Al coll de la balena

Què té a veure Moby Dick amb la prehistòria?

Moby Dick és molt més que un mer relat de ficció. És un d’aquells llibres que ens fan pensar en l’estranya naturalesa de la labor literària, en la seua curiosa manera de difondre idees científiques (Ruiz Zapatero, 2014) perquè és obvi que els escriptors no poden sostraure’s a l’època en què viuen. És el cas de Herman Melville (1819-1891), palpablement influït pel descobriment del temps prehistòric que –des de la mentalitat científica– trastoca seriosament la percepció del temps diví.

Moby Dick és abans de res la història d’un mariner desconcertat, ancorat en un món que s’esfondra però embarcat, en certa manera, cap al futur, percepció ineludible d’una cosa nova que està per arribar. Melville no és l’únic a percebre aquest canvi pertorbador, i si el capità Ahab persegueix Déu encarnat en la fabulosa balena blanca, el doctor Frankenstein o el mateix Faust fan el mateix en la seua cerca per adquirir coneixements o revelar els secrets més recòndits de la creació (Mcintosh, 1991, p. 29). Al capdavall, es tracta d’això, de deslligar el monstre que guarda el secret dels orígens de l’existència. Un misteri inescrutable explicat durant mil·lennis per les creences teològiques que s’enfronta a un nou discurs, diguem-ne científic, i que, en línies generals, transforma la manera tradicional de veure el passat.

Ara bé, el llibre de Melville és un viatge al passat quan no existia ni la idea ni el concepte de la prehistòria. Recordem que Moby Dick (Figura 1) veu la llum per primera vegada en les impremtes novaiorqueses en 1851, quan encara no s’havia publicat L’origen de les espècies de Darwin. De fet, totes les grans obres pioneres de la ciència prehistòrica s’escriuran justament després de mitjan segle (Badal García i Soler Navarro, 2016). No obstant això, una incertesa cronològica recorre de cap a cap tota l’obra de Melville. Són ja diverses les veus que afirmen que l’edat de la Terra és més antiga que no es pensava. Per exemple, el comte de Buffon (1707-1788) estima que la Terra té uns 75.000 anys, és a dir, uns 70.000 més que els que proposen els exegetes de la Bíblia. Tanmateix, el mateix narrador de la història, el jove Ismael, acaba el seu relat considerant que l’oceà té 5.000 anys d’antiguitat. Circumstància per la qual l’entorn pel qual viatja el vaixell d’Ismael pot considerar-se primitiu, fet reforçat pel nom mateix, Pequod, que evoca el d’una tribu nord-americana pràcticament extinta. Els tripulants d’aquest balener, que en llengua algonquina significa «destructor», viatgen als confins del temps a la recerca d’una balena que, segons s’estima en el capítol LXXXIV, és fins i tot anterior als sis milions d’anys (Melville, 1997b, p. 141). En aquest cas, si l’oceà és dels temps del Diluvi, la balena és una supervivent que ha escapat de la famosa inundació. És, com es diu diverses vegades en la novel·la, un animal antediluvià o preadamita. No sols això, sinó que en el capítol CIV es diu que la balena va menysprear l’Arca de Noè després del Diluvi (Melville, 1997b, p. 263). Per tant, en uns certs moments el narrador presenta Moby Dick com una criatura maligna. I tot fa pensar que aquesta maldat sorgeix d’aquell abisme temporal que, segons afirmaven els científics, va existir abans del Diluvi.

El món segons els fòssils

Melville dedica el capítol CII als fòssils de la balena. Convé aclarir que el narrador es comporta com un fixista; és a dir, que considera que la balena és un espècimen tal com va sorgir de la prehistòria fa milions d’anys. Per aquesta raó els fòssils de les balenes terciàries que esmenta, com el Basilosaurus, apareixen com una mostra de l’existència de monstres marins i no com un exemple de l’evolució dels cetacis. L’autor degué conèixer l’espectacular muntatge d’ossos que Albert Koch va exhibir a l’Apollo Saloon de Nova York en 1845 i que es va presentar com l’esquelet d’una serp marina gegant (Figura 2) encara que en la seua major part eren les restes d’un cetaci extint (Jones, 1989). La monstruosa «monarca de les mars» no va passar l’examen dels experts, que hi van detectar els coneguts ossos de la balena fòssil Basilosaurus (o Zeuglodon segons la nomenclatura d’Owen), mesclats amb els d’altres espècies. Tant feia que a ulls dels paleontòlegs l’esquelet fora un frau perquè la imatge havia impactat de tal manera que la premsa va relacio­nar el monstre amb la maldat original, el Diluvi, Caín i l’Arca de Noè (Jones, 1989).

