26.02.2020 - 21:50
D’escriptors que tenen columnes als diaris on sovint defequen n’hi ha de tota classe i altura, d’ideologies afins o contràries a la meua, i tant en castellà com en català. Però l’estupidesa d’Enric Vila en els seus articles al Nacional sembla un pou cec sense límits. Aquests dies, amb motiu d’un llibre d’historiadors fiables que rebat les bestieses de l’Institut Nova Història (Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història, coordinat per Vicent Baydal i Cristian Palomo, Eumo editorial), ha carregat contra els seus autors amb el ressentiment i el cinisme que el caracteritzen. L’enfant terrible Vila, que fa poses de noiet ultrasensible a qui la vida tracta injustament, es rabeja en la provocació sense ètica ni estètica, esbiaixant els arguments, i en certes qüestions des d’una profunda ignorància, inacceptable en un periodista que es creu, pobret, hereu literari de Josep Pla. Per exemple, tot el que no és independentista a la seua manera –una manera amb tan pocs escrúpols que s’acosta al filofeixisme– esdevé un traïdor o un col·laboracionista. Com a independentista que sóc, em fa fàstic el totalitarisme vanitós d’independentistes com Vila, que sens dubte desprestigien l’independentisme català. El narcisisme de Vila, a més, seguint l’escola d’energúmens de la ploma com Salvador Sostres, es cuina amb els insults més infames del rebost carca. En aquest cas, com que un dels historiadors que desmunta les mentides de l’Institut Nova Història és el valencià Vicent Baydal, Vila ha escopit des de la més pura xenofòbia. La podridura semàntica amb què ha volgut omplir els mots ‘valencianet’ i ‘valencianització’ –per referir-se a Baydal i a la seua aportació historiogràfica– conté tant menyspreu que s’endinsa, directament, en el terreny del supremacisme. Que Enric Vila negue als valencians la legitimitat per a opinar en debats sobre cultura catalana –que ho equipare, fins i tot, amb intervencionisme franquista– és d’una puerilitat excessivament mocosa. No sé quin concepte de literatura catalana té Enric Vila –si és que en té cap–, però qüestionar-hi la valencianitat amb tanta supèrbia és, ras i clar, imperialisme cultural i ideològic, el mateix negacionisme intel·lectual que han gastat els més espanyolistes de la Gauche Divine barcelonina. Negar l’aportació dels valencians a la història de la literatura catalana és negar-ne els cims literaris i la mateixa noció de tradició catalana. O la literatura catalana es desfà d’aquesta barcelonitis que la jivaritza, o combat fermament el poder mediàtic dels escriptorets que la sucursalitzen, o no caldrà cap Espanya unitarista per a destruir-la. Alguns catalans encara no volen adonar-se que la regionalització des de Barcelona de la literatura catalana (juntament amb la de València o Mallorca o d’on siga) l’està menant a la inanició, el pas previ de la desaparició definitiva.
