Al foc amb la ciència!

Cultura popular com a font d’estudi

Tot i que no som de cap manera els primers a plantejar una font de cultura popular per a un estudi de la ciència en clau historicosocial, cal preguntar-se en primer lloc si veritablement les falles ens poden dir alguna cosa sobre la manera com es popularitza la ciència.

Segons la concepció de Vicent Borrego –historiador de l’art i especialista del món faller–, les falles serien una «genuïna expressió d’un kitsch de caire popular» (Borrego, 1996). Aquesta frase és molt interessant en el sentit que hi apareixen associats els termes expressió i popular, la qual cosa ens permetria interpretar que les falles tenen una funció comunicativa de caire social. És aquesta funció comunicativa la que exigeix als seus constructors l’elecció d’un tema per al seu discurs, i amb aquesta elecció trobem una manifestació al voltant d’un fet social que conté intrínsecament una interpretació.

Aleshores, no sembla una bogeria extrapolar aquest fenomen i dir que les falles també s’ocupen d’aquests fets o produccions socials que són la ciència i la tècnica (Català, 2003a). Evidentment, el discurs faller no sempre emprarà la ciència amb la mateixa intenció, però aquest ús diferencial és el que ens demostra la integració de la ciència en les falles, viatjant des del to satíric fins a perspectives apologètiques, antimodernistes, bròfegues…

Llavors, el que trobem és una manifestació plàstica que ens serveix com a font de representació social. Molts historiadors de la ciència ja han emprat altres representacions plàstiques per als seus estudis, com puguen ser les obres d’art. D’aquesta manera, i fent un paral·lelisme, el que trobem són produccions plàstiques que fixen en un suport estàtic un procés social dinàmic i inspirador. Tot i així, cal ser conscient que aquest procés és només indirectament influent, ja que no condiciona tècnicament ni materialment la realització del producte en qüestió.

Un artefacte tecnològic

Formalment, una falla és un artefacte tecnològic. D’aquesta ma­nera, les falles representen en si mateixes una mostra de la tensió essencial que existeix entre tradició i innovació. Aquest tret, compartit amb la ciència, es veu clarament patent en la incorporació de nous usos tecnològics en l’elaboració de les falles. Encara així, es pot arribar a una coexistència de velles pràctiques tècniques amb procediments absolutament nous. Això no és gens estrany, tot i la percepció popular que nous invents acaben de soca-rel amb les velles solucions.

Les falles que observem avui dia, de fet, són un conjunt de velles pràctiques artesanals –i bàsicament d’herència tradicional– amb noves tècniques d’avantguarda directament relacionades amb els avenços científics i tècnics. Això també ens demostra que hi ha hagut una certa evolució en l’elaboració i construcció de nous materials per millorar la construcció dels monuments fallers.

Les falles, doncs, serien artefactes tecnològics sotmesos a un procés d’evolució continu. D’aquesta manera les aparents disrupcions o canvis sobtats són absorbits en una matriu productiva que negocia el manteniment d’usos antics i la incorporació de nous. Aquests artefactes, a més, són una eina per a l’estudi social de la ciència i la tècnica perquè en els artefactes conflueixen i es combinen tècniques diverses al servei d’un resultat complex però unitari.

Malgrat tot, els punts de vista dels diferents artistes fallers encara varien, i així ho demostren els testimonis de tots ells en la publicació La Falla: Un artefacte tecnològic. Potser, la idea predominant en aquest recull publicat per la Universitat Politècnica de València és la que manifesta el veterà mestre Miguel Santaeulalia –un dels artistes més reconeguts dins del gremi–: «El que vertaderament val són les idees, no la tecnologia.»

Però, quines són les idees que intenten representar? Quins trets científics són els més escenificats? Quines característiques fan un fenomen científic apropiat o no per a aparèixer en una falla? Certament, no sembla que hi haja un criteri clar, però a continuació presentem un grapat d’exemples curiosos i esclaridors d’aquesta relació controvertida entre ciència i falles.

Llegiu l’article complet en la web de Mètode.

Jesús I. Català Gorgues. Professor d’Història de la Ciència. Departament d’Humanitats, Universitat CEU Cardenal Herrera de València.

Marcos Morales Peláez. Estudiant de Biologia de la Universitat de València.

Què és Mètode?