Al final tenies raó: no et creurien

Quan va sortir la primera sentència del cas Alves, els carrusels de penalistes van destacar als mitjans que era jurídicament i tècnicament impecable. Quan vam saber la revocació, els mateixos penalistes ens van explicar des dels mitjans que era impecable tècnicament i jurídica. Mentrestant, els qui l’única carrera de lleis que tenim és la de la vida, sabem que la realitat no és tan tècnica, ni jurídica, ni impecable. En l’intent de conciliar aquests dos mons, una cadena de professionals especialitzats en violència de gènere ha estat refutada per un tribunal amb membres especialitzats en violència de gènere; l’avís a les navegants que avui dubten si denunciar els seus agressors és més clar: l’any 2025 i a aquestes altures de la pel·lícula, qui es vol arriscar a jugar aquesta loteria?

Aquells qui ens creiem la denunciant, especialment les dones, hem tornat a viure aquella sensació d’abatiment i impotència, l’eco del “jolgorio” del jutge del vot particular de la “manada”. Per la seua banda, els qui no es creuen la denunciant, especialment els hòmens, van celebrar l’absolució del futbolista com un triomf gairebé personal, amb un ressentiment hàbilment disfressat de defensa de la presumpció d’innocència. “Si la ‘víctima’ no s’hagués inventat coses… Ja li queda poc al feminazisme”, em deia un orriolista emmascarat a les xarxes, i trobo que no es pot definir més bé de què tracta socialment aquesta batalla. “El feminisme és un càncer social”, s’esbravava un altre celebrador de la mateixa corda, per si no ens havia quedat clar que el gran desafiament el tenim, també, fora dels jutjats.

Mentre uns mirem de trobar l’entrellat per poder provar d’una vegada uns delictes tan particulars com els sexuals, que passen a porta tancada i deixen les víctimes amb el cervell trinxat, uns altres senten la por davant la pèrdua d’una impunitat històrica, avalada pel mite de la dona escalfabraguetes, mentidera i interessada. Tot i els defectes de la llei espanyola del consentiment, hi ha una classe d’hòmens que han sentit que se’ls tancava un cercle al voltant, ells sabran per què; per sort, amb sentències com la del TSJC encara poden experimentar l’alleujament que el vell sistema sap trobar l’escletxa, que encara té la força i el vigor per a qüestionar impecablement, tècnica i jurídica les denunciants, com s’havia fet sempre.

La sentència del tribunal contra la víctima d’Alves és unànime: no fiable. Per tant, ella tenia raó de bon començament, quan encara estava en xoc i la càmera dels Mossos la va enregistrar per accident, que no volia denunciar per la por que no se la creguessin. També sabia què es deia més endavant, quan pel mateix motiu va renunciar d’inici a la indemnització econòmica que li corresponia per llei. És aquesta saviesa inherent a moltes dones fins i tot tan jóvens com ella, perquè s’ho saben de generacions: no-et-creuran. Ella mateixa ja s’aplica el correctiu patriarcal i dóna per fet que el seu testimoni no serà creïble, i valtros i jo sabem per què, senyores: perquè al seu cap ja li ronda el fantasma de la culpa, si no hi hagués flirtejat, si no hi hagués ballat malgrat la incomoditat, si no m’hi hagués ficat al lavabo, si no hagués accedit a fel·lar-lo.

En canvi, el seu denunciat ha tingut el dret de fabular que no la coneixia, ai, no, que va ser ella qui l’esperava dins del lavabo, ai, no, que va ser ella qui se li va tirar a sobre –in dubio pro reo, oi?, doncs tu vés donant versions, que alguna colarà–, i així fins a cinc pel·lícules diferents, el mateix home que havia sortit de festa per esbargir-se del dol de la seua muller, que acabava de perdre el pare, i que tot i les mentides i els detalls d’índole moral dels quals no n’hem de fer res, a l’home imperfecte encara se li continua demanant la víctima perfecta.

Però que lluny que en som, de cap víctima perfecta. Fins i tot seguint els protocols més avançats en violència sexual i fins i tot sent ateses per professionals de totes les unitats expertes, encara seran humanes i fal·libles, els seus relats inconsistents davant de la dita ciència jurídica, aquesta matemàtica que avui resol que t’han violat i l’endemà que vés a saber, perquè ja no ens en fiem. La nostra testimoni va cometre l’error de mantindre la seua versió malgrat els vídeos i les contradiccions, malgrat el cervell trinxat pel trauma i les proves inconcloents: s’hi manté i no adapta el relat segons bufa el vent, que no sigui perquè el consentiment no sempre és matèria de laboratori, que no sigui perquè la memòria del trauma dista molt de ser fotogràfica. En aquest sentit, més missatges per a les que naveguen per les mateixes aigües: calladeta estaràs més maca, i tot això que t’estalvies.

Ens diuen denuncieu, denuncieu, i quan véns d’una absolució com aquesta et sona com la cantarella burleta dels mossos que perseguien indepes: “Veniu, veniu, que som gent de paaau.” Les coses són així, són les regles del joc, assumiu-ho, ens alliçonen tot de veus paternals, com si no ho sabéssim prou: han estat així sempre. En tot cas, dona sense nom, sé que parlo per moltes si dic que t’agraeixo que ho hagis intentat, perquè no ho has fet per a tu sola: cap dels judicis d’aquesta repercussió són per a una víctima sola. I si ara fes l’esforç de situar-me a l’altra banda i creure’t mentidera, encara m’hauria de demanar què hi guanyaves, si no pensaves de treure’n profit en cap moment, si no t’hi volies lucrar ni buscaves notorietat pública, ans al contrari, si t’havia de deixar feta carn de teràpia i trencar-te a bocins; què hi guanyaves, tu que ja ho sabies i n’hi ha proves accidentalment enregistrades, de sotmetre’t voluntàriament a aquest calvari.

Per contrast, ho explicaven testimonis periodístics: quan l’heroi absolt era un condemnat a presó per agressió sexual, els nanos encara li demanaven selfies pel carrer i li feien tustades a les espatlles. Com dèiem abans, tant de bo el problema fos només de denunciar o no denunciar: tal com pinta cert panorama social, ja ens podem calçar ben calçades.