26.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 27.03.2023 - 17:57
Unes declaracions recents de Marta Rovira a Catalunya Ràdio han tornat a encendre el debat. Enmig d’una llarga explicació sobre el seu projecte, la secretària general d’ERC va deixar caure un parell de frases o tres que han tingut una mala recepció en un sector important de la població. Perquè va dir que el referèndum del Primer d’Octubre no havia tingut prou legitimitat dins Catalunya, que no havia sabut connectar amb una gran part de la població i que fins i tot havia estat percebut com una amenaça per una part de la societat.
La reinterpretació interessada del passat per a legitimar les posicions que un partit adopta en l’actualitat és una constant de la vida política que, dissortadament, la història ens ensenya que ha de ser combatuda sempre, però que també sempre és complicada de combatre. Per dues raons.
La primera és que, al final, la legitimitat d’aquestes reinterpretacions depèn del nivell d’honradesa de qui l’expressa i això es fa difícil de valorar d’entrada. Una reinterpretació positiva i honrada és aquella que es basa en les evidències i els fets disponibles i que és coherent amb la comprensió comuna dels esdeveniments que té la població. No sempre i en totes les circumstàncies, agafar un fet passat i interpretar-lo és una manipulació reprovable.
I d’ací naix precisament la segona raó que dificulta combatre aquest estil de fer política, que és la necessitat que passe el temps per a demostrar quin és l’interès de cadascú. El temps normalment posa les coses a lloc i és el que demostra finalment les intencions de qui fa aquestes reinterpretacions. Recordeu “L’OTAN, d’entrada no” del PSOE, per exemple. El problema és que el temps ha de passar necessàriament perquè els ciutadans decanten la seua opinió a la vista no ja de la teoria que es proposa, sinó dels fets que l’acompanyen. I aquest pas sol ser lent i feixuc.
Foucault, Marx, Arendt, Saïd o, d’una manera més punxeguda, Derrida n’han parlat a bastament, tot argumentant que la reinterpretació del passat és inherent en la condició humana, i que la veritat objectiva és impossible o molt difícil de determinar. Ara, això significa que tu et pots apoderar d’un fet passat, el Primer d’Octubre per exemple, canviant-ne el relat precisament per a justificar el contrari d’allò que va passar? La resposta lamentablement és que, en principi, sí. Ho pots fer. Però també cal acompanyar aquesta resposta decebedora d’una constatació positiva. Quan hi ha reinterpretacions dels fets com aquesta que fan Marta Rovira i Esquerra Republicana, no tenen per elles soles la capacitat d’imposar-se. Que triomfe el relat que fan o deixe de triomfar depèn tan sols d’un factor que ells no controlen: la gent s’ho ha de creure. I aquesta és la gran feblesa a què s’enfronten.
Per això discutir teòricament amb ells si el Primer d’Octubre va ser vist com una amenaça o si no va tenir legitimitat és una mica perdre el temps. I per això, tot i que ja he donat un parell de pistes que em fan pensar que hi ha una manca d’honradesa del debat tal com el presenten, m’agradaria d’aprofundir-hi.
La primera pista és que dir tot això que diuen representa un gir de 180 graus respecte d’allò que deien, i això és un tomb absolutament inexplicable. Molta gent es desespera avui quan veu un vídeo en què es comprova què deia Oriol Junqueras el 2014, el 2015, el 2016 o el 2017 i ho contrasta amb això que diu i fa avui. Bé, doncs aquesta és la seua gran feblesa. Per a seguir la ruta que s’han marcat, cada vegada han de dir coses més excèntriques i incomprensibles. I amb això l’allunyament entre l’experiència viscuda del Primer d’Octubre que té la població en general i el que diuen ells és cada vegada més gran.
Cosa que ens porta a la segona pista, per mi la més important. Com deia abans, és fonamental que la reinterpretació dels fets siga coherent amb la comprensió comuna d’aquests fets. Amb allò que la gent recorda. Amb allò que la gent viu dins seu. Que encaixe amb la visió que la majoria de la població té dels fets. I ací és on els republicans, des que van entrar en la deriva en què han entrat, s’estavellen constantment. Perquè pretendre presentar el Primer d’Octubre com un fet reprovable va completament en contra de la visió que en té la immensa majoria de la població. Fins i tot dels seus militants, la gran majoria dels quals se la van jugar per fer-lo possible.
Ja ho sé que després, en la mateixa entrevista, Marta Rovira també prova de donar una visió positiva del referèndum, però és massa evident que ho fa per atenuar l’impacte d’allò que ha dit un moment abans. Si realment creus que el Primer d’Octubre no va tenir legitimitat i va causar por i un sentiment d’amenaça en una part de la població, després no pots dir que va ser un exercici impressionant de llibertat política i bla, bla, bla. Perquè una persona d’esquerres, qualsevol demòcrata en realitat, no podria acceptar mai de definir com un fet positiu una imposició, i les seues paraules descriuen això: que el referèndum d’autodeterminació va ser una imposició i una amenaça.
La batalla, doncs, és damunt la taula i la derrota d’aquest relat de Marta Rovira no dependrà dels fets i de com vulguem interpretar-los, sinó sobretot de si us la creieu a ella o no –per dir-ho d’una manera fàcil i que s’entenga. Jo no me la crec, però això no té gens d’importància. Allò que importa de debò és que al final tot aquest artefacte intel·lectual que han organitzat, si s’ha d’estavellar, que estic convençut que s’estavellarà, serà contra la gent, contra els seus vots, contra el seu record del que va passar el Primer d’Octubre, contra les emocions que aquell dia convoca i contra les seues crítiques públiques. Crítiques al carrer, al bar, sopant a casa, al lloc de feina o per Twitter i qualsevol altra xarxa social. D’això, només d’això, es tracta ara.
PS1. Aquests dies he estat a París, seguint els esdeveniments relacionats amb la reforma de les pensions i les protestes. Ací en trobareu la meua crònica i anàlisi.
PS2. Demà dimarts VilaWeb organitza al Centre Octubre de València un homenatge a Guillem Agulló, ara que fa trenta anys que fou assassinat, amb la participació dels seus pares, de Núria Cadenes i de Pep Gimeno, Botifarra. Si teniu l’oportunitat de venir-hi, crec que serà un acte important. Us recomanem de reservar-hi lloc escrivint a inscripcions@vilaweb.cat.
