’aplicació del 155 només s’acaba, com ja preveia la llei, amb la formació d’un nou govern.
3) Entremig la gent torna a revalidar una majoria independentista al Parlament, tot i que el govern queda en minoria amb l’anunci de la CUP de passar a l’oposició. Aquesta revalidació electoral no s’acaba traduint en la restitució promesa del govern legítim enderrocat, per culpa de nous impediments judicials no aturats.
4) El president elegit pels catalans no és investit, amb la complicitat del president del Parlament que havia estat investit com a part d’uns acords que incompleix. L’estat tampoc permet investir Jordi Sànchez, ni Jordi Turull. Cap d’aquestes imposicions són aturades. A la quarta va la vençuda i s’investeix Quim Torra.
5) Els partits independentistes contribueixen al canvi del govern central amb la substitució del PP pel PSOE. Algunes de les mesures del 155 es comencen a revertir parcialment, com era d’esperar, ja que en cas contrari voldria dir que seguim sota la intervenció total de l’autonomia que es va dur a terme durant mesos sense cap resistència ciutadana ni institucional.
6) Finalment arriba un gran èxit, la retirada de les euroordres forçada per la sentència a Alemanya. Aquest èxit atura l’extradició d’alguns polítics, tot i que no permet el seu retorn a Catalunya, ni tampoc la seva restitució a l’exercici governamental. Aquest pas, que certament obre escletxes importants, es deu a unes bones defenses de les advocacies dels polítics i, sobretot, a uns tribunals que, contràriament als espanyols, han actuat amb independència. No hi veig pas el paper de les institucions, encara menys de la ciutadania, en el resultat d’aquesta sentència.

Així doncs, l’evidència massa clara que el cop d’estat ha estat aturat per la ciutadania i les institucions requeriria una mica d’aclariment extra, ja que l’excés de claredat que implica aquest ‘massa’ només persegueix estalviar-se una relació de fets que avalin una afirmació que, en realitat, cau dins del terreny de l’imaginari col•lectiu que es pretén construir. D’entrada perquè assegurar que el cop d’estat ha estat aturat mentre encara tenim presos, exiliats i dotzenes d’imputats, em sembla un despropòsit, per no dir un insult a qui encara pateix els efectes d’aquest cop d’estat feliçment ‘aturat’.

Victor, comparteixo el teu pensament en la seva totalitat.

He passat per lo mateix i moltes vegades perdo l’educació explicant el moment que vivim.

Si us plau, llegir-te per mi és com anar a classe per adults i aprendre cada dia el que no vaig aprendre. De tu, de l’Albert, de l’Eva, d’en Pep, dels Ramons, de la Bonifacia i de tots, tots.

Sé que ets ben lliure de fer-ho però quan t’emprenys molt, però molt, com cada dia, escriu.

Escriu perque probablement et pot llegir algú en un lloc clau de poder i decisions i el pots ajudar a fer coses pels presos, pel país, per tots nosaltres. Simplement perque t’haurà donar la raó i li hauràs fet reaxcionar.

Victor, estem amb tu.

Víctor Gonçal, m’afegeixo als altres comentaristes a dir que trobaríem molt a faltar els vostres comentaris. Em permeteu una petició egoista? Si voleu deixar de comentar a Vilaweb com a protesta pel sistema de comentaris, que em sembla molt bé, m’agradaria tanmateix que consideréssiu la possibilitat de compartir els vostres escrits en un blog o alguna altra plataforma. Trobo que escriviu molt bé i els vostres punts de vista són sempre molt interessants. Naturalment, només heu d’escriure i compartir-ho si us abelleix, no en teniu pas cap obligació, però em sembla que uns quants us ho agrairíem.

Passant al contingut de l’editorial, a mi també m’ha fet l’efecte que la frase “l’evidència que el cop d’estat ha estat aturat per la ciutadania i les institucions catalanes és massa clara per a negar-la” és més aviat un recurs per a eliminar la discrepància, tractant-la d’absurda o d’interessada. Espero que només hagi estat una mala tria de paraules.

A mi m’ha fet pensar en totes aquelles proclames a l’octubre que “és impossible controlar l’administració catalana perquè els treballadors s’hi oposaran”. Després de molt repetir-ho (jo també ho vaig creure), resulta que tots els alts funcionaris i els alts càrrecs de la política no només no van resistir sinó que a sobre van col·laborar amb els ocupants amenaçant els treballadors amb més dignitat. I, parlant d’això, avui he vist encara un altre article de la Diana Coromines al Racó Català en què explicava que han tornat a contractar la Marina B. Falcó per a un alt càrrec (d’aquells amb salaris tan sucosos) a Exteriors després que, a l’octubre, es dediqués a amenaçar els catalans que treballaven a la Delegació de Copenhaguen.

Jo volia ser optimista amb el govern presidit per en Quim Torra (no pas amb els polítics professionals del PDECAT i d’ERC), però és que tot el que fan em porta a deduir que volen col·laborar a millorar la imatge d’Espanya per a desactivar l’independentisme.

Mira Víctor. Has de pensar que escriure comentaris en un diari com VilaWeb no només serveix per a dir la teva i quedar més o menys descansat, sinó que també serveix perquè els altres lectors aprenguem a veure les coses des de punts de vista diferents. Hi ha dies en què la situació se’ns fa difícil d’aguantar, i que ni l’opinió dels més saberuts ens consola, però és que s’ha de pensar que el que estem fent entre tots és extremadament difícil. És molt difícil assolir la independència d’un país mediocre, bàrbar i antidemocràtic, al que ja només li queda aquesta colònia per a extorquir. No et desesperis Víctor, que ho estem fent molt bé, tan bé, que ho acabarem guanyant sense cap dubte, perquè nosaltres tenim un projecte positiu de país i ells no en tenen cap, excepte el de negar-nos la llibertat per a poder continuar l’espoli.

Encara que no t’ho pensis, el que escrius és important i ens ajuda a tots per a continuar. Imagina’t el greu que et sabria si el dia que la Independència i la República siguin una realitat, no hi som tots els “escribanus” per a celebrar-ho. Demà volem tornar a llegir el teu comentari.