Al País Valencià ser espanyol ix car

Allò d’ofrenar glòries a Espanya i del “Levante agrícola y feliz” ha fet molt de mal. A tothom, però als valencians ens ha costat, i ens costa, el que no tenim. El que passa és que es pot enganyar a una persona indefinidament o a tothom per un temps determinat. I ara als valencians anestesiats per dècades de PP, corrupció i glòries buides, els ha caigut la bena dels ulls. Si xiulant el conseller no poden, demanaran ajut als seus amics els feixistes de manual. Però serà en va. Ja ens hem posat en marxa. No ens aturaran.

Això ve de lluny. El meu avi. Murcià i franquista assentat al Cap-i-casal feia d’intermediari entre els empresaris del tèxtil i els manaires de Madrid…i sempre quan tornava de la metròpoli colonial venia emprenyat…i ens deia ben fotut “éstos de Madrid se piensan que somos su mamelleta”. Açò durant els 1970′. Quan va dimitir Carod-rovira el portaveu d’ERC al Congreso passà a ser el valencià de Canals Agustí Cerdà i i va ser el moment de fer president espanyol a un tal Rodríguez a canvi de traure a la llum les balances fiscals territorialitzades. I els economistes decent van detectar els desequilibris d’aportacions i retorns. I és confirmà allò que Trias Fargas explicava en les seues classes a la Universitat de València 5 dècades arrere: l’espoliació conscient d’Espanya envers els 3 països. Cerdà s’enfrontà a un tal Ocaña, lloctinent de Pere Solbes, el ministre espanyol nascut a El Pinós. En aquell debat parlamentari Agustí va retraure que les Illes i Catalunya sofrien una espoliació intolerable, al que Ocaña justificà pel nivell de vida d’aquells territoris era superior a la mitjana espanyola. Aleshores Cerdà tragué a col•lació el País Valencià preguntant-li a Ocaña com és sent més pobre, ço és, per sota de la mitjana espanyola també érem contribuïdors? Al que Ocaña respongué: això demostra que el sistema funciona. Al que Agustí li va respondre: Sí que funciona, sí, el sistema de colonització espanyol”

Ara que Catalunya ja ha despertat, cal que el País Valencià ho faci i emprengui la lluita per la seva dignitat. Ja n’hi ha prou de servilismes i humiliacions. Ara el que cal és plantar cara a l’estat espanyol i trencar aquesta supeditació que fa massa anys que dura. Cal que surti al carrer una gernació demanant un finançament just però també assentant les bases per a la reivindicació superior de la República. Així es va començar el combat a Catalunya i així pot fer-se al País Valencià i aquest territori germà ho vol. Fora pors i coratge que el camí serà llarg i costerut però si hi ha prou voluntat i valentia, la victòria serà certa i a prop. Tornem-ho a dir: No podran res contra un poble unit, alegre i combatiu.

Estic molt content d’aquest despertar del País Valencià i espero que sigui el preludi d’un altre problema greu per a l’Estat espanyol, que no mereix sobreviure més temps en aquest món. Em sorprèn, però, que tanta tanta gent encara tingui simpatia per a un partit com el PP que ha arruïnat a tota la societat valenciana, i la menysprea fins a límits insuportables, però això em recorda ràpidament tots els barris més pobres de Catalunya, de les àrees metropolitanes sobretot, que voten en massa a partits com C’s, i en menys mesura al PP, que són els que perpetuen el seu estat de pobresa i incultura. Suposo que la sociologia, o la psiquiatria, hi tindrien alguna cosa a dir.

València és la il.lustració perfecta de per què s’equivoquen aquells que diuen que si els catalans fóssim menys rebels ens aniria millor. València és molt similar a Catalunya tant geogràficament (només que té una mica més sól i una horta més rica, i està una mica més lluny de França i a prop de Madrid) com culturalment (de fet, com que hi ha hagut una mica menys d’immigració, es podria dir que la seva part litoral és culturalment més “catalana” que el litoral català). Per la raó que sigui, però, les seves èlits socials han estat sempre més disposades a col.laborar amb l’Estat. El resultat ara és prou evident: un espoli fiscal comparativament més gran, una corrupció insuportable i una economia pràcticament centrada al turisme i la construcció, car de la vella indústria valenciana, apart de la fàbrica Ford, tot just queden activitats de molt baix nivell de tecnificació com la fabricació de mobles i rajoles, que en tot cas depenen molt de la construcció, o el treball del cuïr, que només és viable quan es fa servir treball a preu fet que no es declara a Hisenda. València és la prova que, malgrat que a la curta pugui semblar el contrari, a llarg termini és millor la resistència que la submissió…

Cada dia és més evident que el que hem de fer tots es alliberar-nos d’un govern central que a base de trampes i mentides fa que els Paisos Catalans haguem de mantenir a tota la península. Ja n’hi ha prou de paciència, perquè a més d’endur-se tota la riquesa que produïm, ens insulten i ens menystenen cada vegada més. Els catalans ja hem dit que prou d’esclavatge, prou d’espoli i prou de robatori constant. Vosaltres, dissortadament haureu de fer els mateixos passos que nosaltres i com ja han començat a fer els de ses Illes. Tots anem a parar a la mateixa situació perquè aquests ximples els agrada molt més robar les cols del veí que cuidar el seu hort. Sempre ha estat així i sempre anirà en augment l’extorsió, perquè sempre en volen més, i mentre nosaltres no ens unim, ells continuaran.