Melville coneix bé aquest imaginari popular i fins i tot en el capítol LXXXI adverteix que molts dracs de les llegendes eren en realitat balenes (Melville, 1997b, p. 132). I la veritat és que, com demostren algunes investiga­cions, no és del tot impossible que la creença en uns certs monstres marins haja sigut inspirada per les gegantines restes de balenes encallades a les costes i fins i tot en fòssils de balenes extintes (Mayor, 2002, p. 93). Siga com siga, podem extraure una idea important d’aquesta excursió pels avantpassats de la balena que ens ofereix el llibre: que una forma antiquíssima de pensar el passat està íntimament lligada a la percepció dels fòssils.

Alguns autors defensen fins i tot l’existència d’un saber popular dels fòssils, que es remunta a èpoques històriques i possiblement prehistòriques (Mayor, 2002). La veritat és que no es pot menysprear el paper que han pogut exercir en l’origen de la cultura humana, perquè la seua presència es detecta en jaciments del període paleolític. No podem saber de quina manera aquestes gents entenien la naturalesa dels fòssils que recollien i col·leccionaven. Però atesa l’experiència que tenien amb els materials de l’entorn natural, resulta molt estrany creure que no s’adonaren que estaven davant curioses formes de vida petrificades. Fins i tot l’origen de l’art se’ns fa molt més comprensible si pensem que la naturalesa prodigava imatges d’animals inscrites en pedres molt abans que els artistes ho feren a les coves. En aquest sentit, les parets buides d’una caverna no deixen de ser com un llibre amb les fulles en blanc. Tota una suggestiva temptació per al sistema perceptiu sapiens, ja que l’ull humà tendeix a veure formes sobretot d’animals en els accidents naturals de les roques o als núvols.

Melville cita una misteriosa i concisa frase de Hamlet que pertany al final de l’escena segona del tercer acte, quan aquest demana a Poloni que observe un núvol que ha pres la forma d’un camell, una mostela i, finalment, d’una balena. Igualment, en el capítol LVI, el narrador de Moby Dick ens parla de muntanyes en què es poden veure «fugitives visions de perfils de balenes» (Melville, 1997a, p. 397). Però no cal ser un marí avesat per a veure balenes a les roques, com demostra l’anècdota explicada per Jordán Montés i Jordán de la Peña (2019): segons expliquen, una de les filles dels investigadors va distingir la forma d’una balena en una reproducció de les pintures a la cova de Chufín, a Cantàbria, fet que els va instar a explorar la hipòtesi que la figura representada en aquesta cova fora una iubarta o balena amb gep. Aquest estímul perceptiu, conegut com pregnància, és un fet constatat a través de nombroses grafies documentades en l’art paleolític.

Les parets de les coves són part integrant d’una arquitectura natural que ha inspirat la imaginació dels visitants de totes les èpoques. Els fòssils també apareixen in situ a les parets d’algunes, com si foren representa­cions artístiques naturals. De fet, a la cova de Las Aguas a Alfoz de Lloredo (Novales, Cantàbria), l’interior d’una conquilla fòssil es va pintar amb una sèrie de punts rojos (Serna Gancedo, 2002). I a les coves d’Arcy-sud-Cure (Yonne, França) s’han gravat, perforat i tallat fòssils, per convertir-los en penjolls o donar-los formes d’animals petits, com el coleòpter (Baffier i Girard, 1998).

El monstre prehistòric

El Leviatan és un monstre que apareix ja en els primers textos de què tenim constància, en concret en l’Enûma Elis o Epopeia de la Creació (I: 37), redactada en l’últim quart del segon mil·lenni abans de Crist a Babilònia. Els leviatans (potser dracs o serps aquàtiques) són monstres que provenen dels abismes del temps, perquè van ser gestats per un ens anterior a tot, la mare dels oceans primigenis (Bottéro i Kramer, 2004, p. 624). Melville no va poder llegir una traducció dels textos mesopotàmics, però sí la Bíblia que s’hi inspira. No obstant això, mentre que la descripció del Leviatan en el llibre de Job (40 i 41) sembla al·ludir al cocodril, la tradició calvinista l’identifica amb la balena (Enriquez, 1979, p. 144).

Llig ací l’article complet publicat en la Revista Mètode 

Alberto Lombo Montañés. Doctor en Ciències de l’Antiguitat. Investigador en l’àrea de Prehistòria del Departament de Ciències de l’Antiguitat de la Universitat de Saragossa.

Què és Mètode